Democràcia Cristiana (Itàlia)

Democrazia Cristiana (DCI) va ser un partit polític italià d'inspiració democristiana que va governar durant la major part de la segona meitat del segle xx.

Aquest article o secció no cita les fonts o necessita més referències per a la seva verificabilitat.

Democràcia Cristiana

Dades
Nom curt	DC
Tipus	partit polític
Ideologia	democràcia cristiana
Alineació política	centrisme
Història
Creació	19 març 1943
Data de dissolució o abolició	18 gener 1994
Activitat
Membre de	Partit Popular Europeu
Membres	2.109.670 (1990)
Governança corporativa
Seu	Roma
Presidència	Mino Martinazzoli
Altres
Color

Història

El partit va ser creat el 1942 per Alcide De Gasperi i altres intel·lectuals italians. Excepte en les eleccions europees del 1984, sempre va ser el partit més votat. Gràcies a això, són molts els presidents i primers ministres que han sortit de les seves files. Va ser un partit de centre, amb variacions lleus a l'esquerra o a la dreta segons les circumstàncies electorals. Normalment va governar, si no en solitari, amb el Partit Socialista Italià (PSI). En la dècada dels anys 1970 va recolzar-se parlamentàriament en el Partit Comunista Italià amb el que es coneix com el compromís històric italià. Aquells anys van ser tempestuosos per a Itàlia, que va sofrir greus desordres socials. En aquest context, Aldo Moro, dirigent democristià, va ser raptat i assassinat per les Brigades Roges. Aquest va ser el fet definitiu que va permetre el suport comunista. A partir del 1980 va iniciar-se l'era del pentapartito, amb el PSI, PSDI, PRI i PLI. La Democràcia Cristiana va cedir la presidència al PSI durant els primers anys, i la recuperà posteriorment. El partit va desaparèixer l'any 1994, a causa dels escàndols de corrupció que van fer acabar els partits tradicionals.

Hereus de DCI

En un primer moment va crear-se Partit Popular Italià (Partito Popolare Italiano-PPI) estant dirigits per Mino Martinazzoli. Les parts més conservadores del partit van crear el Centre Cristià Democràtic. Aquests últim eren partidaris d'unir-se al Pol de les Llibertats, coalició de centredreta dirigida per Silvio Berlusconi. L'esquerra del partit també va formar el seu propi partit que poc després acabaria fundant junt a altres partits Demòcrates d'Esquerres. Posteriorment, la majoria del PPI crearia el partit Cristians Demòcrates Units (Cristiani Democratici Uniti-CDU) amb Rocco Buttiglione al cap. La major unitat democristiana arribaria amb la Unió de Demòcrates Cristians. La UCD és l'hereu més directe en actiu de la primera Democràcia Cristiana.

Secretaris Generals

• Alcide De Gasperi (Juliol 1944 - Setembre 1946)
• Attilio Piccioni (Setembre 1946 - Gener 1949)
• Giuseppe Cappi (Gener - Juny 1949)
• Paolo Emilio Taviani (Juny 1949 - Abril 1950)
• Guido Gonella (Abril 1950 - Setembre 1953)
• Alcide De Gasperi (Setembre 1953 - Juny 1954)
• Amintore Fanfani (Juny 1954 - Març 1959)
• Aldo Moro (Març 1959 - Gener 1964)
• Mariano Rumor (Gener 1964 - Gener 1969)
• Flaminio Piccoli (Gener - Novembre 1969)
• Arnaldo Forlani (Novembre 1969 - Juny 1973)
• Amintore Fanfani (Juny 1973 - Juliol 1975)
• Benigno Zaccagnini (Juliol 1975 - Febrer 1980)
• Flaminio Piccoli (Febrer 1980 - Maig 1982)
• Ciriaco De Mita (Maig 1982 - Febrer 1989)
• Arnaldo Forlani (Febrer 1989 - Octubre 1992)
• Mino Martinazzoli (Octubre 1992 - Gener 1994)

Congressos

• I Congrés - Roma, 24-27 Abril 1946
• II Congrés - Nàpols, 15-19 Novembre 1947
• III Congrés - Venècia, 2-6 Juny 1949
• IV Congrés - Roma, 21-26 Novembre 1952
• V Congrés - Nàpols, 26-29 Juny 1954
• VI Congrés - Trento, 14-18 Octubre 1956
• VII Congrés - Florència, 23-28 Octubre 1959
• VIII Congrés - Nàpols, 27-31 Gener 1962
• IX Congrés - Roma, 12-16 Setembre 1964
• X Congrés - Milà, 23-26 Novembre 1967
• XI Congrés - Roma, 27-30 Juny 1969
• XII Congrés - Roma, 6-10 Juny 1973
• XIII Congrés - Roma, 18-24 Març 1976
• XIV Congrés - Roma, 15-20 Febrer 1980
• XV Congrés - Roma, 2-6 Maig 1982
• XVI Congrés - Roma, 24-28 Febrer 1984
• XVII Congrés - Roma, 26-30 Maig 1986
• XVIII Congrés - Roma, 18-22 Febrer 1989