físic nuclear soviètic que va obtenir el Nobel de la Pau From Wikipedia, the free encyclopedia
Andrei Sàkharov (rus: Андрей Дмитриевич Сахаров) (Moscou, 21 de maig de 1921 - Moscou, 14 de desembre de 1989), nom complet amb patronímic Andrei Dmítrievitx Sàkharov,fou un eminent físic nuclear soviètic, dissident en determinats aspectes de la política soviètica, i activista pels drets humans i les llibertats guardonat amb el Premi Nobel de la Pau l'any 1975.
Sàkharov va néixer el 21 de maig de 1921 a la ciutat de Moscou. Va dedicar els seus primers anys a la vida d'estudiant, influenciat per son pare, Dimitri I. Sàkharov, autor de nombroses obres de divulgació de Física. Va cursar estudis en Física en la Universitat de Moscou a partir de 1938, encara que el 1941 l'amenaça nazi li va obligar a migrar a Ashkhabad, en Turkmenistan, on va acabar graduant-se. El 1942 va treballar de llenyataire prop de Melekess, i fins a 1945 d'enginyer en una fàbrica de munició prop de Volga. Més tard, el 1945, va tornar a Moscou a estudiar en l'Institut Lebedev del Departament de Física de l'Acadèmia Soviètica de les Ciències. Finalment, el 1947, va obtenir la seva llicenciatura.
Cap al final de la Segona Guerra Mundial, Sàkharov es va concentrar en l'estudi dels rajos còsmics. El 1948 va participar en el projecte soviètic per a la construcció d'una bomba atòmica, sota la tutela de n'Ígor Kurtxàtov. El primer artefacte atòmic soviètic es va provar un 29 d'agost de 1949. A l'any següent, Sàkharov es va traslladar a Sarov, on va participar en el desenvolupament de la bomba d'hidrogen. El primer artefacte per fusió soviètic es provà un 12 d'agost de 1953, amb ajuda del denominat disseny Sloika. Aquell mateix any va obtenir el seu doctorat en Ciències, i va ser elegit membre de ple dret de l'Acadèmia Soviètica de les Ciències.
Sàkharov va continuar treballant en Sarov, sent peça clau en el desenvolupament de la primera bomba d'hidrogen soviètica de l'escala megatona, en la qual es va utilitzar un disseny anomenat "tercera idea de Sàkharov" (en l'URSS) o el "disseny Teller-Ulam" (en EUA). La bomba, batejada com RDS-37, es provà el 1955. Una variant d'aquesta fou la "bomba del tsar" de 50 MT, feta explotar a l'octubre de 1961, constituint l'artefacte més poderós fins a la data.
Sense sortir de la física nuclear, Sàkharov també va proposar una idea de reactor nuclear per fusió controlada, el tokamak. Va proposar, al costat del premi Nobel de Física Igor Tamm (qui va exercir una gran influència sobre Sàkharov), el confinament de plasma extremadament ionitzat per camps magnètics tòrics com a mètode de control de la fusió termonuclear.
Una altra de les propostes de Sàkharov fou la de mostrar la gravetat induïda com una teoria alternativa a la gravetat quàntica.
En un primer moment Sàkharov estava convençut de la importància del seu treball aplicat al desenvolupament de les armes nuclears. Però de mica en mica, i des de finals dels 50, fou adquirint major consciència de les implicacions reals dels seus descobriments, i va albirar riscos com ara una guerra termonuclear o la contaminació per radioactivitat. D'aquesta forma, va canviar radicalment la seva postura. Durant la dècada dels 60 va jugar un actiu paper contra la proliferació d'armes nuclears i de les proves nuclears en l'atmosfera, donant com a fruit el Tractat de prohibició parcial de proves nuclears, firmat a Moscou el 1963. A partir de llavors, per pròpia convicció, i per creixent imposició del seu govern, es va anar allunyant progressivament de la física nuclear aplicada, per a dedicar-se més a la cosmologia bàsica.
El que va suposar un punt d'inflexió en la consideració que tenia d'ell el govern soviètic, fou la seva postura contrària a la carrera armamentística basada en míssils balístics (amb cap nuclear), carrera en la competien els EUA i l'URSS en l'apogeu de la guerra freda. En una carta secreta datada el 21 de juliol de 1967, i adreçada al dirigent soviètic de l'època, Sàkharov exposava la necessitat d'acceptar una proposta de rebuig bilateral dels míssils nuclears, pel risc d'una guerra nuclear mundial. En dit manuscrit, Sàkharov sol·licitava la publicació del mateix en la premsa, cosa que fou rebutjada (i la seva exposició ignorada). Al maig de 1968 va finalitzar un assaig titulat Progrés, coexistència pacífica i llibertat intel·lectual, en el qual desenvolupava les idees de la dita carta. El càstig no va trigar a arribar: se li va prohibir investigar en qualsevol dels centres i laboratoris militars de l'URSS i se'l va desposseir dels honors adquirits.
El 1970 va col·laborar en la fundació del Comité pels Drets Humans, de Moscou. A mesura que transcorria el temps, major era el seu activisme, i major la repressió governamental. El 1972, ja amb 51 anys, va contraure matrimoni amb la pacifista Yelena Bonner, suposant potser un baló d'oxigen per a la seva asfixiada lluita.
Com a reconeixement internacional al seu esforç li va arribar, el 1973, la seva nominació al Premi Nobel de la Pau, però no li va ser atorgat fins a 1975. No només era la primera vegada que aquesta distinció requeia sobre un ciutadà rus, sinó que era també la primera vegada que es concedia a un individu per la seva lluita en favor dels drets humans.[1] En tot cas, no se li va permetre sortir de l'URSS, de forma que fou la seva dona l'encarregada de la lectura en la cerimònia d'acceptació del premi. La lectura Nobel fou titulada de forma semblant al seu assaig de 1968: Pau, progrés i drets humans, i considerava aquestes tres fites recíprocament dependents en la seva consecució (és a dir, no es pot assolir una sense aconseguir les altres dues). La dita lectura no és una simple apologia contra les armes nuclears, és una denúncia de les causes de les grans amenaces contra la humanitat (aniquilació nuclear, fam, contaminació, espoliació de recursos, superpoblació i deshumanització), i una defensa dels avenços científics, de les llibertats i de la dissidència.
Les idees de Sàkharov sobre el desenvolupament social el van portar a proposar el principi de drets humans com a base de tota política. En la seva obra afirmava que "el principi que allò que no està prohibit està permès ha de ser entès literalment", negant la importància i validesa de totes les normes morals o culturals que no estiguessin plasmades en les lleis.
El 22 de gener de 1980 fou arrestat per les seves protestes públiques contra la invasió soviètica de l'Afganistan de 1979, se'l forçà a l'exili en la seva pròpia pàtria, i fou aïllat a la ciutat de Gorky (avui Nijni Nóvgorod), una ciutat tancada i inaccessible als estrangers. El control de la KGB va durar fins a desembre de 1986, any en què Mikhaïl Gorbatxov va iniciar les seves polítiques oberturistes conegudes com a perestroika i glàsnost. Aprofitant el nou clima polític, se li va permetre tornar a Moscou, i va iniciar les primeres organitzacions polítiques independents i legals, fins que el març de 1989 fou elegit com a parlamentari (dins de l'oposició) en l'anomenat Congrés dels Diputats del Poble, la cambra parlamentària soviètica.
El 1985 es van fundar els Premi Sàkharov per la Llibertat de Consciència, anomenats d'aquesta manera en honor seu, uns guardons atorgats anualment pel Parlament Europeu a persones i organitzacions dedicades als drets humans i a les llibertats.
El 1989 va rebre l'International Humanist Award de la International Humanist and Ethical Union. Morí a Moscou el 14 de desembre del mateix any a conseqüència d'un atac cardíac, a l'edat de 68 anys. Les seves restes reposen en el cementeri de Vostriakovo (Moscou).
Al 1980 se li retiraren tots els honors i distincions soviètics per "activitats anti-soviètiques". Posteriorment, durant la glàsnost, declinà el retorn de les seves distincions i, conseqüentment, Mikhaïl Gorbatxov no signà el decret corresponent.
El Premi Sàkharov a la Llibertat de Consciència va ser establert l'any 1988 pel Parlament Europeu en el seu honor, i és el màxim homenatge als esforços dels drets humans que atorga la Unió Europea. El parlament l'atorga anualment a «aquells que porten l'esperit del dissident soviètic Andrei Sakharov»; als «Laureats que, com Sakharov, dediquen la seva vida a la lluita pacífica pels drets humans».[2]
La American Physical Society també ha atorgat un premi Andrei Sakharov cada dos anys des del 2006 «per reconèixer el lideratge i/o els èxits destacats dels científics en la defensa dels drets humans».
El Premi Andrei Sakharov al coratge cívic de l'escriptor es va establir l'octubre de 1990.[3]
El 2004, amb l'aprovació de Ielena Bónner, es va establir un Premi Sàkharov de periodisme anual per a periodistes i comentaristes a Rússia. Finançat per l'antic dissident soviètic Pyotr Vins,[4] ara un home de negocis als EUA, el premi és administrat per la Fundació de Defensa Glasnost a Moscou. El premi «al periodisme com a acte de consciència» ha estat guanyat al llarg dels anys per periodistes famosos com Anna Politkóvskaia i joves periodistes i editors que treballen lluny de la capital mediàtica de Rússia, Moscou. La guanyadora del 2015 va ser Yelena Kostyutxenko.[5]
L’Arxiu Andrei Sakharov Arxivat 2011-05-25 a Wayback Machine. i el Centre de Drets Humans, establert a la Universitat de Brandeis el 1993, es troben ara a la Universitat Harvard.[6] Els documents d'aquest arxiu van ser publicats per la Yale University Press el 2005.[7] Aquests documents estan disponibles en línia. La majoria dels documents de l'arxiu són cartes del cap de la KGB al Comitè central sobre activitats dels dissidents soviètics i recomanacions sobre la interpretació als diaris. Les cartes cobreixen el període de 1968 a 1991 (Estancament de Bréjnev). Els documents caracteritzen no només l'activitat de Sàkharov, sinó la d'altres dissidents, així com la dels apparàtxiks de la posició més alta i el KGB. No hi ha cap equivalent rus de l'arxiu de la KGB disponible.
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.
