Portuguès
llengua romànica / From Wikipedia, the free encyclopedia
El portuguès o portugués,[2] amb vora 240 milions de locutors de llengua materna,[3][4][5] és la novena llengua més parlada del món i la cinquena més parlada d'origen europeu.[6]
És llengua oficial del Brasil, Portugal, Angola, Cap Verd, Guinea Bissau, Moçambic, São Tomé i Príncipe, Timor Est, Macau i des del 13 de juliol de 2007 de Guinea Equatorial, encara que també es parla a l'antiga Índia portuguesa (Goa, Daman, Diu i Dadra i Nagar Haveli). A Espanya es parla el gallec, caracteritzat per molts investigadors com un dialecte del portuguès (vegeu més avall); a banda d'això, la llengua portuguesa també es parla a la ciutat d'Olivença i en altres llocs de la Raia fronterera amb Portugal (Hermisende, els pobles de la vall de Xàlima, Cedillo, Herrera de Alcántara, Táliga…). Té un estatut oficial en la Unió Europea, el Mercosur i la Unió Africana. A més dels països on és llengua oficial, és d'ensenyament obligatori en els sistemes escolars d'Uruguai i l'Argentina; també en altres països africans de manera no obligatòria. Segons dades de l'Instituto Camões, 160.000 persones estudien portuguès com a llengua estrangera.
La situació del gallec és controvertida. Des d'un punt de vista polític, i per tant oficial, el gallec és una llengua autònoma perquè així ho determinen amb legitimitat democràtica els organismes de l'estat espanyol i de la comunitat autònoma de Galícia. En canvi, des d'un punt de vista científic, la idea de la lusofonia, en què el gallec i el portuguès són variants regionals d'una mateixa llengua, reuneix hui un ampli consens, i per exemple el gallec s'estudia amb la resta de les varietats del portugués en les universitats i centres d'investigació lingüística dels països lusòfons.
La llengua portuguesa és una llengua romànica, igual que el català, castellà, italià, occità, francès, sard, romanès i d'altres. Dins del grup de les llengües romàniques, es classifica en el tronc occidental i, dins seu, en el subgrup de les llengües iberoromàniques. Com altres idiomes, el portugués va sofrir una evolució històrica, i fou influenciat per diversos idiomes i dialectes, fins a aplegar al seu estat actual.
S'ha de tenir en compte que el portugués actual comprèn diversos dialectes i subdialectes, parlars i subparlars, moltes voltes bastant diferents, a més de dos padrons de llengua estàndard reconeguts internacionalment (el brasiler i l'europeu). Les varietats europea i brasilera del portuguès presenten diferències. Disposen de molt de vocabulari quotidià diferent, la pronúncia és més arcaïtzant en el brasiler, que no disposa d'algunes vocals curtes i sons guturals, i hi ha algunes diferències menors d'ortografia.
Als segles xv i xvi, a mesura que el Regne de Portugal creava el primer imperi colonial i comercial europeu, la llengua portuguesa es va expandir pel món, arribant des de les costes africanes fins a les illes indonèsies, Xina, el Japó i les costes americanes. Com a resultat d'eixa expansió, el portugués és ara llengua parlada i oficial de vuit estats independents a banda de Portugal, i és parlat o estudiat com a segona llengua en d'altres. Hi ha prop de vint llengües criolles de base portuguesa. És una important llengua minoritària en els estats que han rebut immigrants lusòfons, com: Andorra, Luxemburg, Uruguai, Paraguai, Namíbia, Suïssa i Sud-àfrica. També es troben nombroses comunitats d'emigrants, en diverses ciutats del món on conserven el portugués: París a França; Toronto, Hamilton, Montreal i Gatineau al Canadà; Boston, Nova Jersey i Miami als Estats Units i Nagoya i Hamamatsu al Japó.
William Agel do Melo va publicar el 1975 el primer diccionari bilingüe portuguès/català català/portuguès.