Carles Baguer, conegut com a Carlets[1] al seu temps, (Barcelona, març de 1768 – 29 de febrer de 1808[2]) fou organista i compositor de la catedral de Barcelona. L'arribada de la música de Haydn a Catalunya, el 1781-1782, coincideix en els anys en què Baguer inicia la seva carrera. L'interès i la influència que va tenir per a ell l'obra de Haydn van convertir-lo en el referent de la influència austríaca al classicisme català.[3]
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | març 1768  Barcelona |
| Mort | 29 febrer 1808 (39 anys) Barcelona |
| Sepultura | Catedral de Barcelona |
| Mestre de capella | |
| | |
| Activitat | |
| Ocupació | organista, compositor |
| Gènere | Simfonia i òpera |
| Professors | Francesc Mariner |
| Alumnes | Mateu Ferrer i Oller, Ramon Carnicer i Batlle, Bernat Bertran i Francesc Andreví i Castellar |
| Instrument | Orgue |
  
| |
Rebé la seva formació musical del seu oncle, Francesc Mariner, compositor i organista de la catedral de Barcelona.[2] Esdevingué organista suplent de la seu el 1786 i, en morir Mariner el 1789, el reemplaçà. De 1790 a 1808 va ser l'organista de la catedral de Barcelona, que era el principal focus musical religiós de la ciutat, tot i així va opositar per a les organisties de la catedral de Lleida (1786), la catedral de Tarragona (1789), l'esglèsia del Pi de Barcelona (1791), la catedral de Granada (1796), la catedral de Sevilla (1801) i la colegiata de Cardona.[3]
El 1801 va voler renunciar a l'estar eclesiàstic i solicitar permís per anar vestit de seglar, tot i les pressions i advertencies économiques del Cabildo al plantejar aquesta idea. Això va fer que demostres una personalitat decidida i crítica amb el context religiós-musical que era on treballava.[3]
Les seves interpretacions i improvisacions a l'orgue li donaren molt de nom, però la seva contribució més important recau en la seva tasca com a compositor. Alguns dels seus deixebles foren Mateu Ferrer (que substituí Baguer en el càrrec d'organista de la catedral), Ramon Carnicer (entre els anys 1806 i 1808) i, possiblement, Bernat Bertran. Rafael d'Amat i de Cortada, el Baró de Maldà, en el Calaix de sastre dona notícia de la interpretació de diverses de les seves obres i de múltiples aparicions seves interpretant o improvisant, i esmenta una picabaralla que tingueren Baguer, organista, i Francesc Queralt, mestre de capella de la catedral de Barcelona, per veure qui interpretava l'oratori del Divendres de Passió del 1796.[3] Finalment es va cantar l'Oratori dels dolors de Francesc Queralt.[4]
Professionalment va ser un home clau en la cruïlla musical catalana de final del segle XVIII i principis del segle xix. Va tener una sòlida formació musical i va ser àmpliament conegut a Barcelona per la seva dedicació a l'ensenyament musical i pels seus 22 anys al front de l'òrgan de la catedral.[3]
La seva aportació més important, segurament, foren un conjunt de dinou simfonies en estil clàssic que mostren la influència de mestres italians i alemanys i, molt especialment, de Franz Joseph Haydn i que fan de Baguer el principal compositor simfònic de l'època a la península. Completen la seva producció orquestral un concert per a dos fagots i orquestra (un dels pocs que es coneixen per a aquesta formació), una pastorel·la per a la festa de Nadal, una simfonia concertant per a "violon obligado" i orquestra (incompleta), i un concert per a corn anglès i orquestra, que no s'ha trobat.[3]
També va compondre força música religiosa (misses, magníficats, salms), on destaquen els grans oratoris de la seva darrera època, que compongué per a l'església de Sant Felip Neri, per a l'església de Santa Maria del Pi i per a la catedral de Barcelona. Així mateix és autor de molta música instrumental per a orgue i per a altres instruments de teclat (sonates, rondós, minuets, variacions) i una sèrie de sis duets per a flautes travesseres, una de les poques mostres de música de cambra catalana del segle xviii. En el camp de la música vocal va escriure oratoris, àries, cavatines, poloneses i una òpera, que estrenà a Barcelona el 1797, La principessa filosofa.[3]
Les seves obres es conserven en diversos arxius catalans (Barcelona, Montserrat, Canet de Mar, Olot, Cervera, Esparreguera, Vilafranca, Girona, Manresa...) i a d'altres de la resta de la Península (Barbastre, Toledo ...).[4] així com a arxius de comunitats franciscanes de Lima i Córdoba, a Hispanoamèrica. D'altra banda, hi ha proves que la seva música va continuar sonant fins molt després de la seva mort tal com testimonien parts afegides posteriorment a algunes obres religioses seves, i una simfonia en reducció per a tecla en còpia de principis de segle xx.[3]
Oratoris
- La adoración del Niño Dios por los ángeles y pastores. Drama sacro (1805)
- La mística Rachel en lamento figura de Ntra. Sra. Madre adolorida, en la pasión y muerte de su Divino Hijo
- Mort de Abel (1802)
- No te abandones
- La partida del hijo pródigo. Drama sacro (1807)
- El regreso á Bar[celon]a su patria del Dr. Josef Oriol (1807)
- El regreso del hijo pródigo (1807)
- La resurrección de Lázaro: Drama sacro (1806)
- El Santo Job: Drama sacro (1804)
Altra obra vocal
- Al rigor de adversa suerte, ària de contralt
- Bello infante, ària de tiple
- Dios supremo: Cavatina, Recitado y Polaca
- El dolor, la venganza, ària de baix
- La dulce memoria, ària de tiple
- Este nuevo resplandor, ària de contralt
- Este placer que siento: cuarteto
- Fratres sobri estote: completas a 4 voces y acompañamiento
- Frates sobri estote: completas a 4 voces y acompañamiento
- Hasta que mi contrario, ària de baix
- Kiries y Gloria a 4 voces y acompañamiento
- Magnificat a 4 voces y acompañamiento
- Magnificat a 4 voces y acompañamiento
- Misa a 4 voces y acompañamiento
- Missa a 2 o a 3 voces, con acompañamiento
- Missa a 4 voces y acompañamiento
- Missa a 4 voces y acompañamiento, sobre el thema "Gaudent in coelis"
- Missa a 8 voces y acompañamiento
- La principessa filosofa (1798), òpera amb llibret de Carlo Gozzi basat en la comèdia El desdén con el desdén d'Agustín Moreto
- La tranquilidad: Polaca para Tiple
- Vamos presto a el Niño: Coro y Aria de tenor
- Villancico a 4 voces y acompañamiento (comprèn El cielo permite, Logre Job Dios compasivo i Los astros radiantes)
Simfonies
- Simfonia número 1 en do major
- Simfonia número 2 en do menor (1790)
- Simfonia número 3 en re major
- Simfonia número 4 en re major
- Simfonia número 5 en re major
- Simfonia número 6 en re major
- Simfonia número 7 en re major
- Simfonia número 8 en re major
- Simfonia número 9 en re major
- Simfonia número 10 en re major
- Simfonia número 11 en re major
- Simfonia número 12 en Mi bemoll major
- Simfonia número 13 en Mi bemoll major
- Simfonia número 14 en mi bemoll major
- Simfonia número 15 en mi bemoll major
- Simfonia número 16 en sol major (ca. 1790)
- Simfonia número 17 en si bemoll major
- Simfonia número 18 en si bemoll major (1790)
- Simfonia número 19 en si bemoll major
Concerts
- Concert per a corn anglès i orquestra (1801) (perdut)
- Simfonia en re major amb "violon obligado" (incompleta)
- Concert per a dos fagots i orquestra en fa major
Mostres d'àudio de diverses simfonies de Carles Baguer Arxivat 2010-01-06 a Wayback Machine.
Quart moviment de la Simfonia número 12 Arxivat 2007-03-10 a Wayback Machine.
Fragments dels tres primers moviments de la simfonia número 16, en sol major Arxivat 2009-06-24 a Wayback Machine.
- Baguer, Carles; Vilar, Josep Maria, rev. i ed.. La música orquestral de Carles Baguer: 1768-1808 [música impresa]. Barcelona: Tritó, 1996-2005.
- I: Simfonies 1 a 3
- II: Simfonies 5, 6 i 12
- III: Simfonies 13 a 15
- IV: Simfonies 16, 18 i 19
- V: Concert per a dos fagots i orquestra en fa major (reducció)
- VI: Simfonies 7 a 11
- VIII: Obertures
- Baguer, Carles; Ester Sala, Maria A., editora. Carlos Baguer: Siete sonatas. Madrid: UME, 1976.
- Sobrino, Ramón «La música orquestral de Carles Baguer 1768-1808». Revista Española de Musicología, 21, 2, 1998.
- Vilar i Torrens, Josep Maria. Carles Baguer, organista de la Seu de Barcelona; El Classicisme musical a Catalunya. Barcelona: Graó, 1995.
- Vilar i Torrens, Josep Maria. Les simfonies de Carles Baguer. Fonts, context i estil [Tesi doctoral de l'UAB (1994), publicada com a microfitxes]. Bellaterra: UAB, 1995.
- Ester Sala, María A. «Algunos datos biográficos de Carlos Baguer (1768-1808), organista de la catedral de Barcelona». Revista de Musicología, VI, 1 i 2, 1983.
Wikiwand in your browser!
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.
