François Truffaut

François Roland Truffaut (París, 6 de febrer de 1932 - Neuilly-sur-Seine, 21 d'octubre de 1984) va ser un crític de cinema, director i actor francès. Va ser un dels iniciadors del moviment anomenat Nouvelle Vague.

François Truffaut

Biografia
Naixement	(fr) François Roland Truffaut 6 febrer 1932 17è districte de París (França)
Mort	21 octubre 1984 (52 anys) Neuilly-sur-Seine (França)
Causa de mort	tumor cerebral
Sepultura	cementiri de Montmartre
Residència	Villeperdue
Religió	Cristià
Activitat
Camp de treball	Direcció, guió cinematogràfic, crítica de cinema i interpretació cinematogràfica
Ocupació	director de cinema, actor, escriptor, realitzador, guionista de cinema, crític de cinema, actor de cinema, productor de cinema, guionista, productor
Activitat	1955 - 1984
Ocupador	Cahiers du cinéma
Moviment	Nouvelle vague
Alumnes	Alain Maline
Obra
Obres destacables 1959 Les Quatre Cents Coups 1960 Tirez sur le pianiste 1961 Jules et Jim 1962 L'Amour à vingt ans 1964 Le Peau douce 1966 Fahrenheit 451 1967 La Mariee était en Noir 1968 Baisers volés 1969 La Sirene du Mississippi 1969 L'infant salvatge 1970 Domicile conjugal 1971 Les dues angleses i el continent 1973 La nit americana 1975 L'Histoire d'Adèle H. 1976 L'Argent de poche 1977 L'home a qui agradaven les dones 1978 L'Amour en fuite 1978 L'habitació verda 1980 Le Dernier métro 1983 Vivement dimanche! 1981 La Femme d'à côté
Localització dels arxius	cinémathèque Afrique (fr)
Família
Parella	Fanny Ardant
Premis
(1981)  César a la millor pel·lícula, per l'obra L'últim metro (1981)  David Luchino Visconti (1981)  César al millor guió original o adaptació, per l'obra L'últim metro (1981)  César a la millor direcció, per l'obra L'últim metro (1975)  National Board of Review Award a la millor pel·lícula en llengua estrangera, per l'obra L'Histoire d'Adèle H. (1974)  BAFTA a la millor direcció, per l'obra La nit americana (1974)  BAFTA a la millor pel·lícula, per l'obra La nit americana (1973)  New York Film Critics Circle Award a la millor direcció, per l'obra La nit americana (1973)  Premi New York Film Critics Circle a la millor pel·lícula, per l'obra La nit americana (1973)  National Society of Film Critics Award a la millor direcció, per l'obra La nit americana (1970)  National Board of Review Award al millor director, per l'obra L'infant salvatge (1970)  National Board of Review Award a la millor pel·lícula en llengua estrangera, per l'obra L'infant salvatge (1968)  Premi Louis Delluc, per l'obra Baisers volés (1964)  Premi Bodil a la millor pel·lícula no-estatunidenca, per l'obra La Peau douce (1962)  Premi Bodil a la millor pel·lícula no-estatunidenca, per l'obra Jules et Jim (1959)  Premi a la millor direcció del Festival de Canes, per l'obra Les quatre cents coups (1959)  Premi Bodil a la millor pel·lícula no-estatunidenca, per l'obra Les quatre cents coups  Premi Jean Le Duc

Biografia

Tomba de François Truffaut al cementiri de Montmartre (París)

Primers anys de vida

Truffaut va néixer a París el 6 de febrer de 1932. La seva mare era Janine de Montferrand, secretària del diari L'Illustration. El futur marit de la seva mare, Roland Truffaut, arquitecte i decorador, el va acceptar com a fill adoptiu i li va donar el seu cognom. No coneixerà el seu veritable pare fins molt més tard. Va passar a viure amb diverses mainaderes i la seva àvia durant uns quants anys. La seva àvia li va inculcar el seu amor pels llibres i la música. Va viure amb ella fins a la seva mort, quan Truffaut tenia vuit anys. Va ser només després de la seva mort que va viure amb els seus pares.^[1]

Es desconeix la identitat del pare biològic de Truffaut, però l'any 1968 una agència de detectius privats va revelar que la seva investigació sobre l'assumpte va portar a un Roland Levy, un dentista jueu de Baiona. La família de la mare de Truffaut va disputar la troballa, però Truffaut ho va creure i ho va acceptar.^[2]

François Truffaut va estudiar a l'escola de la rue Clauzel i al Liceu Rollin, encara que no va ser mai un alumne exemplar.^[3]

Hores al cinema

A partir del 1939, el jove François Truffaut, lector apassionat, es passa el dia al cinema, de vegades durant les hores en què hauria de ser a classe.

Truffaut sovint quedava amb amics i intentava estar fora de casa tant com era possible. Va conèixer Robert Lachenay des de la infància i van ser els millors amics de tota la vida. Lachenay va ser la inspiració del personatge René Bigey a Les Quatre Cents Coups i va treballar com a assistent en algunes de les pel·lícules de Truffaut. El cinema va oferir a Truffaut la millor escapada d'una vida domèstica insatisfactòria. Tenia vuit anys quan va veure la seva primera pel·lícula, Paradis Perdu (Paradise Lost, 1939), d’Abel Gance, començant la seva obsessió. Sovint es va saltar l'escola i es va colar als teatres perquè no tenia diners per a l'entrada. Després de ser expulsat de diverses escoles, als 14 anys va decidir fer-se autodidacta. Dos dels seus objectius acadèmics eren veure tres pel·lícules al dia i llegir tres llibres a la setmana.^[1][4] Des del 1946, una vegada deixa els estudis, sobreviu amb petites feines i funda un cineclub el 1947. A causa d'uns quants furts l'envien a un correccional. Gràcies al crític de cinema André Bazin, comença a treballar a Travail et Culture.^[5]

Truffaut va freqüentar la Cinémathèque Française d’Henri Langlois, on va estar exposat a innombrables pel·lícules estrangeres, familiaritzant-se amb el cinema estatunidenc i amb directors com John Ford, Howard Hawks i Nicholas Ray, així com els del director britànic Alfred Hitchcock.^[6]

Carrera

André Bazin

Després de crear el seu propi cineclub el 1948, Truffaut va conèixer André Bazin, que va tenir un gran efecte en la seva vida professional i personal. Bazin era crític i cap d'una altra societat cinematogràfica en aquell moment. Es va convertir en amic personal de Truffaut i el va ajudar a sortir de diverses situacions financeres i criminals durant els seus anys de formació.^[7]

Truffaut es va unir a l’exèrcit francès el 1950, als 18 anys, però va passar els dos anys següents intentant escapar. Va ser detingut per intentar abandonar l'exèrcit i va acabar a la presó militar. Bazin va utilitzar els seus contactes polítics per aconseguir que Truffaut fos alliberat i li va donar una feina a la seva nova revista de cinema, Cahiers du cinéma.

Cahiers du Cinéma

Durant els anys següents, Truffaut es va convertir en crític (i més tard editor) a Cahiers, on va ser famós per les seves crítiques brutals i implacables. Es deia "L'enterrador del cinema francès" i va ser l'únic crític francès no convidat al Festival de Cannes de 1958. Va donar suport a Bazin en el desenvolupament d'una de les teories més influents del cinema, la teoria de l'autor.^[8]

El 1954, Truffaut va escriure un article als Cahiers du cinéma, "Une Certaine Tendance du Cinéma Français",^[4] en què atacava l'estat del cinema francès, criticant certs guionistes i productors, i enumerant vuit directors que considerava incapaços d'idear els tipus de personatges i històries "viles" i "grotescs" que va qualificar de característics de la indústria cinematogràfica francesa: Jean Renoir, Robert Bresson, Jean Cocteau, Jacques Becker, Abel Gance, Max Ophüls, Jacques Tati i Roger Leenhardt. L'article va provocar una tempesta de controvèrsia i va fer arribar a Truffaut una oferta per escriure per al setmanari cultural de circulació nacional i més llegit Arts-Lettres-Spectacles. Truffaut va escriure més de 500 articles cinematogràfics per a aquesta publicació durant els propers quatre anys.^[9]

Truffaut va idear més tard la teoria de l'autor, segons la qual el director era l'"autor" de la seva obra i grans directors com Renoir o Hitchcock tenen estils i temàtiques diferents que impregnen les seves pel·lícules. Encara que la seva teoria no va ser àmpliament acceptada aleshores, va obtenir cert suport als anys 60 del crític estatunidenc Andrew Sarris. El 1967, Truffaut va publicar la seva entrevista d'un llibre de Hitchcock, Hitchcock/Truffaut (Nova York: Simon & Schuster).

Curtmetratges

El 1954 dirigeix el seu primer curtmetratge.

El 1956 és ajudant de direcció de Roberto Rossellini. Es casa el 1957 amb Madeleine Morgenstern, filla d'un distribuïdor.^[10] Aquest mateix any dirigeix Les Mistons. El 1958 roda Les Quatre Cents Coups, que tindrà un èxit espectacular i servirà de carta de presentació al món del moviment de la Nouvelle vague. Dirigirà pel·lícules fins a la seva mort, el 21 d'octubre de 1984, a Neuilly-sur-Seine, a causa d'un tumor cerebral.

Roger Ebert va incloure Els 400 cops al seu cànon de grans pel·lícules, i conclou: "una de les seves pel·lícules més curioses i inquietants és L'habitació verda (1978), basada en la història de Henry James ' The Altar of the Dead ', sobre un home. i una dona que comparteix la passió per recordar els seus éssers estimats morts.Jonathan Rosenbaum, que pensa que The Green Room pot ser la millor pel·lícula de Truffaut, em va dir que la considera com un homenatge del director a la teoria de l'autor.Aquesta teoria, creada per Bazin i els seus deixebles (Truffaut, Godard, Resnais, Chabrol, Rohmer, Malle), van declarar que el director era el veritable autor d'una pel·lícula, no l'estudi, el guionista, l'estrella, el gènere... Si les figures de la sala verda representen els grans directors del passat, potser ara hi ha un santuari a Truffaut. A un li agrada pensar en el fantasma d'Antoine Doinel encenent una espelma davant d'ell".^[11]

Mort i llegat

Està enterrat al cementiri de Montmartre, a París.^[12]

Cal destacar que François Truffaut apareix com a actor en diverses de les seves pel·lícules, com L'habitació verda, La nit americana i L'infant salvatge, i també en la pel·lícula de Steven Spielberg, admirador seu, Encontres a la tercera fase, de 1977, en què interpreta el paper del savi francès Claude Lacombe.^[13]

Filmografia

Director

Director de cinema François Truffaut l'any 1963.

• 1954: Une visite
• 1957: Les Mistons
• 1958: Une histoire d'eau, signada amb Jean-Luc Godard
• 1959: Les Quatre Cents Coups
• 1960: Tirez sur le pianiste
• 1961: Tire-au-flanc 62, signada amb Claude de Givray
• 1962: Jules et Jim
• 1962: Antoine et Colette (migmetratge de la pel·lícula d'esquetxos L'Amour à 20 ans)
• 1964: La Peau douce
• 1966: Fahrenheit 451
• 1968: La núvia vestia de negre (La Mariée était en noir) ^[14]
• 1968: Baisers volés
• 1969: La sirena del Mississipí (La Sirène du Mississippi) ^[15]
• 1969: L'infant salvatge (L'Enfant sauvage) ^[16]
• 1970: Domicile conjugal
• 1971: Les dues angleses i el continent (Les Deux Anglaises et le Continent) ^[17]
• 1972: Une belle fille comme moi
• 1973: La nit americana (La Nuit américaine) (Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa)^[18]
• 1975: L'Histoire d'Adèle H.
• 1976: La pell dura (L'Argent de poche) ^[19]
• 1977: L'home a qui agradaven les dones (L'Homme qui aimait les femmes) ^[20]
• 1978: L'habitació verda (La Chambre verte) ^[21]
• 1979: L'Amour en fuite
• 1980: Le Dernier métro (César a la millor pel·lícula i César al millor director)
• 1981: La Femme d'à côté
• 1983: Vivement dimanche!

Actor

• 1956: Le Coup du berger de Jacques Rivette
• 1959: Les Quatre Cents Coups de François Truffaut
• 1969: L'infant salvatge (L'Enfant sauvage) de François Truffaut
• 1971: Les dues angleses i el continent (Les Deux Anglaises et le Continent) de François Truffaut
• 1973: La nit americana (La Nuit américaine) de François Truffaut
• 1974: I'm a Stranger Here Myself documental de David Helpern i James C. Gutman
• 1975: L'Histoire d'Adèle H. de François Truffaut
• 1976: La pell dura (L'Argent de poche) de François Truffaut
• 1977: L'Homme qui aimait les femmes de François Truffaut
• 1977: Encontres a la tercera fase de Steven Spielberg
• 1978: L'habitació verda (La Chambre verte) de François Truffaut
• 2003: The Dreamers de Bernardo Bertolucci conté una seqúència on Truffaut fa una lectura durant la crisi dels directors davant la Cinémathèque Française.

Productor

• 1958: Paris nous appartient de Jacques Rivette
• 1959: Les Quatre Cents Coups de François Truffaut
• 1968: L'Enfance nue de Maurice Pialat
• 1978: La Chambre verte de François Truffaut
• 1980: Le Dernier Métro de François Truffaut
• 1981: La Femme d'à côté de François Truffaut

Guionista

• 1959: Les Quatre Cents Coups de François Truffaut
• 1959: À bout de souffle de Jean-Luc Godard
• 1960: Tirez sur le pianiste de François Truffaut
• 1961: Une grosse tête de Claude de Givray
• 1962: Antoine et Colette de François Truffaut (sketch de L'Amour à 20 ans de Shintaro Ishihara, Marcel Ophuls, Renzo Rossellini, François Truffaut et Andrzej Wajda)
• 1964: Mata Hari, agent H21 de Jean-Louis Richard
• 1964: La Peau douce de François Truffaut
• 1966: Fahrenheit 451 de François Truffaut
• 1968: La mariée était en noir de François Truffaut
• 1968: Baisers volés de François Truffaut
• 1969: L'Enfant sauvage de François Truffaut
• 1969: La Sirène du Mississippi de François Truffaut
• 1970: Domicile conjugal de François Truffaut
• 1971: Les Deux Anglaises et le Continent de François Truffaut
• 1972: Une belle fille comme moi de François Truffaut
• 1973: La Nuit américaine de François Truffaut
• 1975: L'Histoire d'Adèle H. de François Truffaut
• 1977: L'Homme qui aimait les femmes de François Truffaut
• 1978: La Chambre verte de François Truffaut
• 1979: L'Amour en fuite de François Truffaut
• 1980: Le Dernier Métro de François Truffaut
• 1981: La Femme d'à côté de François Truffaut
• 1983: Vivement dimanche ! de François Truffaut
• 1983: Breathless' de Jim McBride
• 1988: La Petite Voleuse de Claude Miller
• 1995: Belle Époque de Gavin Millar

Dialoguista

• 1959: Les Quatre Cents Coups de François Truffaut
• 1969: La sirena del Mississipí de François Truffaut

Referències

1. «Francois Truffaut – French New Wave Director». Newwavefilm.com. Arxivat de l'original el 6 febrer 2021. [Consulta: 6 febrer 2012].
2. Robert Ingram. François Truffaut: Film Author, 1932–1983. Taschen, 2004, p. 94. ISBN 978-3-8228-2260-9.
3. Baecque, Antoine de; Toubiana, Serge. Truffaut: A Biography (en anglès). University of California Press, 2000-09-04. ISBN 978-0-520-22524-4.
4. «François Truffaut – Movie and Film Biography and Filmography». Allmovie.com, 21-10-1984. Arxivat de l'original el 4 febrer 2010. [Consulta: 6 febrer 2012].
5. Ingram, Robert; Duncan, Paul. François Truffaut: Film Author, 1932-1983 (en anglès). Taschen, 2004. ISBN 978-3-8228-2260-9.
6. (en anglès) [Consulta: 31 gener 2017].
7. Truffaut, François. Correspondence, 1945–1984. Farrar, Straus and Giroux, 1989, p. 17, 50, 57.
8. ((The Editors of Encyclopædia Britannica)). «Auteur theory Filmmaking». A: , 20 juliol 1998.
9. Kovacsics, Violeta L'edat daurada de Cahiers du Cinéma, pàg. 17-18.
10. Truffaut, François. François Truffaut: Interviews (en anglès). Univ. Press of Mississippi, 2008. ISBN 978-1-934110-14-0.
11. , 08-08-1999 [Consulta: 26 gener 2023].
12. Cahoreau, Gilles. François Truffaut: 1932-1984 (en francès). (Julliard) reedició digital FeniXX, 1989. ISBN 978-2-260-03955-6.
13. Insdorf, Annette. François Truffaut (en anglès). Plunkett Lake Press, 2020-08-31.
14. «ésAdir > Filmoteca: pel·lícules > La núvia vestia de negre». [Consulta: 18 gener 2023].
15. «ésAdir > Filmoteca: pel·lícules > La sirena del Mississipí». [Consulta: 18 gener 2023].
16. «ésAdir > Filmoteca: pel·lícules > L'infant salvatge». [Consulta: 18 gener 2023].
17. «ésAdir > Filmoteca: pel·lícules > Les dues angleses i el continent». [Consulta: 18 gener 2023].
18. «ésAdir > Filmoteca: pel·lícules > La nit americana». [Consulta: 18 gener 2023].
19. «ésAdir > Filmoteca: pel·lícules > La pell dura». [Consulta: 18 gener 2023].
20. «ésAdir > Filmoteca: pel·lícules > L'home a qui agradaven les dones». [Consulta: 18 gener 2023].
21. «ésAdir > Filmoteca: pel·lícules > L'habitació verda». [Consulta: 18 gener 2023].

Enllaços externs

• «Truffaut par Truffaut» (en francès). Cinematheque.fr. [Consulta: 18 gener 2023].