músic valencià From Wikipedia, the free encyclopedia
Carles Santos Ventura (Vinaròs, el Baix Maestrat, 1 de juliol de 1940 - 4 de desembre de 2017)[1] va ser un artista valencià que va començar la carrera com a pianista i que posteriorment es va dedicar a altres disciplines creatives, com la composició musical, l'escultura, la fotografia, la poesia i la dramatúrgia.
 En un concert (2007, Berlín)  | |
| Nom original | (ca) Carles Santos |
|---|---|
| Biografia | |
| Naixement | 1r juliol 1940 Vinaròs (País Valencià) (en)  |
| Mort | 4 desembre 2017 (77 anys) Vinaròs (Baix Maestrat) |
| Causa de mort | Hipertròfica cardíaca |
| Activitat | |
| Ocupació | fuster, pianista, actor, director de cinema, poeta, compositor, artista d'instal·lacions |
| Gènere | Minimalisme, música escènica, música experimental, banda sonora |
| Professors | Magda Tagliaferro, Robert Casadesus, Jacques Février, Marguerite Long i Harry Datyner |
| Instrument | Piano |
| Premis | |
| |
     
| |
Era hereu de l'esperit avantguardista que destil·lava l'obra de Joan Miró i Joan Brossa. De fet, aquests dos artistes catalans li van marcar els inicis de la carrera. El 1967 va comprondre i interpretar el Concert irregular (1967) de Joan Brossa, que es va estrenar a Sant Pau de Vença, Barcelona i Nova York per commemorar el 75è aniversari del naixement de Joan Miró. La poètica surrealista de Joan Brossa i la plàstica simbòlica de Joan Miró van influir molt en la concepció escènica i la creació musical de Carles Santos.[2]
Carles Santos Ventura va nàixer a Vinaròs l'1 de juliol de 1940. Fill únic de Ricardo Santos Ramos, metge de renom de la ciutat, i d'Elena Ventura Riuhet, procedent de Barcelona. Els pares de Santos el van portar a l'escola pública, el qual no era habitual tenint en compte que venia d'una família acomodada. La decisió va ser deguda a la ideologia anticlerical dels seus pares.
Va començar a tocar el piano des de ben menut amb el seu oncle Pepe Santos, fins i tot abans de aprendre a parlar, ja que no va parlar fins als quatre anys.[4] En els següents anys va rebre classes dels pianistes vinarossencs Cinta Esbrí i Tomàs Mancisidor. Als cinc anys ja demostrava un nivell molt notable amb el piano, i l'any 1950, amb deu anys, va realitzar el seu primer concert públic, interpretant obres de Bach, Mozart, Schumann, Chopin i Albéniz.[5] No obstant, ell mateix va reconèixer que no li agradava gens.[6]
| « | «Jo donava concerts als 10 anys. I això no és bo. Jo si tingués un fill no li ho faria això. » | » |
| — Carles Santos, TV3: Mestres de mestres | ||
L'any 1950 es trasllada a Barcelona per a estudiar al Conservatori del Liceu, a la vegada que estudiava el Batxillerat a distància en una acadèmia de Vinaròs, i presentant-se per lliure als exàmens a Castelló de la Plana. Va graduar-se l'any 1954, obtenint el Premi de Final de Carrera en la especialitat de piano.
Aquell mateix any realitza a Vinaròs el seu primer concert com a solista, presentat per l'eclesiàstic i musicòleg Vicent García Julbe. Aquell concert va ser decisiu a l'hora de despertar la curiositat creativa en Santos, i el seu desig d'anar més enllà.[6]
| « | «Surts aquí, toques, aquets t’aplaudeixen... Què vols més? » | » |
| — Carles Santos, TV3: Mestres de mestres | ||
Es trasllada a París l'any 1954 per a estudiar a l'Eccole Normale per una beca de l'Institut Français, durant sis mesos. Allí va estudiar amb els mestres Jacques Février, Robert Casadesus, Marguerite Long i especialment amb Magda Tagliaferro. Aquesta última va ser qui més el va motivar a seguir amb els estudis de piano.[6]
| « | Tagliaferro em deia: És igual si s'equivoca o no s'equivoca, no importa. Però ell està dient alguna cosa, que vosaltres (la resta dels alumnes) no dieu. | » |
| — Carles Santos, TV3: Mestres de mestres | ||
La ciutat de París va suposar per a Santos una finestra oberta a tot un món de possibilitats al seu abast. Allí va descobrir molts aspectes artístics, com ara el cinematogràfic o el teatral, que eren ben diferents de la concepció que tenia a Espanya durant l'època de Franco.
Poc després de la seua estada a París va rebre classes a Suïssa amb el pianista polonès Harry Datymer, a La Chaux-de-Fonds. Va rebre classes durant dos o tres anys, en períodes de Nadal i estiu. Santos considerava a aquest pianista com "una bèstia", ja que li va ensenyar a tenir passió per la música. Datymer tenia una premissa que li va traslladar al seu jove alumne: "si no tens ganes de tocar, no toques".[4]
Durant la seua estada amb Datymer va començar a conèixer la música de compositors com Webern, Schönberg, Bartók i Cage. L'any 1961 va començar la seua carrera com a intèrpret de piano, amb les obres d'aquests compositors.
Aquell mateix any va haver de tornar a Castelló de la Plana per a realitzar el servei militar obligatori al Quarter Tetuán 14, on va ser nomenat director de la Banda Militar del Regiment.
L'any 1963 s'instal·la definitivament a Barcelona, amb vint-i-tres anys. Allí va ser quan va començar a interessar-se pels compositors vius, i es va relacionar amb Joaquim Homs, Robert Gerhard, Josep Maria Mestres-Quadreny i Jordi Cadena. Als següents anys va col·laborar amb el Club 49 interpretant música de cambra fins a l'any 1970.
L'any 1966 coneix a Joan Brossa, amb el qual va col·laborar en alguns espectacles. L'amistat entre Santos i Brossa va anar creixent durant cinc anys. L'any 1968 van estrenar el Concert Irregular, al Teatre Romea, dedicat a Joan Miró. Aquesta obra, amb text de Joan Brossa i música de Carles Santos, fou dirigida per Pere Portabella i va comptar amb Anna Ricci com a solista. Va ser la primera en la qual s'estrenava música composta per Santos, i va produir unes crítiques molt negatives, especialment la de Xavier Montsalvatge a la Vanguardia.[7] Per a evitar que a Vinaròs s'assabentessen del fracàs de l'estrena, el pare de Carles Santos va esperar-se a l'estació de tren, va agafar tots els periòdics i els va cremar a un barranc.[6] En paraules del propi Brossa: "És millor el que ha fet ton pare que el que hem fet nosaltres".
| « | «Va ser la primera vegada que vaig sortir a l'escenari amb una obra pròpia [...] Vam fer l'obra aquesta i vam tindre unes crítiques fatals, horroroses, entre elles la de la Vanguardia. [...] El Montsalvatge ha fet una crítica horrorosa. [...] Llavors el meu pare es va esperar a la estació del tren, va agafar totes les Vanguàrdies i les va pegar foc a un barranc. I ningú al poble es va assabentar del que havia passat. » | » |
| — Carles Santos, TV3: Mestres de mestres. | ||
Després del Concert Irregular va començar a relacionar-se amb Pere Portabella, qui el va introduir en el món del cinema. A partir de 1970 Santos va compondre totes les bandes sonores de les pel·lícules de Portabella. Així mateix, l'any 1967, el mateix Santos va debutar amb la direcció d'un curtmetratge, L'àpat.
Entre 1969 i 1975 va col·laborar amb el fotògraf i director de cine francès Clovis Prévost. L'any 1971 va vendre el seu piano, i es va dedicar durant tres anys a teoritzar sobre la pràctica de l'art i experimentar amb les arts escèniques. En aquests tres anys es va deixar portar, buscant altres maneres de guanyar-se la vida. Es va comprar una motocicleta, i posteriorment un vaixell, amb el qual es va dedicar un temps a ser pescador. Tot i això, va acabar retornant a la professió de pianista, d'una manera renovada.[4]
L'any 1976 va crear junt amb Mestres-Quadreny el Grup Instrumental Català (GIC), actuant com a director fins a l'any 1979.
L'any 1968 es trasllada a Nova York gràcies a una beca de la Fundació Juan March. Allí va estar durant sis mesos, on va tindre contacte amb compositors minimalistes, especialment amb La Monte Young i John Cage. Santos es va convertir en un dels principals intèrprets de les obres de Cage durant la dècada dels 70. Va tornar a Nova York l'any 1970 durant un any, i també entre els anys 1980 i 1981.
L'any 1977 Santos va editar un disc en el qual interpretava obres de Henry Cowell, John Cage, Karlheinz Stockhausen i Josep Maria Mestres-Quadreny, i l'any 1981 va editar el seu primer disc LP amb música pròpia: Voicetracks. També aquell any va realitzar un espectacle anomenat Sound Fight, un "combat musical" amb el compositor nord-americà Charlie Morrow.
Durant la dècada de 1970 i 1980 va participar en un nombre d'esdeveniments musicals importants, com el Festival de Tardor a París, la Musicalia de Milà, el nou festival internacional del jazz de Moers (Alemanya), la biennal musical a San Juan de Puerto Rico, al teatre Spektakel de Zúric, el festival Zürcher del teatre musical de Londres, entre d'altres.
A partir de 1985 va començar una relació professional amb Mariaelena Roqué, amb qui van estrenar diversos espectacles escènics. A l'any 1987 van crear conjuntament la Companyia Carles Santos, una companyia d'arts escèniques amb la qual van estrenar catorze espectacles originals de gran complexitat al llarg dels divuit anys d'existència, tot i que aquesta companyia no es va registrar formalment fins a l'any 1995.
Tot i el nombre d'espectacles estrenats, n'hi va haver molts que Santos va abandonar sense acabar-los. Va passar per un període de desmotivació en el qual no podia compondre, ni tampoc complia amb encàrregs ni es presentava a alguns concerts que tenia programats.[4]
L'any 1986 es trasllada temporalment a Berlín com a compositor resident, per una beca Deustcher Akademischer.[8]
L'any 1992 va ser sol·licitat per participar en la cerimònia d'obertura dels Jocs Olímpics de Barcelona, on va ser l'encarregat de dirigir i compondre la fanfara inaugural, i el 2001 en l'obertura de la Biennal d'Art de València.
El 2009 fou l'artista convidat a la Fira Mediterrània de Manresa, en la qual va presentar dos espectacles, un de relacionat amb el món de la tenora i un altre amb els cors de Clavé.
L'any 2010 li van encarregar l'organització de l'acte de celebració del IV centenari de l'arribada de la reliquía de Sant Sebastià a Vinaròs.[9] Vinaròs va esdevenir una escenografia ideal, i Santos va crear un camí de foc amb torxes que guien tot el camí de Vinaròs a l'ermita. [10]
L'any 2011 va ser l'artista convidat a La Vinya dels Artistes del celler Mas Blanch i Jové, i va crear l'espectacle Vi sonor, deixant com a testimoni del seu pas "La Sargantaneta", el seu llaüt català que actualment navega a sobre una alzinera i es pot veure en el municipi de la Pobla de Cérvoles.
Tota la seua obra va ser cedida per ell mateix a la Fundació Caixa Vinaròs des de 2009, per a assegurar la seua conservació.
Els seus últims anys els va passar a Vinaròs, realitzant concerts puntuals a Barcelona i a altres pobles i ciutats, però sempre tornant a la seua ciutat natal. Els seus concerts i aparicions en públic es van anar reduint a mesura que avançava la seua malaltia, un càncer d'ossos. Va morir el 4 de desembre de 2017[1] després d'un llarg període d'hospitalització, tot i que no va morir del càncer, sinó d'una hipertròfia cardíaca.
Carles Santos sentia una gran admiració per tres compositors que van marcar la seua carrera: Johann Sebastian Bach, Gioachino Rossini i John Cage.[8] De Bach prenia la fluïdesa del seu discurs musical, la técnica pianística i la estructura formal. De Rossini el seu lirisme i simplicitat musical. De Cage la formació de les seues concepcions artístiques, generalment les extramusicals.
Les seves composicions són decididament minimalistes i alhora incorporen l'estil musical espanyol romàntic, tradicional i atonal. El mateix Santos es qualificava com a "minimalista apassionat", ja que no segueix les pautes de la música minimalista, sinó que la interpretació es totalment oberta. Els fragments són repetits de forma lliure, la velocitat d'execució s'adapta a l'acústica del moment, al públic i a la sensibilitat del intèrpret en eixe moment, sense una mètrica definida.[5] La improvisació també és recurrent en les seues obres. L'ús del pedal no es troba escrit en cap partitura, però sí s'utilitza de forma lliure, generalment lligat a l'armonia intrínseca de l'obra.
Quant a la seua notació, no seguia les normes d'escriptura tradicional. No utilitzava la clau, tot i que es sobreentenia que estava en clau de sol, ni tampoc armadura. No utilitzava figures, sino que empleava redones les quals s'interpretaven en el ritme que l'intèrpret volia donar-li. Tampoc utilitzava compàs, tot i que sí els dividia amb línies divisòries, ni tampoc signes de dinàmiques.[5]
Pel que fa a l'harmonia, les primeres obres tenien una concepció més clàssica de l'harmonia, més propera al romanticisme i amb cert contrapunt, tot i que ja experimentava amb l'atonalitat. Les seues obres més avançades ja usava l'harmonia d'una manera més modal i atonal, amb la utilització freqüent de clusters.
En la dècada de 1980 va començar a dissenyar les demostracions musicals escèniques, que va iniciar a Sydney, a Berlín o al Palau de la Música Catalana de Barcelona. Les seves demostracions musicals són marcades per l'extravagància, la sexualitat i la provocació deliberada, amb una gran dosi d'humor, amb la inteció que l'espectador es faci preguntes sobre els conceptes establerts.
A més de la seva producció musical, cinematogràfica i escènica, Carles Santos també és creador d'una important obra plàstica, principalment fotogràfica.
La catalogació de l'obra de Carles Santos ha sigut realitzada per Joaquim Ortells Agramunt com a tesis doctoral, basant-se en els arxius de la Fundació Caixa Vinaròs i els trobats a la casa de l'autor i la seua residència d'estiu.[5]
Al llarg de la seua trajectòria, Carles Santos va rebre multitud de premis i reconeixements, tot i que ell mateix no els donava importància.[11]
| « | “[…] No tinc ningun a ma casa perquè no he pogut recollir-los. Em produiex satisfacció però no noto que després passe res. Jo segueixo amb el meu ritme habitual. Quant als premis tant els grans com els petits els tenen els meus amics.[…]”. | » |
| — Carles Santos, Madrid Teatro | ||
A nivell local va rebre el premi Alè Vinarossenc l'any 1986, atorgat per la Fundació Caixa Vinaròs. El 7 de maig de 2003 va ser nomenat Fill Predilecte de Vinaròs,[12] i el 2006 l'ajuntament li va atorgar el seu nom al carrer on residia.
Per altra part, va rebre els següents premis i condecoracions, alguns a nivell institucional per part de la Generalitat de Catalunya, la Generalitat Valenciana, el Govern d'Espanya, i també d'altres organitzacions:[5]
Al llarg de la seva carrera va rebre diversos Premis MAX pels seus espectacles escènics:
En octubre del 2018 l'Institut Valencià de Cultura de la Generalitat Valenciana ha fet públic per primera vegada els nominats als Premis Carles Santos de la Música Valenciana, en memòria del compositor.[15]
Carles Santos ha sigut a vegades criticat o fins i tot censurat per la seua ideologia política. S'identificava com d'esquerres, republicà, anticlerical i partidari de la Independència de Catalunya. Va apostatar l'any 1969, amb vint-i-nou anys.[4] L'any 1971 va ser empresonat durant tres mesos a la Presó Model, juntament amb Pere Portabella i altres cent tretze persones, després de participar en un acte de l'Assemblea de Catalunya en el que van ocupar l'església de Santa Maria Mitjancera de Barcelona.[4]
Durant el franquisme va col·laborar en algunes ocasions en fer travessar la frontera de Perpinyà a persones perseguides políticament pel règim. També va fer una estada de dotze dies a Moscou durant la Unió Soviètica, en representació del Partit Comunista Espanyol. Allí va trobar-se amb Dolores Ibárruri, la qual es trobava a l'exili.[4]
L'any 2013 va participar en la Via Catalana, sent el primer en iniciar el tram que entrava al País Valencià, i continuat pels pares de Guillem Agulló. A la banda catalana estava agafat de la mà de Lluís Llach.[16]
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.
