From Wikipedia, the free encyclopedia
El bisbat de Fano-Fossombrone-Cagli-Pergola (italià: diocesi di Fano-Fossombrone-Cagli-Pergola; llatí: Dioecesis Fanensis-Forosemproniensis-Calliensis-Pergulana) és una seu de l'Església catòlica, sufragània de l'arquebisbat de Pesaro, que pertany a la regió eclesiàstica Marques. El 2013 tenia 134.000 batejats d'un total de 138.065 habitants. Actualment està regida pel bisbe Armando Trasarti.
| Dioecesis Fanensis-Forosemproniensis-Calliensis-Pergulana | |||||
| |||||
| Tipus | bisbat catòlic i diòcesi sufragània  | ||||
|---|---|---|---|---|---|
| Localització | |||||
| |||||
 Itàlia | |||||
 Marques | |||||
| Parròquies | 74 | ||||
| Població humana | |||||
| Població | 138.375 (2019) (125,8 hab./km²) | ||||
| Llengua utilitzada | italià | ||||
| Religió | romà | ||||
| Geografia | |||||
| Part de | |||||
| Superfície | 1.100 km² | ||||
| Limita amb | |||||
| Dades històriques | |||||
| Anterior | |||||
| Creació | segle i (Fano) segle v (Fossombrone) segle iv (Cagli) 18 de gener de 1819 (Pergola) 30 de setembre de 1986 (unió plena) | ||||
| Patrocini | Sant Paterniano Sant Aldebrand Sant Geronci Sant Secondo | ||||
| Catedral | Santa Maria Maggiore (Fano) , Sant'Aldebrando (Fossombrone) Santa Maria Assunta (Cagli) Sant'Andrea (Pergola) (cocatedral) | ||||
| Organització política | |||||
| • Bisbe | Armando Trasarti | ||||
| Lloc web | fanodiocesi.it | ||||
La diòcesi comprèn la part meridional de la província de Pesaro i Urbino, coincidint en bona part amb la vall del riu Metauro. S'estén sobre 23 municipis: Apecchio, Arcevia (per la part de Palazzo i Nidastore), Barchi, Cagli, Cartoceto, Fano, Fossombrone (llevat la part de Calmazzo), Fratte Rosa, Frontone, Mombaroccio (només la part de Montegiano), Mondavio, Montefelcino (llevat la part de Monteguiduccio e Fontecorniale), Montemaggiore al Metauro, Orciano di Pesaro, Pergola, Piagge, Saltara, San Costanzo (llevat la part de Stacciola), San Giorgio di Pesaro, San Lorenzo in Campo, Sant'Ippolito, Serra Sant'Abbondio i Serrungarina.
La seu episcopal és la ciutat de Fano, on es troba la catedral de Santa Maria Maggiore. La diòcesi, a més, té tres cocatedrals: a Fossombrone Sant'Aldebrando, a Cagli Santa Maria Assunta, a Pergola Sant'Andrea.
El territori està dividit en 74 parròquies, agrupades en 5 vicariats: Fano, Valle del Metauro, Fossombrone, Cagli i Pergola.
Els orígens de la diòcesi són incerts. Segons la tradició, reportats per l'historiador Fano Amiani, l'evangelització de Fano és a causa del pas per la ciutat de l'apòstol Sant Pere, de Sant Apolinar i d'un bisbe anomenat Ptolemeu. Històricament, les primeres dades fiables són a partir de finals del segle v[1] amb el bisbe sant Vitale qui en 499 va estar present al sínode celebrar pel Papa Símmac i que van signar els decrets amb el títol de «bisbe de Fano»; similarment Sant Eusebi, una mica més tard, va signar les del sínode de 504. Originalment, la diòcesi va ser sufragània de l'arxidiòcesi de Ravenna, capital del Ducat de la Pentàpolis.
D'acord amb aquestes fonts podem dir sens dubte que la diòcesi de Fano es remunta almenys fins a finals del segle v, encara que la llegenda diu que va ser fundada al segle i.
Entre el 755 i el 774 el centre religiós de Fano va ser donat pels francs de Pipí I i Carlemany a l'Església. Encara que aquest territori estava sota el govern directe dels papes, va mantenir una discreta autonomia. En 1335 el papa Benet XII va encarregar el govern dels Malatesta a assumir el vicariat de la ciutat.
No obstant això van romandre fins a 1463 a conseqüència de les rebel·lions populars de Fano contra Sigismondo Malatesta. Aquestes revoltes van ser dirigides a l'obtenció d'una governació totalment eclesiàstica: per tant, a partir d'aquesta data, l'Església es va fer càrrec del territori d'un governador pontifici.
El 1568 la diòcesi de Fano ja apareix immediatament subjecta a la Santa Seu i el seu bisbe va participar en el concili provincial de Ravenna ja no com sufragània, però triant lliurement la província eclesiàstica.
Aquest territori també va veure un breu període sota el poder dels Sforza i dels Valentino. El 1860 va ser incorporat al Regne d'Itàlia. Després de la unitat el bisbe Vespasiani va ser jutjat i empresonat el Dijous Sant.[2]
El nom de l'antiga ciutat de Fossombrone sembla derivar del llatí Forum Sempronii, és a dir, pel triumvir Gai Semproni Grac, qui havia arribat a aquest lloc, al voltant de 133 aC, per a la implementació de la reforma agrària.
L'evangeli de Crist va ser portat a aquesta àrea per sant Felicià de Foligno, al voltant del segle iii. Durant el regnat de Dioclecià van haver els primers màrtirs locals. Fins i tot avui en dia, les restes mortals dels màrtirs Marenzo, Fravita, Urbà, Vincenzo i Martiniano es conserven a la catedral, mentre que la dels màrtirs Aquilino, Gemino, Gelasi, Magno, Donato i Timoteu es conserven a l'església de Sant Felip. El Martyrologium Hieronymianum dona fe que entre els primers bisbes de la diòcesi hi havia un màrtir, Timoteu, que va patir martiri sota l'emperador Dioclecià. Sobre la base d'aquesta informació, per tant, s'establiria la fundació de la diòcesi, també d'acord amb la llegenda, entre finals del segle iii i principis del segle iv.
Una dada més segura que data dels sínodes del Papa Símmac (entre els segles V i VI), en la qual es van signar els documents amb les paraules Innocentius episcopus ecclesiae Forosemproniensis. El bisbe Inocenzo va ser el primer bisbe històricament documentat, que va començar 1500 anys de la història del bisbat. No se sap per Fossombrone cap seu metropolitana, per la qual cosa es creu que des del principi fins al 1563 va estar immediatament subjecta a la Santa Seu.
Al segle v les incursions bàrbares dels gots van assolar la ciutat. Després de la batalla guanyada pel romà d'Orient Narsès, Fossombrone va quedar sota l'exarca de Ravenna, i va ser part de la Pentàpolis Annonaria amb Urbino, Cagli, Gubbio i Jesi.
Al segle viii la ciutat va ser destruïda pels longobards dirigits per Luitprand, i posteriorment reconstruïda.
El 1057 el Papa Víctor II per subsidiar la pobresa del bisbe de Fossombrone, va treure de la diòcesi de Senigallia la Missa de Sorbetolo i l'atribuï al bisbe di Fossombrone amb tots els drets eclesiàstics i feudals: així Loretello, Nidastore, Montesecco, San Pietro i Palazzo va esdevenir part de la diòcesi de Fossombrone. Amb la intervenció papal, la diòcesi de Senigallia resultà reduïda a una trentena de quilòmetres quadrats. El bisbe de Senigallia no accepta aquesta àmplia sostracció de les seva diòcesi i els litigis amb Fossombrone van durar gairebé dos-cents anys.
En 999 l'emperador Otó III va fer donatiu de la ciutat al papa Silvestre II i, cap al 1200, amb el Papa Innocenci III va esdevenir un feu d'Azzo VI d'Este. Amb la butlla d'Honori III del 19 de maig de 1224 es van definir els límits de la diòcesi; i amb actes d'infeudació del 12 de juliol de 1228 Azzo VII concedit per tres anys en feu al bisbe Monaldo II la ciutat de Fossombrone i tots els castells, viles i habitants de les zones rurals. Posteriorment, la ciutat va caure sota el domini riminès del Malatesta. Galeazzo Malatesta la va vendre per 13.000 florins d'or a Federico da Montefeltro, que el va vendre a la noble casa dels Della Rovere.
El 4 de juny de 1563, la diòcesi va esdevenir part de la província eclesiàstica de l'arxidiòcesi d'Urbino.
En 1581 es va originar el seminari gràcies a la tasca del bisbe Ottavio Accoramboni, que el va obrir en el seu palau nobiliari; més tard va ser ampliat pel bisbe Giambattista Zeccadoro. De la mateixa manera a Accoramboni es deu la celebració dels primers sínodes, seguint les indicacions del Concili de Trento.
Fins a l'any 1631, la diòcesi estava sota el domini dels ducat d'Urbinoducs d'Urbino, després passà directament a l'Estat Pontifici, fins a la unificació d'Itàlia. Després de la unificació el bisbe Filippo Fratellini va ser jutjat per haver respost a una circular ministerial insultant.[2]
En un butlletí diocesà que data del 1932, sobre la recollida d'ofrenes de la parròquia, enumerem les següents ciutats i pobles, pertanyents a aquesta data a la Fossombrone seient: Fossombrone, Bellaguardia, Cartoceto di Pergola, Caspessa, Castelgagliardo, Fratte Rosa, Isola di Fano, Lastreto, Loretello, Montalto, Montefelcino, Montemontanaro, Montesecco, Montevecchio, Monterolo, Nidastore, Palazzo, Reforzate, Sant'Anna del Furlo, San Gervasio, Sant'Ippolito, Santa Maria della Valle, San Martino Casalduca, San Martino dei Muri, San Pietro in Musio, San Vito sul Cesano, Sorbolongo, San Bartolo, Torre San Marco, Torricella i Villa del Monte.
La regió situada en un lloc favorable al llarg de la via Flaminia, era zona fàcil d'evangelització des de les primers temps de les comunitats cristianes. El Municipium romà «s'estenia des del Candigliano fins al Cesano, des de Punta Cale Furlo la conca dels Apenins».[3]
La diòcesi de Cagli, històricament comprovada només des del segle viii, es deriva de l'antiga seu de Pitinum Mergens, a 8 km de Cagli[4] Segons la tradició està testificada des de la meitat del segle iv, i es coneixen tres bisbes: Greciano present al concili de Rímini al 359; Romano, present a Roma el 499 al sínode del Papa Símmac; i Viticano present a Roma el 502 a un altre sínode convocat pel mateix Papa.[5]
Després de la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident, la diòcesi va veure l'arribada dels bàrbars; però, es va salvar dels incendis i la destrucció, gràcies a la seva ubicació favorable. Així doncs, aquest territori va ser governat pels gots, els romans d'Orient i, finalment, pels longobards.
Finalment el Papa Esteve II, amb l'ajut de Pipí, rei dels francs, va retirar els longobards del territori cagliès. D'aquesta època es reprèn la cronologia, interrompuda durant més de dos segles, dels bisbes amb seu a Cagli.
El 4 de juny de 1563, la diòcesi va esdevenir sufragània de l'arxidiòcesi d'Urbino.
Després de passar un temps sota el control dels ducs d'Urbino, la diòcesi va caure sota el poder directe dels Estats Pontificis el 1626, en època del Papa Urbà VIII.
Al principi del segle xix els territoris de la futura diòcesi de Pergola van viure una situació jurídica força complexa, estant sota la jurisdicció de diferents entitats eclesiàstiques:
El Papa Pius VII volia unir tots aquests territoris pergolesos a la diòcesi de Cagli; la intenció es va assolir un cop superada l'oposició del bisbe de Gubbio (que va cedir a canvi de l'exempció de la jurisdicció metropolítanade l'arquebisbe d'Urbino) amb la butlla Romani Pontifices del 31 de gener de 1818. El 25 de maig, després de Carlo Monti va ser nomenat bisbe de l'ampliada diòcesi de Cagli.
No obstant això, a petició dels habitants de Pergola, la ciutat i el seu antic territori, amb l'addició d'una porció de terra substreta a Cagli, va ser elevada a diòcesi pel mateix Papa amb la butlla Commissa tenuitati del 18 de gener de 1819, en virtut de la qual la nova diòcesi de Pergola es va unir aeque principaliter a la diòcesi de Cagli.
La diòcesi té la seva pròpia catedral, a la gran església de Sant Agustí, reformada amb fons del Papa Gregori XVI i es va acabar en 1841. Els agustins van ser traslladats a la imponent església de Sant Francesc, abandonat pels franciscans coventuals; un palau episcopal propi situat al convent de Sant Agustí i el seu propi seminari amb vint alumnes, fins que el bisbe Ettore Fronzi decidí mantenir obert un seminari a Cagli.
El 8 de juliol de 1836, amb el breu Bonum pastorem, el Papa Gregori XVI suprimí l'abadia nullius de San Llorenzo in Campo i va incorporar el seu territori a la diòcesi de Pergola.
Després de la unificació Bisbe Cajani va ser colpejat, perseguit i insultat.[2]
L'1 de juny de 1973 Costanzo Micci va ser nomenat bisbe de Fano i Fossombrone i el 15 de gener de 1977, bisbe de Cagli i Pergola: d'aquesta manera les quatre seus es van trobar unides in persona episcopi.
El 30 de setembre de 1986, amb el decret Instantibus votis de la Congregació per als Bisbes, s'establí la unió plena de la diòcesi de Fano, Fossombrone, Cagli i Pèrgola i el nou districte eclesiàstic va assumir el seu nom actual: el primer bisbe de la nova diòcesi, sufragània de l'arxidiòcesi d'Urbino-Urbania-Sant'Angelo in Vado, va ser Mario Cecchini.
El 2 de març del 2000 va esdevenir sufragània de l'arquebisbat de Pesaro.
A finals del 2013, la diòcesi tenia 134.000 batejats sobre una població de 138.065 persones, equivalent al 97,1% del total.
| any | població | sacerdots | diaques | religiosos | parròquies | ||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| batejats | total | % | total | clergat secular |
clergat regular |
batejats por sacerdot |
homes | dones | |||
| 1950 | 60.590 | 60.590 | 100,0 | 128 | 80 | 48 | 473 | 62 | 210 | 47 | |
| 1970 | 75.000 | 75.000 | 100,0 | 138 | 97 | 41 | 543 | 49 | 230 | 52 | |
| 1980 | 79.500 | 80.000 | 99,4 | 111 | 77 | 34 | 716 | 34 | 180 | 53 | |
| 1950 | 27.716 | 27.716 | 100,0 | 61 | 55 | 6 | 454 | 7 | 45 | 40 | |
| 1969 | 19.105 | 19.157 | 99,7 | 56 | 42 | 14 | 341 | 16 | 28 | 23 | |
| 1980 | 20.100 | 20.200 | 99,5 | 54 | 47 | 7 | 372 | 7 | 17 | 43 | |
| 1950 | 33.607 | 34.280 | 98,0 | 80 | 65 | 15 | 420 | 16 | 78 | 53 | |
| 1959 | 33.012 | 34.110 | 96,8 | 68 | 54 | 14 | 485 | 15 | 70 | 54 | |
| 1969 | 25.738 | 25.752 | 99,9 | 64 | 50 | 14 | 402 | 18 | 71 | 34 | |
| 1980 | 26.060 | 26.224 | 99,4 | 45 | 35 | 10 | 579 | 15 | 56 | 60 | |
| 1990 | 132.140 | 133.340 | 99,1 | 194 | 149 | 45 | 681 | 1 | 47 | 244 | 80 |
| 1999 | 121.000 | 125.000 | 96,8 | 163 | 122 | 41 | 742 | 11 | 48 | 207 | 74 |
| 2000 | 121.132 | 122.502 | 98,9 | 163 | 123 | 40 | 743 | 11 | 47 | 167 | 74 |
| 2001 | 121.215 | 122.900 | 98,6 | 160 | 120 | 40 | 757 | 11 | 47 | 167 | 74 |
| 2002 | 122.100 | 127.300 | 95,9 | 152 | 115 | 37 | 803 | 11 | 44 | 161 | 74 |
| 2003 | 123.600 | 128.150 | 96,4 | 143 | 110 | 33 | 864 | 11 | 39 | 157 | 74 |
| 2004 | 124.300 | 128.900 | 96,4 | 142 | 109 | 33 | 875 | 11 | 37 | 162 | 74 |
| 2006 | 126.064 | 128.916 | 97,8 | 142 | 106 | 36 | 887 | 13 | 43 | 162 | 74 |
| 2013 | 134.000 | 138.065 | 97,1 | 124 | 96 | 28 | 1.080 | 16 | 36 | 146 | 74 |
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.
