(1933-2007) cineasta francès From Wikipedia, the free encyclopedia
Jean-Claude Brialy (30 de març de 1933 – 30 de maig de 2007) va ser un actor, director, guionista i escriptor de nacionalitat francesa. Format en la Nouvelle vague, va actuar en més de cent pel·lícules en el transcurs d'una carrera iniciada el 1956 durant la qual va treballar a les ordres de directors com Louis Malle, Claude Chabrol, François Truffaut, Éric Rohmer o Philippe de Broca. Artista principal (Le Beau Serge) o actor de repartiment, va ser nominat al César al millor actor secundari per Le Juge et l'Assassin el 1977, i va aconseguir el premi amb Les Innocents.
  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | (fr) Jean-Claude Marcel Brialy 30 març 1933 Sour El-Ghozlane |
| Mort | 30 maig 2007 (74 anys) Monthyon (França) |
| Causa de mort | jaw cancer (en)  |
| Sepultura | cementiri de Montmartre |
| Formació | Prytanée National Militaire College of Saint Etienne (en) Conservatoire à rayonnement régional de Strasbourg lycée David d'Angers (en) |
| Activitat | |
| Lloc de treball | França |
| Ocupació | guionista, actor de cinema, actor, actor de teatre, escriptor, director de televisió, realitzador |
| Activitat | 1955 - |
| Instrument | Veu |
| Cronologia | |
| 4 juny 2007 | funeral (Saint-Louis en l'Île (en) )
|
| Premis | |
| |
      
 | |
Nascut en Sour El Ghozlane, Algèria, els seus pares era Roger Brialy, un oficial francès, i Suzanne Abraham. Va viure també en Blida i en Bône (actual Annaba), totes dues ciutats algerianes, i el 1943 en Marsella. La família es va instal·lar posteriorment a Angers, al carrer Mirabeau. Jean-Claude i el seu germà van estudiar al Liceu David-d'Angers (on va començar a interessar-se per l'actuació, segons la seva autobiografia), passant les seves vacances a casa dels seus avis a Chambellay o a Issoire,[1] a casa dels seus avis materns.[2]
El 1946 va ingressar sl Pritaneu Nacional Militar, a La Flèche, abans de mudar-se a Saint-Étienne, estudiant finalment al col·legi episcopal Saint-Étienne d'Estrasburg, on va fer també cursos d'art dramàtic, la seva passió, contra el desig del seu pare, coronel, que volia que fes la carrera militar.[3]
Brialy va obtenir el primer premi de comèdia en el Conservatori d'Estrasburg, ingressant després en el Centre d'Art Dramàtic de l'Est, on va interpretar diferents papers teatrals. Durant el seu servei militar a Baden-Baden, va ser destinat al servei cinematogràfic de l'exèrcit a Alemanya, podent així rodar el seu primer curtmetratge el 1954, Chiffonard et Bon Aloi. Finalitzat el servei militar, al novembre de 1954 se'n va anar sol a París, perquè els seus pares no aprovaven la seva vocació en el món de l'espectacle.
A París es mantenia gràcies a petits treballs, negant-se els seus pares a prestar-li ajuda. Freqüentava el grup de Cahiers du cinéma, i va actuar en el curtmetratge Le Coup du berger, de Jacques Rivette. Després de ser ajudant de direcció en pràctiques en la pel·lícula French Cancan (1954), de Jean Renoir, a partir de llavors va fer múltiples actuacions, participant, entre altres produccions, a Elena et les Hommes, de Jean Renoir (1956, font d'una gran decepció, ja que la seva escena va ser tallada durant el muntatge, i ell volia impressionar a la seva família), Ascenseur pour l'échafaud (de Louis Malle, 1957) i, sobretot, Le Beau Serge i Les Cousins (ambdues de Claude Chabrol), films amb els quals va guanyar la celebritat.
El 1955, i gràcies a l'ajuda financera de Claude Chabrol i François Truffaut, va adquirir una finca en Monthyon, prop de Meaux (municipi de Sena i Marne), que havia conegut gràcies a Marie-José Nat. A causa d'una mala caiguda ocorreguda durant el rodatge de Le Beau Serge, va haver de ser intervingut quirúrgicament i passar alguns mesos de convalescència. Va ser a la seva propietat on Jacques Chazot, malalt d'un càncer de gola, va passar els últims anys de la seva vida abans de morir el 1993.[4] Amic de nombrosos artistes, i benvolgut tant pels seus companys com pel públic, Jean-Claude Brialy va comprar el 1966 un vell pub de l'île Saint-Louis, en París, que va transformar en restaurant amb el nom de «L'Orangerie», lloc de vida nocturna que va veure desfilar a gran nombre d'artistes francesos i estrangers.
Brialy va ser un actor benvolgut pels directors de la Nouvelle Vague, va actuar per Jean-Luc Godard a Une femme est une femme, per Éric Rohmer a Le Genou de Claire, i per François Truffaut a La núvia vestia de negre. Va ser molt amic de François Truffaut, qui el 1968, va demanar a Marcel Berbert i a Brialy ser testimonis en les seves noces amb Claude Jade.
El 1971 va dirigir la seva primera pel·lícula, Églantine, que va rodar a Chambellay, població de la qual eren natius els seus avis. El 1973 va dirigir Volets clos, i al juliol de 1979 va rodar per a la televisió Les Malheurs de Sophie, rodada al castell de Lorie, a La Chapelle-sur-Oudon.
Director del Théâtre Hébertot (1977) i després del Théâtre des Bouffes-Parisiens (des de 1986 fins a la seva mort, va ser director el seu company Bruno Finck), va anar durant molt de temps director artístic del Festival d'Anjou (1985-2001), a més de creador i director artístic del Festival de Ramatuelle a partir de 1985.
El 2000 i 2004 va escriure dos llibres autobiogràfics que van ser un èxit editorial: Le Ruisseau des singes (éd. Robert Laffont), en el qual evocava la seva infantesa a Chambellay) i J’ai oublié de vous dire (XO éditions). El 2006, després de viatjar al seu país natal, publicà Mon Algérie (Timée éditions). A més, va escriure les antologies Les Pensées les plus drôles des acteurs i Les Répliques les plus drôles du théâtre de boulevard (Le Cherche-Midi).
Personalitat del Tout-Paris, va intervenir també en nombrosos programes radiofònics i televisius, entre ells Les Grosses Têtes, de Philippe Bouvard, a RTL (ràdio francesa).
La seva amistat amb els artistes va fer que assistís a nombrosos enterraments de famosos, fins al punt que el seu amic Thierry Le Luron li va sobrenomenar « la Mère Lachaise » (en referència al cèlebre Cementiri del Père-Lachaise i a la seva homosexualitat).
A partir dels anys 1970 va ser el confident de grans estrelles com Arletty o Jean Gabin, adquirint un saber enciclopèdic sobre el món de l'espectacle, que no va tenir temps de transcriure en forma de llibre. Així i tot, entre 2000 i 2007 va publicar una gran part dels seus coneixements i anècdotes en publicacions de caràcter autobiogràfic (entre elles Le ruisseau des singes el 2000).
Brialy va rodar el seu últim telefilm en 2006, Monsieur Max, de Gabriel Aghion. Uns dies abans de morir va estar a Cannes en ocasió dels 60 anys del festival de cinema de la ciutat, participant en el programa de Philippe Bouvard, Les Grosses Têtes.
Entre 2006 i 2007 va donar suport a la candidatura de Nicolas Sarkozy a la presidència de la República, assistint a nombrosos mítings del polític. Nicolas Sarkozy va ser elegit president pocs dies abans de la mort de l'actor, al funeral del qual va assistir personalment.
Jean-Claude Brialy va morir a Monthyon, França, el 30 de maig de 2007 a causa d'un càncer de mandíbula, no havent donat a conèixer la seva malaltia a ningú, ni tan sols als seus afins. El seu funeral es va celebrar a l'Església Saint-Louis-en-l'Île el 4 de juny de 2007, assistint a la mateixa nombroses celebritats. Va ser enterrat al Cementiri de Montmartre, just al costat de la cèlebre Marie Duplessis.
La seva homosexualitat, llarg temps ocultada al seu pare i al món del cinema, va ser reivindicada després d'aparèixer en 2000 la seva autobiografia Le Ruisseau des singes.[5] DVa declarar a la revista Têtu al maig de 2005 que al principi de la seva carrera era tabú. El 1994, Jean-Claude Brialy va participar en el doblatge del film Les aventures de Priscilla, que tracta sobre un tema homosexual, donant veu a l'actor Terence Stamp.
Oposat al matrimoni entre persones del mateix sexe, però favorable a un Pacte civil de solidarité millorat, Brialy va estar també involucrat en la lluita contra el VIH/sida, destacant la seva col·laboració amb Line Renaud, i treballant com a portaveu de Sidaction.
En 2013, Bruno Finck, el seu últim company i el seu hereu, va subhastar el contingut de l'apartament de la Île Saint-Louis que compartia amb l'actor.[6] La vila de Meaux va rebre com a llegat la seva propietat en Monthyon i la seva col·lecció d'objectes.[7]
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.
