país de l'Àfrica central From Wikipedia, the free encyclopedia
El Camerun (francès: Cameroun), oficialment República del Camerun (République du Cameroun), és un país de l'Àfrica central. Limita amb Nigèria a l'oest i el nord, el Txad al nord-est, la República Centreafricana a l'est i Guinea Equatorial, el Gabon i la República del Congo al sud. El seu litoral es troba a la badia de Biafra, que forma part del golf de Guinea i l'oceà Atlàntic. Tot i no ser un estat membre de l'ECOWAS, per la seva geografia i la seva història pertany a l'Àfrica Occidental. El Camerun del Sud, que actualment es divideix en les regions del Nord-oest i Sud-oest, ha tingut un paper important en la història de l'Àfrica Occidental. El 2017, parts d'aquestes regions es declararen un estat independent (sense reconeixement internacional) amb el nom d'Ambazònia.[1] La ubicació del Camerun a cavall de l'Àfrica Occidental i l'Àfrica Central l'ha influït per les dues bandes. Té més de 250 llengües nadiues, parlades per una mica menys de 20 milions de persones.[2]
République du Cameroun (fr)  | |||||
| Tipus | estat sobirà, país i república | ||||
|---|---|---|---|---|---|
| Himne | Chant de Ralliement | ||||
| Lema | «Paix – Travail – Patrie» «Peace – Work – Fatherland» «Мир - труд - Родина» «Affrica Cyfan Mewn Un Wald» | ||||
| Localització | |||||
| |||||
| Capital | Yaoundé | ||||
| Conté la subdivisió | |||||
| Població humana | |||||
| Població | 28.372.687 (2023) (59,68 hab./km²) | ||||
| Idioma oficial | francès anglès | ||||
| Geografia | |||||
| Part de | |||||
| Superfície | 475.442 km² | ||||
| Banyat per | llac Txad, golf de Guinea i oceà Atlàntic | ||||
| Punt més alt | Mont Camerun (4.095 m) | ||||
| Punt més baix | golf de Biafra (0 m) | ||||
| Limita amb | |||||
| Dades històriques | |||||
| Anterior | |||||
| Creació | 1r gener 1960 | ||||
| Organització política | |||||
| Forma de govern | república | ||||
| Òrgan executiu | Govern del Camerun | ||||
| Òrgan legislatiu | Parlament del Camerun , | ||||
| • President | Paul Biya (1982–) | ||||
| • Primer ministre | Joseph Dion Ngute (2019–) | ||||
| Màxima autoritat judicial | Supreme Court of Cameroon (en)  | ||||
| Membre de | |||||
| PIB nominal | 45.338.285.386 $ (2021) | ||||
| Moneda | franc CFA de l'Àfrica Central | ||||
| Identificador descriptiu | |||||
| Fus horari | |||||
| Domini de primer nivell | .cm | ||||
| Prefix telefònic | +237 | ||||
| Telèfon d'emergències | 112 | ||||
| Codi país | CM | ||||
| Altres | |||||
| Agermanament amb | |||||
| Lloc web | prc.cm… | ||||
Entre els primers habitants del territori hi havia la civilització Sao, que vivia al voltant del llac Txad, i els baka, caçadors-recol·lectors de la selva del sud-est. Els exploradors portuguesos arribaren a la seva costa al segle xv i li donaren el nom Rio dos Camarões ('Riu de les Gambes'), que amb el pas del temps evolucionà a «Camerun». Al segle xix, soldats fulbe fundaren l'Emirat d'Adamaua al nord del país, mentre que diversos grups ètnics de l'oest i el nord-oest formaren poderosos cacicats. El 1884, el Camerun es convertí en la colònia alemanya de Kamerun. Després de la Primera Guerra Mundial, el territori fou dividit en dos mandats de la Societat de Nacions, un d'administrat per França i l'altre pel Regne Unit.
La major part del país és muntanyós, i hi destaquen les muntanyes d'Adamaua, a l'oest i el centre. La màxima altitud és el mont Camerun (4.070 m), volcà actiu situat prop del golf de Guinea. Al nord destaquen els rius Benoué i Logone, i el Sanaga i el Nyong a la regió meridional. Al Camerun hi ha la riba meridional del llac Txad. Se l'ha anomenat «Àfrica en miniatura» per la seva enorme diversitat paisatgística.
L'antic Camerun francès i una part del Camerun britànic van formar, l'any 1961, la República Federal del Camerun, que el 1972 va esdevenir la República Unida del Camerun. El Camerun generalment ha gaudit d'estabilitat, cosa que ha permès el desenvolupament de l'agricultura, les carreteres i el ferrocarril, igual com de la indústria petroliera. Malgrat els recents moviments cap a una reforma democràtica, el poder polític roman de manera ferma a les mans d'una oligarquia de base ètnica.
La història del Camerun va començar quan els primers habitants del territori de l'actual Camerun eren els fundadors de la civilització Sao, que va florir a les riberes del Llac Txad, així com els pigmeus baka, caçadors-recol·lectors que encara avui habiten a les plurisives de la zona sud-oriental del país. Malgrat les relacions existents entre els diferents pobles, mai va haver-hi una estructura estatal abans de l'arribada dels colonitzadors europeus el segle xv, i així va continuar fins a mitjan segle xix, quan missioners cristians van introduir la cultura i forma de vida europea. El 1472, l'expedicionari portuguès Fernão do Pó navega fins a la costa de l'actual Camerun i remunta aigües amunt pel riu Wouri. Els portuguesos bategen aquest riu com Rio dos Camarões (literalment, riu de les gambetes). En l'actualitat, el nom Camarōés és el nom amb què es coneix a aquest país en idioma portuguès. El nom va ser corromput pels comerciants d'altres països europeus (principalment dels Països Baixos, França i Anglaterra) i va passar a les formes "Cameroon" o "Cameroun", d'on va passar al català com a Camerun. Durant el segle xx, els guerrers fulani van fundar al sud l'Emirat d'Adamhawa, i altres pobles del nord i del nord-oest van establir poderoses organitzacions regides per caps o reis (els denominats fon).
El 1884 Alemanya va començar a erigir fàbriques i va implantar el règim colonial en aquest territori. El 1884, el Camerun va esdevenir una colònia alemanya (Kamerun). Després de la derrota de l'Imperi Alemany a la Primera Guerra Mundial, el seu territori es va dividir entre França i el Regne Unit, com a mandat de la Societat de Nacions. El Camerun francès va accedir a l'autonomia interna el 1959 i l'any següent va proclamar la seva total independència com a República. El 1961, el sud del Camerun britànic va decidir unir-se a la República del Camerun, mentre que el nord va preferir adherir-se a Nigèria.
El partit polític Unió dels Pobles del Camerun propugnava la independència, però va ser declarat fora de la llei durant la dècada de 1950. Va fer la guerra a les forces militars franceses i cameruneses fins al 1971. El 1961 la part sud del Camerun britànic va decidir unir-se a la República del Camerun, mentre que el nord va preferir adherir-se a Nigèria. El 1960, el Camerun francès es va declarar independent amb el nom de República del Camerun, amb Ahmadou Ahidjo com a president. El 1972 el país va canviar de nom, passant a anomenar-se República Unida del Camerun. Des de 1984 el seu nom oficial és, de nou, República del Camerun.
L'1 de gener de 1960, el Camerun francès va obtenir la independència. El seu primer president va ser Ahmadou Ahidjo. L'1 d'octubre de 1961, el sud del Camerun britànic es va reunificar amb el Camerun francès per formar la república del Camerun. El Camerun del nord britànic va optar en canvi per unir-se a Nigèria. La guerra amb l'UPC va permetre a Ahidjo concentrar el poder en la presidència. La resistència va ser finalment suprimida el 1971, però es va continuar en estat d'emergència. Ahidjo va insistir en el nacionalisme evitant el tribalisme. La Unió Nacional del Camerun (CNU) va passar a ser l'únic partit de la nació l'1 de setembre de 1966. El 1972 es va abolir el sistema federal de govern a favor del govern centralista des de Yaoundé.[3]
Econòmicament, Ahidjo va emprendre una política de liberalisme.[4] L'agricultura va ser la prioritat inicial, però el descobriment de jaciments petrolífers el 1970 va canviar la situació. Els diners del petroli es van emprar per crear una reserva financera, pagar als conreadors i finançar projectes de desenvolupament. Es van expandir principalment els sectors de comunicacions, educació, transport i infaestructura hidroelèctrica. No obstant això, Ahidjo va donar els llocs de responsabilitat de les noves indústries als seus aliats com a recompensa. Molts van fracassar per incompetència.[5]
Ahidjo va dimitir el 4 de novembre de 1982, deixant el poder en mans del successor segons la constitució, Paul Biya. No obstant això, Ahidjo va seguir exercint el control de la CNU, la qual cosa va comportar una lluita de poder entre tots dos presidents. Quan Ahidjo va tractar d'establir el dret del partit a triar al president Biya, els seus aliats el van pressionar per dimitir. Biya va celebrar eleccions per als oficials del partit i per l'Assemblea Nacional del Camerun. No obstant això, després d'un cop d'estat fallit el 6 d'abril de 1984, va optar per seguir l'estil de govern del seu predecessor.[6][7] El Camerun es convertí en centre de l'atenció internacional el 21 d'agost de 1986, quan el Llac Nyos va expel·lir gasos tòxics i va matar entre 1.700 i 2.000 persones[8]
El primer desafiament important de Biya va ser la crisi econòmica que va assotar el país des de mitjan vuitanta fins a finals dels noranta, resultat de la conjuntura econòmica internacional, la sequera, la caiguda dels preus del petroli, la corrupció política i la mala gestió. El Camerun va demanar l'ajuda estrangera, va reduir els fons per a l'educació, el govern i la salut pública, i va privatitzar indústries.[9] Això va produir el descontentament de la part anglòfona del país.
Els líders de l'antiga zona britànica han demanat en els últims anys major autonomia o la secessió en el que seria la República d'Ambazònia.[10]
Paul Biya de l'Aliança Democràtica Popular (APDC) governa des de 1982. L'APDC també va obtenir la majoria en el Parlament el 1992 i Biya va ser reelegit aquest any i el 1997.
El principal grup d'oposició, el Front Socialdemòcrata del Camerun, ha qüestionat el resultat d'aquests comicis. El 1997 el seu candidat, John Ndi, va rebutjar la victòria de Biya.
| Regions 1 Adamaoua 2 Centre 3 Est 4 Extrem-Nord 5 Litoral 6 Nord 7 Nord-Oest 8 Oest 9 Sud 10 Sud-Oest. |  |
Al país es distingeixen diverses regions. Una d'elles és la regió litoral, que va des de la costa fronterera amb Nigèria fins a la fronterera amb Guinea Equatorial. La ciutat més important de la costa del Camerun és Douala.
Posteriorment l'altura del país es va elevant gradualment: així, Douala es troba gairebé al nivell del mar, a l'estuari del riu Wouri, i Yaoundé està ja a uns 700 msnm. Passat Yaoundé hi ha un massís muntanyenc que separa aquesta zona del país de la del nord. La ciutat més important d'aquesta zona muntanyenca és Tibesti.
Al nord el territori és més pla. Les ciutats més importants del nord del Camerun són Garua i Marua. A l'extrem nord del país es troba una porció del llac Txad. En el sud i el sud-est el territori es converteix en selva, la qual es va fent més espessa a mesura que ens acostem a la frontera amb el Congo. A l'altiplà oest, a la frontera amb Nigèria, es troba la zona angloparlant del país, la ciutat més important d'aquesta zona és Bamenda.
Els biomes dominants al Camerun són la sabana, en el nord i centre del país, i la selva umbròfila, en el sud, l'oest i les zones muntanyenques. WWF classifica les sabanes del Camerun en sis ecoregions, de nord a sud:
Les selves, per la seva banda, es classifiquen en:
A més, hi ha diversos enclavaments de manglar d'Àfrica Central a la costa; destaquen la zona fronterera amb Nigèria i la regió al voltant de Duala.
El Camerun té un dels PIB per capita més alts de l'Àfrica subsahariana, a causa de les condicions favorables a l'agricultura i les seves reserves de petroli. Així i tot, el país enfronta problemes similars als d'altres països subdesenvolupats, com el clima poc favorable a les inversions.[11] Els mercats més importants per als productes del país són Espanya, França, Itàlia i Corea del Sud. La moneda del país és el franc CFA de l'Àfrica Central.
Des de la dècada de 1990 el país va ingressar a diversos programes del Fons Monetari Internacional amb l'objectiu d'estimular els negocis, millorar l'eficiència de l'agricultura i del comerç, així com capitalitzar els bancs. L'FMI pressiona per més reformes, incloent la transparència del pressupost, la privatització, i programes per a la reducció de la pobresa.[11]
El país està en crisi des de mitjans dels anys 80. Un 37% està cobert per boscos tropicals que poden proporcionar abundants recursos. Pertany a la CEMAC, una associació d'integració econòmica amb països fronterers.
La paritat del poder adquisitiu per capita del Camerun és de 3.200 US$, un dels deu més alts a l'Àfrica subsahariana. Els mercats d'exportació més significatius són França, Itàlia, Corea del Sud, Espanya i el Regne Unit. El Camerun és part del Banc dels Estats d'Àfrica Central (del qual és l'economia dominant) i de la Unió dels Estats d'Àfrica Central (UDEAC). La seva unitat monetària colonial va ser el franc camerunès, que va ser després reemplaçada per la seva moneda oficial actual, el Franc CFA.
Les regles i regulacions excessives, els alts impostos i la corrupció endèmica han impedit el creixement del sector privat. La desocupació va ser estimada en un 30% el 2001, i prop del 48% de la població estava vivint en el llindar de la pobresa el 2000. Des de finals dels anys 1980, el Camerun ha estat seguint programes del Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional (FMI) per reduir la pobresa, privatitzar les indústries i incrementar el creixement econòmic.
Prop del 70% de la població es dedica al sector agrari, que comprenia una estimació del 45,2% del PIB el 2006. La majoria d'aquest sector es dedica a l'agricultura de subsistència dels grangers locals, els qui empren eines simples. Els centres urbans depenen particularment de l'agricultura camperola per a la seva alimentació.
La terra i el clima de la costa fomenten amplis cultius comercials de plàtan, cacau, taro, oli de palma, cautxú i te. A l'interior de país, en el Plateau del Camerun del Sud, les collites inclouen cafè, sucre i tabac. El cafè és el producte més lucratiu a l'àrea muntanyenca de l'oest. En el nord, les condicions naturals afavoreixen productes com el cotó, el maní i l'arròs. La dependència de l'exportació de productes agrícoles fa del Camerun un país vulnerable a la variació dels seus preus.
La ramaderia es practica en tot el país. La pesca empra a 5.000 persones i proveeix 20.000 t anuals. La carn de cap de bestiar, bàsica per a l'alimentació dels camerunesos rurals, és un privilegi als centres urbans. El seu comerç ha superat la desforestació com l'amenaça principal de la vida silvestre al Camerun.
La selva del sud posseeix vastes reserves de fusta, que cobreixen un el 37% del territori. No obstant això, grans àrees són de difícil accés. La indústria de la fusta, controlada per empreses estrangeres, proveeix al govern de US$ 60 milions a l'any. Encara que la llei estipula que la seva explotació ha de ser segura i sostenible, és en la pràctica una de les indústries menys regulades del país.
La indústria de la mà d'obra en fàbriques va proveir una estimació del 16,1% del PIB el 2006. Més del 75% de la força industrial del país està concentrada a Douala i a Bonabéri.
El Camerun posseeix grans reserves de recursos minerals, però no s'extreuen àmpliament.[12] L'explotació del petroli ha caigut des de 1985, però segueix sent un sector substancial que ha tingut un fort impacte en l'economia del país.
Els ràpids i les caigudes d'aigua obstrueixen els rius del sud, però aquests llocs ofereixen oportunitats per a l'obtenció d'energia hidroelèctrica, la qual representa la majoria de l'energia del Camerun. El riu Sanaga alimenta la major presa hidroelèctrica del país, situada a Edéa.
El turisme és un sector en auge, particularment a l'àrea costanera, als voltants del Mont Camerun i a l'àrea nord.
Els habitants superen els 17 milions de persones, amb un fort creixement demogràfic a causa de la joventut de la mitjana de la població. La institució bàsica és la família extensa, amb combinació de matrimonis monògams i polígams.
Estimacions de l'ONU de 2009 situen la població del Camerun en 19 522 000. La població és jove: prop del 40,9% té menys de 15 anys, el 70% és menor de 30 anys[13] i el 96,7% són menors de 65 anys. La taxa de natalitat s'estima en 34,1 naixements per cada 1.000 persones, mentre que la de mortalitat en 12,2.[11] L'esperança de vida és de 53,69 anys (52,89 anys per als homes i 54,52 anys per a les dones).[11]
La població camerunesa està dividida gairebé equitativament en població rural i urbana.[14] La densitat de població és major a les grans zones urbanes, les terres altes de l'oest i la plana nord-est.[15] Douala, Yaoundé i Garoua són les ciutats més importants. En contrast, a l'altiplà d'Adamawa, la depressió de Bénoué en el sud-est i gran part de l'altiplà del Sud del Camerun estan escassament poblades.[16]
Els idiomes oficials són el francès i l'anglès, i es parlen també nombrosos idiomes locals. El francès està molt estès a les ciutats, sobretot a Yaoundé i Douala, en les quals pràcticament tota la població s'expressa amb fluïdesa en aquest idioma. No obstant això, l'idioma més parlat en tot el país és el camfranglais, una llengua criolla que barreja elements del francès, l'anglès i idiomes locals. S'han signat memoràndums d'entesa amb Alemanya per a l'estudi de l'alemany.
Les persones de les terres altes de l'oest superpoblades i el nord subdesenvolupat estan migrant cap a les plantacions costaneres i als centres urbans a la recerca d'ocupació.[17] Migracions més petites ocorren gràcies al fet que els treballadors busquen ocupació en serradores i plantacions del sud i l'est.[18] Encara que l'índex de masculinitat és relativament equitatiu, la majoria dels migrants són principalment homes, la qual cosa indueix a índexs desequilibrats en algunes regions.[19]
Des de la independència van existir dos sistemes educatius, un en anglès i l'altre en francès. El sistema del Camerun de l'Est es basava en el model francès, el Camerun de l'Oest va usar el model britànic. Els dos sistemes van ser combinats l'any 1976.
Les escoles cristianes i missioneres han estat una part important del sistema educatiu.
A les àrees meridionals del país gairebé tots els nens de l'edat d'educació primària assisteixen a l'escola. No obstant això, en el nord, que sempre ha estat una part aïllada del Camerun, l'absentisme escolar és alt.
L'analfabetisme segueix sent alt, perquè la majoria dels escolars del Camerun no arriba més enllà del nivell primari.
El país compta amb 8 universitats: Universitat de Yaoundé I, Yaoundé II (amb campus fora de la ciutat), Douala, Buéa, Dschang, Ngaoundéré, Bamenda i Maroua; a més d'alunes privades com la Catòlica per a l'Àfrica Central (UCAC), i una cinquantena d'instituts universitaris.[20]
La qualitat del servei sanitari del Camerun en general és dolenta.[21] A causa de les retallades de finançament el sistema de salut posseeix molt pocs professionals. Metges i infermeres, formats al Camerun, emigren a causa del mal pagament i l'excés de treball. A conseqüència d'aquesta falta de recursos, també existeix personal de l'àrea de la salut sense ocupació. A l'àrea rural, les fàbriques en general no posseeixen mesures higièniques bàsiques.[22] L'expectativa de vida és aproximadament de 54,71 anys, sent una de les més baixes del món.[23] Dins de les malalties endèmiques del país destaquen el dengue, la filariasis, la leishmaniasis, la malària, la meningitis bacteriana, la esquistosomiasis i la malaltia del somni. La seroprevalència del VIH ronda entorn del 5,4% de la població del grup etari entre 15 i 49 anys,[24] encara que aquestes xifres poden estar subestimades a causa del fort estigma que encara té la malaltia dins de la població, per la qual cosa molts casos no estan notificats.[21]
En cadascun dels últims tres Jocs Olímpics el Camerun ha aconseguit tres medalles d'or. La seva selecció de futbol va guanyar la medalla d'or en els Jocs Olímpics de Sidney.[25]
És la selecció de futbol africana amb més participacions en els mundials, ho va fer 7 vegades. A més en el 2003 va arribar a la final de la Copa Confederacions, sent l'única selecció africana a arribar fins aquí. Un altre assoliment destacable de la seva selecció de futbol és haver estat el primer equip africà a arribar als quarts de final, a la Copa Mundial de Futbol d'Itàlia 1990.
Samuel Eto'o fou un jugador de la selecció del Camerun. Actualment està retirat. Fou l'únic jugador de la història a guanyar dos triplets consecutius (FC Barcelona i Inter de Milà).
Els idiomes oficials són l'anglès i el francès, però s'han comptabilitzat fins a 200 grups lingüístics diferents. Cadascun dels grups ètnics del Camerun té les seves pròpies formes culturals que són úniques. Les celebracions típiques inclouen naixements, defuncions, plantacions, collites i rituals religiosos.
El Camerun té un alt grau de llibertat religiosa.[26] La fe que predomina és el cristianisme, practicada per dos terços de la població, mentre que els practicants de l'islam constitueixen una cinquena part de la població.
La música i la dansa del Camerun són una part integral de les cerimònies tradicionals, festivals, esdeveniments socials i llegendes típiques del país.[27][28] Les danses tradicionals compten amb coreografies complexes i separen a homes i dones de manera que està prohibit que tots dos gèneres ballin junts.[29] Els balls tenen diferents propòsits, que van des de ser pur entreteniment fins a motius religiosos.[30] Tradicionalment, els coneixements musicals es transmeten per la tradició oral. En una presentació típica, un cor acompanya a un solista principal.[31] L'acompanyament musical va des de simples aplaudiments i passos,[32] fins als instruments tradicionals que inclouen campanes usades pels ballarins, tambors, percussions, flautes, banyes, maraques, rascadors, instruments de corda, xiulets i xilòfons. Les combinacions exactes varien entre cada grup ètnic i regió. Alguns intèrprets canten peces completes per si sols, acompanyats per un instrument similar a un arpa.[31][33]
| Data | Nom en català |
|---|---|
| 1 de gener | Any nou i la independència de França i el Regne Unit |
| 11 de febrer | Dia Nacional de la joventut |
| 1 de maig | Dia del Treballador |
| 20 de maig | Dia Nacional |
| 15 d'agost | Assumpció de Maria |
| 1 d'octubre | Dia de la unificació |
| 25 de desembre | Nadal |
Les llengües nacionals o oficials de la República del Camerun són l'anglès i el francès. El SIL International ha llistat un total de 286 llengües al Camerun, 279 de les quals són llengües vives, 3 són una segona llengua (però no és llengua materna de ningú) i 4 estan extintes:[34]
A més a més, hi ha registrades llengües que ara ja estan extintes:
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.
