Missions jesuítiques guaranís

Les missions jesuítiques guaranís foren pobles missionals fundats per la Companyia de Jesús entre els pobles Guaraní i afins, que tenien com a fi evangelitzar els nadius i els de l'actual província de Misiones a l'Argentina, el nord de Corrientes i territoris actualment al sud del Brasil i Paraguai.

Infotaula edifici Missions jesuítiques guaranís: San Ignacio Miní, Santa Ana, Nuestra Señora de Loreto i Santa María la Mayor (Argentina) São Miguel das Missões (Brasil), Santísima Trinidad del Paraná i Jesús de Tavarangue (Paraguai).
Ruïnes de l'església jesuítica a Trinidad
Dades
Tipus	Missió, transboundary site (en) i patrimoni cultural
Construcció	29 desembre 1609
Cronologia
1983	extensió lloc Patrimoni de la Humanitat
Localització geogràfica
Entitat territorial administrativa	São Miguel das Missões (Brasil), San Ignacio (Argentina) (en) , Loreto (Argentina) (en) , Santa Ana (Argentina) (en) i Santa María (Argentina)
Localització	Província de Misiones Argentina Rio Grande do Sul Brasil Paraguai
27° 15′ 19″ S, 55° 31′ 54″ O
Format per	Jesuit Missions of La Santísima Trinidad de Paraná and Jesús de Tavarangüé (en) Missió jesuítica de Santa Ana San Ignacio Miní Santa María la Mayor Nuestra Señora de Loreto São Miguel das Missões
Patrimoni de la Humanitat
Tipus	Patrimoni cultural  → Amèrica Llatina-Carib
Data	1983 (7a Sessió), Criteris PH: (iv)
Extensió lloc Patrimoni de la Humanitat	1983
Identificador	275
Patrimoni de la Humanitat
Jesuit Missions of La Santísima Trinidad de Paraná and Jesús de Tavarangüé
Tipus	Patrimoni cultural  → Amèrica Llatina-Carib
Data	1993 (17a Sessió), Criteris PH: (iv)
Identificador	648
Lloc component de Patrimoni de la Humanitat
Nuestra Señora de Loreto
Data	1984 (8a Sessió)
Identificador	275-004
Monument Històric Nacional d'Argentina
Nuestra Señora de Loreto
Data	31 agost 1983
Lloc component de Patrimoni de la Humanitat
Santa María la Mayor
Data	1983 (7a Sessió)
Identificador	275-005
Monument Històric Nacional d'Argentina
Santa María la Mayor
Data	10 desembre 1945
Monument Històric Nacional d'Argentina
Missió jesuítica de Santa Ana
Data	31 agost 1983
Lloc component de Patrimoni de la Humanitat
Missió jesuítica de Santa Ana
Data	1983 (7a Sessió)
Identificador	275-003
Lloc component de Patrimoni de la Humanitat
San Ignacio Miní
Data	1983 (7a Sessió)
Identificador	275-002
Monument Històric Nacional d'Argentina
San Ignacio Miní
Data	17 desembre 1943
Plànol
Distribució de les missions
Activitat
Religió	Església Catòlica

Les reduccions entre els guaycurúes, guaranís i pobles afins a les regions del Guayre, Itatín, Tape (les tres a l'actual Brasil), Uruguai (Brasil, Argentina i Uruguai actuals), Paraná (Argentina, Paraguai i Brasil actuals) i les àrees guaycurúes al Gran Chaco (Argentina i Paraguai actuals), van ser establertes en el segle xvii dins de territoris pertanyents a l'Imperi Espanyol a la Governació del Riu de la Plata i del Paraguai i les seves governacions successòries a partir de la seva divisió el 1617: Governació del Paraguai i Governació del Riu de la Plata. Eclesiàsticament formaven part dels bisbats catòlics de Buenos Aires i d'Asunción i integraven la Província Jesuítica del Paraguai.

En ser expulsats els jesuïtes per ordre del rei Carles III mitjançant la Pragmàtica Sanció del 27 de febrer de 1767, franciscans, dominics i mercedaris van prendre al seu càrrec els pobles missioners, constituint la Governació de les Missions Guaranís.

A les reduccions cap a l'any 1744, la Companyia de Jesús va realitzar un cens poblacional de les seves reduccions, el que va resultar un total de 84.000 indígenes.

Població

Estimació de la població de las missions:^{[1][nota 1][nota 2]}

Any	Població	Any	Població	Any	Població
1641/1643	36.190[nota 3]	1724	117.164[nota 4]	1750	95.089[nota 5]
1647	28.714	1732	141.242	1755	104.483[nota 6]
1648	30.548	1733	128.389	1756	89.536
1657	37.412	1734	116.250[nota 6]	1762	102.988
1667	43.753	1735	108.228[nota 7]	1765	85.266
1668	47.088	1736	102.721	1767	88.796[nota 8]
1676	53.298	1737	104.473[nota 6]	1768	88.864[nota 9]
1677	58.118	1738	90.287	1772	80.891
1678	55.125[nota 4]	1739	81.159	1783	56.092
1682	61.083	1740	73.910	1784	57.949
1700	86.173	1741	76.960	1791	44.677
1702	89.500[nota 4]	1742	78.929	1793	51.991
1717	121.168	1743	81.355	1801	45.637

Organització política

La política guaraní obeïa a la seva pròpia lògica, la qual fomentava la unificació de les tekuas o llogarets (de fins a 300.000 habitants) en volàtils aliances que perseguien com a fi últim no només el control dels recursos de l'ecosistema selva sinó també la recerca de la Terra Sense Mal. Tant la figura dels karaí o profetes pan-guaranís (no adscrits a una tekua en particular sinó a la "nació" en general) com la recerca de la terra sense mal, van ser dos trets de la cultura guaraní que els jesuïtes van saber aprofitar. Ells també eren com els karaí (amb els quals van competir durant els primers anys) portadors d'una nova: el "Camí al Paradís" era compatible amb l'Aguyé o camí de la perfecció guaraní amb destinació a la Terra Sense Mal, i una forma d'aconseguir-ho era la unificació sota la protecció de les lleis de la corona de les que els jesuïtes eren garants. Els guaranís també van saber aprofitar aquest fet davant la creixent expansió del front colonial hispà-portuguès.

D'aquí que els líders polítics de moltes tekuas acceptessin aixecar símbols de protecció divina i jurídica (les esglésies) i aliar-se en definitiva amb el que la Companyia de Jesús representava. Altres líders al contrari es van mantenir en guerra i van continuar el cicle d'enfrontaments amb els seus propis connacionals; recordem que per a un guaraní menjar-se a un altre d'ells era de motiu religiós i no ho feien sovint. Perquè només els guaranís són capaços d'acumular energia per arribar a la Terra sense mal.

El sistema polític imperant mantenia a les reduccions estrictament subordinades al monarca espanyol, qui exercia la seva autoritat a Amèrica per mitjà de les Reials Audiències de Lima i Buenos Aires. Per això els jesuïtes recorrien permanentment al rei, sol·licitant autoritzacions o comandes diverses, favors i fins privilegis. En alguns casos les sol·licituds es dirigien a les audiències i als Governadors.

Com govern local, en cada reducció funcionava un Cabildo precedit pel corregidor, que era a més l'autoritat principal del poble, conegut entre els guaranís com parokaitara, "el que disposa el que s'ha de fer". Era confirmada la seva elecció pel governador i generalment l'elegit era un dels cacics del poble i solia ser a perpetuïtat.

Altres autoritats eren els alcaldes de primer vot i segon vot (també anomenats ivírayucu, "el primer entre els que porten vara"). Ells vetllaven pels bons costums, castigaven els ganduls i vagabunds i vigilaven els quals no complien els seus deures. Aquesta autoritat s'exercia dins del poble, juntament amb quatre alcaldes de barri, fora d'ell hi havia entre sis i vuit comissaris per les casernes. Una proveïdora vigilava les dones, quatre zeladors als nois i quatre inspectores a les nenes.

A més del corregidor i els alcaldes, el Cabildo estava integrat per un tinent de corregidor, un agutzil, quatre regidors, un agutzil major, un alferes real, un escrivà i un majordom, del qual depenien els comptadors, els fiscals i els magatzemistes. Els integrants del Cabildo eren elegits cada 1 de gener pels que deixaven el càrrec en una assemblea general i posats a consideració dels sacerdots i després a confirmació del governador.

Els regidors s'encarregaven d'inspeccionar la higiene i la neteja en els llocs públics i privats, controlant també la concurrència dels nens a l'escola i el catecisme.

L'agutzil era qui s'havia d'encarregar d'executar les ordres del Cabildo i de la justícia.

Notes

1. "Muchos miles de guaraníes huían de las misiones al actual territorio uruguayo debido a que no soportaban la disciplina del estilo de vida de esos lugares o por las frecuentes epidemias de viruela." «Renzo Pi Hugarte y los charrúas: Tabaré, that's right». Montevideo Portal. [Consulta: 16 agost 2012]. Reproducido a su vez en Portal Guaraní. 26 de febrer de 2010. Consultat el 25 de juny de 2012.
2. La mayoría habitantes de la provincia de Santa Fe (15.000 a 20.000 en 1820) a inicios del siglo XIX eran descendientes de inmigrantes de las misiones jesuítas. Sir Woodbine Parish (1853). Buenos Aires y las provincias del Rio de la Plata: desde su descubrimiento y conquista por los Españoles. Tomo II. Buenos Aires: Imprenta de Mayo, pp. 14-15.
3. Hacia 1640 las misiones de los jesuitas eran 152 y tenían medio millón de indios cristianizados (incluyendo guaraníes, omaguas, ucayabes, etc.) y se extendían por desde Maynas, Marañón, Quito hasta Pará y la cuenca del Plata, sin embargo, ese año se produce la independencia de Portugal y estos empiezan a lanzar incursiones contra las misiones de los jesuitas españoles con la intención de conseguir esclavos para sus minas y plantaciones. Lorenzo Hervás, Catálogo de las lenguas de las naciones conocidas..., pp. 260-261.
4. Leonardo Haberkorn (2004). "Uruguay Tierra Guaraní". Flavio Danesse. Consultat el 21 de juliol de 2012. Desde 1680 miles de guaraníes de las misiones empezaron a ingresar a la Banda Oriental para atacar Colonia, en poder portugués, a estos se les unieron otros tantos que huían de las frecuentes pestes que estallaban en ellas. También lucharon contra los charrúas, en 1702 2.000 indios guaraníes los atacaron para reducirlos a misiones. Otros 2.000 guaraníes participaron de la construcción de las murallas de Montevideo (1724-1726) al ser una mano de obra muy cualificada.
5. Leonardo Haberkorn (2004). "Uruguay Tierra Guaraní". Flavio Danesse. Consultat el 21 de juliol de 2012. A partir de 1750 los guaraníes empezaron a abandonar las misiones y radicarse en varias regiones del Río de La Plata, en especial la Banda Oriental. En 1754 España le entrego a Portugal parte del territorio de las misiones a cambio de Colonia del Sacramento, ante esto los indios temerosos de que los lusitanos los esclavizaran se rebelaron y tras dos años de guerra fueron vencidos. Aprovechando los sucesos estos últimos raptaron a 3.000 guaraníes y los llevaron a Viamão como esclavos, pero muchos consiguieron escapar a la Banda.
6. En 1732 las misiones tenían 144.252 indios pero en 1734 murieron por una epidemia de sarampión 18.663 y en 1737 30.000 más, en 1755 miles más huyeron a los bosques al saber las consecuencias del Tratado de Madrid. Lorenzo Hervás (1800). Catálogo de las lenguas de las naciones conocidas: y numeración, división, y clases de estas según la diversidad de sus idiomas y dialectos. Tomo V. Madrid: Imprenta de la Administración del Real Arbitrio de Beneficencia, pp. 141.
7. En 1735 las milicias guaraníes sumaban de 7.000 a 8.000 indígenas de las mismas misiones. Branislava Sušnik (1980). Los aborígenes del Paraguay: Etnohistoria de los guaraníes. Época colonial. Tomo II. Asunción: Museo Etnográfico Andrés Barbero, pp. 235; Carmen Helena Parés (1995). Huellas KA-TU-GUA: Cronología de la resistencia KA-TU-GUA: S. XVI. Caracas: Anauco Ediciones. Consejo de Desarrollo Científico y humanistico de la Universidad Central de Venezuela, pp. 421. ISBN 980-00-0631-1
8. Leonardo Haberkorn (2004). "Uruguay Tierra Guaraní". Flavio Danesse. Consultat el 21 de juliol de 2012. Desde 1767 el proceso de abandono de las misiones se acelero, tras la expulsión de los jesuitas (la Corona española venía aplicando políticas cada vez más centralistas desde la instauración de la Casa de Borbón las que chocaban directamente con la tradicional autonomía de las misiones), unos 15.000 indios huyeron a las llanuras del río Uruguay en la Banda Oriental y muchos más en 1777 cuando muchas misiones pasaron a poder lusitano.
9. En 1769 las misiones incluían 57 pueblos, 12 colegios y una universidad con 113.716 indios. Fernando Arellano (1987). Una introducción a la Venezuela prehispánica: culturas de las naciones indígenas venezolanas. Universidad Católica Andrés Bello, pp. 186. ISBN 978-9-80244-006-1

Referències

1. Robert H. Jackson (2004). "Una mirada a los patrones demográficos de las misiones jesuitas de Paraguay^{[Enllaç no actiu]}". Fronteras de la Historia. Instituto Colombiano de Antropología e Historia (ICANH), vol. 9, Bogotá, Colombia, pp. 129-178, véase pp. 162, ISSN 0123-4676.

Vegeu també

• Missions jesuïtes de Chiquitos

Enllaços externs

• Detallada descripció il·lustrada de les reduccions jesuítiques a Bolívia (en Anglès). Arxivat 2011-07-08 a Wayback Machine.