Torneig de les Sis Nacions

El Torneig de les Sis Nacions (de les Cinc Nacions fins al 1999) és una competició de rugbi jugada cada any al febrer i al març per les seleccions nacionals masculines d'Anglaterra, Escòcia, França, Gal·les, Irlanda i Itàlia.

Torneig de les Sis Nacions

Nom oficial	Six Nations Championship (2000–) Home Nations Championship (1883–1909) Five Nations Championship (1910–2000)
Tipus	competició internacional de rugbi
Esport	rugbi a 15
Organitzador	Six Nations Rugby Ltd (2004–)
Patrocinador	Guinness (2019–)
Nombre de participants	6
Participants
França, Gal·les, Anglaterra, selecció de rugbi d'Irlanda, Itàlia i Escòcia
Localització  i  Dates
Localització	Escòcia (Regne Unit) Anglaterra (Regne Unit) illa d'Irlanda Gal·les (Regne Unit) França Itàlia
Estat	França, Irlanda, Itàlia i Regne Unit
Vigència	1882 –
Calendari de la temporada	febrer – març
Freqüència	anual
Dades estadístiques
Més títols	Gal·les (39)
Més títols	Anglaterra (39)
Altres
Etiqueta	#GuinnessSixNations i #SixNations
Lloc web	sixnationsrugby.com…

Per motius de patrocini, aquest torneig s'ha anomenat oficialment Guinness Six Nations en anglès des de l'edició del 2019. Va agafar el relleu del NatWest Six Nations de l'edició del 2018, el RBS Six Nations (del 2003 al 2017), el de Lloyds TSB Six Nations Championship (del 2000 al 2002) i el Lloyds TSB Five Nations Championship (del 1998 al 2000). Abans d'aquesta data, es coneixia simplement com el Torneig de les Cinc Nacions (Five Nations Championship, del 1910 al 1931 i del 1947 al 1997), el Torneig de les Quatre Nacions o el Campionat de les Nacions Locals (Home Nations Championship) (torneig britànic, del 1882 al 1909, després del 1932 al 1939). El Home Nations Championship fou el primer torneig internacional de rugbi a l'hemisferi nord^[1] i enfrontava les quatre nacions de les Illes Britàniques. França hi va ser admesa el 1910 i Itàlia el 2000.^[2]

El millor palmarès de la competició el tenen conjuntament Anglaterra i Gal·les amb 39 victòries cadascuna des del 2021. El guanyador de l'esdeveniment aconsegueix un Grand Slam si derrota tots els altres equips del torneig. Així mateix, les quatre seleccions britàniques (Anglaterra, Escòcia, Gal·les i Irlanda) també disputen la Triple Corona, que s'enduu un dels equips si aconsegueix derrotar els altres tres. El guanyador de la darrera edició el 2021, el vigent campió és Gal·les. L'últim Grand Slam data del 2019, també assolit per Gal·les.

També hi ha una versió femenina del torneig de les Sis Nacions (des del 1996) i una versió júnior per a menors de 20 anys (creada el 2008). Quan l'expressió s'utilitza sense precisió, sempre fa referència al torneig original. Els termes Torneig masculí i sènior només s'utilitzen per evitar confusions, per exemple quan s'emet un partit femení, o per referir-se al conjunt: torneig masculí, torneigs femení i sub-20. El guanyador del Torneig de les Sis Nacions també se'l considera el campió d'Europa.

Història

Les primeres edicions: The Home Nations (1882-1883)

Bob Gould (germà d'Arthur) representa Gal·les al torneig 1882-1883

El primer partit internacional de rugbi va tenir lloc el 27 de març de 1871entre Anglaterra i Escòcia.^[3] El partit es jugà al Raeburn Place d'Edimburg, un estadi de cricket, ja que la Federació Escocesa de Rugbi encara no disposava d'un estadi adequat per a un partit internacional.^[4] La disputaren dos equips de vint jugadors, en dues meitats de cinquanta minuts. Els escocesos van guanyar el partit per un assaig i un gol contra un assaig per als anglesos.

Els irlandesos van començar internacionalment enfrontant-se a Anglaterra el 1875. El País de Gal·les començà més tard amb enfrontaments contra Anglaterra el 1881, Irlanda el 1882 i Escòcia el 1883. No va ser fins al 1884 que aquests quatre equips es van reunir durant la mateixa temporada. De fet, faltà un partit a l'edició inaugural de 1882-1883 per a que el torneig es completés.^[5] Les edicions de 1885, 1886, 1888 i 1889 no es van acabar, després de disputes entre federacions.^[6]

Els anglesos van ser boicotejats per les tres nacions durant les edicions de 1888 i 1889 a causa de la seva negativa a unir-se a la International Rugby Board.^[7][8] Al seu torn, els gal·lesos van ser boicotejats per dues de les altres tres nacions (els irlandesos i els escocesos) el 1897 i el 1898, ja que el seu capità Arthur Gould va ser recompensat pels seus serveis, cosa que s'interpreta com una violació de la norma de l'amateurisme al rugbi.^[9] La retirada de Gould de l'esport resolgué el problema i Gal·les ha pogut enfrontar-se a tots els altres equips en les edicions posteriors.

Integració de França el 1910: el Torneig de les Cinc Nacions

Al mateix temps, el primer "equip francès" (de fet, una selecció de jugadors parisencs, inclosos Frantz Reichel, Louis Dedet i Henri Amand) van jugar els seus dos primers partits a Anglaterra, el febrer de 1893, contra la Civil Service i Park House.^[10] No va ser fins al 1906 que l'equip francès va jugar el seu primer partit oficial rebent el d'Anglaterra. Posteriorment va enfrontar-se amb les altres nacions britàniques: Gal·les el 1908, Irlanda el 1909 i finalment Escòcia el 1910 .

L'equip francès el març de 1922

França tingué permís per unir-se a la competició el 1910, cosa que li donà el nom de Torneig de les Cinc Nacions. Anglaterra guanyà aquest primer torneig.

L'1 de gener de 1913, durant el partit França-Escòcia, els espectadors es llancen sobre l'àrbitre per expressar la seva insatisfacció. La policia muntada està obligada a intervenir carregant. Aquest incident va fer que el secretari de la Scottish Rugby Union declarés: "Si el joc només es pot jugar sota la protecció de la policia o l'exèrcit, no val la pena jugar".^[11] Després d'aquests incidents, Escòcia es va negar a enfrontar-se a França al torneig de 1914.^[10] Llavors França quedà implícitament exclosa del torneig, però la Primera Guerra Mundial no permeté aplicar aquesta exclusió. El 1920, el Torneig es va reprendre amb normalitat entre les cinc nacions, en nom de la confraria d'armes.

Exclusió temporal de l'equip francès (1931)

El 1931, França va ser exclosa per professionalitat (pagament de jugadors, reclutament entre clubs) i pel seu joc violent durant certs partits.^[12][13][14] El partit França-Gal·les del Torneig de 1930 va ser extremadament brutal, tant al terreny de joc (amb molts jugadors lesionats) com entre els espectadors, perquè aquests últims van ser pressionats els uns contra els altres a la graderia o a la vora del camp. a l'entrada de l'estadi, gairebé 20.000 espectadors potencials no van poder assistir al partit.^[15]

França va tornar a ser admesa al Torneig el 1939 després que la Federació Francesa de Rugbi va arribar a un acord el 1932 amb clubs que van dissentir el desembre de 1930. La Segona Guerra Mundial no va permetre que el Torneig se celebrés el 1940.

La post-guerra (1947)

El Torneig es va reprendre el 1947 després de la Segona Guerra Mundial, amb la participació de l'equip francès.

L'equip irlandès va dominar el període del 1948 al 1951 guanyant el Torneig tres vegades, incloent el seu primer Gran Slam el 1948.

El 1952, la federació francesa va proporcionar una llista de jugadors trobats culpables de professionalitat, inclosos Jean Dauger, Robert Soro i Maurice Siman per evitar una nova exclusió del torneig. França no queda exclosa i finalment Dauger pot jugar un partit del Torneig el gener de 1953 contra Escòcia.

Després de compartir les victòries als torneigs de 1954 i 1955, l'equip francès va guanyar per primera vegada en solitari amb quatre victòries successives del 1959 al 1962, inclòs un Petit Slam compartit amb Anglaterra el 1960.

El període del 1964 al 1979 està dominat per Gal·les, que va guanyar el torneig deu vegades (incloent-hi l'inacabat del 1972), repartint la victòria dues vegades el 1964 (amb Escòcia) i el 1970 (amb França). Aquestes victòries s'aconsegueixen gràcies al talent de jugadors excepcionals com JPR Williams, Gareth Edwards, Barry John, Gerald Davies i Mervyn Davies. Després d'aquesta generació daurada, Gal·les només va guanyar el Torneig tres vegades entre els seus dos Grand Slams del 1978 i el 2005.

El 1972, el torneig es va veure interrompuda pel conflicte nord-irlandès que va provocar que no es finalitzés. De fet, amb els gal·lesos i els escocesos que es negaren a jugar a Irlanda després de la matança de Londonderry, no s'establí cap rànquing. Com a resultat d'aquests esdeveniments, el God save the Queen ja s'interpretà durant la presentació de l'equip. Per motius d'equitat, La Marseillaise tampoc no s'interpretà abans dels partits de l'equip francès a Dublín, així com de l'himne irlandès quan es mou el XV de Trèfle. Aquesta situació va acabar el 1997.

Els anys vuitanta van veure el domini de França amb per segona vegada quatre èxits consecutius del 1986 al 1989 (victòria compartida amb Gal·les el 1988), als quals cal afegir èxits el 1981 (Grand Slam) i el 1983 (ex æquo amb Irlanda). Aquestes victòries van ser seguides per un altre Grand Slam el 1987 sota la direcció dels capitans Jean-Pierre Rives i Daniel Dubroca amb l'emblemàtic Serge Blanco.

El 1993 es va produir un canvi en la normativa: en cas d'empat en els punts de classificació, la diferència de punts aconseguits i recollits es té en compte en la classificació dels equips.^{[Nota 1]} Una copa, el Five Nations Trophy premia ara el guanyador del torneig.

El 1996, després de la seva victòria contra Irlanda el 16 de març, Anglaterra va tornar a guanyar el torneig. Amb aquest títol, el XV de la Rose va concloure un període pròsper durant el qual va obtenir quatre èxits del 1991 al 1996 (Grand Slams el 1991, 1992 i 1995). Després va ser França qui va guanyar, el 1997 i el 1998, dos Grand Slams consecutius en una actuació sense precedents per a ells. Aquest últim tant, reitera l'èxit d'Anglaterra després d'haver aconseguit dues vegades en 1913- 1914 i en 1923- 1924.

Entrada d'Itàlia: el Torneig de les Sis Nacions (2000)

Itàlia es va unir al torneig el 2000, naixent el Torneig de les Sis Nacions.

Anglaterra a Gal·les a Twickenham durant el Torneig del 2004.

Els primers anys 2000 van ser dominats per Anglaterra que va guanyar el Torneig tres vegades del 2000 al 2003 (Grand Slam el 2003), només van fracassar el 2002 contra França que va aconseguir un Grand Slam, el primer de la versió de sis partits del Torneig. L'èxit d'Anglaterra es deu molt al talent del seu obridor Jonny Wilkinson, que va ser el màxim golejador del torneig fins que va ser destronat per l'obridor irlandès Ronan O'Gara al partit Escòcia-Irlanda al Torneig 2009.^[16]

Abans del 2004, l'organització estava sota la responsabilitat del Comitè de les Sis Nacions, una institució que representava les federacions membres sense ser reconeguda des del punt de vista legal.^[17] La professionalització del rugbi, però, va conduir a la creació d'una nova entitat jurídica^[17][18] El torneig està organitzat des del 2004 pel Comitè de les Sis Nacions i l'empresa Six Nations Rugby Limited. Aquesta organització continua sent independent de la federació mundial World Rugby.^[19]

L'equip francès dominà al seu torn amb victòries el 2004 (Grand Slam), 2006, 2007 i 2010 (Grand Slam). Els gal·lesos aconseguiren sorprendre i interposar-se amb dos Grand Slams el 2005 i el 2008.

Però segurament és Irlanda qui podria ser l'equip del Torneig dels anys 2000 amb una gran consistència: sis segons llocs i finalment un Grand Slam obtingut per un drop de Ronan O'Gara al final del darrer partit del torneig de 2009 al Millennium Stadium de Cardiff. Aquest va ser el segon per a l'equip del trèvol, després del de 1948.

A la dècada del 2010 es van compartir èxits entre Anglaterra (2011, Grand Slam el 2016 i 2017), Gal·les (2012, Grand Slam el 2013 i 2019) i Irlanda (2014, 20150 i un tercer Grand Slam Slam el 2018). També marquen un clar descens en el rendiment de l'equip francès, que no ha aconseguit acabar al podi des del seu segon lloc el 2011.

Participants

Els participants del Sis Nacions

Les sis nacions que participen a la competició cada any estan per ordre d'aparició des del 1882: Gal·les i Anglaterra (desembre 1882), Escòcia (gener 1883), Irlanda (febrer 1893), França (gener 1910) i Itàlia (febrer 2000) .

L'equip d'Irlanda de rugbi representa la Irlanda unida. És una selecció de jugadores de la República d'Irlanda i d'Irlanda del Nord. Està format pels millors jugadors de les províncies de Connacht, Leinster, Munster i Ulster. Aquesta participació irlandesa comuna al torneig s'ha mantingut al llarg dels anys, fins i tot durant el període del conflicte nord-irlandès. Per motius de neutralitat, aquest equip està representat tradicionalment pel seu emblema, el trèvol, o per una bandera verda que mostra els escuts de les quatre províncies.^[20]

El torneig està organitzat anualment per la Six Nations Rugby Limited, una empresa amb seu a Dublín que s'encarrega de la part comercial de l'esdeveniment, en particular la negociació de drets d'emissió televisiva i d'associacions específiques, i pel Six Nations Committee, una institució que representa a sis federacions: equips nacionals de rugbi: la Fédération Française de Rugby (FFR) francesa, la Welsh Rugby Union gal·lesa (WRU), la Rugby Football Union anglesa (RFU), la Irish Rugby Football Union (IRFU), la Federazione Italiana Rugby (FIR) i la Scottish Rugby Union (SRU). Per tant, sent un "torneig tancat", els equips nacionals de rugbi de Anglaterra, Escòcia, França, Gal·les, Irlanda (que s'uneix les dues parts de l'illa, concretament la República d'Irlanda i Irlanda del Nord) i Itàlia estan admesos a participar a l'esdeveniment, l'elecció d'inserir o excloure un equip nacional a la competició correspon a les federacions pertanyents al comitè.

Des de la primera edició de 1883 fins a 1909, el torneig el van jugar les seleccions nacionals de Gal·les, Anglaterra, Irlanda i Escòcia, amb l'exclusió dels anglesos el 1888 i el 1889. El 1910 es va afegir la selecció nacional de França, exclosa el 1931 per càrrecs de professionalitat (amb el retorn a quatre participants) i readmesa definitivament el 1947. El 2000 va tenir lloc l'última modificació amb l'entrada al torneig de la selecció nacional d'Itàlia .

En els darrers anys, especialment des de la premsa, s'han formulat diverses invitacions per modificar la llista d'equips participants a l'esdeveniment, proposant augmentar el nombre (amb l'adhesió de nacions emergents europees com Geòrgia i/o Romania ^[21][22] o fins i tot nacions no europees com el Japó^[23] o Sud-àfrica)^[24] o que continuen sent els mateixos sis amb un sistema de promoció-descens amb el Campionat internacional de Rugby Europa, un torneig en el qual totes les altres federacions europees excloses del Sis Nacions.^[25] De moment, qualsevol hipòtesi de modificació de les nacions participants ha estat descartada per l'organització.^[26]

Emblemes i himnes

Històricament cada equip nacional es distingeix per un emblema, que es representa als uniformes oficials i que, en els sis casos, també forma el logotip de la federació de rugbi respectiva. Altrament, abans de començar cada partit del Sis Nacions, amb els equips desafiants alineats al camp, es toquen els himnes dels dos equips. A continuació es mostra la llista dels emblemes de les sis seleccions nacionals així com de cançons reproduïdes en el pre-partit del torneig:

Nació	Emblema	Himne	Descripció	Àudio
Anglaterra	Rosa de Lancaster, amb tija i fulles verdes	God Save the King	Himne nacional d'Anglaterra i, més generalment, de tot el Regne Unit de Gran Bretanya
Escòcia	Card blau marí	Flower of Scotland	Un dels tres himnes no oficials d'Escòcia
França	Gall vermell	La Marsellesa	Himne nacional de la República francesa
Gal·les	Tres plomes vermelles d'estruç, símbol heràldic del príncep de Gal·les	Hen Wlad Fy Nhadau	Himne nacional del Principat de Gal·les
Irlanda	Trèvol verd amb una pilota de rugbi blanca al centre	Amhrán na bhFiann	Himne nacional de la República d'Irlanda, jugat només abans dels partits a casa del torneig
		Ireland's Call	Cançó encarregada per l'IRFU i reproduïda abans de tots els partits.
Itàlia	Corona de llorer sota la bandera d'Itàlia	Il Canto degli Italiani	Himne nacional de la República italiana, conegut com a "Fratelli d'Italia".

Uniformes

Els uniformes actuals dels sis equips són els següents:

Anglaterra

Escòcia

França

Gal·les

Irlanda

Itàlia

Donades les peculiaritats dels sis uniformes, les seleccions nacionals de Gal·les, Anglaterra i Irlanda poden jugar tots els partits del torneig amb les seves primeres samarretes, sense tenir problemes de reconeixement respecte a l'equip contrari, que també pot presentar el seu primer vestit oficial. En els partits creuats entre França, Itàlia i Escòcia, en virtut de la semblança dels colors dels uniformes (respectivament blau fosc, blau clar i blau marí), segons un costum consolidat, és l'equip visitant el que porta el primer vestit.

Estadis

Actualment es disputen sis partits als següents estadis:

	Anglaterra	Escòcia	França	Gal·les	Irlanda	Itàlia
Estadi
Nom	Twickenham Stadium	Murrayfield Stadium	Stade de France	Millennium Stadium	Aviva Stadium	Stadio Olimpico
Ciutat	Londres	Edimburg	París-Saint-Denis	Cardiff	Dublín	Roma
Capacitat	82.000	67.144	80.698	73.941	51.700	70.634

Des de la creació el 2000 del Sis Nacions, Gal·les, Anglaterra i Escòcia han jugat tots els partits a casa a la seva seu actual, respectivament, al Millennium Stadium);^[27] de Cardiff, el Twickenham Stadium de Londres i el Murrayfield Stadium d'Edinburg. França també va jugar tots els partits a casa a l'Stade de France de Saint-Denis, amb l'única excepció del partit França-Itàlia de l'edició del 2018, celebrat a Stade Vélodrome de Marsella.^[28][29] El partit també va ser, per als transalpins, el primer partit a casa de la història del torneig disputat lluny de la zona urbana de París. En els darrers vint anys, en canvi, Irlanda i Itàlia han canviat de seu. Els irlandesos van lluitar per les primeres edicions de les Sis Nacions a la seva llar històrica, l'estadi Lansdowne Road de Dublín, que va ser enderrocat el 2007 per deixar pas a l'actual Aviva Stadium. Durant les obres de construcció de la planta, l'equip nacional irlandès es va traslladar temporalment a Croke Park, també a Dublín, un estadi utilitzat principalment per a la pràctica d'esports gaèlics. Itàlia, en canvi, va debutar al torneig a l'Stadio Flaminio de Roma per traslladar-se el 2012, a causa de les obres de renovació no programades que requereix la instal·lació (tant en termes de capacitat com de seguretat), al proper Stadio Olimpico.^[30][31][32]

Assistència als estadis

L'estadi Murrayfield d'Edimburg.

L'edició 2015 del Torneig de les Sis Nacions és la competició esportiva que atrau més espectadors de mitjana, amb 72.000 seients venuts per partit jugat. Aquesta mitjana situa el torneig per davant de la National Football League, que va tenir una assistència mitjana de 68.400 espectadors durant la temporada 2015, i per davant de la Copa del Món de Futbol de 2014, que va tenir lloc al Brasil un any abans, on van assistir una mitjana de 53.592 assistia a partits. El Torneig de les Sis Nacions també superà la Copa del Món de Rugbi de 2015, que es va jugar a Anglaterra el mateix any (51.621 espectadors de mitjana per partit).^[33]

El rècord d'espectadors d'un partit del torneig és de 104.000 espectadors: es va establir l'1 de març de 1975 a Murrayfield a Escòcia en el partit Escòcia-Gal·les.^[34] Des d'aquesta data, la capacitat de l'estadi escocès s'ha reduït per garantir una millor seguretat als espectadors.

Reglament

Murrayfield Stadium a Edimburg

Gal·les contra França el 2004

El torneig dura set caps de setmana (5 jugats i 2 de descans) al febrer i març, algunes vegades a l'abril.^[35]

Cada equip juga l'un contra l'altre només un partit, amb l'avantatge de jugar a casa que s'alterna d'un any a l'altre.

L'actual criteri de puntuació per al rànquing final del torneig està en vigor des de l'edició del 2017 i segueix l'internacional. En detall, s'assignen els següents:

• 4 punts per cada victòria;
• 2 punts per cada empat;
• 0 punts per cada derrota;
• 1 punt de bonificació per cada partit en què s'han anotat 4 intents, independentment del resultat d'una victòria, empat o derrota;
• 1 punt de bonificació per cada derrota amb una diferència de 7 punts o menys;
• 3 punts de bonificació per a qui guanyi els cinc partits (fent el "Grand Slam").^[36]

Fins a l'edició del 2016 es van atorgar dos punts en cas de victòria, un punt per cada empat i zero punts per cada derrota. Aquestes regles estan vigents des del 1993, any en què es va establir la classificació final del torneig. Els rànquings elaborats des de la primera edició del torneig el 1883, fins al 1992, només tenen el caràcter d'oficial.

L'equip nacional que guanyi més punts a la classificació guanya el torneig. En cas d'empat, es premia l'equip amb la millor diferència de punts i, en cas d'empat, el guanyador del torneig és el que va marcar més gols. Si l'empat encara persisteix, la victòria s'atribueix "ex aequo".

Cobertura audiovisual

El torneig es beneficia d'una bona cobertura audiovisual, la majoria dels partits s'emeten en directe o es retarden lleugerament per televisió i ràdio. A França, les emissions són seguides per una gran audiència que va assolir el 41% de la quota de mercat de France 2, o més de 6 milions d'espectadors, en el cas de partits emblemàtics com els que van entre Anglaterra i França.^[37][38] La situació és similar per a les nacions britàniques, el nombre d'espectadors que segueixen el torneig és estable. La mitjana és de 5,3 milions d'espectadors per als partits d'Anglaterra emesos per la BBC i pot arribar als 7,5 milions.^[39][40]

La competició s'emet a tot el món, incloent NBC Sports (abans beIN sports) als Estats Units i ESPN a Nova Zelanda i Austràlia. TV5 Monde emet el torneig fora d'Europa (a l'Àfrica o fins i tot al Canadà) amb comentaris en francès.^[41] NBC Sports anuncià el 5 d'octubre de 2017 l'adquisició dels drets exclusius de la competició per als Estats Units des de l'edició del 2018 en detriment dels beIN sports. Tots els partits s'emetran en directe a la plataforma digital NBC Sports Gold, mentre que la resta de branques del grup (NBC, NBCSN i CNBC) ofereixen una cobertura puntual de competició.^[42]

Difusió actual als països participants

Durant l'edició del 2016, France Télévisions anuncià la renovació del seu contracte d'emissió exclusiva del Torneig de les Sis Nacions a França, fins al 2022.^[43]

A partir d'aquesta mateixa edició, ITV i la BBC comparteixen l'emissió dels drets del torneig al Regne Unit fins al 2021. Els drets es comparteixen de manera que la BBC emet en directe tots els partits que tenen lloc a França, País de Gal·les i Escòcia i ITV els jugats a Anglaterra, Irlanda i Itàlia.^[44]

Aspectes econòmics

Llista de patrocinadors del torneig

Patrocinador	Edicions
Lloyds TSB	1998 a 2002
Royal Bank of Scotland	2003 a 2017
NatWest	2018
Guinness	a partir de 2019

Els drets de televisió, el patrocini i la venda d'entrades als partits del torneig són fonts importants d'ingressos per a les federacions de rugbi. En el cas extrem de la federació escocesa, el torneig proporciona més del 70% del seu finançament i és important per a aquesta federació que els partits s'esgotin les entrades^[45] Un partit del torneig jugat a l'estadi de Twickenham aporta entre 4 i 5 milions d'euros per a la federació anglesa (RFU).^[46] Les. Els beneficis generats pel torneig es reparteixen entre les federacions nacionals de rugbi en diverses parts segons diferents criteris:^[47]

• una part distribuïda equitativament entre els països membres;
• una part que depèn del nombre de clubs de cada país;
• una part que depèn de la classificació de les seleccions.

Els drets de retransmissió de la televisió francesa sempre s'han mantingut en funció del servei públic, es van renovar fins al 2022. L'import total anual dels drets de France Télévisions dedicats al rugbi s'estima en 12 milions d'euros per al període 2003-2006.^[48]

Diversos grans grups industrials patrocinen la unió de rugbi i, en particular, el Torneig de les Sis Nacions. Per a aquests grups, el rugbi representa l'esperit d'equip, l'amabilitat, el poder ... Són valors als quals subscriuen i volen estar units. Els patrocinadors es beneficien d'una excel·lent visibilitat durant l'emissió de partits del Torneig de les Sis Nacions, la presència d'una marca als panells publicitaris que envolten el terreny de joc representa aproximadament 1,6 milions d'euros d'equivalent publicitari.^[49]

Els principals socis del torneig són empreses europees de renom internacional. El primer contracte d'associació de títols de la història del torneig el té el grup bancari britànic Lloyds TSB, actiu des de l'edició de 1998^[50] durant cinc temporades.^[51] El nom del torneig es va associar durant moltes temporades, començant per l'edició del 2003, amb el del banc escocès Royal Bank of Scotland,^[52] amb el nom de RBS Six Nations ; aquest contracte es renova diverses vegades, l'última només per al Torneig 2018^[53][54]Per a aquesta última edició, el torneig es designa com a NatWest Six Nations, que rep el nom de la filial del Royal Bank of Scotland Group^[55] La cervesera irlandesa Guinness es convertí posteriorment en soci principal a partir del 2019.^[56]

Els altres socis principals són Tissot (marca de rellotges suïssos), Guinness (cervesera irlandesa) i Accenture (empresa consultora irlandesa).^[57]

El públic viatja de lluny i massivament. A més, hotels, transports i botigues es beneficien directament de l'organització de partits.^[58]

Tradicions i aspectes festius

Tot i algunes dificultats temporals, el torneig va continuar sent una gran competició esportiva i una trobada de bon humor per a les seves cohorts de seguidors. El partit del torneig comença molt abans de l'inici amb els seguidors que viatgen a un dels sis països participants. El viatge es fa amb més freqüència en grup i en tren, i els seguidors no dubten en fer viatges llargs per veure els partits^[59] encara que es transmetin en directe per la televisió.^[60]

El partit comença tradicionalment amb els himnes nacionals que els seguidors de cada equip repeteixen a cor,^[61] sigui quin sigui el resultat, i continua molt tard al vespre o l'endemà als pubs o bistrots.

Per als seguidors que no tinguin l'oportunitat d'assistir al partit a l'estadi, també és una oportunitat per reunir-se amb els amics a casa o en un pub. Molts seguidors vesteixen els colors del seu equip, es maquillen o canten algunes cançons preferides per animar els seus jugadors, el Calon lân dels gal·lesos o el Swing Low, Sweet Chariot dels anglesos, per exemple^[62][63]Aquesta última cançó va ser adoptada pels seguidors anglesos el 19 de març de 1988 durant un partit entre Anglaterra i Irlanda. Amb els anglesos amb 0-3 a la mitja part, agafen avantatge a la segona part anotant diversos assajos i els aficionats van començar a cantar espontàniament Swing Low, Sweet Chariot després del tercer assaig. Des de llavors s'ha convertit en la cançó d'ànim per als seguidors del rugbi anglès.^[64] De la mateixa manera, els francesos canten La marsellesa per animar el seu equip, el Bleus.^[65]

El fenomen del hooliganisme, que es manifesta amb motiu de certes competicions de futbol, no existeix en el camp del rugbi, al contrari els partits del Torneig permeten reunions convivents entre simpatitzants de diferents nacionalitats.

La pràctica ritual del tercer temps per part dels seguidors, però també i sobretot per part dels jugadors, és una autèntica institució del rugbi, es diu que no hi ha rugbi sense la tercera part. La tercera meitat del torneig sempre reuneix jugadors d'ambdós equips, alguns dels quals s'han mantingut als anals.^[66] No es podia imaginar una reunió del torneig que no en sabés l'apoteosi en un gran hotel o en un cabaret.^[67] Tanmateix, des de l'entrada en vigor del professionalisme el 1995, els jugadors han estat menys inclinats a fer aquestes escapades.^[68]

El torneig també s'espera amb impaciència cada any, ja que té lloc a l'hivern i principis de primavera, durant una part de l'any en què altres competicions esportives importants són poques, excepte cada quatre anys pels Jocs Olímpics d'Hivern. Com diu Marcel Rufo sobre el rugbi en general, però això s'aplica bé al Torneig de les Sis Nacions en particular: "el rugbi ens permet passar bells hiverns abans de gaudir de la primavera i de recollir el lliri de vall al maig".^[69]

El trofeu

Irlanda rebent el trofeu el 2009

El 1993 es va posar en joc un trofeu per premiar el guanyador del torneig. El capità francès Jean-François Tordo va ser el primer a brandir-lo. El 2015, el capità irlandès Paul O'Connell va aixecar el nou trofeu del torneig. El trofeu, creat pel joier anglès Thomas Lyte, és de plata, format per un hexàgon (cada costat que simbolitza una nació), està compost per set quilograms de plata i mesura 75 centímetres d'alçada.^[70]

Títols menors i simbòlics

Al final d'alguns partits o al final del torneig, es concedeixen altres trofeus menors i simbòlics:

• la Cullera de fusta a l'equip classificat en darrer lloc.^{[Nota 2]}
• la Copa Calcuta que s'atorga des del 1879 al guanyador del partit entre Anglaterra i Escòcia. En cas d'empat, el titular conserva el trofeu. Es va crear el 1878 i es va disputar per primera vegada el 10 de març de 1879.^[71] Aquest partit va acabar en empat, i no va ser fins al 1880 que la copa va ser guanyada per un equip, en aquest cas per Anglaterra, que va guanyar Escòcia per dos gols i tres assaigs contra un gol per a ells.
• el Millennium Trophy que s'atorga des del 1988 al guanyador del partit entre Anglaterra i Irlanda;
• el Centenary Quaich que s'atorga des del 1988 al guanyador del partit entre Irlanda i Escòcia;
• el Eurostar Trophy que s'atorga simbòlicament des del 2000 al guanyador del partit entre França i Anglaterra, al seu torn conegut com a Crunch;
• el Trofeu Giuseppe Garibaldi que s'atorga des del 2007 al guanyador del partit entre França i Itàlia;
• la Copa Doddie Weir, que s'atorga des del 2019 al guanyador del partit entre Gal·les i Escòcia.
• la Copa Cuttitta, que s'atorga des del 2022 al guanyador del partit entre Itàlia i Escòcia.
• el Auld Alliance Trophy que s'atorga des del 2018 al guanyador del partit entre França i Escòcia. Va ser creat per tal de retre homenatge als jugadors de rugbi francesos i escocesos morts en la I Guerra Mundial, en ocasió del centenari de l'armistici.^[72]

Altres tres títols que s'atorguen conjuntament amb determinats resultats són:

• la Triple Corona, trofeu que s'atorga a l'equip de les Illes Britàniques (Gal·les, Anglaterra, Irlanda i Escòcia) en el torneig que supera les altres tres, de manera que va excloure les reunions amb França i ItàliaAnglaterra va guanyar per primera vegada la Triple Corona el 1883. Tanmateix, és Irlanda per a la qual aquesta expressió va ser encunyada per un periodista de l'Irish Times el 1894. A partir del 2006 es va crear un trofeu especialment, fins al moment no s'havia atorgat cap premi físic.^[73]
• el Gran Slam, títol simbòlic atorgat a l'equip que guanya els cinc partits. A efectes estadístics, només l'assolit a les edicions de les Cinc i Sis Nacions es considera Grand Slam, ja que a les edicions del Campionat Nacional (jugat tal com esmenten només els equips de les Illes Britàniques) el títol correspon realment a l'esmentat Triple Corona;
• la Cal (Imbiancata o Gone in white), un títol simbòlic i indesitjable que s'assigna a l'equip que perd els cinc partits: sovint, erròniament, el títol de la beurada de calç es confon sovint amb la "cullera de fusta" també en virtut de el fet que no poques vegades els dos "premis" coincideixen.

Palmarès

A continuació s'indica el palmarès del torneig, comprenent els resultats del Home Championship (del 1883 al 1909 i del 1932 al 1939), del Cinc Nacions (del 1910 al 1931 i del 1947 al 1999) i del Sis Nacions (des del 2000).

Home Nations
Edició	Guanyador	Notes
1883	Anglaterra
1884	Anglaterra
1885	--	Incomplerta
1886	Anglaterra i Escòcia
1887	Escòcia
1888	Irlanda, Escòcia i Gal·les	Anglaterra no va participar
1889	Escòcia	Anglaterra no va participar
1890	Anglaterra i Escòcia
1891	Escòcia
1892	Anglaterra
1893	Gal·les
1894	Irlanda
1895	Escòcia
1896	Irlanda
1897	--	Incomplerta
1898	--	Incomplerta
1899	Irlanda
1900	Gal·les
1901	Escòcia
1902	Gal·les
1903	Escòcia
1904	Escòcia
1905	Gal·les
1906	Gal·les i Irlanda
1907	Escòcia
1908	Gal·les	Gran Slam
1909	Gal·les	Gran Slam
Cinc Nacions
1910	Anglaterra
1911	Gal·les	Gran Slam
1912	Anglaterra i Irlanda
1913	Anglaterra	Gran Slam
1914	Anglaterra	Gran Slam
1915-19	No es va disputat a causa de la Gran Guerra
1920	Anglaterra, Escòcia i Gal·les
1921	Anglaterra	Gran Slam
1922	Gal·les
1923	Anglaterra	Gran Slam
1924	Anglaterra	Gran Slam
1925	Escòcia	Gran Slam
1926	Escòcia i Irlanda
1927	Escòcia i Irlanda
1928	Anglaterra	Gran Slam
1929	Escòcia
1930	Anglaterra
1931	Gal·les
Home Nations
1932	Anglaterra, Gal·les i Irlanda
1933	Escòcia
1934	Anglaterra
1935	Irlanda
1936	Gal·les
1937	Anglaterra
1938	Escòcia
1939	Anglaterra, Gal·les i Irlanda
1940-46	No es va disputar a causa de la Segona Guerra Mundial
Cinc Nacions
1947	Gal·les i Anglaterra
1948	Irlanda	Gran Slam
1949	Irlanda
1950	Gal·les	Gran Slam
1951	Irlanda
1952	Gal·les	Gran Slam
1953	Anglaterra
1954	Anglaterra, França i Gal·les
1955	França i Gal·les
1956	Gal·les
1957	Anglaterra	Gran Slam
1958	Anglaterra
1959	França
1960	França i Anglaterra
1961	França
1962	França
1963	Anglaterra
1964	Escòcia i Gal·les
1965	Gal·les
1966	Gal·les
1967	França
1968	França	Gran Slam
1969	Gal·les
1970	Gal·les i França
1971	Gal·les	Gran Slam
1972	--	Incomplerta
1973	Anglaterra, Escòcia, Gal·les, Irlanda i França	Empatats a 5
1974	Irlanda
1975	Gal·les
1976	Gal·les	Gran Slam
1977	França	Gran Slam
1978	Gal·les	Gran Slam
1979	Gal·les
1980	Anglaterra	Gran Slam
1981	França	Gran Slam
1982	Irlanda
1983	França i Irlanda
1984	Escòcia	Gran Slam
1985	Irlanda
1986	França i Escòcia
1987	França	Gran Slam
1988	Gal·les i França
1989	França
1990	Escòcia	Gran Slam
1991	Anglaterra	Gran Slam
1992	Anglaterra	Gran Slam
1993	França
1994	Gal·les
1995	Anglaterra	Gran Slam
1996	Anglaterra
1997	França	Gran Slam
1998	França	Gran Slam
1999	Escòcia
Sis Nacions
2000	Anglaterra
2001	Anglaterra
2002	França	Gran Slam
2003	Anglaterra	Gran Slam
2004	França	Gran Slam
2005	Gal·les	Gran Slam
2006	França
2007	França
2008	Gal·les	Gran Slam
2009	Irlanda	Gran Slam
2010	França	Gran Slam
2011	Anglaterra
2012	Gal·les	Gran Slam
2013	Gal·les
2014	Irlanda
2015	Irlanda
2016	Anglaterra	Gran Slam
2017	Anglaterra
2018	Irlanda	Gran Slam
2019	Gal·les	Gran Slam
2020	Anglaterra
2021	Gal·les
2022	França	Gran Slam
2023	Irlanda	Gran Slam
2024	Irlanda

Victòries del torneig per nació

A continuació hi ha una taula resum dels guanyadors de cadascuna de les edicions del torneig. En cursiva s'indiquen les victòries ex aequo.

Nació	Títols	Participacions	Any	Victòries en solitari[Nota 3]	Victòries compartides	% de victòries / torneigs disputats
Gal·les	40	130	1888, 1893, 1900, 1902, 1905, 1906, 1908, 1909, 1911, 1920, 1922, 1931, 1932, 1936, 1939, 1947, 1950, 1952, 1954, 1955, 1956, 1964, 1965, 1966, 1969, 1970, 1971, 1973, 1975, 1976, 1978, 1979, 1988, 1994, 2005, 2008, 2012, 2013, 2019, 2021	28	12	30,77
Anglaterra	39	128[Nota 4]	1883, 1884, 1886, 1890, 1892, 1910, 1912, 1913, 1914, 1920, 1921, 1923, 1924, 1928, 1930, 1932, 1934, 1937, 1939, 1947, 1953, 1954, 1957, 1958, 1960, 1963, 1973, 1980, 1991, 1992, 1995, 1996, 2000, 2001, 2003, 2011, 2016, 2017, 2020	29	10	30,47
França	26	95	1954, 1955, 1959, 1960, 1961, 1962, 1967, 1968, 1970, 1973, 1977, 1981, 1983, 1986, 1987, 1988, 1989, 1993, 1997, 1998, 2002, 2004, 2006, 2007, 2010, 2022	18	8	27,37
Irlanda	25	130	1888, 1894, 1896, 1899, 1906, 1912, 1926, 1927, 1932, 1935, 1939, 1948, 1949, 1951, 1973, 1974, 1982, 1983, 1985, 2009 2014, 2015, 2018, 2023, 2024	16	9	19,23
Escòcia	24	130	1886, 1887, 1888, 1889, 1890, 1891, 1895, 1901, 1903, 1904, 1907, 1920, 1925, 1926, 1927, 1929, 1933, 1938, 1964, 1973, 1984, 1986, 1990, 1999	15	9	18,46
Itàlia	0	25		0	0	0

Títols del Gran Slam

Nació	Títols	Any
Anglaterra	13	1913, 1914, 1921, 1923, 1924, 1928, 1957, 1980, 1991, 1992, 1995, 2003, 2016
Gal·les	12	1908, 1909, 1911, 1950, 1952, 1971, 1976, 1978, 2005, 2008, 2012, 2019
França	10	1968, 1977, 1981, 1987, 1997, 1998, 2002, 2004, 2010, 2022
Irlanda	4	1948, 2009, 2018, 2023
Escòcia	3	1925, 1984, 1990
Itàlia	0

Títols de la Cullera de Fusta

En negreta s'indiquen els cops que un guanyador de la cullera de fusta ha sigut whitewashed, és a dir, que no ha aconseguit guanyar cap partit del torneig.

Nació	Títols	Whitewashed	Any
Irlanda	29	14	1884, 1890, 1891, 1893, 1895, 1900, 1904, 1908, 1909, 1920, 1921, 1923, 1934, 1938, 1955, 1958, 1960, 1961, 1962, 1964, 1977, 1981, 1984, 1986, 1988, 1992, 1996, 1997, 1998
Escòcia	25	15	1902, 1911, 1930, 1932, 1935, 1936, 1939, 1947, 1952, 1953, 1954, 1956, 1959, 1965, 1968, 1971, 1978, 1979, 1980, 1985, 1994, 2004, 2007, 2012, 2015
Anglaterra	19	7	1887, 1899, 1901, 1903, 1905, 1906, 1907, 1931, 1948, 1950, 1951, 1966, 1970, 1972, 1974, 1975, 1976, 1983, 1987
Gal·les	18	7	1889, 1892, 1894, 1896, 1924, 1933, 1937, 1949, 1963, 1967, 1982, 1989, 1990, 1991, 1993, 1995, 2003, 2024
Itàlia	18	13	2000, 2001, 2002, 2005, 2006, 2008, 2009, 2010, 2011, 2014, 2016, 2017, 2018, 2019, 2020, 2021, 2022, 2023
França	13	7	1910, 1912, 1913, 1922, 1925, 1926, 1927, 1928, 1929, 1957, 1969, 1999, 2013

El torneig britànic de 1882-1883, on Gal·les i Irlanda van perdre els dos partits però no van jugar entre ells, no apareix en aquesta taula, ja que la tradició de la cullera de fusta no hauria començat el 1884.

Títols de la Triple Corona

El títol és concedit a l'equip de les illes britàniques (Anglaterra, Gal·les, Irlanda i Escòcia) que guanya als altres tres en el torneig, excloent els encontres contra França i Itàlia.

Nació	Títols	Any
Anglaterra	26	1883, 1884, 1892, 1913, 1914, 1921, 1923, 1924, 1928, 1934, 1937, 1954, 1957, 1960, 1980, 1991, 1992, 1995, 1996, 1997, 1998, 2002, 2003, 2014, 2016, 2020
Gal·les	22	1893, 1900, 1902, 1905, 1908, 1909, 1911, 1950, 1952, 1965, 1969, 1971, 1976, 1977, 1978, 1979, 1988, 2005, 2008, 2012, 2019, 2021
Irlanda	13	1894, 1899, 1948, 1949, 1982, 1985, 2004, 2006, 2007, 2009, 2018, 2022, 2023
Escòcia	10	1891, 1895, 1901, 1903, 1907, 1925, 1933, 1938, 1984, 1990

Títols de la Calcutta Cup

El títol es concedeix a la formació que guanya el partit entre Anglaterra i Escòcia. Només s'indiquen els títols guanyats durant el Sis Nacions, car els quatre primers títols es concediren abans del naixement del torneig. En instituir-se el Home Nations Championship el 1883, la Calcutta Cup sempre es concedí al final del partit entre anglesos i escocesos disputat al torneig. En cas d'empat, la copa la reté la formació que ja el tenia (en cursiva s'indiquen els partits acabats en empat, de manera que l'equip mantenia el trofeu)

Nació	Títols	Any
Anglaterra	80	1883, 1884, 1886, 1887, 1890, 1892, 1897, 1898, 1902, 1906, 1910, 1911, 1913, 1914, 1920, 1921, 1922, 1923, 1924, 1928, 1932, 1934, 1936, 1937, 1939, 1947, 1949, 1951, 1952, 1953, 1954, 1955, 1956, 1957, 1958, 1959, 1960, 1961, 1962, 1963, 1967, 1968, 1969, 1973, 1975, 1977, 1978, 1979, 1980, 1981, 1982, 1985, 1987, 1988, 1989, 1991, 1992, 1993, 1994, 1995, 1996, 1997, 1998, 1999, 2001, 2002, 2003, 2004, 2005, 2007, 2009, 2010, 2011, 2012, 2013, 2014, 2015, 2016, 2017, 2020
Escòcia	47	1891, 1893, 1894, 1895, 1896, 1899, 1900, 1901, 1903, 1904, 1905, 1907, 1908, 1909, 1912, 1925, 1926, 1927, 1929, 1930, 1931, 1933, 1935, 1938, 1948, 1950, 1964, 1965, 1966, 1970, 1971, 1972, 1974, 1976, 1983, 1984, 1986, 1990, 2000, 2006, 2008, 2018, 2019, 2021, 2022, 2023, 2024

Títols del Millenium Trophy

El títol es concedeix a la formació que guanya el partit entre Anglaterra i Irlanda. La taula només indica els títols assignats durant el Sis Nacions, car el primer partit es disputà el 23 d'abril de 1988 al Lansdowne Road de Dublin com a part de les celebracions del mil·lenari de la fundació de la ciutat. Aquesta primera edició va ser per als anglesos per 21-10.

Nació	Títols	Any
Anglaterra	21	1988, 1989, 1990, 1991, 1992, 1995, 1996, 1997, 1998, 1999, 2000, 2002, 2003, 2008, 2012, 2013, 2014, 2016, 2019, 2020, 2024
Irlanda	16	1993, 1994, 2001, 2004, 2005, 2006, 2007, 2009, 2010, 2011, 2015, 2017, 2018, 2021, 2022, 2023

Títols del Trofeo Garibaldi

El títol es concedeix a la formació que guanya el partit entre França i Itàlia. En cas d'empat, el trofeu es concedeix a l'equip que hagi fet més assaigs. Si de nou hi ha empat, es concedeix a l'equip que ha realitzat un major nombre de transformacions. Si segueix la paritat, el trofeu és custodiat sis mesos per cadascuna de les federacions.

Nació	Títols	Any
França	15	2007, 2008, 2009, 2010, 2012, 2014, 2015, 2016, 2017, 2018, 2019, 2020, 2021, 2022, 2023
Itàlia	2	2011, 2013

Títols del Centenary Quaich

El títol es concedeix a la formació que guanya el partit entre Escòcia i Irlanda. En cas d'empat, la copa la reté la formació que ja el tenia.

Nació	Títols	Any
Irlanda	21	2000, 2002, 2003, 2004, 2005, 2006, 2007, 2008, 2009, 2011, 2012, 2014, 2015, 2016, 2018, 2019, 2020, 2021, 2022, 2023, 2024
Escòcia	15	1989, 1990, 1991, 1992, 1993, 1994, 1995, 1996, 1997, 1998, 1999, 2001, 2010, 2013, 2017

Títols del Trofeu Auld Alliance

El títol es concedeix a la formació que guanya el partit entre Escòcia i França. En cas d'empat, la copa la reté la formació que ja el tenia.

Nació	Títols	Any
França	4	2019, 2022, 2023, 2024
Escòcia	3	2018, 2020, 2021

Títols del Trofeu Doddie Weir

Des de 2018, el títol es concedeix a la formació que guanya el partit entre Escòcia i Gal·les. Creat en honor al jugador Doddie Weir i per conscienciar sobre l'ELA. El partit ignaugural del 2018 fou l'únic que no es disputà dins el Torneig de les Sis Nacions.

Nació	Títols	Any
Gal·les	4	2018, 2019, 2021, 2022
Escòcia	3	2020, 2023, 2024

Títols de la Copa Cuttitta

Des de 2022, el títol es concedeix a la formació que guanya el partit entre Escòcia i Itàlia. Creat en honor al jugador italià Massimo Cuttitta mort el 2021 per la COVID-19.

Nació	Títols	Any
Escòcia	2	2022, 2023
Itàlia	1	2024

Millors actuacions individuals

En un esport tan clarament col·lectiu com el rugbi, s'hauria de posar en perspectiva la noció de rendiment individual: un golejador excel·lent, amb un 100% d'èxit en un equip amb poc rendiment, es pot classificar per darrere d'un golejador menys eficient, però aprofitant els assaigs molt més freqüent. El mateix passa amb els marcadors d'assaigs, més encara que el mèrit de marcar un assaig poques vegades és responsabilitat exclusiva del golejador. Finalment, si especifiquem que algunes posicions no estan destinades a obtenir punts, considerarem les dades següents amb molta precaució.

Millor jugador del torneig

Brian O'Driscoll (amb el número 13, de perfil, el segon a l'esquerra de la imatge, amb el canell de la mà dreta embenat), 3 vegades Millor jugador del Torneig

L'únic títol individual atorgat al torneig és el de millor jugador. El premi va ser creat el 2004 per Six Nations Rugby Limited i el procés d'atorgament del títol consisteix en la creació d'una comissió d'experts, que al seu torn crea una llista de jugadors candidats. Per tant, correspon als seguidors de diferents nacions votar pel millor jugador de l'edició, que s'anuncia una setmana després de l'últim partit del torneig.

Anys	Jugador	Equip	Posició
2004	Gordon D'Arcy	Irlanda	Centre
2005	Martyn Williams	Gal·les	Tercera línia
2006	Brian O'Driscoll	Irlanda	Centre
2007	Brian O'Driscoll (2)	Irlanda	Centre
2008	Shane Williams	Gal·les	Ala
2009	Brian O'Driscoll (3)	Irlanda	Centre
2010	Tommy Bowe	Irlanda	Ala
2011	Andrea Masi	Itàlia	Darrera
2012	Dan Lydiate	Gal·les	Tercera línia
2013	Leigh Halfpenny	Gal·les	Darrera
2014	Mike Brown	Anglaterra	Darrera
2015	Paul O'Connell	Irlanda	Segona línia
2016	Stuart Hogg	Escòcia	Darrera
2017	Stuart Hogg (2)	Escòcia	Darrera
2018	Jacob Stockdale	Irlanda	Ala
2019	Alun Wyn Jones	Gal·les	Segona línia
2020	Antoine Dupont	França	Mig de mêlée
2021	Hamish Watson	Escòcia	Tercera línia
2022	Antoine Dupont (2)	França	Mig de mêlée
2023	Antoine Dupont (3)	França	Mig de mêlée

Millors realitzadors

Jonny Wilkinson

La taula següent mostra que Jonny Wilkinson domina el rànquing dels millors realitzadors per edició del torneig, apareixent quatre vegades entre els set primers.^[74]

Quan estava actiu amb l'equip d'Anglaterra, la seva superioritat només la va poder desafiar el francès Gerald Merceron, que va aconseguir el millor total de punts aconseguits el 2002, l'any del setè Grand Slam francès .

Millors realitzadors en una edició del torneig

Posició	Gugador	Nació	Punts marcats a una edició	Edició (any)
1	Jonny Wilkinson (1)	Anglaterra	89	2001
2	Thomas Ramos (2)	França	84	2023
3	Ronan O'Gara (3)	Irlanda	82	2007
4	Gérald Merceron (4)	França	80	2002
5	Jonny Wilkinson	Anglaterra	78	2000
6	Jonny Wilkinson	Anglaterra	77	2003
7	Ronan O'Gara	Irlanda	76	2006
8	Jonny Wilkinson	Anglaterra	75	2002
	George Ford (5)	Anglaterra		2015

L'anglès Bob Hiller (el 1968, 1970, 1971 i 1972) i l'escocès Gavin Hastings (el 1986, 1988, 1993 i 1995) també van ser quatre vegades els màxims realitzadors del Torneig.

Els vuit millors totals daten dels anys 2000. Sense minimitzar el rendiment dels jugadors esmentats, l'evolució de les regles va influir sens dubte en aquests resultats, de la mateixa manera que un motiu molt simple és l'extensió de la competició a sis equips, és a dir, un partit més per nació .

Millors marcadors d'assaigs

Cyril Nelson Lowe

La taula següent mostra la classificació dels millors anotadors d'assaigs. Podem notar que el màxim nombre d'assaigs per jugador es va establir el 1914 i que aquest rècord es va igualar el 1925, que només es va abordar, més recentment el 2018.

Cyril Nelson Lowe va anotar dos assajos contra Irlanda, tres assajos contra Escòcia i tres assajos contra França el 1914. El 1925, Ian Scott Smith va aconseguir vuit assajos en només dos partits: quatre assajos contra França i quatre contra Gal·les.

Millors marcadors d'assaigs a una edició del torneig

Rang	Jugador	Nació	Assaigs a una edició	Edició
1	Cyril Nelson Lowe	Anglaterra	8	1914
	Ian Scott Smith	Escòcia		1925
3	William Stewart	Escòcia	7	1913
	Jacob Stockdale	Irlanda		2018
4	Will Greenwood	Anglaterra	6	2001
	Iain Balshaw	Anglaterra		2001
	Philippe Bernat-Salles	França		2001
	Shane Williams	Gal·les		2008
	Chris Ashton	Anglaterra		2011
	Jonny May	Anglaterra		2019
10	Austin Healey	Anglaterra	5	2000
	Brian O'Driscoll	Irlanda		2000
	Will Greenwood	Anglaterra		2002
	Vincent Clerc	França		2008
	Duhan van der Merwe	Escòcia		2021

El francès Christian Darrouy (el 1963, 1964, 1965 i 1966) va ser per la seva banda quatre vegades el millor anotador d'assaigs de l'esdeveniment, amb quatre assaigs en tres partits el 1965 marcats amb la complicitat de Guy Boniface.

Tot i que no apareix en aquest informe, Philippe Saint-André, durant l'edició del 1991, va marcar l'assaig que molts consideren la més bella anotació al Torneig.^[75] Aquest assaig arribà a la conclusió d'una acció de cent metres llançada des de la porteria francesa per Serge Blanco i Pierre Berbizier.

Sis jugadors han aconseguit la fita de marcar almenys un assaig en cada partit d'un torneig:

Assaigs marcats a cada partit d'una edició

Rang	Joueur	Nation	Édition
1	Catcheside	Anglaterra	1924
2	Wallace	Escòcia	1925
3	Estève	França	1983
4	Sella	França	1986
5	Tait	Escòcia	1999
6	Bernat-Salles	França	2001

Nota: a partir del 2000, cada selecció juga cinc partits per torneig, contra quatre durant la fórmula anterior de la competició. Per tant, Philippe Bernat-Salles és l'únic que ha aconseguit un assaig en els cinc partits d'ençà que el torneig es juga a sis nacions.

Fets i anècdotes

• El torneig és l'escenari de la pel·lícula Allez France ! (1964) de Robert Dhéry.
• L'himne oficial del Torneig és el preludi del Te Deum del compositor Marc-Antoine Charpentier des del 1957 .
• Pierre Perret canta a Vive le XV (1971) la història d'un colorit partit de França contra l'equip escocès que acaba amb una victòria perfectament imaginària per als francesos per 60 a 3.
• Al partit França-Gal·les del torneig del 2017, es va establir un nou rècord de durada del partit en 99 minuts i 55 segons.^[76]

Vegeu també

• Torneig de les Sis Nacions sub-20
• Torneig de les Sis Nacions femení

Notes

1. L'última victòria compartida va ser la de França i Gal·les l'any 1988. La primera vegada que va ser necessària aquesta aplicació de les regles per decidir entre els dos primers equips va ser l'any 1994 amb Gal·les guanyant el torneig deixant Anglaterra en segon lloc.
2. De manera general, els britànics consideren que la cullera de fusta ha de ser concedida al darrer classificat general d'una edició. A França se li atribueix a l'equip que perd tots els seus partits.
3. Victòries en el Torneig de les quals s'han restat victòries compartides. Una victòria compartida indica que dos, tres o fins i tot cinc equips (com el 1973) comparteixen la victòria del Torneig. L'última victòria compartida va ser la de Gal·les i França l'any 1988. L'any 1994 la victòria es va atorgar per primera vegada usant la diferència de punts anotats i concedits amb Gal·les guanyant el torneig deixant Anglaterra en segon lloc.
4. Anglaterra té dues participacions menys (1888 i 1889): no va ser exclosa oficialment sinó boicotejada pels altres tres equips.

Referències

1. Godwin (1984), pàg 1. El primer Campionat Internacional de Nacions Locals es disputà l'any 1883. Cap altre selecció de l'hemisferi nord jugà un partit oficial de caràcter internacional fins a 1906, any en el qual França jugà contra Nova Zelanda.
2. (anglès) Nigel Trueman. «6-Nations history». [Consulta: 19 novembre 2013].
3. Escot & Rivière 2011, p. 13
4. «From Raeburn Place to Murrayfield» (en anglès). scottishrugby.org. Arxivat de l'original el 2006-02-11.
5. «Le Tournoi international» Arxivat 2007-11-10 a Wayback Machine., sur rfu.com.
6. «Six Nations History» (en anglès). bbc.co.uk. Arxivat de l'original el 2003-12-13.
7. (anglès) «Sports history: The six nations rugby tournament». hickoksports.com. Arxivat de l'original el 2008-12-23.
8. «Rugby history 1886» (en anglès). rfu.com. Arxivat de l'original el 2007-08-07.
9. (anglès) Six Nations History, sur scrum.com.
10. «The tournament» Arxivat 2013-05-20 a Wayback Machine., sur rugby-nomades.qc.ca.
11. Jean-Pierre Bodis, «Histoire mondiale du rugby», Bibliothèque historique Privat, 1987, ISBN 2-7089-5329-X
12. «Tournoi des 6 Nations 2015 – La France exclue en 1931 pendant... 8 ans !». francetvsport.fr, 13-03-2015. [Consulta: 19 juny 2016].
13. Éditions Chronique. Petites Chroniques #25 : Coupes du Monde de Rugby — Le culte de l'ovalie (en francès), 2015, p. 48.
14. EDI8. Le Rugby pour les nuls (en francès), 2011, p. 384.
15. «Match France - Pays de Galles de 1930», sur flickr.com.
16. «VI Nations : O'Gara dans l'histoire - Rugby 365». rugby365.fr. Arxivat de l'original el 2009-06-20. [Consulta: 3 setembre 2020].
17. «RBS 6 Nations : organisation i deroulement» (en francès). www.matiu.fr. Arxivat de l'original el 2018-11-22. [Consulta: 21 novembre 2018].
18. «Ireland face hectic openers» (en anglès). The Irish Times, 05-05-2004. [Consulta: 21 novembre 2018].
19. Erwan Le Duc. «Rugby : Six Nations, défense d'entrer» (en francès). Le Monde. [Consulta: 21 novembre 2018].
20. «Rugby : les Irlandais, tous derrière le XV du Trèfle» (en francès). Le Monde.fr, 12-02-2015 [Consulta: 4 novembre 2018].
21. «Expand Six Nations to let in Georgia and Romania, says governing body» (en anglès). The Guardian [Consulta: 5 febrer 2020].
22. «Open up the Six Nations and let Georgia in» (en anglès). The Telegraph [Consulta: 5 febrer 2020].
23. «Japan lined up for shock Six Nations invite as World Rugby bid to capitalise on growing popularity of the sport in the Far East» (en anglès). Daily Mail [Consulta: 5 febrer 2020].
24. «Il Sudafrica verso l'ingresso nel Sis Nacions?». [Consulta: 9 febrer 2020].
25. «Un système de promotion - relégation dans le Tournoi des Six Nations intégré à une Ligue mondiale ?» (en francès). L'Équipe [Consulta: 5 febrer 2020].
26. «Rugby Le projet de Ligue des Nations provoque des tensions sur fond de système relégation-promotion» (en francès). L'Équipe. Arxivat de l'original el 5 de febrer 2020 [Consulta: 5 febrer 2020]. Arxivat 5 de febrer 2020 a Wayback Machine.
27. «Le chiffre 73931» (en francès). Midi Olympique, 18/2/2019 passage=34..
28. «Six nations 2018: France-Italie délocalisé à Marseille, une première» (en francès). France 24, 16-06-2017. Arxivat de l'original el 13 agost 2017. [Consulta: 13 agost 2017].
29. «6 Nations : France-Italie délocalisé à Marseille». Le Figaro/Sport24, 16-06-2017.
30. «Il Sis Nacions 2012 allo stadio Olimpico». Gazzetta dello Sport [Consulta: 15 setembre 2011].
31. «Stadio Flaminio addio, il 6 Nazioni trasloca all'Olimpico». Corriere della Sera, 12 luglio 2011 [Consulta: 17 dicembre 2011].
32. «Stadio Flaminio» (en anglès). 6-nations-rugby.com. Arxivat de l'original el 2007-02-21.
33. «Six Nations best attended sporting event in the world, study shows» (en anglès). The Independent, 12-01-2017 [Consulta: 11 març 2017].
34. «Murrayfield stadium» (en anglès). rbs6nations.com. Arxivat de l'original el 2007-12-11.
    «Écosse-Galles 1975» (en anglès). scrum.com.
35. «Rules» (en anglès). Arxivat de l'original el 2017-03-31. [Consulta: 22 abril 2021].
36. Tale bonus serve a permettere il primo posto matematico alla squadra che realizzi il grande slam; infatti il miglior punteggio raggiungibile con 4 vittorie è una sconfitta è 22 (quattro vittorie con bonus più una sconfitta con due punti di bonus), superiore al minimo punteggio raggiungibile con 5 vittorie, 20 punti.
37. «Audience TV pour le Tournoi 2005» Arxivat 2013-12-03 a Wayback Machine., sur sport.fr.
38. Le rugby attire de plus en plus téléspectateurs i sponsors, Le Monde en ligne de www.lemonde.fr du 14 février 2007.
39. (anglès) BBC Charter Review: The broacasting of sports, sur publications.parliament.uk.
40. (anglès) Arxivat 2007-10-15 a Wayback Machine. Arxivat 2007-10-15 a Wayback Machine. Arxivat 2007-10-15 a Wayback Machine. The wheels come off the sweet chariot Arxivat 2007-10-15 a Wayback Machine., sur news.independent.co.uk.
41. «Worldwide Broadcast Schedule». rbs6nations.com. Arxivat de l'original el 2016-03-18. [Consulta: 17 març 2016].
42. NBC Universal. «NBC Sports acquires exclusive US media rights to Six Nations Rugby Championship» (en anglès), 05-10-2017. [Consulta: 18 octubre 2017].
43. «Le Tournoi des 6 Nations sur France Télé jusqu'en 2022». L'Equipe.fr. [Consulta: 19 març 2016].
44. «BBC and ITV bid wins Six Nations TV rights until 2021 - BBC News» (en anglès britànic). BBC News. [Consulta: 17 març 2016].
45. (anglès) Murrayfield debt, sur edinburghnews.scotsman.com.
46. Profit généré par un match à Twickenham ; La Tribune.
47. (anglès) How rugby's finances stack up, sur sport.guardian.co.uk.
48. «Droits télévisés 2003-2006» Arxivat 2007-10-17 a Wayback Machine., sur strategies.fr.
49. ^{[Enllaç no actiu]}
50. «Lloyds TSB to sponsor Five Nations rugby» (en anglès). marketingweek.com, 07-08-1997. [Consulta: 12 febrer 2021].
51. «Lloyds boots Six Nations into touch» (en anglès). news.bbc.co.uk, 10-07-2002. [Consulta: 12 febrer 2021].
52. «Six Nations gets new sponsor» (en anglès). news.bbc.co.uk, 30-11-2002. [Consulta: 12 febrer 2021].
53. «Le Tournoi des Six Nations perd 24 millions», 12-10-2017. [Consulta: 18 octubre 2017].
54. «Six Nations set to unveil HSBC as championship's new title sponsor» (en francès), 21-11-2018. [Consulta: 21 novembre 2018].
55. «NatWest annoncé comme sponsor en article du plus grand tournoi de rugby». sixnationsrugby.com, 08-11-2017. Arxivat de l'original el 2017-11-10. [Consulta: 9 novembre 2017].
56. «Guinness devient le sponsor principal du Plus Grand Tournoi de Rugby» (en anglès britànic). sixnations-editor.soticcloud.net, 07-12-2018. [Consulta: 26 desembre 2018].^{[Enllaç no actiu]}
57. «Partners». www.rbs6nations.com. Arxivat de l'original el 2017-04-22. [Consulta: 1r febrer 2016].
58. (anglès) Proposition pour Italie-Galles, sur wrutravel.co.uk.
59. «Déplacement de supporters pour Angleterre-France de 1977», Vidéo des archives de ina.fr.
60. Sansot 2005, p. 94
61. (anglès) Ireland's Call, Land of my fathers i Flower of Scotland sur YouTube.
62. (anglès) Grand Slam: How did you celebrate?, sur bbc.co.uk.
63. (anglès) Arxivat 2008-09-21 a Wayback Machine. Arxivat 2008-09-21 a Wayback Machine. Arxivat 2008-09-21 a Wayback Machine. Swing Low, Sweet Chariot Arxivat 2008-09-21 a Wayback Machine., sur anthem4england.co.uk.
64. (anglès) Swing Low, Sweet Chariot Angleterre-All Blacks 2006, sur youtube.com.
65. «La Marseillaise, France Nouvelle-Zélande 2006», sur youtube.com.
66. «Plus belle "bringue" avec le XV de France, selon Philippe Sella» Arxivat 2007-12-24 a Wayback Machine., sur sport.france2.fr.
67. Sansot 2005, p. 164
68. «La sociabilité rugby : entre résistances i évolutions, par l'Association française de sociologie» Arxivat 2009-01-15 a Wayback Machine., sur afsrt31.u-paris10.fr.
69. Sansot 2005, p. 21
70. «Trophy». rbs6nations.com. Arxivat de l'original el 2016-03-05. [Consulta: 1r febrer 2016].
71. (anglès) [http://www.rfu.com/microeditors/museum/index.cfm?fuseaction=faqs.chronology%5BEnllaç+no+actiu%5D Rugby chronology]^{[Enllaç no actiu]}, sur rfu.com.
72. «Auld Alliance Trophy unveiled - SCRUM» (en anglès americà). scrummagazine.com. Arxivat de l'original el 2018-02-10. [Consulta: 9 febrer 2018].
73. Matt Cassidy. «Six Nations: Top Five Irish Triple Crown Victories» (en anglès). www.punditarena.com, 19-02-2014. Arxivat de l'original el 24 de desembre 2016. [Consulta: 23 desembre 2016].
74. (anglès) Statistics, sur superrugby.co.za.
75. «Angleterre-France 1991: essai irréel conclu par Philippe Saint-André» Arxivat 2009-06-09 a Wayback Machine., sur lequipe.fr.
76. «Tournoi des Six Nations : pourquoi France-Galles a-t-il été le match le plus long de l'histoire du rugby ?». LCI.fr, 2017. [Consulta: 13 gener 2019].

Bibliografia

• Laudet, Vincent; Moncel, Caroline; Matichard, Sandrine; Calais, Isabelle. L'Équipe. XV de France (en francès), 15, p. 80. ISBN 978-2-915535-24-2.
• Garcia, Henri. Minerva. La Légende du tournoi (en francès), 22, p. 254. ISBN 978-2-8307-0793-9.
• Escot, Richard. Calmann-Lévy. Le Tournoi des Cinq Nations, 1910-1999, 28, p. 155. ISBN 978-2-7021-2972-2.
• Denis, Jean. Éditions Famot. Histoire du Tournoi des Cinq Nations, ou Sans médailles ni couronnes (cartonné) (en francès), janvier 1979, p. 158. ISBN 978-84-499-2382-1.
• Van Lee, Loys. Dargaud. Le Rugby, Histoire i petites histoires du Tournoi des Cinq Nations (en francès), 10, p. 181.
• Garcia, Henri. Minerva. La Fabuleuse Histoire du rugby (en francès), 5, p. 1055. ISBN 978-2-8307-0782-3.
• Duboisset, François; Vassallo, Clotilde. De Vecchi. RugbyGuide (en francès), 18, p. 655. ISBN 978-2-7328-6843-1.
• Boniface, André; Collectif Midi olympique. Midi olympique. Cent ans de XV de France (en francès), 9, p. 239. ISBN 978-2-9524731-0-1.
• Escot, Richard; Rivière, Jacques. Calmann-Lévy. Un siècle de rugby (en francès). 13, 17, p. 480. siecle. ISBN 978-2-7021-4118-2.
• Sansot, Pierre. Petite Bibliothèque Payot. Le rugby est une fête, le tennis non plus (en francès). 13, 23, p. 259. sansot. ISBN 978-2-228-89509-5.

Enllaços externs

• Torneig de les Sis Nacions - Lloc web oficial (francès) (italià)
• (anglès) «Base données sur tous les matchs internationaux de rugby» sur rugbydata.com
• (anglès) Tous les résultats détaillés sur espnscrum.com