From Wikipedia, the free encyclopedia
L'ozonoteràpia és la tècnica que utilitza l'ozó com a agent terapèutic, bé per la seva alta capacitat oxidant i de cicatrització, o bé com a mitjà d'activació de certes proteïnes (IFN-β, TGF-β) i cèl·lules del sistema immunitari sanguini. [1 ] l'ozó és un derivat lotròpic l'oxigen, la seva molècula està formada per tres àtoms d'oxigen. L'ozó per a usos terapèutics es genera a partir d'oxigen mèdic (99,9% O2), en una barreja O3/O2 del 5% d'ozó en volum com a màxim. [2]
Els detractors de les teràpies d'Ozó afirmen que no existeixen les necessàries proves objectives de la utilitat de l'ozó per al tractament mèdic. Per la seva banda, els defensors de l'ozonoteràpia afirmen que les seves indicacions són molt àmplies i vindrien determinades per les seves propietats antiinflamatòries, antisèptiques, de modulació de l'estrès oxidatiu i de millora de la circulació perifèrica i l'oxigenació tissular.
La concentració i manera d'aplicació variaria en funció de la patologia a tractar, ja que la concentració d'ozó determina el tipus d'efecte biològic que produeix i la manera d'aplicació marca el seu àmbit d'acció en l'organisme.
La capa d'ozó a l'estratosfera desvia la radiació solar nociva, però l'ozó troposfèric té efectes acumulatius nocius per a la salut.[1][2] L'ús de l'ozonoteràpia és recomanat com una forma de medicina alternativa, però no hi ha proves científiques que recolza el seu ús en el tractament de malalties específiques.[3][4][5][6][7] Després d'una revisió de la ciència existent, l'Environmental Protection Agency (EPA) ha qüestionat fortament l'eficàcia o la seguretat dels generadors d'ozó venuts com filtres d'aire.[8] L'ozó té la capacitat d'oxidar els compostos orgànics,[9] i també són coneguts els efectes tòxics en les vies respiratòries quan es troba present al boirum.[10][11]
El 1856, tan sols 16 anys després del seu descobriment, l'ozó va ser utilitzat per primera vegada en un centre de salut per a la desinfecció de les dues sales d'operacions i l'esterilització dels instruments quirúrgics.[12] A la fi del segle xix l'ús de l'ozó per a la desinfecció de l'aigua potable dels bacteris i els virus estava ben establerta a l'Europa continental.[13] El 1892, The Lancet va publicar un article que descrivia l'administració d'ozó per al tractament de la tuberculosi.[14] El 1902 es va publicar un altre article al·legant l'èxit en el tractament de la sordesa crònica de l'oïda mitjana amb l'ozó.[15] L'ozó també va ser utilitzat durant la Primera Guerra Mundial per a desinfectar ferides.[16]
L'ozonoteràpia se serveix dels efectes que té l'ozó en l'ésser humà. Aquests efectes poden ser tant beneficiosos com perjudicials depenent del seu ús i d'altres factors com la concentració d'aquesta molècula. Així doncs, l'ozó utilitzat en medicina té una concentració 30 vegades menor en relació a l'empleat en la indústria i el seu ús terapèutic es realitza amb sofisticat instrumental, maquinària i productes segurs per a la salut.
L'ozó també actua en el metabolisme de la glucosa, accelerant el seu ús a escala cel·lular, i de les proteïnes per la seva interacció amb els grups sulfhídrics que posseeixen.
Químicament, la molècula d'ozó té una alta reactivitat i gran poder d'oxidació. Per això, és una substància tòxica que, en concentracions que superin els nivells permesos per l'organisme, pot causar problemes de salut. Tot i així, l'ozonoteràpia resol aquest problema mantenint un rigorós control de les concentracions aplicades als pacients i, com a prova d'això, encara no s'han comptabilitzat defuncions causades per aquest tractament d'ozó.
L'ús de l'ozonoterapia és present en molts camps de la medicina. Destaca la seva utilitat en el tractament de malalties d'origen isquèmic, inflamatori, d'estrès oxidatiu, infeccioses… I, depenent de com s'apliqui, l'ozó produeix distints efectes en el tractament d'aquestes patologies. Algunes d'elles, classificades segons l'àmbit mèdic al qual pertanyen, són:
A més, cal destacar el paper que té avui en dia en relació al tractament de la diabetis, doncs s'han demostrat efectes positius en el tractament de peu diabètic[25] i l'ozonoteràpia ha demostrat millorar els resultats del tractament habitual.[26] Per altra banda, també ha demostrat millorar el control de la glicèmia i la prevenció de l'estrès oxidatiu[26] entre altres.
El mètode d'aplicació de l'ozó és distint per al tractament de les diferents patologies, així com la concentració de l'ozó, ja que determina els efectes que produirà l'ozonoteràpia sobre el pacient.
Els mètodes més utilitzats són:
El tractament amb ozonoteràpia de les hèrnies discals és molt utilitzat perquè s'ha demostrat la seva eficàcia, es pot aplicar a qualsevol pacient i a tots els tipus d'hèrnia, i a més no té contraindicacions.
Consisteix en un conjunt d'infiltracions d'ozó: una infiltració intradiscal, seguida d'infiltracions paravertebrals. Es realitzen cada 3 dies durant un període d'entre 18 i 30 dies (tot i que hi ha casos en els quals es pot arribar fins als 2 mesos). La manera d'aplicar les infiltracions, les dosis i el nombre de sessions que cal fer depenen del tipus d'hèrnia discal que es pateix. Si l'hèrnia discal és lumbar es realitzen 10 sessions de 10 cm3, si és dorsal 8 sessions de 8 cm3 i si és cervical entre 6 i 8 sessions de 5 cm3.
L'ozó provoca que la part central de l'hèrnia, que sol contenir una gran quantitat d'aigua, la vagi perdent a poc a poc, així que el disc s'asseca i es degrada més fàcilment. D'aquesta manera, l'hèrnia disminueix de mida i pot arribar a desaparèixer. Aquest procés no causa cap mena de dany als altres discs, ni tampoc als teixits contigus.
D'altra banda, l'ozó també aconsegueix que arribi més oxigen als teixits de la zona, perquè actua sobre l'hemoglobina i els eritròcits (glòbuls vermells) i per tant millora la circulació sanguínia, i això permet una millor i més ràpida recuperació dels teixits.
I molt important és també el seu efecte analgèsic. L'ozó oxida i per tant inactiva els algopèptids, un tipus de proteïnes que col·laboren en el transport dels impulsos dolorosos cap al cervell.
L'ozonoteràpia s'utilitza freqüentment per reduir el dolor en malalties doloroses, tant si són cròniques com si no ho són, per l'efecte analgèsic que té.
Cal destacar l'aplicació d'ozó en la fibromiàlgia, una malaltia crònica que causa diferents graus de dolor i malestar a la persona que la pateix, i li dificulta poder dur una vida normal. Afecta sobretot les dones, i és una patologia força desconeguda, se'n desconeixen les causes i hi ha pocs tractaments. Sí que se sap que l'aplicació d'ozó disminueix el dolor de forma sorprenent, especialment en les primeres sessions, o això és el que asseguren les pacients. L'ozó s'aplica en forma d'injecció subcutània en una zona vertebral identificada pels metges. S'apliquen petites dosis en diferents punts de la zona definida, prèviament marcada i desinfectada amb iode, i després s'hi fa un massatge perquè l'ozó no quedi acumulat en el punt on s'ha injectat, sinó que es distribueixi per tots els teixits musculars contigus.
També és important l'aplicació d'ozonoteràpia en malalties reumàtiques, per la mateixa finalitat de disminuir el dolor. La forma d'aplicació depèn de la patologia en qüestió: pot ser subcutània, intraarticular (com en el cas de l'artrosi) o bé endovenosa (per exemple en l'artritis). En l'aplicació endovenosa, el que es fa és treure-li al pacient una certa quantitat de sang, aplicar l'ozó en aquesta i després tornar-la a incorporar en el torrent sanguini del malalt.
Un altre cas en el qual s'usa molt l'ozonoteràpia és en patologies de l'articulació del genoll. S'apliquen infiltracions intraarticulars, periarticulars i subcutànies. No té els efectes col·laterals que tenen altres teràpies que es poden aplicar per aquest tipus de patologies. La desaparició del dolor és immediata, i a més els pacients poden recuperar totalment (o quasi) la mobilitat del genoll que tenien abans.
L'ozonoteràpia s'utilitza molt en patologies provocades per una falta d'oxigen en algun teixit. La causa és una mala circulació sanguínia, que impedeix que al teixit li arribi tot l'oxigen que necessita. Aquestes patologies poden ser problemes de circulació arterial i/o venosa, com també úlceres de tota classe. L'ozonoteràpia millora la circulació sanguínia allà on s'aplica, i així ajuda a evitar la degradació del teixit que té falta d'oxigen, i posteriorment col·labora en la seva regeneració gràcies al seu efecte cicatritzant.
Un cas d'aquestes patologies que cal destacar és el de l'hipodermis induractiva, més coneguda com a cel·lulitis. Aquesta patologia té lloc quan la microcirculació d'una zona de teixit adipós desapareix o es malmet greument. El teixit adipós és el que emmagatzema els greixos (triacilglicerols) en unes cèl·lules especialitzades anomenades adipòcits, que tenen una membrana molt elàstica per poder emmagatzemar més greixos. Com totes les altres cèl·lules, els adipòcits necessiten que els arribi sang, i si els capil·lars estan malmesos no n'arriba prou; si això passa el teixit adipós es degenera. L'ozó actua sobre les cadenes d'àcids grassos insaturats i les escurça, d'aquesta manera les fa més hidrosolubles i en facilita l'eliminació. A més a més, l'ozó millora la circulació sanguínia, i en especial la microcirculació de la zona on s'aplica, perquè actua sobre l'hemoglobina i els eritròcits. S'ha de ressaltar, també, el seu efecte antiinflamatori. L'ozó s'aplica per una injecció subcutània profunda; sovint amb una a cada un dels membres n'hi ha prou.
L'ozonoteràpia millora la resposta del sistema immunitari, perquè afecta els leucòcits (glòbuls blancs), en especial els limfòcits i els macròfags. El que fa és induir-los canvis morfològics que en milloren la funcionalitat.
A més, l'ozonoteràpia també indueix la síntesi de citocines, un tipus de senyalitzadors cel·lulars que, tot i no ser exclusius del sistema immunitari, són indispensables pel seu bon funcionament.
Així que l'ozonoteràpia s'aplica a malalties que afecten el sistema immunitari, i sobretot patologies autoimmunitàries. A més, actualment s'està estudiant si l'ozó podria utilitzar-se per tractar la SIDA.
Alguns venedors de generadors d'ozó fan fantàstiques promocions que l'ozó és una cura miraculosa per a totes les malalties incloent el càncer i la SIDA, però aquestes afirmacions no han estat comprovades. L'ozó pot desinfectar les superfícies i l'aigua si s'administra com a mínim dues hores a una concentració de 1.200 parts per milió. S'ha proposat com un tractament per la SIDA i, encara que desactiva les partícules virals fora del cos, no hi ha proves de beneficis als pacients que viuen.[27]
Resum de l'abundant i creixent nombre de resultats dels estudis que mostren els efectes nocius de l'ozó a la salut, el 1976, i reiteradament el 2006, l'agència d'Administració d'Aliments i Fàrmacs dels Estats Units (FDA) reflecteix el consens científic que l'ozó és un gas tòxic del cual, fins ara, no s'ha demostrat el seu ús mèdic segur en el tractament específic, complementari o preventiu. Una de les raons possibles, va assenyalar la FDA, és que l'ozó, per a ser eficaç com un germicida, ha d'estar present en una concentració molt més gran de la que pot tolerar amb seguretat l'home o altres animals.[28]
Encara promocionat com un tractament per al càncer per part d'alguns defensors, la Fundació Americana del Càncer ha assessorat els pacients amb càncer contra l'ús de la teràpia d'ozó.[29] [30] Altres líders d'opinió de la indústria al Regne Unit i Austràlia, tan recentment com el 2001, també suggereixen que el coneixement sobre el potencial benefici i dany de l'ozó en pacients amb càncer no és suficient. Per tant aquest tipus de tractament no pot ser recomanat com una forma alternativa de tractament per a pacients amb càncer.[31]
L'ozó ha estat suggerit per a l'ús en odontologia, encara que en general les proves existents no són compatible amb el seu ús.[32]
Moltes de les preocupacions relacionades amb la teràpia d'ozó gira al voltant de la seguretat de l'ozonització de sang. És ben sabut que quan és inhalat pels mamífers, l'ozó reacciona amb els compostos dels teixits que recobreixen els pulmons i desencadena una cascada d'efectes patològics. Saül Verd ha argumentat que, atès que l'ozó té la capacitat per oxidar els compostos orgànics en un medi ambient atmosfèric, també podria oxidar els components sanguinis i teixits humans endògens.[33] Quan s'infon a la sang humana, l'ozó produeix espècies reactives de l'oxigen (ROS) o radicals lliures.[34] La inhalació d'alts nivells d'ozó és tòxica, tot i que segons els defensos d'aquestes teràpies la inhalació d'una única dosi amb nivells més baixos no ho és i pot ser beneficiosa en el tractament de certes malalties.[35]
Molts arguments han estat presentats tant a favor[36][37] com en contra[38][39] sobre la producció d'ozó de forma.
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.
