L'escarabat és un insecte coleòpter de la família dels escarabeids.
- A Ferran són uns tinyosos; a Tamarit, uns inflats; a Altafulla, mosquitreba, i a la Torre, escarabats.[1]
- A Tamarit ballen coques, a Ferran pelen gats, a Altafulla, mosquitalla, i a la Torre escarabats.[1]
- En la Pobla, escarabats, Vassuar, carabassots, en Benimodo, cuquellos, i en Carcaixent, els guixots.
- Són els malnoms dels habitants d'aquests pobles.
- En temps de delobí, ets escarabats neden[3](Men.])
- L'escarabat a son fill li diu perla.
- No hi ha escarabat que no se pensi esser rei.[3](Mall.])
- Qui segueix l'escarabat, alè pudent l'abat.
- Qui d'escarabat fa son guior, anar vol a la pudor.
- Anar com els escarabats.[3]
- Retrocedir en comptes de progressar.
- D'un escarabat en fa corrida.[3](Olot)
- Donar molta importància a coses que en tenen poca.
- Ésser escarabat en borra.[3]
- Ésser impertinent.
- Embolicar una cosa innecessàriament.
- Anar amb el pany darrera de la camisa fora dels calçons.
- Semblar un escarabat entre borres[3](Mall.)
- (var.) Semblar un escarabat dins estopa.(Men.)
- Estar molt perdut, sense poder trobar una sol·lució.
- 1 2 Marrugat Cuyàs, Ramon «El parlar del Penedès i Torredembarra» (PDF). Recull de treballs, Núm. 15, (2014), pàg. 311–346. ISSN: 2385-4618 [Consulta: 29 març 2017].
- 1 2 3 4 5 6 7 Alcover, Antoni M.; Moll, Francesc de B. «escarabat». A: Diccionari català-valencià-balear. Barcelona: IEC, 2002.
- ↑ Alcover, Antoni M.; Moll, Francesc de B. «taula». A: Diccionari català-valencià-balear. Barcelona: IEC, 2002.
- Gomis i Mestre, Cels. Zoologia popular catalana. La Bisbal d'Empordà: Sidillà, 2014. ISBN 9788494256400.
- Sanchis Guarner, Manuel. Els pobles valencians parlen els uns dels altres. València: Eliseu Climent, 1983. ISBN 8475020674.