compositor italià From Wikipedia, the free encyclopedia
Luigi Cherubini (Florència, 14 de setembre de 1760 - París, 15 de març de 1842) fou un compositor italià que passà la majoria de la seva vida musical a França. Encara que la seva música avui dia no és gaire coneguda, era en gran manera admirat per molts dels seus contemporanis. La part més significativa de l'obra de Cherubini està dedicada a les seves òperes i la música sacra.
  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | (it) Maria Luigi Carlo Zenobio Salvatore Cherubini 14 setembre 1760 Florència (Itàlia) |
| Mort | 15 març 1842 (81 anys) París |
| Sepultura | Luigi Cherubini's tomb (en)  , 11 |
| Director Conservatoire de Paris | |
| 1822 – 1842 ← François-Louis Perne – Daniel Auber → | |
| Dades personals | |
| Residència | França (1788–1841) |
| Activitat | |
| Ocupació | compositor, pedagog musical, musicòleg, director d'orquestra, teòric musical |
| Ocupador | Conservatoire de Paris |
| Membre de | |
| Gènere | Òpera |
| Professors | Giuseppe Sarti |
| Alumnes | Pierre Joseph Zimmermann, Jacques Fromental Halévy i Antoine Dessane (en) |
| Obra | |
Obres destacables
| |
| Família | |
| Cònjuge | Anne-Cécile Cherubini |
| Premis | |
      
 | |
Autoritari i poc flexible, fou menyspreat per Berlioz en les seves Mémoires. Com a compositor tenia molta personalitat i fou considerat en el seu temps una de les figures més eminents de la vida musical europea.[1] Beethoven el considerava el compositor dramàtic més gran del seu temps.
El 1788, va fer una breu visita a Londres, on començà a treballar en una escena d'un llibret francès de Jean-François Marmontel, Démophon. La música de Cherubini començava a mostrar una certa originalitat i atreviment. Més tard es traslladà a París d'on ja no se n'aniria mai més, i quedaria integrat a la vida musical parisenca a través del seu càrrec de director del Conservatori de París, des del qual dominaria el panorama musical de la ciutat.[1]
El primer èxit important l'obté amb Lodoïska (1791), una història d'heroisme realista. Era seguit per Éliza (1794), ambientada als Alps suïssos, i Médée (1797), que és l'obra més coneguda de Cherubini. Les Deux Journées (1800), en la qual Cherubini simplificava una mica el seu estil, fou un èxit popular. Aquests i unes altres òperes foren estrenades al Théâtre Feydeau.[2]
Després d'aquesta òpera, la popularitat de Cherubini a París declinava marcadament a favor de compositors més joves com François Boieldieu. El seu ballet d'òpera Anacréon fou un complet fracàs. El 1805, Cherubini rebé una invitació de Viena per escriure i dirigir una òpera. Faniska fou produïda l'any següent i era rebuda amb entusiasme, en particular, per Haydn i Beethoven. Les Abencérages (1813), un drama heroic ambientat a Espanya durant els darrers dies del Regne de Granada, fou l'intent de Cherubini de competir amb La Vestale de Spontini. Va obtenir l'elogi crític de molts compositors però poques actuacions.
Decebut amb la seva manca d'èxit al teatre, Cherubini escrivia cada vegada més per a la música d'església, amb set misses, dos rèquiems i moltes peces curtes. Durant aquest període, també se'l va nomenar surintendant de la musique du roi sota la monarquia restaurada (les seves relacions amb Napoleó havien estat clarament pobres). El 1815, la London Philharmonic Society li va demanar una simfonia, una obertura, i una composició per a cor i orquestra, i es desplaçà a Londres per dirigir les seves interpretacions, fet que li va comportar obtenir fama internacional.
El seu Rèquiem en do menor (1816), per commemorar l'aniversari de l'execució del rei Lluís XVI de França, va ser un èxit enorme. Aquest rèquiem s'interpreta ocasionalment i l'enregistrament més notable és el que va dirigir Arturo Toscanini amb l'Orquestra Simfònica de la NBC el febrer de 1950. El seu treball era en gran manera admirat per Beethoven, Schumann i Brahms. El 1836, Cherubini va escriure un Rèquiem en re menor per ser interpretat al seu propi funeral.
El 1822, Cherubini es converteix en director del Conservatoire on tingué entre altres alumnes a Pauline Duchambge,[3] Franciszek Mirecki,[4] Désiré-Alexandre Batton[5] i completa el seu llibre de text, Cours de contrepoint et de fugue (1835). El seu paper al Conservatori el portaria a tenir un conflicte amb el jove Hector Berlioz, que descriuria a Cherubini com a compositor vell i pedant a les seves memòries. Alguns crítics, com Basil Deane, mantenen que la descripció de Berlioz ha distorsionat la imatge de Cherubini per la posteritat, i s'ha de recordar que el mateix Berlioz n'era un gran admirador. Alguns coetanis el descriuen amb mal geni i sempre enfadat. No obstant això, Cherubini tenia molts amics, incloent-hi Rossini, Chopin i, sobretot, el pintor Ingres. Ambdós tenia interessos mutus: Cherubini era un pintor afeccionat entusiàstic i a Ingres li agradava practicar el violí. El 1841, Ingres pintava el retrat més celebrat del vell compositor.
Cherubini moria a París a l'edat 81 anys i va ser enterrat al cementiri del Père-Lachaise.
Amb l'arribada a París durant els anys 1820 de les òperes efervescents de Rossini, amb les seves pirotècnies vocals, les òperes clàssicament austeres de Cherubini, com les de Gluck i Spontini, queien en desús. Tanmateix, Médée (o Medea en italià) s'ha anat representant i va tenir un bon ressorgiment quan Maria Callas la cantava dirigida per Vittorio Gui a Florència el 1953.
Una altra òpera de Cherubini, Les Abencérages, es reposava (en italià) al Maggio Musicale Fiorentino a Florència el 1957 sota la batuta de Carlo Maria Giulini.
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.
