I legislatura del Parlament Europeu

La I legislatura del Parlament Europeu va ser un cicle parlamentari que va començar el 17 de juliol de 1979, després de les eleccions europees celebrades entre el 7 i el 10 de juny, i va durar fins al 23 de juliol de 1984. Els diputats del Parlament Europeu es van agrupar en grups polítics segons la seva afinitat ideològica, i seguint la tradició de l'Assemblea Comuna de la Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer.^[1][2]

I legislatura del Parlament Europeu

Tipus	legislatura de Parlament Europeu
Interval de temps	17 juliol 1979 - 23 juliol 1984
II legislatura del Parlament Europeu →
Estat	Comunitat Econòmica Europea
Causa	Eleccions al Parlament Europeu de 1979

Parlament Europeu

I legislatura
Líders
Simone Veil, LD des del dia 17 de juliol de 1979
Pieter Dankert, SOC des del dia 19 de gener de 1982
Estructura
Membres	410 (fins al 31 de desembre de 1980) 434 (a partir de l'1 de gener de 1981)
Grups polítics (a la constitució)	SOC: 112      PPE: 108      DE: 63      COM: 44      LD: 40      DEP: 22      CDI: 11      NI: 10
Grups polítics (a la dissolució)	SOC: 124      PPE: 117      DE: 63      COM: 48      LD: 38      DEP: 22      CDI: 12      NI: 10
Lloc de reunió
Palau d'Europa, Estrasburg (França)
Lloc web
https://www.europarl.europa.eu/

Si bé el Parlament Europeu ja existia com a tal des de 1962, els seus membres eren designats pels parlaments dels estats membres de la Comunitat Econòmica Europea. És per això que a aquest període se'l coneix com a primera legislatura.^[3]

Principals esdeveniments

7-10 de juny de 1979

• Eleccions al Parlament Europeu de 1979.

17 de juliol de 1979

• Sessió constitutiva del 1r Parlament Europeu.
  • Sessió presidida per Louise Weiss, com a persona amb més edat.
  • Grups constituïts: SOC (112), PPE (108), DE (63), COM (44), LD (40), DEP (22), CDI (11), NI (10).

• Elecció de la presidència del Parlament Europeu per a la primera meitat de la legislatura.
  • Simone Veil (LD) de França, es elegida presidenta.

1 de gener de 1981

• Entrada de Grècia a les Comunitats Europees.

• El Parlament Europeu augmenta el seu número de diputats a 434, per donar entrada als 24 representants de Grècia designats.
  • Grups a l'entrada de Grècia: SOC (120), PPE (108), DE (63), COM (45), LD (39), DEP (22), CDI (11), NI (26).

18 d'octubre de 1981

• Grècia celebra les seves primeres eleccions al Parlament Europeu.

2 de novembre de 1981

• Els eurodiputats electes grecs substitueixen als designats.
  • Grups polítics a l'entrada dels eurodiputats: SOC (123), PPE (117), DE (63), COM (48), LD (39), DEP (22), CDI (11), NI (11).

19 de gener de 1982

• Elecció de la presidència del Parlament Europeu per a la segona meitat de la legislatura.
  • Pieter Dankert (SOC) de Països Baixos, es elegit president.

14-17 de juny de 1984

• Eleccions al Parlament Europeu de 1984.
  • Grups a la dissolució: SOC (124), PPE (117), DE (63), COM (48), LD (38), DEP (22), CDI (12), NI (10).

Resultat de les eleccions

Article principal: Eleccions al Parlament Europeu de 1979

Vegeu també: Resultats a l'Alemanya Occidental, Bèlgica, Dinamarca, França, Irlanda, Itàlia, Luxemburg, Països Baixos, i Regne Unit

Els partits socialdemòcrates agrupats a la Confederació Europea de Partits Socialistes van guanyar la majoria d'escons amb 111 eurodiputats per davant dels partits conservadors i demòcrates-cristians del Partit Popular Europeu que van aconseguir 106 escons. Els partits liberals i centristes de la Federació de Partits Liberals i Demòcrates a Europa van sumar un total de 34 diputats europeus.^[4]

Si bé, aquests resultats no van ser oficials fins el 22 d'octubre de 1979, moment en què el Consell Constitucional francès va modificar el resultat de les eleccions europees a l'estat, concedint una acta parlamentària al Partit Socialista (Edgard Pisani) en detriment de la Unió per a la Democràcia Francesa (Michel Debatisse).^[5]

Formació de grups polítics

Abans de les eleccions de 1979, el Parlament Europeu era una assemblea constitutiva feble, amb els membres designats a temps parcial. Amb les eleccions, el nou cos d'eurodiputats ho van ser a temps complet, de manera més enèrgica i diversa. Tan bon punt es va establir el nou Parlament, els membres més antics i de les faccions clàssiques van intentar elevar el llistó en què es podia formar un grup polític (l'estatus donava suport financer i representació a les comissions). Aquest moviment va ser bloquejat ràpidament pels partits més petits, que treballaven junts i obstruïen la proposta. Aquests llaços, per exemple, van establir les bases del Grup de l'Arc de Sant Martí, l'antecessor del Grup d'Els Verds/Aliança Lliure Europea.^[6]

Finalment, a l'inici de la legislatura, els grups van quedar conformats de la següent manera:^[7][8]

Grup polític		Posició	Ideologia	Escons
	Grup Socialista (SOC)	Centreesquerra	Socialdemocràcia Socialisme democràtic	112 / 410
	Grup del Partit Popular Europeu - Grup Demòcrata Cristià (PPE)	Centredreta	Conservadorisme liberal Democràcia cristiana	108 / 410
	Grup dels Demòcrates Europeus (DE)	Dreta	Conservadorisme	63 / 410
	Grup Comunista i aliats (COM)	Esquerra	Marxisme Anticapitalisme	44 / 410
	Grup Liberal i Democràtic (LD)	Centre	Liberalisme Socioliberalisme Progressisme	40 / 410
	Grup dels Demòcrates Europeus de Progrés (DEP)	Dreta Ultradreta	Conservadorisme nacionalista	22 / 410
	Grup de Coordinació Tècnica i Defensa de Grups i Parlamentaris Independents (CDI)	Heterogeni		11 / 410
	No inscrits (NI)			10 / 410

Estat	Grups polítics del Parlament Europeu																MEP
	SOC		PPE		DE		COM		LD		DEP		CDI		NI
RFA	35 SPD		34 CDU 8 CSU						4 FDP								81
França	19 PS 2 MRG		9 UDF				19 PCF		17 UDF		15 RPR						81
Itàlia	9 PSI 4 PSDI		29 DC 1 SVP				24 PCI		3 PLI 2 PRI				3 PR 1 PdUP 1 DP		4 MSI		81
Regne Unit	17 Lab 1 SDLP				60 CON 1 UUP						1 SNP				1 DUP		81
Països Baixos	9 PvdA		10 CDA						4 VVD						2 D66		25
Bèlgica	4 PS 3 SP		7 CVP 3 PSC						2 PVV 2 PRL				1 VU		2 FDF		24
Dinamarca	4 A				2 C		1 SF		3 V		1 FP		4 N		1 D		16
Irlanda	4 Lab		4 FG						1 Maher		5 FF		1 IFF				15
Luxemburg	1 LSAP		3 CSV						2 DP								6
Total	112		108		63		44		40		22		11		10		MEP
	SOC		PPE		DE		COM		LD		DEP		CDI		NI
	Grups polítics del Parlament Europeu
Nota: El Consell Constitucional francès va modificar, el 22 d'octubre de 1979, el resultat electoral concedint l'acta a Edgard Pisani (PS-SOC) en lloc de Michel Debatisse (UDF-PPE).[5]

Elecció de la Mesa per la primera meitat de la legislatura

Després de la constitució del nou Parlament Europeu, el 17 de juliol de 1979, els grups polítics van triar als seus representants en la Mesa del Parlament, incloent-hi el president i 12 vicepresidents, per la primera meitat de la legislatura.^[9]

Presidència

Louise Weiss, que en aquell moment tenia 86 anys, era la diputada més gran del Parlament Europeu i, per tant, presidia la cambra mentre es feia l'elecció del president. Abans que això pogués passar, però, va haver de tractar amb l'eurodiputat Ian Paisley que, en el primer discurs de la sessió, va protestar que la bandera del Regne Unit fora de l'edifici onejava cap per avall. Ella va fer front a la interrupció ràpidament. L'enfrontament va ser vist com una de les seves millors actuacions i més tard va confiar que, com a àvia, estava acostumada a tractar amb "joves recalcitrants".^[10]

Hi havia cinc candidats a la presidència del Parlament Europeu: Giorgio Amendola, comunista italià; Emma Bonino, independent tècnica italiana; Christian de La Malène, demòcrata europeu de progrés francès; Simone Veil, liberal francesa, i Mario Zagari, socialista italià. En la primera votació, Veil va aconseguir 183 dels 380 vots emesos, vuit menys de la majoria absoluta necessària. El següent candidat més proper va ser Zagari amb 118 vots, després Amendola amb 44, de la Malène amb 26 i Bonino amb 9. Bonino i de la Malène es van retirar i Veil va aconseguir la majoria absoluta en la segona votació amb 192 dels 377 vots emesos. Veil va ser escollida com la primera presidenta del Parlament electe, i la primera dona presidenta des que es va fundar el 1952.^[9][11]

Votació per a la presidència del Parlament Europeu Vots emesos en primera votació: 404 | Vots blancs o nuls: 21 | Majoria absoluta: 191 Vots emesos en segona votació: 404 | Vots blancs o nuls: 23 | Majoria absoluta: 189
Candidat
	Simone Veil	Mario Zagari	Giorgio Amendola	Christian de La Malène	Emma Bonino
Estat	França	Itàlia	Itàlia	França	Itàlia
Partit polític	Unió per a la Democràcia Francesa	Partit Socialista Italià	Partit Comunista Italià	Reagrupament per la República	Partit Radical
Grup polític	Liberal i Democràtic	Grup Socialista	Comunista i aliats	Demòcrates Europeus de Progrés	Coordinació Tècnica d'Independents
1a votació	183	118	44	26	9
2a votació	192	138	47	-	-

Vicepresidències

En les 12 vicepresidències, cinc van pertànyer al Grup Socialista, quatre al Grup del Partit Popular Europeu, dos al Grup dels Demòcrates Europeus i una al Grup Comunista i aliats.^[9]

Votació per a les vicepresidències del Parlament Europeu
Primera volta
Nom		Estat	Partit Polític	Grup polític	Vots
	Marcel Albert Vandewiele	Bèlgica	Partit Cristià Popular	PPE
	Guido Gonella	Itàlia	Democràcia Cristiana Italiana	PPE
	Hans Katzer	Alemanya	Unió Demòcrata Cristiana d'Alemanya	PPE
	Pierre Pflimlin	França	Unió per a la Democràcia Francesa	PPE
	Bruno Friedrich	Alemanya	Partit Socialdemòcrata d'Alemanya	SOC
	Gérard Jacquet	França	Partit Socialista	SOC
	Anne Vondeling	Països Baixos	Partit del Treball	SOC
	Basil de Ferranti	Regne Unit	Partit Conservador	DE
	Mario Zagari	Itàlia	Partit Socialista Italià	SOC
	Poul Møller	Dinamarca	Partit Popular Conservador	DE
	Allan R. Rogers	Regne Unit	Partit Laborista	SOC
Tercera volta
Nom		Estat	Partit Polític	Grup polític	Vots
	Danielle De March	França	Partit Comunista Francès	COM

Entrada de Grècia a les Comunitats Europees

Vegeu també: Ampliació de la Unió Europea

En 1961 Grècia va signar l'acord d'associació amb les Comunitats Europees (en vigor a partir de 1962), en el qual es preveia la futura adhesió. Malgrat això, la dictadura dels Coronels (1967-1974) va retardar les negociacions per a consumar tal adhesió.^[12] Finalment, és en 1981 quan Grècia s'uneix a la CE malgrat ser un país relativament pobre (en 2015 es descobriria, a més, que unes certes dades econòmiques es van falsejar per a permetre la seva posterior adhesió a l'euro), perquè es veia en ell un gran potencial estratègic i simbòlic a causa de la seva posició geogràfica i la seva condició de "bressol de la democràcia".^[13]

Una vegada formalitzada l'entrada l'1 de gener de 1981, el Parlament Hel·lènic va designar els 24 eurodiputats corresponents a l'estat amb mandat limitat a les eleccions europees del 18 d'octubre del mateix any. El conservador Nova Democràcia (No inscrits) va obtenir 14 representants enfront dels 7 assignats al Moviment Socialista (Grup Socialista). El Partit Comunista de Grècia (Interior), el Partit del Socialisme Democràtic i la Unió del Centre Democràtic van rebre 1 escó cadascú.

Una vegada consumada l'entrada dels representants assignats, els grups es van quedar conformats de la següent manera:

Grup polític		Posició	Ideologia	Escons
	Grup Socialista (SOC)	Centreesquerra	Socialdemocràcia Socialisme democràtic	120 / 434
	Grup del Partit Popular Europeu - Grup Demòcrata Cristià (PPE)	Centredreta	Conservadorisme liberal Democràcia cristiana	108 / 434
	Grup dels Demòcrates Europeus (DE)	Dreta	Conservadorisme	63 / 434
	Grup Comunista i aliats (COM)	Esquerra	Marxisme Anticapitalisme	45 / 434
	Grup Liberal i Democràtic (LD)	Centre	Liberalisme Socioliberalisme Progressisme	39 / 434
	Grup dels Demòcrates Europeus de Progrés (DEP)	Dreta Ultradreta	Conservadorisme nacionalista	22 / 434
	Grup de Coordinació Tècnica i Defensa de Grups i Parlamentaris Independents (CDI)	Heterogeni		11 / 434
	No inscrits (NI)			26 / 434

Estat	Grups polítics del Parlament Europeu																MEP
	SOC		PPE		DE		COM		LD		DEP		CDI		NI
RFA	35 SPD		34 CDU 8 CSU						4 FDP								81
França	20 PS 2 MRG	+1	9 UDF				19 PCF		16 UDF	-1	15 RPR						81
Itàlia	9 PSI 4 PSDI		29 DC 1 SVP				24 PCI		3 PLI 2 PRI				3 PR 1 PdUP 1 DP		4 MSI		81
Regne Unit	17 Lab 1 SDLP				60 CON 1 UUP						1 SNP				1 DUP		81
Països Baixos	9 PvdA		10 CDA						4 VVD						2 D66		25
Bèlgica	4 PS 3 SP		7 CVP 3 PSC						2 PVV 2 PRL				1 VU		2 FDF		24
Grècia	7 PASOK	+7					1 KKE-I	+1							14 ND 1 KODISO 1 EDIK	+16	24
Dinamarca	4 A				2 C		1 SF		3 V		1 FP		4 N		1 D		16
Irlanda	4 Lab		4 FG						1 Maher		5 FF		1 IFF				15
Luxemburg	1 LSAP		3 CSV						2 DP								6
Total	120	+8	108		63		45	+1	39	-1	22		11		26	+16	MEP
	SOC		PPE		DE		COM		LD		DEP		CDI		NI
	Grups polítics del Parlament Europeu
Nota: Les dades comparatives són en relació amb l'organització dels grups a l'inici del novè mandat del Parlament Europeu.

Eleccions europees a Grècia

Article principal: Eleccions al Parlament Europeu de 1981 (Grècia)

Les eleccions al Parlament Europeu de 1981 a Grècia es van celebrar el 18 d'octubre de 1981, amb una participació que va superar el 78% del total del cens, molt per sobre de la mitjana europea de les eleccions europees de 1979, que es va situar en el 61,6%.^[4]

El socialdemòcrata Moviment Socialista Panhel·lènic va guanyar les eleccions amb el 40,12% dels vots i 10 eurodiputats enfront del 31,34% i 8 escons pel conservador Nova Democràcia. El Partit Comunista de Grècia i el Partit Comunista de Grècia (Interior) van aconseguir la tercera i quarta plaça amb un 12,84% i 5,30% de vots i 3 i 1 escó respectivament.^[14][15]

Els nous eurodiputats van prendre possessió del càrrec el 2 de novembre de 1981, i els grups es van quedar conformats de la següent manera:

Grup polític		Posició	Ideologia	Escons
	Grup Socialista (SOC)	Centreesquerra	Socialdemocràcia Socialisme democràtic	123 / 434
	Grup del Partit Popular Europeu - Grup Demòcrata Cristià (PPE)	Centredreta	Conservadorisme liberal Democràcia cristiana	117 / 434
	Grup dels Demòcrates Europeus (DE)	Dreta	Conservadorisme	63 / 434
	Grup Comunista i aliats (COM)	Esquerra	Marxisme Anticapitalisme	48 / 434
	Grup Liberal i Democràtic (LD)	Centre	Liberalisme Socioliberalisme Progressisme	39 / 434
	Grup dels Demòcrates Europeus de Progrés (DEP)	Dreta Ultradreta	Conservadorisme nacionalista	22 / 434
	Grup de Coordinació Tècnica i Defensa de Grups i Parlamentaris Independents (CDI)	Heterogeni		11 / 434
	No inscrits (NI)			11 / 434

Estat	Grups polítics del Parlament Europeu																MEP
	SOC		PPE		DE		COM		LD		DEP		CDI		NI
RFA	35 SPD		34 CDU 8 CSU						4 FDP								81
França	20 PS 2 MRG		9 UDF				19 PCF		16 UDF		15 RPR						81
Itàlia	9 PSI 4 PSDI		29 DC 1 SVP				24 PCI		3 PLI 2 PRI				3 PR 1 PdUP 1 DP		4 MSI		81
Regne Unit	17 Lab 1 SDLP				60 CON 1 UUP						1 SNP				1 DUP		81
Països Baixos	9 PvdA		10 CDA						4 VVD						2 D66		25
Bèlgica	4 PS 3 SP		7 CVP 3 PSC						2 PVV 2 PRL				1 VU		2 FDF		24
Grècia	10 PASOK	+3	8 ND	+8			3 KKE 1 KKE-I	+3							1 KODISO 1 PP	-14	24
Dinamarca	4 A		1 D	+1	2 C		1 SF		3 V		1 FP		4 N			-1	16
Irlanda	4 Lab		4 FG						1 Maher		5 FF		1 IFF				15
Luxemburg	1 LSAP		3 CSV						2 DP								6
Total	123	+3	117	+9	63		48	+3	39		22		11		11	-15	MEP
	SOC		PPE		DE		COM		LD		DEP		CDI		NI
	Grups polítics del Parlament Europeu
Nota: Les dades comparatives són en relació amb l'organització dels grups una vegada designats els eurodiputats grecs provisionals.

Elecció de la Mesa per la segona meitat de la legislatura

Com és va establir a inicis de la legislatura, i es va convertir en tradició, a inicis del tercer any de legislatura, els grups polítics tornen a triar als seus representants en la Mesa del Parlament, tant la presidència com les vicepresidències, fins al final de la legislatura.^[9]

Presidència

Per a la presidència del Parlament Europeu de la segona part de la legislatura es van tornar a presentar cinc candidats: el socialista Pieter Dankert dels Països Baixos, el conservador Egon A. Klepsch d'Alemanya, el demòcrata europeu James Scott-Hopkins del Regne Unit, el comunista Robert Chambeiron de França i l'independent tècnic Marco Pannella d'Itàlia. Es van haver de dur a terme quatre votacions fins que a la darrera hi va guanyar Dankert amb 191 vots enfront dels 175 de Klepsch.^[9]

Votació per a la presidència del Parlament Europeu Vots emesos en primera votació: 384 | Vots blancs o nuls: 16 | Majoria absoluta: 185 Vots emesos en segona votació: 390 | Vots blancs o nuls: 18 | Majoria absoluta: 187 Vots emesos en tercera votació: 408 | Vots blancs o nuls: 23 | Majoria absoluta: 193 Vots emesos en quarta votació: 408 | Vots blancs o nuls: 42 | Majoria absoluta: 183
Candidat
	Pieter Dankert	Egon A. Klepsch	James Scott-Hopkins	Robert Chambeiron	Marco Pannella
Estat	Països Baixos	Alemanya	Regne Unit	França	Itàlia
Partit polític	Partit del Treball	Unió Demòcrata Cristiana d'Alemanya	Partit Conservador	Partit Comunista Francès	Partit Radical
Grup polític	Grup Socialista	Partit Popular	Demòcrates Europeus	Comunista i aliats	Coordinació Tècnica d'Independents
1a votació	106	140	63	43	16
2a votació	114	130	67	43	18
3a votació	162	156	67	-	-
4a votació	191	175	-	-	-

Vicepresidències

En les 12 vicepresidències, sis van pertànyer al Grup del Partit Popular Europeu, dos al Grup Socialista i al Grup dels Demòcrates Europeus i un per al Grup dels Demòcrates Europeus de Progrés i per al Grup Comunista i aliats.^[9]

Votació per a les vicepresidències del Parlament Europeu
Primera volta
Nom		Estat	Partit Polític	Grup polític	Vots
	Pierre Pflimlin	França	Unió per a la Democràcia Francesa	PPE
	Diana Elles	Regne Unit	Partit Conservador	DE
	Nicolas Estgen	Luxemburg	Partit Popular Social Cristià	PPE
	Marcel Albert Vandewiele	Bèlgica	Partit Cristià Social	PPE
	Ingo Friedrich	Alemanya	Unió Social Cristiana de Baviera	PPE
	Guido Gonella	Itàlia	Democràcia Cristiana Italiana	PPE
	Egon A. Klepsch	Alemanya	Unió Demòcrata Cristiana d'Alemanya	PPE
	Gérard Jaquet	França	Partit Socialista	SOC
	Patrick Joseph Lalor	Irlanda	Fianna Fáil	DEP
	Poul Møller	Dinamarca	Partit Popular Conservador	DE
	Konstantinos Nikolaou	Grècia	Moviment Socialista Panhel·lènic	SOC
	Danielle de March-Waller	França	Partit Comunista Francès	COM

Grups polítics al Parlament sortint

Al final de la legislatura, els grups del Parlament Europeu s'organitzaven de la següent manera:^[16][17]

Grup polític		Posició	Ideologia	Escons
	Grup Socialista (SOC)	Centreesquerra	Socialdemocràcia Socialisme democràtic	124 / 434
	Grup del Partit Popular Europeu - Grup Demòcrata Cristià (PPE)	Centredreta	Conservadorisme liberal Democràcia cristiana	117 / 434
	Grup dels Demòcrates Europeus (DE)	Dreta	Conservadorisme	63 / 434
	Grup Comunista i aliats (COM)	Esquerra	Marxisme Anticapitalisme	48 / 434
	Grup Liberal i Democràtic (LD)	Centre	Liberalisme Socioliberalisme Progressisme	38 / 434
	Grup dels Demòcrates Europeus de Progrés (DEP)	Dreta Ultradreta	Conservadorisme nacionalista	22 / 434
	Grup de Coordinació Tècnica i Defensa de Grups i Parlamentaris Independents (CDI)	Heterogeni		12 / 434
	No inscrits (NI)			10 / 434

Estat	Grups polítics del Parlament Europeu																MEP
	SOC		PPE		DE		COM		LD		DEP		CDI		NI
RFA	35 SPD		34 CDU 8 CSU						4 FDP								81
França	20 PS 2 MRG 1 UDF	+1	9 UDF				19 PCF		15 UDF	-1	15 RPR						81
Itàlia	9 PSI 4 PSDI 1 PR	+1	29 DC 1 SVP				24 PCI		3 PLI 2 PRI				2 PR 1 PdUP 1 DP	-1	4 MSI		81
Regne Unit	16 Lab 1 SDLP	-1			60 CON 1 UUP						1 SNP		1 SDP	+1	1 DUP		81
Països Baixos	9 PvdA		10 CDA						4 VVD						2 D66		25
Bèlgica	4 PS 3 SP		7 CVP 3 PSC						2 PVV 2 PRL				1 VU 1 FDF	+1	1 FDF	-1	24
Grècia	10 PASOK		8 ND				3 KKE 1 KKE-I								1 KODISO 1 PP		24
Dinamarca	4 A		1 D	+1	2 C		1 SF		3 V		1 C		4 N			-1	16
Irlanda	4 Lab		4 FG						1 Maher		5 FF		1 IFF				15
Luxemburg	1 LSAP		3 CSV						2 DP								6
Total	124	+1	117		63		48		38	-1	22		12	+1	10	+1	MEP
	SOC		PPE		DE		COM		LD		DEP		CDI		NI
	Grups polítics del Parlament Europeu
Nota: Les dades comparatives són en relació amb l'organització posterior a les eleccions europees a Grècia de 1981.

Referències

1. Cepova-Fourtoy, Andrea «Cronologia de la integració europea 1945-2006». Cronologia de la integració europea 1945-2006. Documentation-Publications-Research Service, 2006. Arxivat de l'original el 20-07-2011 [Consulta: 16 març 2024].
2. «Resolució de l'Assemblea Comuna inserint en el Reglament una disposició relativa a la constitució dels grups polítics» (en francès). Assemblea Comuna de la Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer, 16-06-1953. [Consulta: 15 març 2024].
3. Muñoz, Susana. «El Parlament Europeu» (en anglès). Université du Luxembourg, 9 juliol 2016. [Consulta: 17 març 2024].
4. «Resultats de les eleccions europees de 1979» (en francès). Europe Politique. [Consulta: 21 agost 2024].
5. «Grup del Partit Popular Europeu - Demòcrates Cristians (PPE)» (en francès). Europe Politique. [Consulta: 21 agost 2024].
6. Hoskyns, Catherine. Democratitzar la Unió Europea: Qüestions per al segle XXI (en anglès). Manchester University Press, 2000. ISBN 978-0-7190-5666-6.
7. «Parlament entrant de 1979» (en anglès). Parlament Europeu. [Consulta: 22 agost 2024].
8. «Escons de partits nacionals i grups polítics - 1979-1984» (en castellà). Parlament Europeu. [Consulta: 22 agost 2024].
9. «Elecció del President del Parlament Europeu» (PDF) (en anglès). Parlament Europeu, 16-01-2007. [Consulta: 22 agost 2024].
10. «Un nombre de noms que val la pena recordar...» (en anglès). Politico, 25-11-1998. [Consulta: 22 agost 2024].
11. «Discurs de Simone Veil (Estrasburg, 17 de juliol de 1979)» (en anglès). CVCE, 14-05-2014. [Consulta: 22 agost 2024].
12. Scott, Peter Dale. El camí a l'11 de setembre: riquesa, Imperi i futur d'Amèrica (en anglès). University of California Press, 2007, p. 181-182. ISBN 0520929942.
13. Burgos, Pedro «Comentaris a l'acta d'adhesió». L'adhesió de Grècia a les comunitats europees.
14. «Dades electorals detallades de les Eleccions al Parlament Europeu 1981». Generalitat Valenciana. [Consulta: 21 agost 2024].
15. «Resultats electorals de les eleccions europees a Grècia el 1981» (en grec). YPES, 1983. [Consulta: 21 agost 2024].
16. «Parlament sortint de 1984» (en anglès). Parlament Europeu. [Consulta: 21 agost 2024].
17. «Escons de partits nacionals i grups polítics - 1979-1984» (en castellà). Parlament Europeu. [Consulta: 22 agost 2024].