Canal de la Infanta
From Wikipedia, the free encyclopedia
El Canal de la Infanta, el nom complet del qual es Canal de la Serenísima Infanta Doña Luisa Carlota de Borbón, és una canalització de 17,420 km d'aigües provinents del riu Llobregat, que abastia els camps de la Vall Baixa de la comarca del Baix Llobregat. Inicialment s'estenia pels termes municipals de Molins de Rei, Santa Creu d'Olorda, Sant Feliu de Llobregat, Sant Joan Despí, Cornellà, l'Hospitalet i Sants. Construït entre els anys 1817 i 1820, amb finalitats purament agrícoles, es convertí en un eix dinamitzador de l'economia de la zona.
| Canal de la Serenísima Infanta Doña Luisa Carlota de Borbón | ||||
| ||||
| Tipus | canal  | |||
|---|---|---|---|---|
| Localització | ||||
| Entitat territorial administrativa | Molins de Rei (Baix Llobregat) i Baix Llobregat (Catalunya) | |||
| ||||
| Ciutat riberenca | Molins de Rei, Sant Feliu de Llobregat, Sant Joan Despí, Cornellà, l'Hospitalet i Barcelona | |||
| Format per | ||||
| Conca hidrogràfica | Llobregat | |||
| Característiques | ||||
| Profunditat | 1,5 m | |||
| Resclosa | 13 unitats que produïen 262 CV d'energia, l'any 1884. | |||
| Mida | 4 ( ) m × 17,42 ( ) km | |||
| Superfície | 3.200 ha | |||
| Bé integrant del patrimoni cultural català | ||||
| edifici del Canal de la Infanta | ||||
| Id. IPAC | 18636 | |||
| Història | ||||
| Data de descobriment o invenció | 1919 | |||
| Cost | 4.350.000 rals (3 M. de pressupost) | |||
| Activitat | ||||
| Construcció | 11 de setembre de 1817 -1820 | |||
| Dissenyador | Tomás Soler y Ferrer, amb participació de Pere Serra Bosch | |||
Actualment (2012) el canal encara funciona en el tram comprés entre Molins de Rei i Cornellà, abastint d'aigua de rec les terres de Cal Trabal a l'Hospitalet.
Els promotors del canal de la Infanta perseguien l'objectiu de transformar les terres fèrtils que disposaven del conreu de secà al de regadiu. D'aquesta manera s'aconseguiria augmentar la productivitat de les terres (passant d'una collita anual a tres o inclús quatre) i ampliar la varietat dels cultius, essent els marges comercials d'aquests nous productes considerablement superiors als marges dels productes tradicionals. L'objectiu inicial del canal s'aconseguí ràpidament i superà amb escreix les previsions dels promotors. Paral·lelament el canal atorgà un benefici no plantejat d'inici: la industrialització de la zona.
A partir de la captació d'aigües a la "casa de comportes del canal Ferrer i Mora" de Molins de Rei, també conegut com el "Rec Vell", circula pels termes municipals de Molins de Rei, Santa Creu d'Olorda, Sant Feliu de Llobregat, Sant Joan Despí, Cornellà de Llobregat, Hospitalet de Llobregat i Sants, en aquell moment encara no integrada a Barcelona, irrigant entre 2.600 i 3.200 hectàrees, amb un cabal en capçalera original d'uns 4.200 litres per segon (actualment entre 600 i 900 l/s). El canal transcorre per 17.420 metres amb un desnivell total de 13,65 metres i un total de 25.050 metres més de séquies secundàries. La seva amplada varia entre 4 i 2,5 metres amb un calat mitjà d'uns 1,5 metres.[1]
L'autorització de la seva construcció va estar donada per Reial Ordre del 2 de setembre de 1817, amb la denominació de Canal de Castaños. Posteriorment canvià la denominació original per la d'Infanta Doña Luisa Carlota de Borbón (per la Reial Cèdula del 22 de desembre de 1824).[1]
Marc històric
La construcció del canal s'ha d'emmarcar en el regnat de Ferran VII i en el convuls panorama polític de l'època. Els constants alt i baixos en la política absolutista del rei porten a l'aprovació el 19 de maig de 1816 d'un Reial Decret en el qual s'anul·lava l'exclusivitat de la corona en la construcció de canals, fet en què es recolzaran els promotors de l'obra. Amb tot, aquest decret es derogà el 1824.
Donada aquesta situació d'inestabilitat política es feia necessari tenir el suport dels poders públics per tal de poder aconseguir l'objectiu marcat. Els promotors trobaren el suport de Francisco Javier Castaños, Capità General de Catalunya, qui es convertí en el principal defensor de l'obra (per aquest fet, i inicialment, el canal portaria el seu nom). Malgrat aquest suport, l'obra es va portar a terme sense la intervenció de capital públic.
Construcció
Les obres es varen iniciar l'11 de setembre de 1817 projectades per Tomás Soler y Ferrer qui va comptar amb la participació de Pere Serra Bosch. La manca d'experiència en la gestió del sistema de construcció, i el finançament totalment privat, feu que la desconfiança marqués el desenvolupament de l'obra. L'aparició de diferents dificultats tècniques va fer que el cost de l'obra superés amb escreix el pressupost inicial de 3 milions de rals arribant a un cost total de 4.350.000 rals, augmentant d'aquesta manera les quantitats que havien de satisfer els propietaris, els quals pagaven l'obra en funció de la superfície irrigada. El canal comptava amb 13 salts d'aigua que generaven 262 CV (l'any 1884) i que varen ajudar a la implantació de la indústria a la zona a finals del segle xix.[1]
Per a vèncer els recels, i tot i no estar acabada l'obra, es demanà a la infanta Luisa Carlota de Borbón que inaugurés el canal el 21 de maig de 1819 aprofitant que era de visita a Barcelona.
Amb tot, el fet que tots els propietaris haguessin de satisfer el cost de les obres independentment que ja fossin beneficiats o no d'aquesta feu que un grup de propietaris presentés un recurs, el març de 1820, al General Castaños. El recurs es retirà quan finalitzaren les obres el mateix 1820.
Així mateix, un cop finalitzades les obres sorgí un conflicte inesperat: Donat que la presa d'aigües del canal es feia a la séquia de desguàs dels molins i les fàbriques de El Papiol i Molins de Rei, els propietaris d'aquests imposaren un plet contra la Junta de Govern del canal reclamant indemnitzacions per emprar aigües de la seva propietat. Dit plet es resolgué l'any 1847 cedint, com a compensació, l'explotació d'alguns salts d'aigua.
Agricultura
La transformació de cultius de secà a regadiu comportà nombrosos avantatges (intensificació, diversificació de la producció, entre altres), una demostració d'aquest fet fou la ràpida consolidació del regadiu a la comarca.
Així mateix la millora de les comunicacions (construcció l'any 1855 de la línia de tren entre Molins de Rei i Barcelona) i la gran crisi de la vinya (a causa de les epidèmies de fil·loxera) incrementaran encara més la rendibilitat de les produccions.
El reeixit exemple del marge esquerre del Llobregat fou imitat l'any 1855 amb la construcció del canal del marge dret, que possibilitarà la transformació al regadiu a Terrenys dels municipis de Sant Vicenç dels Horts, Santa Coloma de Cervelló, Sant Boi de Llobregat i el Prat de Llobregat.
Aquest fet, junt amb les millores en les comunicacions convertiran la vall baixa del Llobregat en un espai de producció agrícola a escala europea durant el primer terç del segle xx. L'any 1902 s'exporten 1.500 tones de fruita del Pla del Llobregat. L'any 1936 es carreguen només del Prat de Llobregat 40 vagons diaris d'escarxofes i 100 d'enciams[2]
L'any 1933 la superfície de regadiu del canal arriba al seu màxim històric: 2.710 hectàrees. Aquesta solidesa agrària es veurà truncada per l'impacte de la guerra civil i la Segona Guerra Mundial i la progressiva urbanització i industrialització de la zona.
L'any 2007 la superfície de rec del canal s'havia reduït a unes 375 hectàrees, la Comunitat de Regants era de 280.
Indústria
A inicis del segle xix l'activitat industrial estava fortament polaritzada en la comarca, al nord s'hi trobava la majoria de la producció preindustrial (a Olesa de Montserrat i Esparreguera, es concentrava principalment la producció de productes confeccionats amb llana, a Martorell seda, coure, llana i aiguardent, ...). Aquest fet venia especialment donat per la força hidràulica generada pel riu Llobregat. La construcció del Canal de la Infanta i l'aprofitament dels seus diferents salts d'aigua permet la difusió de la indústria a la zona.
Les primeres indústries que s'instal·laren estaven directament relacionades amb l'agricultura (molins fariners, serradors…) que iniciaren el procés d'implantació industrial al voltant del canal. Així mateix també s'instal·laren altres empreses de caràcter més industrial. En els salts nomenats Erasme, Quer i Rosés s'instal·laren indústries tèxtils, una altra indústria destacada fou el molí paperer del Torrent Gornal.
A Molins de Rei, d'industrialització s'inicià l'any 1830 amb la instal·lació de la fàbrica de teixits Galtés amb 13 telers manuals, contant l'any 1850 amb 37 telers i 56 obrers. La primera gran indústria mecanitzada a instal·lar-se fou la que fundà Josep Ferrer i Mora l'any 1850, que arribarà a comptar amb 3.272 obrers i 100 telers mecànics moguts per l'energia hidràulica proporcionada pel rec vell. El seu exemple fou seguit per altres indústries dedicades a la mateixa activitat: Can Coll, Can Iborra, Can Malvehí, Can Samaranch, etc. Aquesta inèrcia no s'aturaria fins a l'arribada de la guerra civil[3]
Les noves tecnologies aportades per la Revolució Industrial, la màquina de vapor, gas i electricitat permeten a les indústries deixar de dependre de l'energia Hidràulica, amb tot aquest no és el principal factor que portarà a aquesta infraestructura al declivi. Tot i que les fabriques ja no depenen exclusivament de la dita energia, els diferents nuclis industrials definits al voltant del canal actuen com a pols d'atracció de les noves indústries.
El desenvolupament accelerat de l'economia catalana dels anys 60 i 70 del segle XX i els forts corrents migratoris som especialment remarcables en la comarca del Baix Llobregat.[4] L'equilibri entre indústria i agricultura, que fins a mitjan segle XX havien estat complementàries, es trenca. L'expansió de la indústria requereix mà d'obra que comporta l'arribada de nous contingents migratoris que s'integren en el teixit productiu industrial, alimentant i iniciant novament el cicle.
El reflex territorial d'aquest fet serà el ràpid creixement urbà d'inicis dels anys 60 amb una minsa planificació del creixement urbà.
Pel que respecta al canal ni les seves característiques ni funcions principals havien variat gaire en l'últim segle, fins a arribar als anys 50 del segle xx, quan encara s'hi permetia el bany. El nombre d'hectàrees regades pel canal disminueix constantment i la infraestructura passa a estar integrada a un entorn urbà. El ràpid empitjorament de les aigües del Llobregat i la manca de pressupost per a construir col·lectors d'aigües residuals, provocaran que es vegi afectat l'abastament d'aigua a la planta potabilitzadora de Sant Joan Despí. Les aigües de la riera de Rubí i del riu Anoia, principals afluents de matèries contaminants del riu, es desvien cap al canal de la Infanta i s'invaliden els retorns d'aquest al riu, creant així un sistema estanc que retornava l'aigua al riu aigües avall de la planta potabilitzadora que abastava l'àrea metropolitana, però al preu de convertir el canal en una macroclaveguera. Si bé, en un principi, es tractava d'una solució provisional, la necessitat de garantir l'abastiment a l'àrea metropolitana la tornà permanent.
Com era d'esperar, el caràcter marcadament residual de les aigües transportades pel canal creà força problemes a les poblacions que travessa així com als regants d'aquest. Aquest fet provocà la pràctica desaparició del canal, ja que la desídia per part de l'administració estatal en controlar els abocaments contaminants al Llobregat, provoca que hagin de ser les corporacions locals les que a finals del franquisme i primers anys de la democràcia, ja sigui per desviaments de cabal cap a col·lectors o mitjançant el cobriment d'aquest, s'encarreguin de resoldre de forma matussera el problema, pressionades en la majoria de vegades pels moviments veïnals de les viles afectades.
En l'actualitat, el tractament de les aigües residual en l'origen, mitjançant depuradores, han aconseguit reduir la càrrega contaminant aportada al Canal de la Infanta, millorant així la qualitat de les seves aigües. Malgrat això, el continu creixement urbà i l'especulació urbanística fan perillar les terres dels pocs regants que encara l'utilitzen, així com de les restes del canal que encara existeixen en l'entorn urbà, que porten a mobilitzar-se a diverses plataformes i entitats ciutadanes per a defensar els vestigis del que encara queden dempeus, tal com l'Avenç a Cornellà o "Protegim el Canal de la Infanta!" a l'Hospitalet de Llobregat.
Englobada dins d'aquestes mobilitzacions, el 21 de març de 2012, el Parlament de Catalunya aprovà per unanimitat una moció[5] presentada pel grup parlamentari d'Esquerra Republicana de Catalunya, de mà de la diputada hospitalenca Anna Simó i pactada amb el grup parlamentari de Convergència i Unió, amb la també diputada hospitalenca Meritxell Borràs, segons la qual es reconeixia el deute històric que tenien amb aquest canal els territoris regats per ell (Baix Llobregat, l'Hospitalet i Barcelona) i s'instava el govern a estudiar la viabilitat de declarar-lo Bé Cultural d'Interès Nacional (BCIN), convertint-lo, de facto, el primer reconeixement oficial des de la seva construcció del paper vital del Canal de la Infanta per a la història de la comarca.[6] Un cop estudiat el cas la Direcció General del Patrimoni Cultural considerà que el canal en el seu conjunt no reuneix els requisits suficients per ésser declarat bé cultural d'interès nacional (BCIN). En les conclusions del comunicat es proposa la declaració de bé cultural d'interès local(BCIL) d'algun dels seus elements, com ara la casa de les comportes de Molins de Rei i una possible museïtzació dels trams originals i dempeus del Canal.[7]
Casa de Comportes
 | ||||
|---|---|---|---|---|
| ||||
| Dades | ||||
| Tipus | Canal | |||
| Construcció | 1920 | |||
| Data de descobriment o invenció | 21 maig 1919 | |||
| Característiques | ||||
| Estil arquitectònic | Neoclassicisme-Romàntic | |||
| Localització geogràfica | ||||
| Entitat territorial administrativa | Molins de Rei (Baix Llobregat) i Baix Llobregat (Catalunya) | |||
| Localització | Av. de València. Molins de Rei (Baix Llobregat) | |||
| ||||
| IPA | ||||
| Identificador | IPAC: 18636 | |||
La Casa de Comportes és un edifici de Molins de Rei que originàriament era la porta del Canal de la Infanta. És inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic Català.
Es tracta d'una construcció molt compacta de planta rectangular, formada per planta baixa i pis. La seva estructura alterna portes i finestres a la planta baixa (amb la porta principal a una façana lateral) i finestres al primer pis. L'edifici està rematat per un terrat amb barana. La seva decoració està composta per plafons, d'un color més clar tant horitzontals (separant els dos pisos) com verticals. Aquests tenen decoració floral en alt relleu del mateix color que la resta de la façana. Finalment, portes i finestres estan emmarcades per carreus de pedra.[8]
Wikiwand in your browser!
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.
