Estoïcisme
From Wikipedia, the free encyclopedia
L'estoïcisme es un corrent filosofic occidental eissit de l'escòla del Portic (del grèc ancian στοά, « stoa ») fondada en -301 a Atenas, per Zenon de Cition. L'estoïcisme passèt los sègles, amb de transformacions (coma amb Crisip de Soles en Grècia e a Roma amb Ciceron, Senèca, Epictet, Marc Aurèli), e aguèt d'influéncias, anant del periòde classic en Euròpa (subretot al sègle XVII, per René Descartes) fins ara. Un dels punts que fa la diferéncia entre l'estoïcisme e los autres corrents filosofics eissits de l'epòca ellenistica es sa psicologia qu'es a la basa de las Terapterapias cognitivas e comportementalas modèrnas[1],[2].
Cal melhorar l'escritura d'aquel article. |
L'estoïcisme s'apièja sus la distinccion centrala entre d'un costat las causas que dependon de nosaltres e sus lasqualas podèm agir e d'un autre costat las causas que dependon pas de nosaltres e sus lasqualas avèm pas cap d'influéncia. Per viure aurós e liure, segon los estoïcians, cal pas lutar en van contra çò que depend pas de nosaltres, mas al contrari o acceptar e nos absténer dels vicis e passions que nos i expausan. L'estoïcisme es donc un eudemonisme basat sus la temperança e lo destacament que comença pel postulat « çò que fa treble als òmes son pas las causas mas las opinions que n'an. »[3]. Conven donc d'agir sus aquelas darrièras.
Per aquò far, l'estoïcisme exòrta a la practica d'exercicis de preparacion a las dificultats (praemeditatio malorum) e de meditacion menent a viure en acòrdi amb la natura mercé a la rason (assimilada a la coneissença scientifica[4],[5]). L'objectiu es d'aténer a l'ataraxia (« abséncia de trebles ») mercé a l'apatheia (« abséncia de passions »), condicions de la saviesa e del bonaür. Epictet resuma la quita conducha estoïciana per la maxima Sustine et abstine que significa « Endura e absten te ». S'apiejant su la «rason», los estoïcians adoptan una concepcion determinista (fatum stoicum) de l'univèrs (Cosmos) [6] condicionat per la succession de causas e de sas consequéncias (nexus causarum). L'individú, per viure astruc a pas d'autra causida que d'aceptar aquel determinisme, aquela actitud es nomenada l'amor fati per Marc Aurèli. Associat a aquel principi los estoïcians recobran tanben lo cosmopolitisme eiritat dels filosòfs cinics qu'apregondisson. Al sens larg, dins lo lengatge corrent, l'adjectiu « estoïc » es utilizat per designar una persona fèrma, que s'aflaquís pas dabans lo malaür, la paur, la dolor, eca.