From Wikipedia, the free encyclopedia
Jin Ping Mei (en xinès 金瓶梅), traduït com La pruna daurada, La pruna al gerro d'or o, més habitualment, El lotus d'or, és una novel·la xinesa de costums escrita en xinès vernacle durant la segona meitat del segle xvi,[1][2] durant la dinastia Ming tardana (1368–1644). Es va publicar amb el pseudònim de Lanling Xiaoxiao Sheng (蘭陵笑笑生, El burlador erudit de Lanling),[3] però l'única pista segura de la identitat real de l'autor és que provenia del comtat de Lanling, a l'actual Shandong.[4] La novel·la va circular en manuscrit ja l'any 1596 i podria haver estat revisada fins a la seva primera edició impresa coneguda el 1610. L'edució més llegida, editada i publicada amb comentaris de Zhang Zhupo el 1695, va eliminar o reescriure passatges que són importants per entendre les intencions de l'autor.[5]
(zh) 金瓶梅  | |
|---|---|
 | |
| Tipus | obra literària |
| Fitxa | |
| Autor | Lanling Xiaoxiao Sheng ("El burlador erudit de Lanling", pseudònim) |
| Llengua | baihua |
| Publicació | Ming, 1610 |
| Creació | 1610 |
| Format | Imprès |
| Dades i xifres | |
| Gènere | novel·la zhanghui i erotisme |
| Parts | 100 capítols literaris |
| Personatges | |
| Lloc de la narració | Qinghe County (en)  |
| Moviment | naturalisme |
| Descriu l'univers de ficció | univers de Jin Ping Mei |
| Sèrie | |
| Part de | Les quatre grans obres mestres |
| Altres | |
| Sistema de classificació Dewey (DDC) | 895.1346 |
| Identificador Library of Congress Classification | PL2698.H73 C4713 |
 | |
| Jin Ping Mei | ||
|---|---|---|
| Xinès: | 金瓶梅 | |
| Mandarí | ||
| Pinyin: | Jīn Píng Méi | |
| Wade-Giles: | Chin1 Pʻing2 Mei2 | |
| Cantonès | ||
| Jyutping: | gam1 ping4 mui4 | |
La representació explícita de la sexualitat va donar a la novel·la una notorietat semblant a la que van tenir, en èpoques diferents, Fanny Hill i Lolita a la literatura anglesa, però crítics com el traductor David Tod Roy hi veuen a Jin Ping Mei una estructura moral ferma que exigeix una retribució pel llibertinisme sexual dels personatges centrals.[6]
Jin Ping Mei pren el seu nom dels tres personatges femenins centrals Pan Jinlian (潘金蓮, el nom de pila significa "Lotus d'or"); Li Ping'er (李瓶兒, literalment "gerro petit"), una concubina de Ximen Qing; i Pang Chunmei (龐春梅, "Pruna de primavera", referida a l'albercoquer japonès), una jove minyona que va assolir el poder dins de la família a la que servia.[4] Els crítics xinesos veuen que cadascun dels tres caràcters xinesos del títol simbolitzen un aspecte de la naturalesa humana, com ara mei (梅), les flors de pruner, sent metafòres de la sexualitat.
La Princeton University Press, en descriure la traducció de Roy, anomena la novel·la "una fita en el desenvolupament de la forma d'art narratiu, no només des d'una perspectiva específicament xinesa, sinó en un context històric mundial... coneguda per la seva tècnica sorprenentment moderna" i "amb la possible excepció de El conte de Genji (c. 1010) i Don Quixot (1605, 1615), no hi ha cap obra anterior de ficció en prosa d'igual sofisticació en la literatura mundial".[1] Jin Ping Mei és considerat un dels sis clàssics de la literatura xinesa.
Jin Ping Mei s'emmarca com un text derivat del clàssic xinès Marge d'aigua. El capítol inicial es basa en un episodi en què el "Matador de tigres" Wu Song venja l'assassinat del seu germà gran matant brutalment l'antiga dona, i assassina, del seu germà, Pan Jinlian. La història, ostensiblement ambientada als anys 1111–1127 (durant la dinastia Song del Nord), se centra en Ximen Qing (西門慶), un escalador social corrupte i comerciant luxuriós que és prou ric per casar-se amb sis dones i tenir concubines.
Després que Pan Jinlian assassina en secret el seu marit, Ximen Qing la pren com una de les seves dones. La història segueix les lluites sexuals domèstiques de les dones a casa seva mentre reclamen prestigi i influència emmig de la gradual decadència del clan Ximen. A Marge d'aigua Ximen Qing és assassinat brutalment a plena llum del dia per Wu Song; a Jin Ping Mei, Ximen Qing al final mor per una sobredosi d'afrodisíacs administrada per Jinlian per mantenir-lo excitat. Les seccions intermèdies, però, difereixen de Marge d'aigua en gairebé tots els aspectes.[7] En el transcurs de la novel·la, Ximen té 19 parelles sexuals, incloses les seves sis dones i amants, i un criat.[8] Hi ha 72 episodis sexuals descrits en detall.[9]
Durant segles Jin Ping Mei va ser identificat com a pornogràfic i va ser oficialment prohibit la major part del temps. El llibre, però, va ser molt llegit discretament per la classe educada, i se'n van fer moltes edicions clandestines. El primer crític de la dinastia Qing Zhang Zhupo va remarcar que els que consideren Jin Ping Mei merament com un llibre pornogràfic "només llegeixen els passatges pornogràfics".[10] L'influent autor Lu Xun, que va escriure a la dècada de 1920, la va anomenar "la més famosa de les novel·les de costums" de la dinastia Ming, i va posar en valor l'opinió del crític de la dinastia Ming, Yuan Hongdao, que era "un clàssic, només per darrere del Shui Hu Zhuan". Va afegir que la novel·la és "en efecte una crítica feroç de tota la classe dirigent".[11]
L'erudit i crític literari nord-americà Andrew H. Plaks classifica Jin Ping Mei com una de les "Quatre obres mestres de la novel·la Ming" juntament amb Romanç dels tres regnes, Marge d'aigua i Viatge a l'oest, que en conjunt constitueixen un avenç tècnic i reflecteixen nous valors culturals i inquietuds intel·lectuals.[12] S'ha descrit com una "fita" en la ficció xinesa pel desenvolupament del seu personatge, especialment pel tractament complex de les figures femenines.[13] Phillip SY Sun va argumentar que, tot i que en la seva elaboració és una obra menys sofisticada que El somni del pavelló vermell, la supera en "profunditat i vigor".[14]
La història conté un nombre sorprenent de descripcions d'objectes sexuals i tècniques coitals que avui es considerarien fetitxes, així com un gran nombre d'acudits obscens i eufemismes sexuals oblics però excitants. Alguns crítics han argumentat que les descripcions altament sexuals són essencials per al desenvolupament de la trama, i que han exercit el que s'ha anomenat una influència "alliberadora" en altres novel·les xineses que tracten sobre la sexualitat, sobretot el Somni de la cambra vermella. David Tod Roy (la traducció del qual es va publicar entre 1993 i 2013) veu una "visió moral intransigent", que associa amb la filosofia de Xunzi, que sostenia que la naturalesa humana és dolenta i només es pot redimir mitjançant la transformació moral.[10]
Encara no s'ha establert la identitat de l'autor, però la coherència de l'estil i la subtil simetria de la narració apunten a un únic autor. L'orientalista britànic Arthur Waley, que va escriure abans de les investigacions fetes recentment, a la seva Introducció a la traducció de 1942 va suggerir que el candidat més sòlid com a autor era Xu Wei, un pintor reconegut i membre de l'escola de lletres "realista" Gong'an, i va demanar que es podria fer una comparació dels poemes del Jin Ping Mei amb la producció poètica de Xu Wei, però va deixar aquesta tasca als estudiosos posteriors.[15]
El "morphing" de l'autor de Xu Wei a Wang Shizhen s'explicaria per la pràctica d'atribuir "una obra popular de la literatura a algun escriptor conegut de l'època".[16] Altres candidats proposats inclouen Li Kaixian i Tang Xianzu. El 2011, l'estudiós de la Universitat de Zhejiang Xu Yongming va argumentar que Bai Yue n'era possiblement l'autor.[17]
A més de la identitat del mateix autor, aquesta novel·la conté extenses cites dels escrits d'altres autors. Segons The Cambridge History of Chinese Literature, les fonts de Jin Ping Mei inclouen "contes vernacles, obres de pornografia, històries, drames, cançons populars, acudits i narracions prosimètriques (és a dir, que barregen prosa i vers), i fins i tot textos molt fora dels paràmetres de la literatura, com ara butlletins oficials, contractes i menús".[18]
L'escriptor català Josep Maria Sonntag (1944-2003) va guanyar l'any 1970, amb 25 anys, el cobejat Premi Sant Jordi de novel·la amb el llibre Nifades, que estava ambientat en un país de ficció que l'autor ja havia utilitzat en una obra anterior (Sicònia). Més tard es va dir que l'obra era un plagi del Jin Ping Mei. Els crítics van dir que Sonntag havia creat la novel·la a partir d'una traducció alemanya (o de l'espanyola publicada a Mèxic, segons algunes fonts). "És una bona traducció", va dir el president del jurat després de saber-se. Malgrat això, l'escriptor i professor d'Història i Cultura Xinesa Manel Ollé, en el seu llibre Plagia millor! (2022),[22] no està d'acord amb aquesta interpretació.
Segons Ollé, en una conversa amb Jordi Nopca publicada al diari Ara,[23] quan Sonntag va rebre el premi Sant Jordi per Nifades "Va trobar dos obstacles: primer, la seva joventut, que era sospitosa després de l'aparició, uns anys abans, de Terenci Moix. L'altre és el paradigma de l'originalitat, que encara imperava”. Manel Ollé ha comparat els dos llibres i hi ha trobat semblances: “Però Josep Maria Sonntag va repensar l'obra original. Va fer el que ara anomenaríem un remake ". Sonntag, desacreditat per la crítica de l'època, no va publicar mai cap altre llibre.
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.
