La vergonya o empegueïment és un sentiment o torbament de l'ànim per una falta comesa, per una humiliació rebuda o per timidesa. També pot aparèixer quan es transgredeixen les normes socials o familiars.
Fer alguna cosa dolenta i no sentir vergonya és la prova definitiva d'un caràcter malvat.[1]
— Aristòtil
Si un estat està governat pels principis de la raó, la pobresa i la misèria són objecte de vergonya. Si un estat no està governat pels principis de la raó, la riquesa i els honors són els objectes de la vergonya.
(en xinès) 邦有道貧且賤焉恥也,邦無道富且貴焉恥也。
Analectes . — Confuci
A falta vella, vergonya nova.[3]
A les vuit , sense vergonya al llit .
Al pobre vergonyant, dona-li de quan en quan.[3]
Baixa el porc el cap avergonyit en saber que sa mare és una bacona.[3]
Com més poques barbes, manco vergonya.[5]
El diable té una manta i un tabal; la manta per tapar la vergonya i el tabal per divulgar-la un cop comesa.[7]
El febrer avergonyit es tapa la cara i surt de nit .
El vi no té vergonya.[9]
La vergonya era verda i se la va menjar un burro .[3]
(var.) La vergonya era verda i se la va menjar un ase .[3]
(var.) La vergonya era verda i se la va menjar un ruc .[3]
(var.) La vergonya cria ronya .
(var.) La vergonya danya al pobre.
Mai perd el qui dóna, si el qui pren té vergonya.[3]
Mal vergonyós, per l'octubre perillós.[3]
Més val vergonya en la cara que dolor en el cor .[5]
Ni dona desvergonyida, ni planta pel maig florida.
No perd qui dóna si el que rep té vergonya.[9]
On hi ha molts diners, hi ha poca vergonya.[9]
Pa llescat, sense vergonya és menja.[9]
Qui cau i s'aixeca, no és cap vergonya.[3]
Qui de jugar es dóna vergonya ni és home ni és dona.[7]
Qui no es dóna vergonya d’ofendre no se'n dóna de demanar perdó.[9]
Qui no té vergonya, tot lo món és seu.[5]
Qui no té i no estalvia, mai no eixirà de pobre i passarà vergonya.[9]
Qui té vergonya, es mor de fam.[5]
(var.) Qui té vergonya, té mal any.
Qui té vergonya, no menja confits.[3]
Si el meu amo em poda al gener i em llaura al febrer , vergonya m'hauria de fer si no li omplo el celler .[3]
Si et menges pa torrat sense vergonya ja està menjat.[3]
Val més tornar-se roig de vergonya que groc de ràbia.[3]
Vergonya i honor , la dona que la perd mai més la troba.
Caure-li a un la cara de vergonya.[3]
Passar molta vergonya.
Estar exposat a la contemplació de la gent com a delinqüent.
Hi han deixat la vergonya.[5]
Es diu quan s'han menjat tot el contingut d'un plat o cassola fora una petita part.
Ser un pobre home. Infeliç.
Tenir més por que vergonya.[3]
Ser un desvergonyit.
Tindre molta por però molt poca vergonya.[3]
No estimar la pròpia honra, no torbar-se per les humiliacions o per les pròpies malifetes.
(var.) Tenir tanta vergonya com el gos de Poma.
(var.) Tenir tanta vergonya com es ca d'En Pinyol.
Tenir molt poca vergonya o no tenir-ne gens
Es diu de qui fa una cosa que no és obligada, però que sembla necessària.
Què és allò que com més se'n gasta més se'n té?
Tant es pobre com es ric me té damunt des que és nat, però es qui me perd un pic ja no me torna a trobar.
↑ «Aristòtil ». L'Ofici de viure . Barcelona: Catalunya Ràdio S.R.G., 18-05-2009. Arxivat de l'original el 1367004579. [Consulta: 4 febrer 2013].
1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 Gargallo i Gregori , José. «El Refranyer: Dites, refranys i maneres de dir ». L'autor, 2010-. [Consulta: 18 setembre 2024].
1 2 3 4 5 6 7 Alcover , Antoni M. ; Moll , Francesc de B . «Vergonya ». A: Diccionari català-valencià-balear . Barcelona: IEC, 2002.
1 2 Pàmies , Víctor. «Refranyer temàtic ». L'autor. Arxivat de l'original el 1482295780. [Consulta: 21 març 2018].
1 2 3 4 5 6 Gisbert , Adolf. «Refranyer temàtic ». Oficina Municipal d’Ús i Promoció del Valencià, Ajuntament de Godella. Arxivat de l'original el 1341266181. [Consulta: 21 març 2018].
Amades , Joan . Costums populars de Barcelona (en català). Barcelona: Centre Excursionista de Catalunya, 1931.
Amades , Joan . Folklore de Catalunya . Vol. 2. Cançoner, cançons, refranys, endevinalles. 3a edició. Barcelona: Selecta, 1982. ISBN 84-298-0452-8 .
Cinc mil refranys catalans i frases fetes populars (en català). Barcelona: Millà, 1965 (Biblioteca popular catalana vell i nou ; 3). ISBN 8473040082 .
Conca , Maria (ed.). Els refranys catalans . València: Tres i Quatre, 1988 (L'Estel; 8). ISBN 8475022324 .
Farell i Domingo , Joan. Refranyer tèxtil català . Sabadell: Editorial Ausa, 1989. ISBN 84-86329-36-1 .
Thoreau , Henry David. La Desobediència civil . Cànoves i Samalús: Proteus, 2012. ISBN 9788415549574 .