compositor francès From Wikipedia, the free encyclopedia
Étienne Nicolas[nota 1] Méhul, (Givet, Ardenes, 22 de juny de 1763 — París, 18 d'octubre de 1817) va ser un compositor francès, «el més important compositor d'òpera a França durant la Revolució».[1] Va ser també el primer compositor dit «romàntic»[2] a França, amb per exemple, el seu contemporani Hyacinthe Jadin.
Nom original | (fr) Étienne-Nicolas Méhul |
---|---|
Biografia | |
Naixement | 22 juny 1763 Givet (França) |
Mort | 18 octubre 1817 (54 anys) París |
Causa de mort | tuberculosi |
Sepultura | cementiri de Père-Lachaise, 13 |
Activitat | |
Ocupació | compositor, organista |
Membre de | Académie des Beaux-Arts de l'Institut de France (1795–1817) |
Gènere | Òpera i simfonia |
Moviment | Música clàssica i romanticisme musical |
Professors | Wilhelm Hanser (en) i Jean-Frédéric Edelmann |
Alumnes | Joseph Daussoigne-Méhul, Jacques Fromental Halévy i Louis Bartholome Pradher |
Obra | |
Obres destacables
| |
Premis | |
Descrit per la font | Nordisk familjebok Diccionari Enciclopèdic Brockhaus i Efron Diccionari Musical Riemann (1901–1904) |
Étienne Nicolas va nàixer a Givet, poble situat a la vora del Mosa, al departament de les Ardenes. Son pare, Jean-François, va ser inicialment majordom del comte de Montmorency i després un modest comerciant de vi, a la mort del comte. Els pares van detectar aviat el precoç talent musical de l'infant, però degut a la seua pobresa les primeres lliçons musicals les va haver de rebre d'un humil organista cec de Givet, del qual no se sap res. Les seues aptituds eren tals que, amb només deu anys, va ser nomenat organista del convent dels Franciscans de Givet.
L'any 1775, un músic i organista alemany, el monjo Wilhelm Hanser, va traslladar-se al monestir de Laval-Dieu, prop de Givet, per fundar-hi una escola de música. Méhul esdevingué el seu alumne ocasional, principalment de contrapunt,[3] i el seu suplent l'any 1778. A l'orgue de l'església del poble, que és l'antiga capella de l'abadia, pot llegir-se:
« | Méhul va tocar en aquest orgue com a deixeble del pare Hanser, frare i organista de la Val-Dieu. | » |
Durant aquesta estada, el músic va desenvolupar la seua passió per les flors, i sobretot pels tulipans i els ranunculus:
« | Un parc de ranunculus ben escollits i ben distribuïts és per als ulls el mateix que per a l'oïda la música de Mozart i de Gluck. | » |
— Méhul[4] |
Amb quinze anys, el 1779, Méhul va traslladar-se a París gràcies a la generositat d'un mecenes que l'havia escoltat a l'església; amb una carta de recomanació adreçada a Gluck: «Vaig arribar a París l'any 1779, sense res més que els meus setze anys complits, la vespra, i l'esperança. Tenia una carta de recomanació per a Gluck, aquell era el meu únic desig una volta en la capital, i aquesta idea em feia esclatar de joia».
Va prendre lliçons amb Jean-F Edelmann, un clavecinista molt estimat a París, on residia des de 1775, i amic de l'ídol de Méhul, Gluck. Edelmann, d'origen Estrasburguès, també va tenir com a alumne a Jean-Louis Adam; va tornar a la seua ciutat arran de la Revolució i va ser guillotinat durant el Terror de juliol de 1794.
Méhul va tenir ocasió d'assistir a l'estrena d'Iphigénie en Tauride, i en resultà molt corprès.
Els seus primers treballs com a compositor van consistir a adaptar àries d'òperes populars, entre elles de Thésée, de Gossec. La seua primera obra editada va ser un llibre de tres sonates per a piano, l'any 1783; tenia tot just vint anys. L'any 1788 va publicar un nou recull de sonates, el seu opus 2. A través d'aquestes obres
« | Méhul es va imposar com un dels millors representants de la primera vertadera escola francesa de piano | » |
— Adélaïde de Place, p. 17 |
L'any 1786, Méhul va ingressar a la lògia maçònica l'Olympique de la Parfaite Estime (constituïda l'any 1782), a la seua branca musical. Es tracta d'una característica compartida amb un bon grapat de músics del seu segle: Gossec, Cherubini, Devienne, Philidor, Pleyel, Viotti, etc. Va ser en aquesta lògia on es van estrenar les simfonies parisenques de Haydn (1787). Posteriorment va compondre una escena lírica per a la Lògia de la Gran Esfinx (Loge du Grand-Sphinx), de la qual era membre, amb ocasió de la cerimònia fúnebre celebrada el 20 d'octubre de 1808 per la mort de Henri-Nicolas Belleteste, membre de l'Institut d'Egipte.[5]
Ajudat i encoratjat per Gluck, qui va contribuir a fer conscient la vocació del jove, Méhul va emprendre la carrera de compositor dramàtic. L'any 1785, l'escriptor Valadier li va oferir el llibret de Cora. Tot i que va ser presentada a l'Académie Royale de Musique, l'òpera no seria representada fins a sis anys després.
En aquesta mateixa època, Méhul va trobar en la persona del llibretista François-Benoît Hoffman el seu col·laborador favorit. Va ser Hoffman l'autor del llibret de la seua primera òpera representada: Euphrosine, ou Le tyran corrigé. L'estrena a la Sala Favart el 4 de setembre de 1790 va ser un èxit immens i a l'autor se li va reconèixer un gran talent.
« | Fa molt de temps que no s'escoltava en aquest teatre una música de tan bell caràcter; de vegades és sublim; hi ha entre d'altres peces un duo, al segon acte, que és admirable en conjunt i en tots els seus detalls. | » |
— Almanac general de tots els espectacles de París i de les províncies per a l'any 1791, p. 41 |
El duo en qüestió és el de l'escena 5, entre Coradin i la comtessa: Gardez-vous de la jalousie; redoutez son affreux transport. La peça, amb participació del cor, va ser molt popular des de l'estrena de l'obra. Grétry també en parlà:
« | Méhul ha triplicat la potència de l'orquestra a través de l'harmonia, sobretot adient a la situació. El duo d'Euphrosine i Coradin és del més bell efecte que hi ha. Aquest duo us corprèn tot al llarg de la seua durada; l'explosió, situada al final, sembla obrir el crani dels espectadors amb la volta del teatre! | » |
— Grétry[6] |
El mateix Berlioz considerava que aquesta òpera era
« | ...l'obra mestra de l'autor. Conté alhora la gracia, la finor, la lluentor, molt de moviment dramàtic i esclats de passió d'una violència i d'una veritat que fa por. | » |
— Hector Berlioz, Les Soirées de l'orchestre |
La seua carrera estava llançada, i això no era més que el principi d'una llarga relació amb el teatre de Comédie Italienne (anomenada Opéra-Comique a partir de l'any 1793).
Malgrat el fracàs de Cora, representada només el 4 de febrer de 1791, i de la prohibició d'Adrien per la Comuna de París per raons polítiques al març de 1792, Méhul va consolidar la seua reputació amb obres com ara Stratonice (Favart, 3 de maig de 1792) o Mélidore et Phrosine (Favart, 6 de maig de 1794).
Durant la Revolució, Méhul va compondre nombrosos cants patriòtics i peces de propaganda. El més cèlebre de tots és el Chant du départ (1794) sobre un poema de Chénier, que és com una segona Marsellesa. El compromís de Méhul fou recompensat amb el seu nomenament com a membre de l'Institut de France l'any 1795, amb Gossec i Grétry. El mateix any va obtenir un dels cinc llocs d'inspector del Conservatori de París, arran de la seua fundació el 3 d'agost, sota la iniciativa de Bernard Sarrette, capità de la Guàrdia nacional. N'esdevingué un dels membres més actius.
En la nova institució, on va exercir fins a l'any 1816, va tenir com a alumnes més destacats a Marie Dessire Beauliu,[7] i Ferdinand Hérold.
Méhul tenia una bona relació amb Napoleó: va ser un dels primers francesos a rebre la Legió d'honor (1804), al mateix temps que Gossec i Grétry.
L'any 1807 va obtenir el segon prix de Rome (el primer va ser declarat desert) amb una cantata: Ariane à Naxos. El premi va ser compartit amb Fétis.
L'èxit de les òperes de Méhul va anar apagant-se a principis del segle xix, però algunes obres, com ara Joseph (1807) van continuar gaudint de fama. El primer cònsol Napoleó, a qui agrava molt la música vocal, va recompensar l'obra. Dues àries principalment: Champs paternels, Hébron, douce vallée i À peine au sortir de l'enfance van ser molt populars. L'òpera va fer carrera a l'estranger, particularment a Alemanya.
Per altra banda, el fracàs de la seua òpera Les Amazones l'any 1811 (presentada a l'Òpera el 17 de desembre) va constituir un terrible colp, i va cloure la seua carrera com a compositor dramàtic. Llavors va gaudir d'un retir ben merescut, a la seua casa de Pantin, per a conrear «clavells, prímules i sobretot ranunculus, jacints i tulipans, les seues flors favorites» (Cherubini).
« | Em cal felicitat, la meua està gastada. Tinc el deure i vull replegar-me en les meues afeccions tranquil·les. Vull viure envoltat de les meues flors, en el silenci del retir, lluny del món. | » |
— Méhul[8] |
Malgrat els seus lligams amb Napoleó, la reputació de Méhul no va patir amb la Restauració. Va ser nomenat director del Conservatori l'any 1816. Després d'un temps de retir a Hyères, entre gener i maig, per trobar un poc de repòs i per provar de millorar-se de la seua tisi, va morir a París el matí del 18 d'octubre de 1817, a sa casa del carrer Montholon,[9] als 54 anys.
La mateixa vesprada, el seu alumne predilecte, Ferdinand Hérold, qui el qualificava de «tan bo i amable», va estrenar a l'Opéra-Comique La clochette.
Reconstruïda en la dècada del 1930, la seua tomba a la parcel·la dels músics del cementiri del Père-Lachaise es troba al costat de les d'altres compositors francesos, com ara les dels seus contemporanis Grétry i François-Joseph Gossec.
A Givet, l'any 1892, es va erigir un monument a Méhul Arxivat 2013-10-14 a Wayback Machine., obra d'Aristide Croisy.
Auguste Louis Blondelot descrivia Méhul com:
« | dotat d'un esperit elevat i cultivat, d'una sensibilitat profunda i un poc malencònica. La seua paraula era clara, sonora, discreta; la seua conversa era tranquil·la, espiritual; les seues ensenyances eren lúcides, concises, positives... la mateixa llum. La rectitud, la puresa, eren els seus principis dominants, el que pot ésser reconegut tant a les seues belles partitures com als seus escrits, dels quals malauradament cap no ha vist la llum de la impremta. Era accessible, bo i agraït; encoratjava els talents emergents, sense escatimar els consells ni el suport. | » |
— Blondelot p. 217. |
La trentena d'òperes de Méhul constitueix la major part de la seua obra musical. Va ser, de la generació de compositors dels anys 1790, el primer a ultrapassar tant el seu amic i rival Luigi Cherubini com el seu enemic Jean-François Lesueur. Méhul va seguir l'exemple de les òperes que Gluck havia escrit per a París durant els anys 1770 i va donar suport a les reformes que Gluck introduí a l'opéra-comique (aquest gènere barreja de música i diàleg no era necessàriament humorístic; per exemple Joseph conjuga la serietat i el rigor del tema). No obstant això, Méhul va fer avançar la música en una direcció més romàntica, mostrant un creixent ús de les dissonàncies i un interès pels sentiments extrems com ara la còlera i la gelosia, de manera que va ser precursor de la tasca de compositors romàntics posteriors com per exemple Weber i Berlioz.
Méhul va ser realment el primer compositor romàntic; el marquès de Condorcet va emprar aquest qualificatiu a La chronique de Paris l'1 d'abril de 1793 després d'haver assistit a la representació de Le Jeune Sage et le Vieux Fou.[10] La seua principal preocupació musical era que tots els elements s'uniren per acréixer l'impacte dramàtic. El seu admirador Berlioz va escriure:
« | [Méhul] estava completament convençut que a la vertadera música dramàtica, quan la importància de la situació mereix el sacrifici, el compositor no devia dubtar entre un efecte musical bonic però allunyat de la necessitat escènica o dramàtica i una sèrie d'accents vertaders, encara que no proporcionaren un plaer superficial. Estava convençut que l'expressió musical és una flor encisadora, delicada i rara, d'una olor exquisida, que no floreix pas si no es cultiva, i que pot marcir-se de colp; que no resideix en una sola melodia, sinó que tot concorre ensems per crear-la o destruir-la — la melodia, l'haronia, la modulació, el ritme, la instrumentació, l'elecció de la profunditat o l'alçada del registre per a les veus o els instruments, un tempo ràpid o lent i els diversos graus de volum del so emès | » |
— Berlioz[11] |
La manera amb què Méhul va aconseguir incrementar l'expressivitat va ser experimentant amb l'orquestra. Per exemple, en Uthal, òpera en la qual l'acció se situa a les terres altes d'Escòcia, va eliminar els violins de l'orquestra i els va substituir per violes, amb l'objectiu de reforçar-ne el color «local»,[12] mentre que les veus se sostenien per les trompes i les arpes...
Les obres de Méhul durant la dècada del 1790 van ser Euphrosine, Stratonice, Mélidore et Phrosine i Ariodant.[13] Ariodant, malgrat el fracàs de l'estrena l'any 1799, va aconseguir finalment l'aplaudiment de la crítica. Elizabeth Bartlet la qualifica com el «millor treball de Méhul en tota las dècada i una obra clau de l'òpera revolucionària».[14] Arran d'una interpretació a Berlín l'any 1816, el crític E.T.A. Hoffmann, qui qualificava el compositor de «savi i amb nombrosos talents», acaba l'article amb aquests termes:
« | Seriosa, digna, d'una gran riquesa harmònica i construïda amb cura, Ariodant no hauria d'eixir mai del repertori | » |
— E.T.A. Hoffmann |
L'obra tracta de la mateixa història de passió i gelosia que l'òpera homònima de Haendel de l'any 1735 (Ariodante). Com a les seues altres nombroses òperes, Méhul hi utilitza el « motiu de reminiscència », un tema musical associat a una idea particular. Tornem a trobar aquesta tècnica (leitmotiv) a la música dramàtica de Richard Wagner. En Ariodant, el motiu de reminiscència és el crit de fúria, que expressa un sentiment de gelosia.[14] Posteriorment Méhul empraria aquesta mateixa tècnica en la seua quarta simfonia (1810).
Vers 1800, la popularitat de les seues òperes va començar a decaure, reemplaçades per la moda de la més lleugera òpera còmica, conreada per compositors com ara Boieldieu. A més, Napoleó va comunicar al seu amic Méhul que s'estimava més una òpera menys seriosa, més lleugera. Com a cors, l'herència cultural de Napoleó tenia lligams amb Itàlia; li agradava l'òpera buffa de compositors com ara Paisiello i Cimarosa. En una conversa va arribar a dir que els compositors francesos mai no serien capaços de compondre una òpera buffa com els seus col·legues italians. Méhul hi va respondre amb Irato (1801), una comèdia en un acte per a la qual va ocultar la identitat de l'autor sota el suposat nom d'un compositor italià dit "il signor Fiorelli". Davant de l'èxit, immediatament Méhul va revelar-ne l'engany[15] a la fi de la representació i dedicà l'obra al seu inspirador, agraint-li haver-li «inspirat el desig de compondre algunes obres en un estil menys seriós».
No obstant això, Méhul va continuar component òperes d'estil seriós. Joseph (Opéra-comique, 17 de febrer de 1807), basada en la història bíblica de Josep i els seus germans, és la més cèlebre de les seues darreres òperes i la seua obra mestra (model també d'òpera bíblica), però el seu èxit no va durar massa a França. Arran d'una reposició l'any 1810 va ser qualificada com «una de les més febles composicions de Méhul».[16] Gossec va haver d'escriure una carta per defensar el seu col·lega.
Però a Alemanya, a Itàlia i a Bèlgica, va gaudir de nombrosos admiradors tot al llarg del segle xix, com ara el mateix Wagner, qui la va muntar a Riga l'any 1838[17] dient-se «transportat vers un mode superior».
A banda de les òperes, Méhul va compondre diverses cançons per les celebracions republicanes (sovint sota comanda de l'emperador Napoleó), cantates i cinc simfonies: una en do major sense número, datada l'any 1797 i les altres quatre compostes al llarg de tres anys, de 1808 a 1810. Les quatre darreres van ser totes estrenades al Conservatori.
La Primera Simfonia va ser ressuscitada trenta anys després, amb ocasió dels concerts de Felix Mendelssohn amb l'Orquestra del Gewandhaus de Leipzig l'any 1838 i el 1846. Robert Schumann va quedar molt impressionat per l'obra i va remarcar que a tots els moviments hi ha similaritats d'estil amb la Simfonia núm. 5 de Beethoven (incloent-hi l'atmosfera furiosa del primer moviment i els pizzicati del tercer). En aquesta època, només la Simfonia núm. 1 i núm. 2 de Beethoven (compostes entre 1799 i 1800 i el 1802 respectivament) havien estat estrenades a França. La Primera de Méhul i la Cinquena de Beethoven van ser compostes totes dues l'any 1808 i publicades l'any següent.
A la Segona, publicada en companyia de la precedent, hom pot identificar accents semblants als de la Simfonia núm. 9 de Beethoven. Prova que aquestes obres tenen llur importància. Hom sap que Beethoven coneixia obres de Méhul, com ara Héléna, perquè hi va emprar el mateix toc de trompeta per al seu Fidelio.
A les seues simfonies de maduresa, Méhul va reprendre el camí de Haydn (Les Simfonies parisenques, de 1785-86, per exemple) i de Mozart (Simfonia núm. 40, K. 550, 1788), dues obres que van ser molt populars a França al principi del segle xix.
Va deixar inacabada una cinquena simfonia — « car la desilusió i la tuberculosi l'havien fet llur víctima », com ha dit Charlton. Les Simfonies núm. 3 i núm 4 no van ser redescobertes fins a l'any 1979 per Charlton.
Aquest rar disc conté l'Ouverture burlesque, la instrumentació de la qual conté tres mirlitons, triangle, trompeta infantil, percussió, carraca i xiulet...
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.