L'obra del Diccionari de Mossèn Alcover era una empresa d'amor i d'entusiasme, fruit d'una devoció fervorosa a la llengua vernacla i de la decisió enèrgica de salvar-la dels perills que l'amenaçaven i que han fet desaparèixer tantes cultures minoritàries de situació semblant a la nostra.[1]
Diccionari català-valencià-balear.
... no tinc record que en el Seminari em vagin ensenyar mai res que es referís a la nostra llengua materna, res que em pogués orientar sobre la seva essència i circumstància, ni sobre la manera d'escriure-la ni sobre la seva literatura.[2]
Els meus primers trenta anys,1970.
Els set primers anys de la postguerra van esser durs, penosos, per a tots els qui crèiem en els valors de "l'agre de la terra" i en la necessitat de defensar-los.[3]
Els altres quaranta anys,1975.
... a mi no m'encotilla ningú. Jo sempre he tingut llibertat de posar el que vulgui.[4]
Entrevista a Personatges, TVE Catalunya,1 de gener de 1977.
Quan la llengua catalana estava proscrita a totes les activitats públiques de les Balears, i ignorada a escoles i instituts; quan el règim franquista feia creure als ciutadans que l'idioma dels seus avantpassats era un «dialecte» en vies d'extinció; quan es fomentava que els pares catalanoparlants parlassin el castellà als seus fills com a signe de distinció social; quan el genocidi cultural estava en ple apogeu, un home treballava. Nomia Francesc de Borja Moll.[5]
«El gegant Francesc de Borja Moll» a Diari de Balears,5 d'octubre de 2002.