From Wikipedia, the free encyclopedia
Michelangelo Antonioni (Ferrara, Itàlia, 29 de setembre de 1912 - 30 de juliol de 2007) fou un dels més cèlebres realitzadors de la història del cinema.
Realitzà una catorzena de llargmetratges, des de Cronaca di un amore, de 1950, fins Identificazione di una donna, del 1982. Encara que després va participart en algun altre projecte, i que, segons més d'un crític, va «llogar» el seu nom pel film Destinazione Verna de 1999, es pot ben dir que els darrers vint-i-cinc anys de la seva vida va abandonar del tot el cinema. O, potser el cinema l'havia abandonat a ell.[1]
Premiat a festivals com Cannes, Berlín i Venècia, la seva obra es caracteritza per un estil formal molt singular, lent i elegant. Pel que fa a la temàtica dels seus films destaca de forma recurrent la seva obsessió per la dificultat de comunicació de l'ésser humà («La incapacitat d'expressar sentiments és la tragèdia de l'home modern» Antonioni dixit). Tot i que les seus primers films són de la dècada del 1950; amb la seva pel·lícula l'avventura (1960) comença el «fenomen antonioni»: geni per uns i farsant per altres (com molt bé deia Carlos Saura).
De la seva filmografia destaca la trilogia de la soledat i la incomunicació (L'avventura, La notte i L'eclisse); la mítica Blow up, que fou la seva primera pel·lícula en anglès (obra de culte); i The passenger (professione: reporter) la seva última gran pel·lícula amb un final tècnicament memorable, i rodada en part a Barcelona i Andalusia.[2]
Fins a la seva mort el 2007, Antonioni era un dels gegants de la cinematografia mundial que romania en vida, juntament amb el suec Ingmar Bergman, el francès Jean-Luc Godard o el portuguès Manoel de Oliveira entre d'altres. És particularment dramàtic, cinematogràficament parlant, que el traspàs d'en Bergman es produís el mateix dia, unes hores abans de la del seu amic, company i col·lega.
Nascut a l'Emília-Romanya, Antonioni estudià econòmiques a la Universitat de Bolonya (1931 - 1935), així com crítica de cinema al Centro Sperimentale di Cinematografica de Roma (1940 - 1941).[3]
Al traslladar-se a Roma, Antonioni treballà per a Cinema, la revista oficial de cinema feixista editada per Vittorio Mussolini. Tanmateix, Antonioni va ser acomiadat uns mesos després. Posteriorment va ser reclutat a l'exèrcit. Durant la guerra, Antonioni fou condemnat a mort com a membre de la resistència italiana.[4]
El 1942 començà a treballar com a assistent de direcció pel també italià Enrico Fulchignoni a I due Foscari. Entre 1942 i 1952 escrigué guions per grans figures com Roberto Rossellini o Federico Fellini, entre d'altres.[5]
El seu primer llargmetratge, Cronaca di un amore, arribà el 1950. En aquest ja es troben alguns dels elements definitoris de l'obra d'Antonioni com els plans totalment autònoms i gràficament impressionants en el flux narratiu de la pel·lícula. Així, el director aconsegueix un efecte inquietant en la continuïtat narrativa de l'obra. Aquests plans seguiran desenvolupant-se en les següents pel·lícules entre els 50 i 60. Alguns crítics diferencien aquests dels de les seves últimes obres, on trobem una oposició entre forma i contingut, tècnica i substància. Aquest recurs s'ha vist com una manera d'augmentar el sentiment d'estranyesa en l'espectador.[5]
Nota: Antonioni fou el guionista de tots els films que realitzà.
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.
.jpg)
