3000 aC - Aiurveda Els orígens de l'Aiurveda es remunten a uns 4.000 aC.[2]
c. 2600 aC: Imhotep, el capellà metge que més tard fou divinitzat com el déu egipci de la medicina.[3]
2500 aC: la inscripció egípcia Iry parla d'Iry com [metge ocular del palau], [metge de la panxa del palau], [guardià de les entranyes reials] i [qui prepara la medicina important (el nom no es pot traduir) i coneix els sucs interns del cos.][4]
1300 aC: Papir Brugsch i Papir mèdic de Londres sobre ginecologia i afeccions oculars amb receptes i rituals màgics.[10]
1250 aC: Asclepi. Personatge mitològic de culte a l'Antiga Grècia els seus partidaris aixecaben temples coneguts com Asclepeion. Homer li atriubueix els dons de la curació.[11]
900 aC: Hesíode informa d'una concepció ontològica de la malaltia mitjançant el mite de Pandora. La malaltia té una "vida" pròpia, però és d'origen diví.[13]
800 aC: Homer diu que Polidamna subministra les forces gregues que assetgen Troia amb fàrmacs curatius. També fa referència a la cirurgia de guerra (disciplina dins la medicina militar) quan Idomeneu diu Nestor després Macaó havia caigut: Un cirurgià que pot tallar una fletxa i curar la ferida amb els seus ungüents val un regiment.
500 aC - Darius I ordena la restauració de la Casa de la Vida (primer registre d'una escola de medicina (molt més antiga).[15]
500 aC: Bian Que es converteix en el primer metge conegut a utilitzar l'acupuntura i el diagnòstic del pols.[16]
500 aC: Manuscrit conegut com Sushruta Samhita, atribuit al metge indi Sushruta que posa el marc per a la medicina aiurvèdica.[17]
500 aC: es van utilitzar pastilles. Presumiblement es van inventar perquè es poguessin lliurar quantitats mesurades d'una substància medicinal a un pacient.
510–430 aC: disseccions anatòmiques científiques d'Alcemó de Crotona. Va estudiar els nervis òptics i el cervell, argumentant que el cervell era la seu dels sentits i de la intel·ligència. Distingia les venes de les artèries i tenia almenys una vaga comprensió de la circulació de la sang. Diversament descrit pels erudits moderns com a Pare de l'Anatomia; Pare de la Fisiologia; Pare de l'Embriologia; Pare de la psicologia; Creador de psiquiatria; Fundador de Ginecologia; i com a propi pare de la medicina .[18] Hi ha poques proves que recolzin les afirmacions, però és important.[19][20]
c. 484 - 425 aC: Heròdot ens diu que els metges egipcis eren especialistes: la medicina es practica entre ells en un pla de separació; cada metge tracta un trastorn únic i no més.Així, el país pul·lula amb metges, alguns es comprometen a curar malalties dels ulls, altres del cap, altres de nou de les dents, altres de l'intestí i alguns que no són locals.[22]
496–405 aC: Sòfocles "No és un metge savi qui canta encantaments sobre els dolors que s'haurien de curar tallant".[23]
c. 400 aC - 1 aC - Textos manuscits mèdics coneguts com Huangdi Neijing (Cànon Interior de Huangdi o Cànon intern de l'emperador), que posa el marc de la medicina tradicional xinesa.[27]
354 aC: Critobulus de Cos extreu una fletxa de l'ull de Filip II de Macedònia, tractant la pèrdua del globus ocular sense provocar desfiguracions facials.[30]
219 aC: Zhang Zhongjing publica Shang Han Lun (Sobre els danys per malaltia freda).[35]
200 aC: Manuscrit Charaka Samhita atribuit al metge indi Cháraka, juntament amb el text Sushruta Samhita constitueix l'origen de la medicina aiurvèdica, utilitzant un enfocament racional de les causes i la cura de les malalties amb mètodes objectius d'examen clínic.[36]
124–44 aC: Asclepíades de Bitíni contrari als preceptes d'Hipòcrates en buscar les causes dels mals, advoca perl'eficàcia de la dieta, l'exercici, els banys i la neteja.[37]
23 dC - 79 dC: Plini el Vell escriu Naturalis Historia en el llibre VII parl del cos humà i del XXIV al XXXI de les propietats medicinals de plantes i animals.[39]
100 dC: Areteu de Capadòcia escriu un tractat sobre Sobre les causes i els símptomes de les malalties.on descriu les causes i diagnòstic de moltes malalties.[42]
129-216 dC: Galè - Medicina clínica basada en l'observació i l'experiència. El sistema completament integrat i complet resultant, que oferia una filosofia mèdica completa, va dominar la medicina al llarg de l'edat mitjana i fins al començament de l'era moderna.[44][45]
260 dC: Gargilius Martialis, petit llibre de text en llatí sobre Medicinae ex holeribus et pomis.[46]
300: Magnus de Nisibis, Metge alexandrí i professor sobre l'aparell urinari.[47]
325–400; Oribasi Enciclopèdia de 70 volums sobre el saber mèdic hipocràtic i alexandrí titulat Sinagogues mèdiques.[48]
369: Basil de Cesarea funda a Cesarea, Cappadocia una institució hospitalària coneguda com Basilias, amb diferents edificis per pacients, metges, enfermeres i escoles[50]
375: Efraïm de Siria obre un hospital at Edessa S'estenen i especialitzen nosocomia per a malalts, brefotròfia per a orfes, orfotrofia per a orfes, ptokhenia per a pobres, xenodochia per a pelegrins pobres o malalts i gerontochia per a vells.[51]
400: Fabiola de Roma funda el primer hospital de la cristiandat llatina a Roma.[52]
420: Celi Aurelià un doctor de Sicca Veneria (El-Kef, Tunisia) escriu un manual Sobre malalties agudes i cròniques en llatí.[53]
447: Cassi Iatrosofista (Constanti, Ksantina, Algeria), escriu un manual basat en fonts gregues metodista i galenista en llatí.[54]
536: Sergius of Reshaina – Tèoleg i metge cristià va traduir 32 volums dels treballs de Galè al Siríiac i va escriure tractats mèdics pel seu compte.[58]
A partir dels 500 els nestorians construeixen els xenodocheions / bimārestāns sota l'Imperi Sassànida, que evolucionaria cap al complex "hospital islàmic" secular, que combinava la pràctica laica i l'ensenyament galènic.[62]
550–630: Stephanus d'Atenes metge i filòsof durant l'Imperi Romà d'Orient escruy diversos tractats mèdics.[63]
c. 620: Aaron d' AlexandriaSiriac. Va escriure 30 llibres sobre medicina, els "Pandectes". Va ser el primer autor de l'antiguitat que va esmentar les malalties de la verola i el xarampió[65] Va ser traduït a l'àrab per Māsarjawaih un jueu metge siríac sobre el 683
c. 630: Pau d'Egina Enciclopedia en 7 llibres sobre cirurgia utilitza com a font per Albucasis[66]
790–869: Lleó de Tessalònica, també matemàtic o filòsof va escriure "Epitome de Medicina".[67]
c. 800–873: Al-Kindi (Alkindus) De Gradibus. Un homo universalis de l'islam contribuí a la transmissió del coneixement grec al mon occidental i oriental.[68]
c. 955: Isaac Israeli ben Solomon (Isḥāq ibn Sulaymān al-Isrāʾīlī) metge i filòsof nascut com a jueu escriu Kitab al-Ḥummayat (Llibre de les Febres) entre d'altres tractats basats en la medicina hipocràtia. Va influir en les universiats medievals[76]
913–982: Shabbetai Donnolo presumpte pare fundador de l'Escola de Salern va escriure en hebreu Séfer ha-Mirkachot o Llibre dels Remeis.[77]
c 982–994: 'Ali ibn al-'Abbas al-Majusi (Haly Abbas) escriu el Kitāb Kāmil aṣ-Ṣināʿa aṭ-Ṭibbiyya o Llibre complet de l'art de la medicina un dels textos mèdics mes complerts del moment.[78]
c Trotula de Ruggiero ecriu Passionibus Mulierum Curandorum ('Tractament de les malalties de les dones') de l'Escola Mèdica Salernitana. Els tractats de medicina de les dones seran coneguts com Trotula.[83][84]
c. 1071–1078: Simeó Set va ser un jueu romà d'Orient traductor al grec de textos mèdics àrabs.[85]
1084: Primer hospital documentat a l'Anglaterra de Canterbury.[86]
1087: Constantí l'Africà tradueix el Khitaab el Maleki al llatí com a Liber Pantegni. Va treballar a l'Escola Mèdica Salernitana[87]
1083–1153: Anna Comnena, també com Komnene i llatinitzada com a Comnena, erudita que va escriure sobre temes mèdics entre d'altres.[88]
c 1100: Dobrodeia de Kiev: Princesa russa casada amb Alexios Komnenos de l'Imperi Romà d'Orient, escriu un tractat sobre unguents que es considera el primer tractat mèdic no femení escrit per una dona.[90]
1170 – Rogerius Salernitanus redacta l'obra Chirurgia també coneguda com la Ciruriga de Roger.[95]
1126–1198: Averrois filòsof i científic d'Al-Andalus elabora una enciclopèdia mèdica coneguda com Kulliyat o Colliget (Principis generals de medicina).[96]
c. 1161d: Matthaeus Platearius metge de l'escola salernitana escriu entre d'altres Liber de simplici medicina oCirca Instans sobre plantes medicinals.[97]
1203: El Papa Innocenci III va organitzar l'Hospital de Santo Spirito a Roma inspirant altres de tota Europa.[98]
c. 1200: Rebecca Guarna. Metgessa italiana de l'Escola Salernitana teoritza sobre l'anàlisi d'orina pel diagnòstic de malalties: De Urinis, De febrius i De embrione.[99]
c. 1210–1277: Guillem de Saliceto, (Guilielmus de Saliceto) cirurgià de tradició galènica escriu Summa conservationis et curationis i parla de cauterització.[100]
1210–1295: Taddeo Alderotti fa una tasca eminentment docent a l'escola de medicna de la Universitat de Bolonya. Escriu entre d'altres Della conservazione della salute.[101]
1240: Bartholomeus Anglicus, escolàstic de la Universitat de Paris, esciur De propietatibus rerum (Sobre la propietat de les coses), obra enciclopèdica amb un capítol VII dedicat a "Infirmitatibus" (malaltiies).[103]
1249: Roger Bacon escriu sobre ulleres delents convexes per al tractament de la hipermetropia.[106] Entre seglexii i XIII: Serapi el Jove (Ibn Sarabi) autor de De Simplici Medicina (Llibre dels medicaments simples) obra sobre botànica mèdica que influi en autors del XVI com Leonhart Fuchs.[107]
1250: Demetri Pepagomè, metge romà d'Orient, escriu obres sobre caça amb falcons i gossos i també un tractat sobre gota Syntagma Pedi Podagras.[108]
1250-1310: Lanfranc de Milà. metgè francès escriu Chirurgia parva i Chirurgia magna, primers tractats quirúrgics apareguts a França.[109]
1260; Lluís IX establí Les Quinze-vingt; originalment un refugi per a invidents, es va convertir en un hospital per a malalties oculars i ara és un dels centres mèdics més importants de París [111]
ca 1260: Teodoric Borgognoni. Metge i menescal de la Toscana escriu Cyrurgia seu Filia principis i un Practica equorum.[112]
c. 1260–1320; Henri de Mondeville, anatomista i cirurgia primer francès en ecriure un tractat sobre La Chirurgie.[113]
1317: Matthaeus Silvaticus metge i botànic de l'Escola Salernitna escriu la farmacopeaPandectarum Medicinae or Pandectae Medicinae que va comptar amb onze edicions conegudes.[122]
1326: Alessandra Giliani, bolonyesa es considera la primera dona documentada que esta vinculada a estudis d'anatomia i anatomia patològica
1349: Ibn Jatima: metge andalusí estudia diferents episodis de pesta en Tahsíl garad al-qásid fi tafsil al-marad al-wafid, o Consecució del la fi proposada en l'aclaració de la malaltia de la pesta.[124]
d. 1363: Gui de Chauliac metge occità escriu Chirurgia Magna, enciclopèdia de coneixements quirúrgics que influenciarà a tot Europa fins als XVIII.[125]
ca 1376: John Ardene, considerat el primer cirurgià anglès, escriu un document sobre fistula anal.[126]
1493-1541: Paracels Sobre la relació entre medicina i cirurgia[132] llibre de cirurgia[133]
Principis del seglexvi:
Paracels, un alquimista, refusa ocultisme i inicia l'ús de substàncies químiques i minerals dins medicina. Crema dels llibres de Avicenna, Galè i Hippocrates.[134]
Bartholomeo Maggi A Bologna, Felix Wurtz de Zurich, Léonard Botal a París, i l'angles Thomas Gale, tracten aquest tipus de ferides des de diferents punts ciutats europees.Paré va ser però el mes influent.[141]
1518 – Facultat de Medicina fundada per reial decret a Londres com un cos professional britànic de doctors de medicina general i les seves especialitats. Va rebre l'autorització reial el 1518
1849 - Elizabeth Blackwell va ser la primera dona que es va llicenciar en medicina als Estats Units.
1850 - Es funda a Filadèlfia Female Medical College de Pennsilvània (més tard Woman's Medical College), la primera universitat de medicina del món que atorga titulacions a dones.[184]
1858 - Rudolf Carl Virchow, 13 d'octubre de 1821 - 5 de setembre de 1902, les seves teories de la patologia cel·lular van significar el final de la medicina humoral.
2001 – La primera telecirugia es porta a terme per Jacques Marescaux.
2003 – Carlo Urbani, de Metges sense Fronteres alerten a l'Organització Mundial de la Salut a l'amenaça del virus de SARS, provocant la resposta més eficaç a una epidèmia en la història. Urbani sucumbeix a la malaltia en menys d'un mes.
Greenhill, William Alexander (1867). «Alexander». En William Smith, ed. Dictionary of Greek and Roman Biography and Mythology1. Boston: Little, Brown and Company. pp. 126-127
Greenhill, William Alexander. «Aetius». A: William Smith (ed.). A Dictionary of Greek and Roman Biography and Mythology (en anglès). Londres: John Murray, 1870.
Noguera, Montserrat;Bárcena, Carles C.«El arte de curar según Averroes».Natura Medicatrix: Revista médica para el estudio y difusión de las medicinas alternativas,45 (Invierno),1996,pàg.5–8. ISSN: 0212-9078.
«Còpia arxivada».Contraception Online (Baylor College of Medicine),10,6,febrer 2000. Arxivat de l'original el 6 de juny 2009[Consulta: 30 desembre 2020].
Albion Street Centre.«Resource Packages: Hepatitis A». South Eastern Sydney Illawarra Health, NSW Health Department. Arxivat de l'original el 22 de febrer 2012.[Consulta: 11 maig 2009].
Referència:
1. EUA de patent internacional. .wef 1995. ENS PTO cap.6227202 i 20020007223.
2. R. Maingot Llibre de Text d'operacions Abdominals.1997 EUA.
3. Llibre de text d'Obstetrícies i Gynecology. 2010 J P Editors.
Matapurkar B G. (1995). ENS Patent internacional 6227202 i 20020007223.Ús mèdic de cèl·lules de Tija de l'Adult. Un fenomen fisiològic nou de va Desitjar Metaplasia per regeneració de teixits i òrgans en vivo. Annals De NYAS 1998.
Bynum, W. F. and Roy Porter, eds. Companion Encyclopedia of the History of Medicine (2 vol. 1997); 1840pp; 72 long essays by scholars excerpt and text search
Conrad, Lawrence I. et al. The Western Medical Tradition: 800 BC to AD 1800 (1995); excerpt and text search