From Wikipedia, the free encyclopedia
El bisbat de la Cremona (italià: diocesi di Cremona; llatí: Dioecesis Cremonensis) és una seu de l'Església catòlica, sufragània de l'arquebisbat de Milà, que pertany a la regió eclesiàstica Llombardia. El 2013 tenia 331.250 batejats d'un total 368.797 habitants. Actualment està regida pel bisbe Antonio Napolioni.
| Dioecesis Cremonensis | |||||
| |||||
| Tipus | bisbat catòlic  | ||||
|---|---|---|---|---|---|
| Localització | |||||
| |||||
 Itàlia | |||||
 Llombardia | |||||
| Parròquies | 222 | ||||
| Població humana | |||||
| Població | 361.863 (2019) (188,77 hab./km²) | ||||
| Llengua utilitzada | italià | ||||
| Religió | romà | ||||
| Geografia | |||||
| Part de | |||||
| Superfície | 1.917 km² | ||||
| Limita amb | |||||
| Creació | segle iv | ||||
| Patrocini | Sant'Omobono Nostra Signora di Caravaggio | ||||
| Catedral | Santa Maria Assunta | ||||
| Organització política | |||||
| • Bisbe | Antonio Napolioni | ||||
| Lloc web | diocesidicremona.it | ||||
| |||||
Els patrons de la diòcesi són sant Homobó i Santa Maria del Fonte presso Caravaggio, proclamada el 1962 pel bisbe Danio Bolognini, amb l'aprovació de la Seu Apostòlica. Els patrons secundaris són Sant Imeri i Sant Antonio Maria Zaccaria.
La diòcesi comprèn l'àrea occidental de la província de Cremona fins a Casalmaggiore i el territori situat entre els rius Oglio i Po a la província de Màntua, o sigui, la zona de Viadana, llevat la part de Cizzolo, que pertany al bisbat de Màntua. Al nord-oest supera els límits provincials actuals, ja que inclou una part del territori de la baixa bergamasca, al sud de la rasa de Bèrgam, el centre principal és Caravaggio amb el seu santuari i la ciutat milanesa de Cassano d'Adda: això es deu al conjunt administratiu pre-napoleònic, mantenint-se en el pla religiós, que preveia una província de Bèrgam limitada al just al sud de la rasa, i una Gera d'Adda medieval sota el domini general del Ducat de Milà.
No forma part de la diòcesi l'àrea cremasca, que està sota la jurisdicció de la diòcesi de Crema.
La seu episcopal és la ciutat de Cremona, on es troba la catedral de Santa Maria Assunta.
El territori està dividit en 222 parròquies, agrupades en 11 zones pastorals.
Situada en un context estratègic a les carreteres al nord, Cremona va acollir ben aviat els missioners cristians, encara que ara s'ha demostrat històricament que la fundació de la comunitat cristiana a les mans de Sant Bernabé al segle i és el resultat només de llegendes medievals. La primera evidència de la propagació del cristianisme a Cremona està vinculat a la figura de Sant Eusebi, un deixeble de Sant Jeroni, entre els segles IV i V.
Data d'aquest mateix període la creació de la diòcesi. El primer bisbe històricament documentat és Giovanni, que va participar en el consell provincial de Milà de 451, indici que Cremona va ser originalment sufragània de l'arxidiòcesi de Milà. Hi ha poques notícies de la diòcesi en els segles següents, en què només es coneixen altres dos bisbes, Eustachio (501) i Desiderio (680). Només a partir de Stefano al final del segle viii la sèrie episcopal cremonenca es conserva gairebé ininterrompuda fins als nostres dies.
El renaixement de la diòcesi coincideix amb el final del domini longobard i el començament de l'època carolíngia. A partir del segle viii i de nou per tot els segles IX i X els bisbes de Cremona obtingut diversos privilegis i exempcions com a part de l'emperador. L'emperador Lotari I va confirmar el bisbe Pancoardo (meitat del segle ix) tots els privilegis i possessions de l'església de Cremona, que també es va estendre a la línia sud del Po.[1]
Liutprando, en la segona meitat del segle x, va ser probablement el bisbe medieval més famós. Va ser un famós diplomàtic i cronista i va participar en una missió difícil a Constantinoble. Va ser el responsable d'haver importat el culte a sant Imeri, bisbe d'Amelia, a Cremona, sent durant molt temps el patró de la ciutat, abans que s'estengués el culte a sant Homobó.
El bisbe Sicardo, a principis del segle xiii va participar en les Croades. També va ser un fervent promotor del culte a sant Homobó, que va morir a Cremona el 15 de novembre de 1197, rebent de la Santa Seu l'aprovació del culte el 12 de gener de 1198 amb la butlla Quia pietas del Papa Innocenci III.[2] Sicardo també va deixar a la posteritat una crònica.
En 1298 el bisbe Rainerio va celebrar el primer sínode diocesà que es recorda. El territori de la diòcesi es presenta al final del segle XIV dividit en 30 parròquies, amb la presència d'almenys 60 monestirs, tant masculins com femenins, de les quals 40 només a la ciutat episcopal.
A la segona meitat del segle XV i començaments del xvi Cremona va ser pertorbada per les guerres. En el període de la dominació veneciana Gerolamo Trevisan va ser nomenat bisbe, havent d'abandonar la ciutat quan va ser reconquerida pels francesos després de la victòria d'Agnadello.
El segle xvi va ser un segle de contrastos forts. Cremona va ser el lloc de naixement, en 1502, de sant Antonio Maria Zaccaria, fundador dels Clergues Regulars de Sant Pau, anomenats Barnabites, entre els protagonistes de la reforma catòlica. Contextualment era també un centre d'un moviment a favor de la reforma luterana; per contrarestar aquesta presència a Cremona es va donar a la premsa una de les primeres obres apologètiques antiluteranes, la Revocatio Martini Luteri del dominic Isidore Isolani, publicat en 1519 amb una segona edició l'any següent. Entre els principals defensors de l'aplicació dels decrets de Trento estava el bisbe Niccolò Sfondrati que va cridar sínodes diocesans, realitzà la visita pastoral i va fundar el seminari en 1566; aquesta activitat li va guanyar l'elecció al tron papal, el 5 de desembre de 1590.
Entre finals del segle xvi i principis del xvii, la diòcesi va haver de renunciar a una gran part del territori: en 1580 va perdre 21 parròquies després de la creació de la diòcesi de Crema; en 1601 les 25 parròquies de l'Oltrepò (a la zona compresa entre Monticelli d'Ongina, Zibello i Busseto) van passar a formar part de la nova diòcesi de Borgo San Donnino (avui diòcesi de Fidenza).
Durant l'ocupació francesa el bisbe Omobono Offredi va obtenir de Napoleó Bonaparte el calze d'or utilitzat per Sant Carles Borromeu i més tard pel virrei d'Itàlia, el retorn de quatre esglésies que volia enderrocar.[3]
Entre els segles XIX i xx es distingí la figura del bisbe Geremia Bonomelli, que va donar impuls a la renovació espiritual i pastoral de la diòcesi i que en la qüestió romana «representà durant anys la referència de l'ala liberal moderada, amb els seus nombrosos escrits i, en concret, amb les cartes pastorals intenses i de llarg abast.»[4] Una altra figura important en el panorama de l'Església italiana del segle xx és el prevere i rector de Bozzolo, don Primo Mazzolari, «considerat un dels precursors de l'esperit del Concili Vaticà II.».[4]
A la catedral es troba present el preeminent Capítol, oficialment anomenat "Capítol dels cànons de la Santíssima Mare de Déu de l'Assumpció a l'església catedral de Cremona", la universitat més antiga i il·lustre de la ciutat. La seva existència està testificada per l'historiador Giuseppe Bresciani ja al segle viii.
Tant els poders, els béns i privilegis que durant la història han pertangut al Capítol, els membres generalment cadets de la noblesa, al segle ix es deien "germans canonges" o "Cardenals de la Santa Església de Cremona". Avui en dia l'únic privilegi és l'ús de la creu patriarcal (atorgada en 1414 per l'antipapa Joan XXIII per l'hospitalitat rebuda).
Pel que fa al vestit, després del Concili Vaticà II, el capítol va renunciar als revestiments sumptuosos d'ermini, de la capa magna (atorgada en 1591 pel Papa Gregori XIV, que havia estat durant trenta anys bisbe de Cremona i va donar també al capítol la relíquia de la Santa Espina), la sotana ribetejada en vermell amb la faixa púrpura, el mantell vermell i llaç vermell al tricorni i la manteleta enrogida, a més dels confirmats pel Papa Pius XI el 1923 (els privilegis dels Protonotaris apostòlics ad instar participantium, amb el privilegi dels pontificals, la mitra i la creu pectoral, amb l'anell de pedres precioses).
Els canonges han conservat el títol de monsenyor i el dret a portar la musseta porpra, sempre han tingut un paper important en el govern de la diòcesi, amb el dret d'elecció dels bisbes (fins a les butlles en sentit contrari del Papa Bonifaci VIII). Avui en dia han perdut tota la seva importància, inclòs el nomenament de l'administrador diocesà en època de vacant i l'examen de les pràctiques administratives de major importància, actualment encomanada al Col·legi de Consultors. Des de 1990 el capítol ja no s'ocupa de l'administració de la catedral: un únic canonge forma part, per dret, del Consell de la catedral, nomenat pel bisbe.
Durant segles, la diòcesi de Cremona va desenvolupar un ritu litúrgic propi anomenat offrediano, pel nom del bisbe, Offredo dels Offredi, que el va restaurar en el segle xii. En 1297 el bisbe Ranieri va imposar a totes les parròquies l'observança del ritu: la prescripció que havia caigut en l'oblit, ja que el final del segle XV s'observava només a la catedral i esglésies dell'Oltrepò. En 1458, gràcies a un indult del Papa Calixt III la diòcesi adoptà el ritu romà: el ritu offrediano desaparegué per complet, encara que es mantingueren alguns costums fins al segle xix a la litúrgia de la Catedral i algunes esglésies de la diòcesis de Fidenza.
La informació relativa als rituals és molt escassa, ja que tots els llibres litúrgics, excepte el martirologi, van ser destruïts en un incendi de l'arxiu capitular.
Sabem que durant la missa s'invocava amb freqüència (al Confiteor, a l'Ofertori i al Cànon) Sant Bernabé, anomenat "Pare nostre" i considerat el primer evangelitzador de la zona de Cremona. Abans de l'Introito, l'Epístola i durant la Consagració es cantaven els trops. Al cànon s'anomenaven els sants venerats a l'església de Cremona.[5]
En 1599, l'eclesiàstic Biagio Rossi (Blasius Rubeus) va compilar el primer catàleg dels bisbes de Cremona, cadascun acompanyat per una història precisa i biografia, des del començament del segle iv. Posteriorment, en aquest catàleg s'han afegit altres noms per completar la llista dels bisbes fins a Sant Bernabé apòstol (segle i), considerat el fundador de la diòcesi. Més tard es van plantejar molts dubtes sobre l'autenticitat d'aquest catàleg, ja que només hi ha tres bisbes històricament documentats fins a Stefano II (finals del segle viii).[6]
| Data | Celebració | Grau |
|---|---|---|
| 2 de gener | Beata Stefana Quinzani, verge | Memòria |
| 3 de gener | Sants Basili Magne i Gregori de Nazianz, bisbes i doctors de l'Església | Memòria |
| 18 de gener | San Facio | Memòria facultativa |
| 23 de gener | Santa Paola Elisabetta Cerioli, religiosa | Memòria |
| 6 de febrer | Beat Francesco Spinelli, prevere | Memòria facultativa |
| 7 de febrer | Sants Pau Miki i companys, màrtirs | Memòria |
| 7 de maig | Beat Alberto da Villa d'Ogna | Memòria facultativa |
| 10 de maig | Beat Enrico Rebuschini | Memòria facultativa |
| 26 de maig | Santa Maria del Fonte presso Caravaggio, patrona de la diòcesi | Solemnitat |
| 2 de juny | Dedicació de la catedral | Festa Solemnitat a la catedral |
| 18 de juny | Sant Imeri, patró secundari de la diòcesi | Memòria |
| 4 de juliol | Sant Alberto Quadrelli, bisbe | Memòria facultativa |
| 5 de juliol | Sant Antonio Maria Zaccaria,prevere, patró secundari de la diòcesi | Memòria |
| 16 d'agost | San Roc | Memòria |
| 12 d'octubre | Dedicació de la pròpia església[10] | Solemnitat |
| 19 d'octubre | Sant Eusebi, prevere | Memòria facultativa |
| 7 de novembre | Beat Vincenzo Grossi, prevere | Memòria |
| 13 de novembre | Sant Homobó, laic, patró de la ciutat i de la diòcesi | Solemnitat |
A finals del 2013, la diòcesi tenia 331.250 batejats sobre una població de 368.797 persones, equivalent 89,8% del total.
| any | població | sacerdots | diaques | religiosos | parroquies | ||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| batejats | total | % | total | clergat secular |
clergat regular |
batejats por sacerdot |
homes | dones | |||
| 1950 | 388.040 | 389.510 | 99,6 | 497 | 443 | 54 | 780 | 102 | 1.925 | 234 | |
| 1970 | 361.616 | 361.686 | 100,0 | 348 | 289 | 59 | 1.039 | 105 | 1.608 | 236 | |
| 1980 | 349.439 | 349.609 | 100,0 | 433 | 382 | 51 | 807 | 84 | 1.260 | 236 | |
| 1990 | 337.700 | 338.000 | 99,9 | 402 | 368 | 34 | 840 | 83 | 1.000 | 223 | |
| 1999 | 314.000 | 319.000 | 98,4 | 396 | 357 | 39 | 792 | 8 | 88 | 780 | 223 |
| 2000 | 313.500 | 318.000 | 98,6 | 377 | 339 | 38 | 831 | 12 | 87 | 746 | 223 |
| 2001 | 325.000 | 337.249 | 96,4 | 369 | 337 | 32 | 880 | 12 | 90 | 704 | 223 |
| 2002 | 330.000 | 339.111 | 97,3 | 363 | 336 | 27 | 909 | 13 | 117 | 657 | 223 |
| 2003 | 330.000 | 338.848 | 97,4 | 365 | 334 | 31 | 904 | 13 | 101 | 629 | 223 |
| 2004 | 328.000 | 340.000 | 96,5 | 366 | 336 | 30 | 896 | 13 | 88 | 584 | 223 |
| 2006 | 330.000 | 348.393 | 94,7 | 374 | 333 | 41 | 882 | 13 | 88 | 546 | 224 |
| 2013 | 331.250 | 368.797 | 89,8 | 336 | 308 | 28 | 985 | 14 | 46 | 389 | 222 |
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.
