formigueig peculiar o irritació incòmoda de la pell From Wikipedia, the free encyclopedia
La pruïja o el prurit, comunament anomenada picor, rabior o gratera (a partir del mot llatí "prurico", amb el mateix significat), és una sensació cutània de formigueig subjectiu, freqüent i peculiar: una “irritació incòmoda de la pell que comporta un desig de gratar-ne la part en qüestió” (Darier).[1] Pot ocórrer a qualsevol part del cos, de manera concreta o generalitzada, en diferents intensitats, a qualsevol hora del dia i a qualsevol edat (tot i que és més probable en persones grans, perquè tendeixen a tenir la pell més seca, la qual cosa agreuja aquest malestar).[2] No s'ha de confondre amb els prurígens, que presenten lesions a la pell a més de la pruïja.[3]
 Un home gratant-se a causa de la picor  | |
| Tipus | símptoma, trastorn somatosensorial i símptoma de la pell i del teixit tegumentari |
|---|---|
| Especialitat | dermatologia |
| Patogènesi | |
| Causat per | sarna |
| Classificació | |
| CIM-11 | EC90 |
| CIM-10 | L29 |
| CIM-9 | 698 |
| CIAP | S02 |
| Recursos externs | |
| DiseasesDB | 25363 |
| MedlinePlus | 003217 |
| eMedicine | 1098029 |
| Patient UK | itching-pro |
| MeSH | D011537 |
| UMLS CUI | C0033774 |
Pot ser considerada una forma lleu de dolor, perquè la informació d’ambdues experiències sensorials és transmesa pel mateix feix de nervis i tracte espinotalàmic. A més, en les ferides cicatritzades, el dolor es transforma en pruïja al llarg d'un procés progressiu paral·lel amb la millora, a causa de l'abundància de mastòcits en les ferides.[2]
La pruïja no és una malaltia, sinó un símptoma; per la qual cosa requereix un diagnòstic etiològic per a detectar l'enfocament terapèutic adient.[4][5] Pot tractar-se d'una manifestació isolada (irritació, al·lèrgia o per una causa psicògena) o es pot acompanyar de malalties i d'altres processos cutanis. No sempre es pot saber quina causa l'indueix,[1][3] però sol dependre dels estímuls desencadenants, de l'estat de les terminacions i de les vies nervioses on es capten aquests estímuls, i de la capacitat de percepció dels centres talamocorticals corresponents.[6]
La raó evolutiva de gratar-nos en presència d’un estímul pruriginós és perquè permetia eliminar amenaces parasitàries i altres irritants com al·lèrgens i espines.[31] S'encomana de la mateixa forma que els badalls, en tant que garanteix la supervivència de les persones físicament properes en el moment de picor. La picor no només té dimensions aversives, sinó que també té un component hedònic, que pot ser un factor clau per a la gratada compulsiva.[32]
La picor s’ha classificat en funció de si pot originar-se al sistema nerviós perifèric (dèrmic o neuropàtic) o al sistema nerviós central (neuropàtic, neurogènic o psicogènic). Quan no hi ha cap causa identificable, es coneix com a pruïja essencial.[33] La picor cutània, també coneguda com pruïja pruritoceptiva, es deu a la inflamació de la pell. La picor neuropàtica és causada per una picor que sorgeix a qualsevol lloc de la via nerviosa aferent a causa del dany del sistema nerviós. Se sol observar en neuràlgies herpètiques, esclerosi múltiple i tumors cerebrals. La picor neurogènica s’origina de forma centralitzada sense evidències de patologia neuronal, tal com es veu a la colèstasi. Per acabar, la picor psicogènica es veu en estats delirants, com la parasitofòbia.[34]
Quan algun estímul entra en contacte amb la pell, les terminacions nervioses lliures de l'epidermis, la capa més externa de la nostra pell, transmeten aquesta informació per mitjà de missatges elèctrics i químics passant per l'espina dorsal fins al cervell. Diferents estímuls activen diferents vies neurals i causen diferents sensacions al nostre cervell. Hi ha un circuit específic per la picor, i la resposta única i universal al prurit és rascar-se.[35]
La neurobiologia de la picor i les seves vies neuronals, interactuen amb el dolor i estan relacionades amb el processament central de la picor.[32]Rascar-nos genera una senyal de mal lleu que quan arriba al cervell emmascara i anul·la la senyal de la picor, raó per la qual un cop, una punxada o una pressió molt forta també causa alleujament.[35] Existeix una àmplia superposició de sistemes receptors entre el dolor i la picor, inclosos els receptors activats per proteasa (PARs) i el receptor potencial transitori del receptor vaniloide tipus 1 (TRPV1), a part de receptors d'histamina H1.[32]
Una de les substàncies químiques que proporciona alleujament és el neurotransmissor serotonina.[36] Aquesta, però, també facilita la reactivació de la senyal de la picor, de manera que augmenta exponencialment el que es coneix com a cicle de picor-rascat ("itch-scratch cycle").[36]
La via de la picor que conforma els mecanismes neurals es podria dividir en tres etapes: els nervis primaris aferents, l'espina dorsal i el cervell.
Els pruritògens són substàncies que estimulen les fibres C mediades per la picor. Aquestes fibres no mielinitzades són fibres de velocitat de conducció lenta (mitjana de 0,5 m/s) amb terminals extenses. Aquestes fibres innerven a la banya dorsal de la medul·la espinal a través del tracte espinotalàmic lateral cap al tàlem i, finalment, a l'escorça somatosensorial. Aleshores, el cervell interpreta la sensació de picor.[34]
Hi ha dues teories per explicar el processament sensorial pruriceptiu al sistema nerviós: la Teoria de l'Especificitat i la Teoria del Patró.
La teoria de l'especificitat de la picor estableix que hi ha subtipus específics de fibres nervioses sensorials i neurones de la medul·la espinal que són responsables de transmetre informació sensorial específica de la picor al sistema nerviós central. La teoria dels patrons, en canvi, postula que la sensació de picor es codifica a través de l’activació de molts receptors sensorials i neurones de la medul·la espinal i que el patró col·lectiu d’activitat neuronal determina la sensació final. Per tant, el patró d’activació determina si s’experimenta picor, dolor o tacte no nociu. Actualment se segueix més la teoria de l'especificitat que no pas la de patrons, però encara no s'ha arribat a un consens científic.
La picor pruriceptiva s’origina quan s’activen terminals nerviosos sensorials específics, generalment situats a la pell, després de l'exposició a una substància pruriginosa que sovint comporta danys a la pell o inflamació. Aquestes fibres es classifiquen segons la seva velocitat i la modalitat sensorial que les excita. Les fibres nervioses mielinitzades de conducció ràpida (Aβ) responen a l'estimulació mecànica no nociva de la pell, mentre que les fibres dels nervis mielinitzats (Aδ) i no mielinitzats (C) responen a l'estimulació nociva i als canvis de temperatura de la pell.
Les fibres C es classifiquen segons els estímuls que les exciten. Les fibres C, sensibles a la histamina, tenen velocitats de conducció més lentes que la majoria de les fibres. En els experiments que s’han dut a terme per obtenir quines són les fibres que intervenen en la transducció de la picor s’ha fet servir la capsaïcina, l’ingredient picant del pebrot que provoca dolor ardent. Una aplicació repetida de capsaïcina a una subpoblació de fibres C sensible a aquesta, pot desensibilitzar-les. La dessensibilització causada per capsaïcina no només fa desaparèixer el dolor ardent, sinó que també evita la sensació de picor provocada per l'administració d'histamina. Això és perquè les fibres C cutànies que responen a la histamina també responen a la capsaïcina.[37]
Després de l’activació de les terminacions nervioses sensorials perifèriques de les neurones del gangli de l'arrel dorsal (DRG) produint picor, formen sinapsis sobre neurones de segon ordre situades a la banya dorsal de la medul·la espinal. Les lesions a la part anterolateral de la medul·la espinal dels humans eliminen la sensació de picor contralateralment per sota del nivell de lesió. La pruricepció ascendeix al cervell a través del quadrant anterior de la medul·la espinal pel tracte talàmic espinal (STT).
Les neurones STT pruriceptives projecten al nucli ventral posteromedial del tàlem. Els estímuls que produeixen picor es processen a les zones somatosensorials del cervell. L'escorça sensorial primària, l'escorça motora primària, l'àrea motora complementària i l'escorça premotora s’activen després de l'administració d'histamina, o una altra substància pruriginosa a la pell.
A més dels canvis en l’ambient inflamatori de la pell, els mecanismes de la picor pruriceptiva crònica també poden implicar un processament alterat pel sistema nerviós. Els estímuls nociceptius que normalment provoquen dolor en individus sans evoquen picor quan s’apliquen a la pell lesionada de pacients amb dermatitis atòpica. Els estímuls nociceptius que evoquen picor inclouen estimulació mecànica, escalfament i àcid a la pell.
La sensibilització de la picor es pot produir perifèrica o centralment. La sensibilització perifèrica s’estudia amb més freqüència en nociceptors i es caracteritza per una disminució del llindar d’activació, un augment de la capacitat de resposta. Després de l'exposició a substàncies inflamatòries o lesions, es podria millorar l'excitabilitat de les terminacions nervioses sensorials a la pell o en altres teixits que detecten substàncies pruriginoses. La sensibilització també es pot produir després de canvis en les neurones del sistema nerviós central, que s'anomena sensibilització central. Durant la sensibilització central, l'excitabilitat de les neurones del sistema nerviós central s’altera de manera que els estímuls no pruriginosos s’acoblen a les sensacions pruriginoses. L'augment de la densitat de fibres nervioses també podria mediar potencialment la picor pruriceptiva crònica.[37]
Per a aplicar el tractament adient, en primer lloc caldrà establir-ne la causa. Quan no hi ha tractament etiològic, hom recorre al tractament simptomàtic, per a alleujar la picor i per a evitar la gratada: productes amb calamina, mentol, hidrocortisona, etc.[38] El prurit es considera crònic si no desapareix al cap de 6 setmanes, cosa més freqüent en dones i en persones grans.[4]
A part de l'etiologia, també cal conèixer l'edat del pacient, la localització de la picor, quant de temps fa que els símptomes estan presents, quin tipus de lesions es presenten, si hi ha exposició a algun factor que pot causar o empitjorar el prurit i si hi ha consum paral·lel d’algun medicament que tingui com a efecte advers el prurit.[38]
Tractar adequadament cada cas és important per evitar el desenvolupament d’un trastorn que afecti la vida personal, o un agreujament incapacitant de la situació (lesions pel rascat, alteracions de la personalitat, úlceres cròniques, inhabilitar la pell com a barrera de protecció, etc.).[39]
El prurit no es pot prevenir, però les següents mesures ajuden a no agreujar la zona perjudicada, i a erradicar els casos suaus.[1] [3]
La Guia Europea de Prurit Crònic afegeix un seguit de recomanacions [1]
(Que actuen sobre la pell) El seu objectiu és interrompre el cicle de prurit-rascat.[1] Ho fa través de cremes o esprais, que sovint es poden obtenir sense prescripció mèdica. Alguns d'ells són: [40]
Després d’aplicar les cremes o ungüents, es recomana cobrir la pell tractada amb material de cotó humit per ajudar l’absorció i provocar un efecte refrescant.[3]
Actuen sobre tot el cos, pel que són els més adequats quan es pateix de prurit generalitzat. Alguns exemples són:
Hi ha certes persones amb les quals cal prendre precaucions especials, tot i que el més adient és acudir al metge.[38]
Ferdinand-Jean Darier va ser un metge francès especialitzat en dermatologia, que va fer molts avenços en l'estudi de la picor.
La definició estandarditzada que avui dia utilitzem per referir-nos a la pruïja va ser descrita pel metge alemany Samuel Hagernreffer l’any 1660.[48]
L'any 2009, l'International Forum on the Study of Itch (IFSI) va formular una definició alternativa del concepte, explicant-lo com una sensació de la pell no plaent que comporta el desig de rascar-se.[49]
Aproximadament 280 milions de persones al món pateixen dificultats per causa de la pruïja, el que representa un 4% de la població. Així i tot, no existeixen gaires dades epidemiològiques perquè en general les persones no acudeixen al metge per picors.[1] L'any 2004 es va fer un estudi a Europa on van participar 40.888 persones, en el que es va demostrar que el prurit és el símptoma cutani més prevalent, presentat pel 54,4% dels pacients amb alteracions a la pell.[50] A més, podem comptar amb les següents dades: [39]
- Entre un 2 i un 3% de la població pateix psoriasis, malaltia un dels símptomes de la qual és la picor;
- Un 20% de la població adulta estatunidenca pateix de prurit;
- El símptoma de prurit està present en un 25% dels pacients amb icterícia, en un 30% dels pacients amb insuficiència renal crònica que no estan sotmesos a diàlisi, un 85% dels sotmesos a hemodiàlisi i en un 50% dels pacients que reben diàlisi renal.
-Pel que fa a la colangitis biliar primària, un 60% dels seus pacients aproximadament presenten prurit en algun moment de la malaltia. Entre els pacients amb policitèmia vera, trobem un percentatge d’entre el 48-70%. I per la malaltia de Hodgkin un 35%.
- Pel que respecta al prurit crònic, té una prevalença del 8,4%. Segons aquest altre estudi.[51] Entre el 10 i el 50% de pacients amb prurit sense causa dermatològica tenen una malaltia sistèmica subjacent. Un altre estudi ha trobat la dada alternativa d'una prevalença del 13,5%, on les dones estan més afectades que els homes.[52] En la població major de 65 anys, el prurit crònic pren una prevalença del 12%, i va augmentant amb l'edat.[53]
-S’estima que el 18% de les persones embarassades presenten prurit [54]
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.
