dramaturg, poeta i empresari teatral català From Wikipedia, the free encyclopedia
Frederic Soler i Hubert (Barcelona, 9 d'octubre de 1839 - Barcelona, 4 de juliol de 1895),[1] fou un dramaturg, poeta i empresari teatral.[2] És també conegut pel pseudònim de Serafí Pitarra, tot i que també va emprar els de Jaume Giralt, Simón Oller, Miguel Fernández de Soto o Enric Carreras.
Biografia | |
---|---|
Naixement | 9 octubre 1839 Barcelona |
Mort | 4 juliol 1895 (55 anys) Barcelona |
Sepultura | cementiri de Montjuïc (1964–) cementiri del Poblenou (1864–1995) |
Activitat | |
Ocupació | dramaturg, poeta, empresari teatral |
Partit | Centre Català |
Nom de ploma | Serafí Pitarra |
Família | |
Fills | Ernest Soler i de les Cases |
Premis | |
| |
Va néixer a Barcelona, al número 19 del carrer de Cremat Gran —en una casa del barri de la Ribera de la qual eren propietaris el seu pare Josep Soler i Esquirol, fuster, i Magdalena Hubert Oleo,[4] la seva mare, natural de Maó, que va morir als 22 anys de sobrepart el 29 de març de 1842, quan ell tenia tres anys. Als nou anys, orfe també de pare, es va traslladar a viure amb el seu oncle, Carles Hubert, propietari d'una rellotgeria al barri Gòtic barceloní, al carrer d'Escudellers, on vivien molts emigrats francesos, com la mateixa dona d'Hubert, Marie Garçon. Soler va deixar l'escola als catorze anys per fer-se càrrec de la rellotgeria després de la mort del seu oncle i va compaginar el treball de rellotger amb la seva afició pel teatre.
Als quinze anys va debutar com a actor en una companyia d'afeccionats, i es va anar fent popular en els cercles artístics com a actor, còmic i poeta. La seva primera obra, Per un casament, la va acabar el 1856. La seguí Don Jaume el Conquistador, escrita aquest mateix any, paròdia d'una obra en castellà d'Antoni Altadill. Va ser aleshores quan va començar a utilitzar el pseudònim que el va fer famós, Serafí Pitarra. A la rebotiga de la rellotgeria van començar a fer-se reunions informals de joves escriptors i artistes de l'època. Entre ells es trobaven Anselm Clavé, Valentí Almirall, Víctor Balaguer, Josep Feliu i Codina, etc. José Zorrilla, gran amic de Pitarra, va fixar-hi la seva residència durant quatre anys. Es va casar amb Albina de las Casas Bergnes, filla de Bernat-Agustí de las Casas, propietari dels Jardins de Tívoli (va ser el primer teatre Tívoli), on es feien representacions teatrals i també concerts. La mare d'Albina, Rosa Bergnes de las Casas, era germana bessona de l'hel·lenista, editor i rector de la Universitat de Barcelona Antoni Bergnes de las Casas. La família De las Casas era també francesa, descendent de Lluís VI i emparentada amb el biògraf de Napoleó, comte de las Casas. La parella Soler-de las Casas va tenir dos fills: Blanca i Ernest; aquest darrer va ser un conegut pintor, escultor i escriptor.
La primera obra de Pitarra estrenada en un escenari va ser L'esquella de la Torratxa, gatada amb música de Joan Sariols. Amb aquesta estrena, el 24 de febrer de 1864 al teatre Odeon de la ciutat comtal, es van iniciar les representacions teatrals en català. L'obra, paròdia del drama històric "La Campana de la Almudaina" de Joan Palou i Coll, va aconseguir un èxit rotund, que va fer que la Llibreria Espanyola publiqués una col·lecció amb sis de les obres de Soler sota el títol de Singlots poètics. L'esquella de la Torratxa i cinc obres més del mateix Soler, totes sota el pseudònim de Serafí Pitarra i en una llengua que es feia dir "el català que ara es parla", el català del carrer,[5] per contraposició al català encarcarat i arqueològic que pretenien recuperar els poetes dels Jocs Florals.
La primera etapa de l'obra dramàtica de Soler es caracteritza per la sàtira i la paròdia del mateix gènere teatral i dels esdeveniments de l'època. A aquest període pertanyen obres com La pau d'Espanya (1860), en la qual ironitza sobre la campanya del general Prim a l'Àfrica, o Lo castell dels tres dragons (1865), en la qual, mitjançant la paròdia, intenta desmitificar la figura clàssica de l'heroi. Era clar que el públic responia i que calia aprofitar aquell èxit comercial. A l'octubre d'aquell mateix any, el teatre Odeon anunciava la formació d'una secció catalana: una companyia creada expressament per representar les obres en català, la Secció La Gata.
El 1865 va adquirir el Teatre Romea i s'hi va traslladar, hi va crear una companyia especialitzada en obres en català: la Secció Catalana. Gràcies a l'èxit de les seves obres, Soler va acabar sent empresari i director artístic d'aquest teatre. Hi va estrenar el 3 d'octubre de 1867 La rosa blanca, una altra de les seves obres d'èxit.
La seva segona etapa com a dramaturg es va iniciar el 1866, amb l'estrena de Las joyas de la Roser encara que anteriorment ja havia escrit La cinta carmesí (1856), que va dedicar a la que, amb el temps, seria la seva mare política, Rosa Bergnes de las Casas. Durant aquest període, l'obra de Soler fa un gir cap al conservadorisme. Soler es va mostrar contrari a la república i va advocar per la Restauració; aquesta postura queda palesa en l'obra Lo sagristá de Sant Roch (1863). De tota manera, es va mostrar sempre fidel al catalanisme, com es pot veure en el seu cèlebre poema dedicat als herois de 1714 El Fossar de les moreres i també a la introducció del llibre de poesia Nits de Lluna.
A més de la seva faceta com a dramaturg, Soler també va practicar la poesia. Va guanyar en tres ocasions els Jocs Florals i el 1875 va ser investit Mestre en Gai Saber. El 1882 va ser l'encarregat de presidir els Jocs Florals. Va publicar diversos volums de poesia, com Nits de Lluna, el 1886. El 1888, any de l'exposició Universal de Barcelona, rebé la condecoració de la Real Academia de la Lengua, que li va ser lliurada per la reina regent M. Cristina d'Habsburg-Lorena.
L'any 1880 Soler compra la rectoria de la parròquia de Cervelló, la restaurà i l'amplià, a partir d'aleshores l'antiga masia s'anomena Mas Pitarra. Allà hi passa els estius i convida als seus amics lletraferits, actors, músics i artistes fent bones vetllades amb tertúlies que podien durar dies.[6]
Les pressions de la crítica tornaven a fer efecte en un ànim tan sensible com el de Soler. El camí que abandonava aquest cop, però, hauria pogut suposar per al nostre teatre l'adopció de la comèdia sociològica de tall realista, en voga als països veïns, i una renovació teatral, que, malauradament, hagué d'esperar encara uns anys, mentre Soler tornava a les formes del tot caducades del drama històric i s'extraviava per les vies de drames místics com Judas (1889), que li portaren més deshonor que alegries. D'altra banda, la rivalitat amb Àngel Guimerà va tenir una de les seves expressions més significatives amb l'estrena de Jesús (1894) com a reacció al Jesús de Natzaret de Guimerà.[7] Frederic Soler va morir d'un atac de cor el 4 de juliol de 1895, amargat i sentint-se postergat per les noves tendències dramàtiques, quan encara no havia complert cinquanta-sis anys. Fou sepultat al Cementiri del Poblenou, al mateix panteó que Josep Anselm Clavé. Anys més tard (cap a 1960), les seves restes foren portades a una tomba pròpia al Cementiri de Montjuïc (Via de Sant Josep, agrupació II, tomba menor 120).
El 1907, gràcies a una subscripció popular, es va inaugurar a la Rambla de Barcelona un monument en honor seu, realitzat per l'escultor Agustí Querol. Un retrat seu forma part de la Galeria de Catalans Il·lustres de l'Ajuntament de Barcelona.[8]
El fons personal de Frederic Soler es troba al Museu de les Arts Escèniques de l'Institut del Teatre de Barcelona, que s'ha encarregat de la seva catalogació.
Obres satíriques i paròdiques de joventut (representades en cercles privats):
Obres representades públicament:
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.