Resistència no-violenta
From Wikipedia, the free encyclopedia
La resistència no-violenta és la pràctica sociopolítica d'aconseguir els objectius a través de protestes simbòliques, la desobediència civil, la no cooperació econòmica i política i altres mètodes sense fer ús de la violència, habitualment sota l'esperit de la no-violència. S'origina de l'experiència del moviment d'independència de l'Índia i els ensenyaments de Gandhi (que ell designava satyagraha) que al seu torn es va inspirar en Lev Tolstoi, Henry David Thoreau i Percy Bysshe Shelley (tot i que a aquest últim, Gandhi no el menciona).[1] Les formes de la resistència no violenta són molt variades, inclouen per exemple la guerra d'informació (editant fulls volants a periòdics), l'art de protesta (gràfica, música, poesia), lobbying per implicar la comunitat, la resistència a la imposició, els boicots, la lluita via diplomàtica, el sabotatge sense fer danys a les persones, els piquets pacífics de vaga, refusar recompenses o honors o la vaga general entre altres.
Entre els teòrics hi ha els filòsofs socials estatunidencs Richard Gregg i Gene Sharp, l'anglès Adam Roberts, l'alemany Theodor Ebert i els francesos Jean-Marie Muller i Jacques Sémelin.
Entre els practicants de la resistència pacífica hi ha Leo Tolstoy, Te Whiti o Rongomai, Mohandas Gandhi, Andrei Sakharov, Martin Luther King, Jr, Václav Havel, i Lech Wałęsa.