From Wikipedia, the free encyclopedia
L'arquebisbat d'Ancona-Osimo (italià: Arquebisbat di Ancona-Osimo; llatí: Archidioecesis Anconitana-Auximana) és una seu metropolitana de l'Església catòlica que pertany a la regió eclesiàstica Marques. El 2012 sumava amb 197.851 batejats al voltant de 225.441 habitants. Actualment està dirigida per l'arquebisbe Edoardo Menichelli.
| Archidioecesis Anconitana-Auximana | |||||
| |||||
| Tipus | arxidiòcesi metropolitana catòlica romana  | ||||
|---|---|---|---|---|---|
| Localització | |||||
| |||||
| País | Itàlia | ||||
| Regió | Marques | ||||
| Província | província d'Ancona | ||||
| Parròquies | 72 | ||||
| Conté la subdivisió | |||||
| Població humana | |||||
| Població | 221.764 (2018) (442,64 hab./km²) | ||||
| Llengua utilitzada | italià | ||||
| Religió | romà | ||||
| Geografia | |||||
| Part de | |||||
| Superfície | 501 km² | ||||
| Limita amb | |||||
| Creació | segle iii (Ancona) segle vii (Osimo) | ||||
| Catedral | Metropolitana di San Ciriaco , San Leopardo (cocatedral) | ||||
| Organització política | |||||
| • Arquebisbe metropolità | Edoardo Menichelli | ||||
| Lloc web | diocesi.ancona.it | ||||
L'arxidiòcesi té una superfície de 505 km², i s'estén íntegrament per la província d'Ancona. Comprèn els municipis d'Ancona, Osimo, Falconara Marittima, Numana, Camerano, Camerata Picena, Castelfidardo, Polverigi, Staffolo, Filottrano, Grancetta di Chiaravalle, Agugliano, Sirolo, Offagna.
Al nord limita amb el bisbat de Senigallia, a oest amb el bisbat de Jesi; al sud i a l'oest amb el bisbat de Macerata-Tolentino-Recanati-Cingoli-Treia, al sud amb la prelatura de Loreto i a l'est amb el mar Adriàtic.
Els monuments més significatius de l'arxidiòcesi són: a Ancona, la catedral de San Ciriaco, l'església de Santa Maria della Piazza, l'abadia de Portonovo i de San Pietro al Conero, San Francesco alle Scale e San Domenico; a Osimo la cocatedral de San Leopardo, el baptisteri, la basílica de San Giuseppe da Copertino i el santuari de Campocavallo.
El territori està dividit en 72 parròquies.
La província eclesiàstica comprèn també les diòcesis sufragànies de Fabriano-Matelica, Jesi, Senigallia i la prelatura territorial de Loreto.
La primera informació sobre la vida cristiana d'Ancona referir-se a la memòria de sant Esteve, que la que sant Agustí parla en un dels seus escrits, i pel Papa Gregori el Gran tenim la notícia que la primera catedral d'Ancona va ser dedicada a aquest sant.
Una antiga tradició diu que les restes de Sant Ciriac va ser traslladat des de Jerusalem, on el sant havia estat martiritzat, i enterrat al segle iv a la catedral de la catedral de Sant Esteve i d'allí es va traslladar a l'actual catedral durant el segle x. Les excavacions a la catedral el 1979 per ordre del bisbe Carlo Maccari van donar credibilitat a aquesta tradició.
Les relíquies dels màrtirs Pellegrino i Flavio es conserven a l'església de San Pellegrino e San Filippo Neri, mentre que els dels màrtirs Palazia i Laurentia es conserven a la catedral.
El 1419 el Papa Martí V va decidir unir a la diòcesi d'Ancona la de Numana (també anomenada Umana). La unió va ser sancionada per la butlla Ex supernae majestatis del 19 d'octubre de 1422 i la diòcesi va prendre el nom de diòcesi d'Ancona i Umana (Anconitana et Numanensis). En contra de la unió habitual de les dues diòcesis no va ser aeque principaliter i Numana no va conservar cap prerrogativa episcopall, de fet, la seva catedral es va reduir a una simple parròquia. En els següents segles, els bisbes d'Ancona també van quedar fora el títol dels bisbes d'Umana, fins al 22 d'abril de 1770 el Papa Benet XIV va ordenar mitjançant una butlla que s'adoptés el doble títol.
El 1796 una imatge de la Mare de Déu de la catedral va ser vista com obria i tancava els ulls durant quatre mesos per una gran multitud, estimada en prop de seixanta mil persones. Al febrer de l'any següent Napoleó Bonaparte va arribar a la ciutat i va voler establir personalment un procés al voltant d'aquest fet, amb la intenció de posar fi a una suposada superstició. Va examinar acuradament la imatge, va interrogar els canonges, va voler dedicar a la caritat el collaret de perles que adornava la imatge i traslladar-la a un monestir, però per respecte a les persones que l'havia venerada canvià la decisió i la imatge tornà a la catedral.
El 14 de setembre 1904 la seu va ser elevada al rang d'arxidiòcesi honoris causa immediatament subjecta a la Santa Seu amb el decret Honoribus et privilegiis de la Congregació Consistorial. El 15 d'agost de 1972 va ser més elevada a arxidiòcesi metropolitana pel Papa Pau VI per la butlla Qui apostolico; i li van ser assignats com a diòcesis sufragànies les diòcesis d'Osimo i Jesi.
Algunes de les hores més fosques de la diòcesi eren el període de l'ocupació francesa de finals del segle xviii, els bombardejos de la Segona Guerra Mundial, el terratrèmol de 1972 i l'ensorrament de 1982.
A Ancona van néixer San Costanzo i el Beat Gabriele Ferretti.
Entre els bisbes que destaquen cal recordar: per al període dels orígens san Primiano i san Marcel·lí; la figura del beat Antonio Fatati, un bisbe del segle xv, per la santedat de la seva vida; Vicente Lucchi i el cardenal Carlo Conti, per la seva reorganització del treball en el període posterior al Concili de Trento; els cardenals D'Aste i Marcinforte al segle xviii per la seva vida evangèlica i la seva saviesa pastoral; i el cardenal Achille Manara a principis del segle xx, l'últim cardenal bisbe.
Segons la tradició, a mitjan segle iii el màrtir san Felicià va predicar la fe cristiana al territori d'Osimo. Al 303, durant el transcurs de la persecució ordenada per Dioclecià, van patir martiri a Osimo sants Fiorenzo, Sisino i Diocleci, i al lloc del martiri s'erigí una església dedicada a ells, encara existent.
El primer bisbe d'Osimo del qual es té notícia va ser san Leopardo, que va viure en una època incerta, potser al segle iv o V. Al 599, el Papa Gregori el Gran donà a l'església osimana «diu pastorali sollecitudine destitutam» (o sigui, en tems vacants), tota la cura pastoral del bisbe Sereno d'Ancona.
El 22 de maig de 1240 el Papa Gregori IX, mitjançant la butlla Recte considerationis examine, en ocasió d'una revolta, suprimí la diòcesi d'Osimo i incorporà el territori a la nova diòcesi de Recanati. El 15 de novembre d'aquell any Osimo passà a mans del bisbe de Numana, com a compensació per la pèrdua de la potestat episcopal sobre Recanati. El 13 de març de 1264 el Papa Urbà IV, amb la butlla Recti statera judicii, restaurà el bisbat d'Osimo.
El 1320 Osimo es revoltà de nou i empresonà el bisbe Berardo II. Llavors, el Papa Joan XXII privà novament a Osimo de la dignitat episcopal, però com que els altres centres de la diòcesi s'havien oposat a la rebel·lió, els atorgà el seu propi bisbe amb el títol de episcopus dioecesis ecclesiae Auximanae, olim cathedralis. Com a catedral es va fer servir l'església de Santa Maria de Cingoli. El 12 de juliol de 1368 el Papa Urbà VI concedí la restitució de la càtedra episcopal a Osimo per la butlla Sancta Mater Ecclesia.[1]
El 1586 el Papa Sixte V va transferir a Recanati els territoris de Castelfidardo i de Montecassiano, anteriorment pertanyents a Osimo.
El 20 d'agost de 1725 amb la butlla Romana Ecclesia del papa Benet XIII, el bisbat de Cingoli va ser restabler-ta amb territori desmembrat de la diòcesi d'Osimo i unida aeque principaliter amb la seu d'Osimo.
El 15 d'agost de 1972 la diòcesi d'Osimo i Cingoli va esdevenir part de la província eclesiàstica de l'arxidiòcesi d'Àncona.
L'últim canvi a la unió territorial plena amb Ancona es remunta a 1984, quan el Papa Joan Pau II va decidir la unió de Castelfidardo a Osimo i la unió de Montefano i Appignano, respectivament, a Recanati i Macerata.
Entre els bisbes d'Osimo s'inclouen: els sants bisbes Vitaliano al segle viii i Benvenuto al segle xii; el cardenal Antonio Maria Galli pel seu treball posterior al Concili de Trento, Compagnoni Pompeu al segle xviii per la seva gran erudició; el cardenal Guido Calcagnini, que durant l'episcopat el 1796 va tenir lloc el miracle de la creu de fusta a la catedral; el cardenal Giovanni Soglia Ceroni, que va ser Secretari d'Estat de Pius IX. L'últim bisbe de residir a Osimo va ser Domenico Brizi, que va morir el 1964. A Osimo van néixer el Papa Pius VIII, sant Silvestre Guzzolini, fundador dels Silvestrins, i Sant Bonfiglio on va morir sant Josep de Copertino.
El 28 de setembre de 1972, Carlo Maccari, ja arquebisbe d'Ancona i Numana, va ser nomenat també bisbe d'Osimo, unint així les tres seus in persona episcopi.
El 5 de juliol de 1975, d'acord amb el decret Ex historicis documentis de la Congregació per als Bisbes, a petició de l'arquebisbe Carlo Maccari, l'antic títol de Numana va ser suprimit; i l'arxidiòcesi assumí només la denominació d'arxidiòcesi d'Ancona, mentre que Numana esdevingué una seu titular episcopal.
L'11 de febrer de 1976 Francesco Tarcisio Carboni va ser nomenat bisbe de Cingoli, separant-se així d'Osimo i unida in persona episcopi a la seu de Macerata i Tolentino, Recanati, Treia. Des d'aquest moment només van quedar les seus d'Ancona i Osimo.
El 30 de setembre de 1986, d'acord al decret Instantibus votis de la Congregació per als Bisbes, s'establí la plena unione de les dues diòcesis i la nova circumscripció eclesiàstica assumí el nom actual, mantenint la dignitat metropolitana.
L'11 de març de 2000 la província eclesiàstica d'Ancona-Osimo va ser ampliara, amb l'addició de les seus de Loreto, de Senigallia i de Fabriano-Matelica.
A finals del 2012, l'arxidiòcesi tenia 197.851 batejats sobre una població de 225.441 persones, equivalent al 87,8% del total.
| any | població | sacerdots | diaques | religiosos | parroquies | ||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| batejats | total | % | total | clergat secular |
clergat regular |
batejats por sacerdot |
homes | dones | |||
| 1959 | 129.500 | 130.000 | 99,6 | 161 | 71 | 90 | 804 | 105 | 238 | 46 | |
| 1969 | 153.000 | 153.428 | 99,7 | 177 | 89 | 88 | 864 | 100 | 280 | 52 | |
| 1980 | 152.500 | 153.500 | 99,3 | 157 | 82 | 75 | 971 | 1 | 98 | 209 | 58 |
| 1949 | 37.445 | 37.445 | 100,0 | 124 | 86 | 38 | 301 | 40 | 165 | 39 | |
| 1969 | 55.247 | 55.272 | 100,0 | 114 | 73 | 41 | 484 | 49 | 157 | 39 | |
| 1980 | 55.413 | 55.541 | 99,8 | 96 | 61 | 35 | 577 | 43 | 119 | 39 | |
| 1990 | 204.310 | 208.218 | 98,1 | 203 | 111 | 92 | 1.006 | 4 | 140 | 244 | 71 |
| 1999 | 205.214 | 206.831 | 99,2 | 190 | 108 | 82 | 1.080 | 8 | 101 | 206 | 72 |
| 2000 | 205.682 | 207.220 | 99,3 | 197 | 115 | 82 | 1.044 | 8 | 99 | 203 | 72 |
| 2001 | 206.598 | 208.747 | 99,0 | 189 | 110 | 79 | 1.093 | 15 | 94 | 196 | 72 |
| 2002 | 205.682 | 207.220 | 99,3 | 190 | 108 | 82 | 1.082 | 15 | 96 | 192 | 72 |
| 2003 | 210.062 | 212.875 | 98,7 | 184 | 108 | 76 | 1.141 | 15 | 89 | 173 | 72 |
| 2004 | 205.204 | 212.340 | 96,6 | 181 | 109 | 72 | 1.133 | 16 | 82 | 165 | 72 |
| 2006 | 206.541 | 216.858 | 95,2 | 175 | 100 | 75 | 1.180 | 17 | 88 | 124 | 72 |
| 2012 | 197.851 | 225.441 | 87,8 | 128 | 89 | 39 | 1.545 | 18 | 45 | 86 | 72 |
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.
