L'extrema dreta a França és una noció abstracta associada a una part de la classe política francesa, en evolució des de la Revolució francesa fins als nostres dies. Per la historiadora Ariane Chebel de Appollonia, « el terme ha estat aplicat a tantes opinions i programes polítics diferents que un significat clar i acceptat per tots és aleatori».[1]
Més enllà d'aquesta diversitat, es poden tanmateix retenir alguns trets recurrents de l'extrema dreta francesa, sovint oposada al règim republicà : una dreta que rebutja les institucions governamentals o constitucionals, tramesa en causa del conjunt de les institucions civils, administratives, socials, econòmiques i religioses. Condemnant tant el materialisme, com el capitalisme, i el col·lectivisme,[1] el seu objectiu a la llarga és la instauració d'un ordre nou, polític, social, econòmic, de vegades cultural i religiós.
Però en el si de l'extrema dreta francesa es poden trobar corrents tant religiosos i com ateus, liberals o rigoristes... Segons Ariane Chebel de Appollonia, « L'extrema dreta només pot ser percebuda en funció d'una època i dels problemes posats a un moment particular de la història, tant és cert que una força política és un reflex d'una filosofia política que testimonia l'estat de la societat. » L'extrema dreta francesa no escapa a aquesta regla. En efecte, diversos corrents polítics s'hi són classificats en el transcurs de la història de França : boulangisme, nacionalisme, feixisme, populisme… cadascun tenint la seva pròpia doctrina i els seus propis modes d'acció, de vegades similars, de vegades totalment oposats.
La majoria dels moviments d'extrema dreta són anticomunistes.
Els moviments d'extrema dreta a Europa són sovint acusats de racisme i de xenofòbia en raó de la seva hostilitat general a la immigració i a les posicions obertament racistes reivindicades per alguns d'entre ells. Divideixen l'odi d'un enemic comú, una víctima expiatòria que ha anat canviat en el transcurs del segle XX : el jueu al començament del segle XX, l'immigrat dels nostres dies, el que és teoritzat per la tesi conspiracionista del Gran reemplaçament, desenvolupada per Renaud Camus, i el seu corol·lari la remigració, és a dir l'expulsió per la força o per la por de «l'estranger». Segons Jean-Yves Camus, especialista de l'extrema dreta, «L'estranger» té sobretot els trets del musulmà. La islamofòbia es troba «al cor del programari ideològic » de gairebé cadascun dels activistes d'ultra-dreta.». Però l'odi de l'extrema dreta no s'atura amb la immigració. També s'estén igualment a les institucions, a « l'Establishment », a la « classe política ». El tot conjugat a « una fascinació per la violència » i un « virilisme » oposat al feminisme i a l'homosexualitat, considerats com « trets », « símptomes de la decadència de les societats occidentals orquestrada pels seus propis dirigents ». Hi ha de grans matisos als diferents corrents. L'antisemitisme de neofeixistes com Yvan Benedetti no és compartit per tots els partits d'extrema dreta, com tampoc ho és el monarquisme de l'Acció francesa de Charles Maurras o el survivalisme de l'Acció de les forces operatives (AFO).
Segons Jean-Yves Camus i Nicolas Lebourg, un altre especialista de l'extrema dreta, els atemptats de París de novembre 2015 i el del 14 de juliol de 2016 a Niça han servit de catalitzador a certs groupuscules d'extrema dreta qui es consideren en guerra, una part d'entre ells volent recórrer a la violència. Per Marion Jacquet-Vaillant, doctora en ciència política, « a partir de 2015, la figura de l'immigrant, qui era assimilada a aquella del prove, ara és associada a aquella de l'islamista. » Una franja de l'extrema dreta és decebuda pel programa del Reagrupament nacional « per qui d'ara endavant tot individu pot esdevenir francès a condició d'assimilar-se », i per Jean-Yves Camus « queden ethno-diferencialistes i consideren que certes poblacions, en raó del seu origen ètnic o de la seva religió, no són assimilables a la nació francesa », tal com defensava el grup Generació identitària, dissolts l'any 2021.[2]
El politòleg Thomas Guénolé distingeix quatre tipus de corrents a la família d'extrema dreta francesa : l'extrema dreta poujadiste, l'extrema dreta sobiranista, l'extrema dreta traditionalista i l'extrema dreta racista. Aquestes quatre famílies corresponen respectivament, sota forma radicalitzada, a les famílies de la dreta francesa que són la dreta liberal, la dreta gaullista, la dreta moral i la dreta securitària.[3]
Una altra característica central és l'organicisme, sent la societat concebuda com un ésser viu, qui doncs és animada a defensar-se contra els cossos estrangers susceptibles d'atacar-lo, com ho fan els microbis per un organisme.
«
Les extrêmes droites véhiculent une conception organiciste de la communauté qu'elles désirent constituer (que celle-ci repose sur l'ethnie, la nationalité ou la race) ou qu'elles affirment vouloir reconstituer. Cet organicisme implique le rejet de tout universalisme au bénéfice de l'«autophilie» (la valorisation du «nous») et de l'«altérophobie» (la peur de «l'autre», assigné à une identité essentialisée par un jeu de permutations entre l'ethnique et le culturel, généralement le cultuel). Les extrémistes de droite absolutisent ainsi les différences (entre nations, races, individus, cultures). Ils tendent à mettre les inégalités sur le même plan que les différences….[4]
»
— Collectif, Le FN, un national populisme
Principals organitzacions d'extrema dreta a França existents
Dels grups religiosos intervenen també als debats de societat (llibertat d'expressió a les arts, casament homosexual, etc.). Civitas, també conegut sota el nom de France Jeunesse Civitas o Institut Civitas, és un moviment social i polític francès qui es defineix ell mateix com un « lobby catòlic traditionaliste », un moviment « compromès a la instauració de la Reialesa social del Crist a les nacions i els pobles en general, a França i els francesos en particular ».[7]
Garrigues, Jean. Le général Boulanger(en francès). Olivier Orban,1991,p.378. ISBN 2-85565-549-8.. Réédition: Perrin, 1999.
Jean Garrigues, Le boulangisme, Paris, Presses universitaires de France (PUF), 1992, 128 p.
Jean-Paul Gautier, Les Extrêmes droites en France: de la traversée du désert à l'ascension du Front national, 1945-2008, Paris, Éd. Syllepse, 2009, 464 pages.
Gengembre, Gérard. La Contre-Révolution ou l'Histoire désespérante(en francès). Imago,1989,p.348. ISBN 2-902702-50-7.
Joly, Bertrand. Nationalistes et conservateurs en France(en francès). Les Indes savantes,2008,p.390. ISBN 978-2-84654-130-5..
Joly, Bertrand. Dictionnaire biographique et géographique du nationalisme français, 1880-1900(en francès). Honoré Champion,1998,p.687(Dictionnaires & références). ISBN 2-85203-786-6., présentation en ligne. Réédition: Joly, Bertrand. Dictionnaire biographique et géographique du nationalisme français, 1880-1900(en francès). Honoré Champion,2005,p.687(Champion classiques. Références et dictionnaires). ISBN 2-7453-1241-3..
Kauffmann, Grégoire. Édouard Drumont(en francès). Perrin,2008,p.562. ISBN 978-2-262-02399-7..
Mayer, Nonna. Le Front national à découvert(en francès). Presses de la Fondation nationale des sciences politiques,1996,p.413(Références académiques). ISBN 2-7246-0696-5., présentation en ligne.
Nobécourt, Jacques. Le colonel de La Rocque (1885-1946) ou Les pièges du nationalisme chrétien(en francès). Fayard,1996,p.1194(Pour une histoire du XXème siècle). ISBN 2-213-59687-5., présentation en ligne.
Perrineau, Pascal. Le symptôme Le Pen(en francès). Fayard,1997,p.256(L'espace du politique). ISBN 2-213-59984-X.
Perrineau, Pascal. La France au Front(en francès). Fayard,2014,p.229. ISBN 978-2-213-68103-0..
Jean Philippet, Le temps des ligues. Pierre Taittinger et les jeunesses patriotes (1919-1944), Institut d'études politiques (IEP) Paris, thèse de doctorat d’histoire sous la direction de Raoul Girardet, 2730 p. + annexes, mars 2000, présentation en ligne.
Winock, Michel. Nationalisme, antisémitisme et fascisme en France(en francès). Éditions du Seuil,2014,p.504(Points. Histoire). ISBN 978-2-7578-4307-9., présentation en ligne.
Winock, Michel. Histoire de l'extrême droite en France(en francès). Éditions du Seuil,2015,p.336(Points. Histoire). ISBN 978-2-7578-5531-7..
Jean-Paul Gautier, La restauration nationale. Un mouvement royaliste sous la 5ème République, éditions Syllepse, 2002 ISBN 2-913165-87-7, 372 p.
Frédéric Charpier, Les plastiqueurs: Une histoire secrète de l'extrême droite violente, éditions La Découverte, 2018 ISBN 9782707196491, 376 p.
Wikiwand in your browser!
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.