Rei d'Aragó, de València i comte de Barcelona From Wikipedia, the free encyclopedia
Jaume el Just[lower-alpha 1], anomenat també Jaume II d'Aragó i Jaume II de Catalunya-Aragó[lower-alpha 2] (València, Regne de València, 10 d'agost del 1267 - Barcelona, Principat de Catalunya, 2 de novembre del 1327; en aragonès: Chaime,[1] en llatí: Jacobus[2]), fou sobirà de la Corona d'Aragó amb els títols principals de comte de Barcelona, rei d'Aragó i de València (1291-1327), i també rei de Sicília (1285-1296), de Mallorca (1291-1295) i de Sardenya (1324-1327). Per la pau d'Anagni (1295) el Sant Pare li concedí vitalíciament els títols honorífics de «senyaler, almirall i capità general de l'Església de Roma».
 |
Per a altres significats, vegeu «Jaume el Just (sant)». |
Fou el segon fill de Pere el Gran i la seva muller Constança de Sicília, i germà i successor d'Alfons el Franc (1291) al tron de la corona d'Aragó. Va ser batejat a l'església de Constantí.[3]
| 16. Alfons II d'Aragó (el Cast) | ||||||||||||||||
| 8. Pere II d'Aragó (el Catòlic) | ||||||||||||||||
| 17. Sança de Castella | ||||||||||||||||
| 4. Jaume I d'Aragó (el Conqueridor) | ||||||||||||||||
| 18. Guilhèm VIII de Montpeller | ||||||||||||||||
| 9. Maria de Montpeller | ||||||||||||||||
| 19. Eudòxia Comnena | ||||||||||||||||
| 2. Pere III d'Aragó (el Gran) | ||||||||||||||||
| 20. Béla III d'Hongria | ||||||||||||||||
| 10. Andreu II d'Hongria | ||||||||||||||||
| 21. Agnès d'Antioquia | ||||||||||||||||
| 5. Violant d'Hongria | ||||||||||||||||
| 22. Pere II de Courtenay | ||||||||||||||||
| 11. Violant de Courtenay | ||||||||||||||||
| 23. Violant de Flandes | ||||||||||||||||
| 1. Jaume II d'Aragó (el Just) | ||||||||||||||||
| 24. Enric VI del Sacre Imperi | ||||||||||||||||
| 12. Frederic II del Sacre Imperi | ||||||||||||||||
| 25. Blanca de Castella | ||||||||||||||||
| 6. Manfred I de Sicília | ||||||||||||||||
| 26. ? | ||||||||||||||||
| 13. Bianca Lancia | ||||||||||||||||
| 27. ? | ||||||||||||||||
| 3. Constança de Sicília | ||||||||||||||||
| 28. Tomàs I de Savoia | ||||||||||||||||
| 14. Amadeu IV de Savoia | ||||||||||||||||
| 29. Margarida de Ginebra | ||||||||||||||||
| 7. Beatriu de Savoia | ||||||||||||||||
| 30. Hug III de Borgonya | ||||||||||||||||
| 15. Anna de Borgonya | ||||||||||||||||
| 31. Beatriu d'Albon | ||||||||||||||||
Buscà la pau amb el Regne de Castella per tal de resoldre finalment el problema sicilià. Així, s'acordà el matrimoni entre Jaume II i Isabel de Castella, filla de Sanç IV de Castella, el 1291.
Després de la caiguda de Trípoli (1289), Enric II de Xipre va enviar al seu senescal Joan de Grailly a Europa per aconseguir ajuda per Acre i Jaume el Just va enviar cinc galeres,[6] que es van sumar a un petit contingent de toscans i llombards, però la ciutat va caure el 1291. El 1292, moment especialment perillós per l'enemistat amb el papa, dels Anjou i de França, demana un tractat d'aliança al soldà al-Àixraf Khalil, el conqueridor de Sant Joan d'Acre, que després no va ratificar. El 1294, es va anul·lar el matrimoni amb Isabel de Castella, que només havia estat civil per manca de dispensa papal.
Per la pau d'Anagni (1295), cedí Sicília a la Santa Seu (quan n'era papa Bonifaci VIII) i retornà les Balears a Jaume II de Mallorca. A canvi (1297), aconseguí del papa el dret de conquerir Sardenya com a feu pel qual calia pagar un lloguer (a Pisa i Gènova que també la pretenien); el tractat també incloïa Còrsega: però aquesta illa no s'arribarà a conquerir mai, només Alfons IV ho intentà sense èxit (1421). Per aquesta mateixa pau, es casà amb Blanca de Nàpols. Aquest matrimoni permeté l'alliberament dels fills de Carles II de Nàpols, que havien estat retinguts a Catalunya; a canvi, Carles II renunciava als drets sobre la Corona d'Aragó i rebia una indemnització de la Santa Seu.
El 1297, viatjà fins a Roma per rebre la investidura de Còrsega i Sardenya per part del papa Bonifaci VIII. Aquest el pressionà perquè intervingués en la lluita contra Frederic II de Sicília.
Aquesta lluita es va produir, sobretot en enfrontaments navals, fins que Jaume va abandonar i el seu germà Frederic va aconseguir assetjar l'exèrcit angeví i forçar Carles II d'Anjou a una capitulació: la pau de Caltabellotta (1302), per la qual Frederic II es mantenia al tron de Sicília.
Feu costat a Alfons de la Cerda, pretendent al tron castellà, contra Ferran IV de Castella, la qual cosa li permeté de conquerir Múrcia[7] als castellans (1296) i signar amb Ferran IV de Castella la Sentència arbitral de Torrellas (1304), per la qual recuperà la part nord del Regne de Múrcia, que incorporà al Regne de València. Avui constitueix la part sud del País Valencià, amb pobles i ciutats com Alacant, Elda, Petrer, Novelda, Elx, Crevillent, Guardamar i Oriola (tots de parla catalana, excepte Elda). La part sud de Múrcia (amb la capital i Cartagena) va continuar en mans de Castella i, amb el pas dels segles, esdevindrà de parla castellana; tanmateix, en la parla popular, s'hi conserven multitud de paraules catalanes i molts murcians duen cognoms catalans.
Va cercar l'aliança amb el kans tàrtars (Ghaikatu) per reconquerir Terra Santa. Després de la caiguda del darrer reducte croat, Arwad, va trametre-hi Eymeric d'Usall en dues ocasions (1303-1304, 1305-1306) per rescatar fra Dalmau de Rocabertí, el darrer cap d'aquella guarnició. També va demanar al soldà Muhammad al-Nasir el lliurament de la Vera Creu i del sant Grial.
L'octubre del 1305 es va entrevistar a Montpeller amb el Papa Climent V i li va oferir per la croada contra els musulmans, la seva persona, les seves terres i el seu tresor, i per això, Ramon Llull pensava en ell com el rex bellator que havia d'unificar la cristiandat i culminar la croada.[8]
Aliat amb Ferran IV de Castella pel tractat d'Alcalá de Henares, va participar en la Guerra castellanogranadina (1309-1319), impulsant la Croada d'al-Mariyya el 1309, però no va aconseguir conquerir la ciutat.[9] L'intent responia a la política recomanada per fra Ramon Llull en el seu projecte Rex bellator de conquesta de Terra Santa.
Conquerí Sardenya (1324) a la República de Pisa de manera efectiva[10] i establí bases comercials a Xipre, Egipte i Constantinoble (Imperi Romà d'Orient). La conquesta de Sardenya per convertí l'antiga rivalitat comercial entre la Corona d'Aragó i la República de Gènova en guerra oberta, que acabà després de la mort de Jaume el Just en 19 de setembre de 1336, després d'haver-se establert una treva uns mesos abans amb la intervenció del Papa Benet XII.[11]
Defensà Sibil·la i Hug VII de Mataplana, comtes del Pallars Sobirà, dels Coserans (1297) i per això el reconegueren com a senyor: el comtat de Pallars Sobirà esdevenia vassall directe del casal de Barcelona.
El 26 d'abril del 1313, d'acord amb el tractat de Poissy, Sanç I de Mallorca restitueix la Vall d'Aran a Jaume el Just.[12]
El 1319, va fundar l'Orde de Montesa, orde militar que va incorporar part dels templers en ser suprimit l'Orde del Temple. El papa va permetre que, al Regne de València, els béns templers passessin a un orde de nova creació, que continués la seva tasca.
El 1320, la Croada dels pastors travessà els Pirineus i atacà les aljames de Jaca i Montclús.[13] Jaume el Just actuà i envià un destacament per protegir els jueus, i l'infant Alfons manà penjar quaranta dels atacants d'Osca i els atacants es dirigiren a Tudela i Pamplona, on els jueus plantaren cara i els rebutjaren.[14]
El 1321, incorporà la baronia d'Entença a la Corona, ja que Guillem d'Entença i de Montcada (sisè baró d'Entença) va morir sense descendència. El 1324, li concedí al seu fill l'infant Ramon Berenguer el comtat de Prades i la baronia d'Entença.
Ja des de la seva època a Sicília, era aficionat a la poesia, i a la seva cort aconseguí crear un cercle important de producció, amb la figura destacada de Jofre de Foixà que, segons diu, escrigué les Regles de trobar a instàncies del rei. També protegí Arnau de Vilanova i redactà lletres de recomanació a favor de Ramon Llull en els seus desplaçaments al nord d'Àfrica. Com a trobador, és autor d'una dansa religiosa, en què compara l'Església amb una nau que solca amb dificultats els perillosos corrents del món.
En l'article sobre danses, se'n pot trobar una del rei Jaume II, de temàtica moral i intencionalitat política.
Jaume el Just fou succeït el 1327 per Alfons el Benigne, el seu segon fill legítim, perquè Jaume d'Aragó i d'Anjou, el fill gran, renuncià a la successió, ja que volgué fer-se eclesiàstic i no consumar el matrimoni amb Elionor de Castella el 1319.[4]
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.
.svg){kind=small}
.svg)
