òrgan constituït per l'ovari fecundat (i sovint altres peces florals) que conté les llavors From Wikipedia, the free encyclopedia
En les plantes angiospermes, el fruit és un òrgan constituït per l'ovari fecundat (i sovint altres peces florals) que conté les llavors i que col·labora a disseminar-les quan són madures. La paret de l'ovari es transforma en paret del fruit i es denomina pericarpi. En els casos més complexos, com ara en els fruits carnosos, el pericarpi consta de tres capes diferents: exocarpi, mesocarpi i endocarpi, sent la primera la que correspon a la veritable epidermis (monoestratificat i cutinitzat). La funció principal d'aquest pericarpi és protegir la llavor.
 |
No s'ha de confondre amb fruita. |
En el creixement de l'ovari, per formar un fruit intervenen les hormones de creixement: auxina o àcid indolacètic, giberelines, citocinines i etilè. L'auxina és induïda pel gra de pol·len i l'òvul fecundat. Així, la majoria dels fruits impliquen la formació de llavors, però certes plantes poden produir fruits sense que això passi. Aquests fruits es diuen partenocárpics i entre molts altres hi ha els plàtans, les figues, i les taronges. El fenomen es deu al fet que es formen hormones de creixement espontàniament o a conseqüència de la pol·linització que actua com a estímul. D'aquesta manera, s'ha aconseguit produir melons, pinyes i tomàquets sense fecundació prèvia, amb la simple injecció d'auxines a l'ovari.
El fruit és exclusiu de les angiospermes, i en presenten totes. A les plantes gimnospermes i altres plantes sense flors, no hi ha vertaders fruits, encara que a estructures reproductives com les pinyes dels pins o els gàlbuls dels ginebres, comunament se'ls pren per fruits quan en realitat són pseudofruits. D'altra banda, en diversos grups d'angiospermes el fruit pot incorporar altres parts de la flor: el receptacle (quan l'ovari és ínfer), el calze, els pètals, l'eix de la inflorescència, o fins i tot pot constituir-se en fruit tota una infructescència.
Els fruits són el mitjà utilitzat per moltes plantes per difondre les seves llavors. La majoria de fruits comestibles han estat desenvolupats per les plantes per tal d'explotar els animals com a mitjà de dispersió de les llavors, i molts animals (inclosos els humans en certa manera) han passat a dependre de les fruites com a font d'aliments.[1] Els fruits representen una part important de la producció agrària i alguns, com la magrana, han adquirit nombrosos significats culturals i simbòlics.
Lingüísticament parlant, tota fruita és un fruit comestible.[2] Hi ha fruits com la poma, l'ananàs o el raïm que es consideren fruites, però també hi ha d'altres com l'albergínia, el tomàquet o el cogombre que es consideren com a verdures. La diferenciació no és clara i atès que la decisió de considerar un fruit com a fruita o com a verdura té efectes aranzelaris, impositius o reglamentaris, de vegades la legislació pot establir normes amb definicions que contradiuen els usos culturals d'algunes zones. En aquest sentit la Comissió Europea, a la Directiva 2001/113/CE del 20 de desembre del 2001[3] que defineix la confitura com una barreja de fruita i sucre, va considerar com a fruites algunes verdures com el tomàquet, la pastanaga o el moniato; cal fer notar que en el cas de la pastanaga i el moniato ni tan sols es tracta d'un fruit sinó d'arrels modificades. En el cas del tomàquet, la legislació dels Estats Units no el considera un fruit com l'europea, sinó una verdura seguint el criteri que el seu consum habitual no és com a postres.[4]
D'altra banda, es denomina com a fruita seca als fruits d'algunes plantes amb poc contingut d'aigua com ametlles, pinyons o avellanes. Aquesta denominació com a fruita és present també a algunes llengües properes al català com l'italià (frutta secca) però no a d'altres com el francès (fruit sec) o l'occità (fruch sec).
En gastronomia s'utilitza el terme fruites del bosc per a designar un conjunt de diferents fruites petites i comestibles que tradicionalment no eren de conreu, sinó que es collien en arbustos silvestres, com la maduixa, el gerd, el nabiu, la móra o la riba. Un altre terme modern és el de fruita dolça[5] que en agricultura, economia i comerç s'aplica a fruites com la pera, la poma, l'albercoc, el préssec, la nectarina o la pruna.
La funció principal dels fruits és la de protegir les llavors durant el seu desenvolupament, aquesta és la principal raó adduïda pels erudits per explicar el tancament de carpels a les primeres angiospermes. A través de la seva evolució les plantes amb flors han desenvolupat nous tipus de fruits i noves estratègies per a la dispersió de les llavors contingudes en ells, de manera que a les espècies actuals hi ha una gran varietat de fruits amb colors, formes, estructures accessòries i sabors, cadascun especialitzat en una forma diferent de dispersió de les llavors.
Sigui quin sigui el seu tipus i aspecte, el fruit compleix diverses funcions importants:
Hi ha fruits que s'assequen i s'obren a la maduresa, alliberant les llavors que cauen a terra simplement per gravetat. D'altres, quan s'obren emeten les llavors de manera explosiva, llançant-les a grans distàncies. Els fruits carnosos acostumen a dependre dels animals, que porten la fruita a altres llocs o se'ls mengen i s'emporten les seves llavors en el tracte digestiu per ser expulsades lluny del seu lloc d'origen. Certs fruits són coberts de punxes que s'agafen al pèl dels mamífers o a les plomes de les aus, i d'aquesta manera poden recórrer grans distàncies. Un exemple seria l'espina-xoca.[6][7] També hi ha d'altres dotats d'ales o plomalls que els permeten volar per un temps abans d'arribar a terra, com en el cas dels fruits de la dent de lleó.
Els animals que mengen fruits i dispersen les seves llavors han contribuït a la reproducció selectiva de les plantes que produeixen els millors fruits.
Molts fruits tenen importància econòmica com a font d'aliment i matèries primeres. Als fruits comestibles se'ls coneix comunament com a fruita, i si tenen poc contingut d'aigua, fruita seca.
Atenent a la pressió evolutiva de la dispersió de les diàspores que contenen, els fruits són òrgans molt plàstics en l'aspecte adaptatiu, de manera que n'hi ha una gran diversitat. Les diverses estructures que presenten depenen en gran manera la manera de dispersar les llavors que contenen. Aquesta dispersió es pot aconseguir a través de diferents mecanismes, hi ha cinc modalitats principals de dispersió de llavors: la gravetat (baricòria), el vent, l'aigua, els animals i la mateixa planta, com en el cas de la dehiscència explosiva.[8][9]
La dispersió per baricòria utilitza la gravetat per tal d'aconseguir la dispersió de les llavors. La gravetat fa caure els fruits de la planta quan són madurs. Fruits que exhibeixen aquest tipus de dispersió són, per exemple, les peres, el caqui i el maracujà. A més la seva forma arrodonida els permet, un cop caiguts, rodolar per aconseguir una distància més gran. La dispersió per efecte de la gravetat també permet una segona fase d'allunyament per mitjà de l'aigua o dels animals.[10]
La dispersió per anemocòria és una forma de dispersió de les llavors que utilitza el vent com a mitjà de transport. L'anemocòria es presenta en general en llavors petites i seques (com en les orquídies) o dotades d'estructures en forma d'ales o plomalls que augmenten la seva superfície i el seu fregament amb l'aire retardant la seva caiguda i facilitant el transport pel vent.[11] Alguns exemples són:
La dispersió per hidrocòria és un mecanisme de dispersió de les llavors que utilitza l'aigua. En aquest cas, les llavors estan adaptades a aquest medi aquós presentant membranes que garanteixen la impermeabilitat, i cambres d'aire o d'oli que faciliten la flotació. El coco (Cocos nucifera), n'és un exemple clàssic; és més lleuger que l'aigua i això li permet surar llargament a la superfície marina fins a alguna platja, de vegades molt remota respecte al seu origen.
La dispersió per zoocòria utilitza els animals com a mitjà de transport de les llavors. La participació de l'animal pot ser involuntària o voluntària. Es pot parlar de diversos tipus de zoocòria, segons el grup animal que actua de transport: ocells (ornitocòria), mamífers (mamaliocòria), i rèptils (herpetocòria). Per a la zoocòria les llavors o els fruits presenten parts externes especialitzades que faciliten la seva associació amb els animals. Es diferencien dues modalitats:
La dispersió per autocòria implica que la mateixa planta s'encarrega activament de disseminar les seves llavors. Es dona en les plantes que han desenvolupat mecanismes adaptatius per allunyar les seves llavors. La boleoautocòria consisteix en l'ejecció de la llavor, normalment a causa de tensió higroscòpica per un moviment brusc de torsió de les dues valves, és el cas d'algunes lleguminoses com la ginesta (Spartium junceum). Un altre exemple és l'esquitxagossos, quan el fruit és madur el més mínim fregament provoca el seu esclat per la pressió hidroestàtica.
En funció dels diferents criteris de base, es poden establir diverses tipologies de fruits, fent-se complicat una delimitació total, clara i lògica. Sovint no hi ha ple consens en aquestes subdivisions.
Tipus de dehiscència
Si els carpels són:
Si el fruit procedeixen d'un gineceu unicarpel·lar o pluricarpel·lar cenocàrpic, s'anomenen fruits simples; si procedeixen d'un gineceu pluricarpel·lar apocàrpic, s'anomenen fruits múltiples o col·lectius; si en la formació del fruit intervenen altres òrgans florals, a part dels carpels, s'anomenen fruits complexos. Quan a la maduresa s'obren d'una forma determinada per a alliberar les granes, s'anomenen dehiscents; en cas contrari, indehiscents. Quan el mesocarpi és carnós, s'anomenen carnosos; quan és no carnós, s'anomenen secs.
Els fruits simples poden ser secs o carnosos, essent el resultat de la maduració d'un ovari simple o compost en una flor amb un únic carpel. Els fruits secs poden ser dehiscents (s'obren per tal que puguin sortir les llavors), o indehiscents (no s'obren).[12]
.jpg)
Els fruits múltiples es formen a partir de flors que tenen múltiples carpels separats entre ells, cada pistil conté un carpel. Cada carpel dona lloc a un fruit independent tot i que unit als altres.[13]
Els fruits complexos o infructescències és formen a partir d'una única inflorescència. Cada flor produeix un fruit, però aquests maduren fins a esdevenir una sola massa.[15] En la formació del fruit intervenen altres òrgans florals, a part dels carpels.
S'anomena fruita als fruits comestibles.[16] Hom anomena fruita fresca o tendra la que pot consumir sobretot de manera directa, sense preparació i sovint, gairebé immediatament després de la collita; bàsicament es divideix en cítrics, fruita de pinyol (préssecs, prunes, etc.), fruita de grana (pomes, peres, codonys, etc.) i fruita diversa (plàtans, raïm, magranes, etc.). Hom anomena fruita seca la que no cal consumir immediatament després de collida; tradicionalment hom hi considera les ametlles, les avellanes, les castanyes i les nous, i com a fruita dessecada, les figues seques, les panses i, encara, els cacauets i els dàtils.[17]
Algunes de les principals fruites són: actinídia, alvocat, albercoc, caqui, cirera, coco, codony, dàtil, figa, figa de moro, riba, guinda, llima o llimona, llima o llimona dolça, maduixa, maduixot, magrana, mandarina, mango, meló, síndria, móra, nabiu, nespra, pera, ananàs, plàtan o banana, aranja, poma, préssec, pruna, raïm, taronja, xirimoia.
La composició química de les fruites depèn sobretot del tipus de fruita i del seu grau de maduració:
El frugivorisme o fruitarisme és un règim alimentari vegetarià, el principi bàsic del qual és l'alimentació a base de fruites. Les definicions que els frugívors donen de la fruita, varien, ja que alguns només consideren aliments adequats els fruits carnosos (pomes, taronges, etc.), mentre que d'altres inclouen també els fruits secs.[18]
L'absència de llavors és una característica important per al comerç d'algunes fruites. Algunes cultivars de plàtans i d'ananàs són exemples característics de fruits sense llavors. Alguns conreus de cítrics (especialment les taronges navel, mandarines satsumes), raïm de taula, aranges o síndries són més valorats per la seva manca de llavors. En algunes espècies, l'absència de llavors és el resultat de l'aplicació de la partenocàrpia o producció de fruits sense que hi hagi fecundació dels òvuls. Hi ha fruits partenocàrpics que no requereixen la pol·linització, però la majoria dels cítrics sense llavor requereixen l'estímul de la pol·linització per tal de produir el fruit.
Els plàtans i el raïm sense llavor són triploides, i l'absència de llavors és el resultat de l'avortament de l'embrió de la planta que es produeix per fertilització, un fenomen conegut com a estenoespermocàrpia, que requereix la pol·linització i la fertilització normals.[19]
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.
