From Wikipedia, the free encyclopedia
El arquebisbat d'Avinyó (francès: Archidiocèse d'Avignon, llatí: Archidioecesis Avenionensis) és una seu de l'Església Catòlica a França, sufragània de l'arquebisbat de Marsella. Al 2015 tenia 448.000 batejats sobre una població de 558.861 habitants. Actualment està regida per l'arquebisbe François Fonlupt.
Archidioecesis Avenionensis | |||||
Localització | |||||
---|---|---|---|---|---|
| |||||
França | |||||
Provença – Alps – Costa Blava | |||||
Parròquies | 176 | ||||
Població humana | |||||
Població | 557.548 (2018) (155,83 hab./km²) | ||||
Llengua utilitzada | francès | ||||
Religió | romà | ||||
Geografia | |||||
Part de | |||||
Superfície | 3.578 km² | ||||
Limita amb | |||||
Dades històriques | |||||
Anterior | |||||
Creació | segle iv | ||||
Següent | bisbat d'Avinyó | ||||
Patrocini | Pierre de Luxembourg | ||||
Catedral | Notre-Dame des Doms | ||||
Organització política | |||||
• Arquebisbe | François Fonlupt | ||||
Lloc web | diocese-avinyó.fr/spip/ |
La diòcesi comprèn part el departament francès de la Vaucluse, a la regió de Provença – Alps – Costa Blava.
La seu episcopal és la ciutat d'Avinyó, on es troba la catedral de Notre-Dame des Doms. A la diòcesi hi ha sis esglésies que han estat catedrals: Sant'Anna a Apt, San Zefirino a Carpentras, Santa Maria a Cavalhon, Santa Maria a Aurenja, i San Quinidio i Santa Maria de Natzaret a Vaison-la-Romaine. A la ciutat episcopal es troba també la basílica menor de Sant Pere.
El territori s'estén sobre 3.578 km², i està dividit en 176 parròquies, agrupades en 8 vicariats. Apt, Avinyó, Grande Avinyó, Carpentras, Cavaillon-L'Isle-sur-la-Sorgue, Orange-Bollène, Pertús i Vaison-la-Romaine-Valréas.[1]
La tradició atribueix la propagació del cristianisme a Avinyó a sant Ruf, que era el fill de Simó de Cirene, que va ajudar a Jesús a portar la creu al Gòlgota, i va ser enviat a la Gàl·lia per sant Pau, de qui era deixeble.
L'origen de la diòcesi és incert, testimoniat amb certesa al segle v. El papa Lleó I el 450 va assignar Avinyó a la província eclesiàstica de l'arxidiòcesi d'Arle, restant-la de la de Vienne. El primer bisbe documentat és Nectarius, que va participar en el concili de Riez del 439. A la segona meitat del segle vii la tradició situa l'episcopat de sant Agrícola, el patró d'Avinyó.
Entre els segles vii i ix, la diòcesi va experimentar un període de declivi a causa de l'ocupació sarraïna, que va acabar amb el domini dels reis de Provença, el que va afavorir la creació de capítols i monestirs.
Ja a finals del segle xi, era un lloc d'importància primordial, tant que el Papa Urbà II la visità dues vegades. Al segle següent van seguir les visites dels papes Gelasi II i Innocenci II i de nou en 1251 pel Papa Innocenci IV. El segle xii està dominat per la figura del gran bisbe Geoffroy I, organitzador de la ciutat i de la ciutat d'Avinyó, que va obtenir el 1155 pel Papa Adrià IV, i en 1157 per l'emperador Frederic I, la confirmació de les vastes possessions de la seva Església.
Al segle xiii, la diòcesi va veure la propagació de l'heretgia dels albigesos i un bon oponent en la persona del bisbe, originari de Bolonya, Zoen Tencarari, que van afirmar en particular, els ordes religiosos mendicants es van establir en la diòcesi.
El segle XIV es va iniciar amb la fundació de la universitat pel bisbe de Bertrand d'Aimini, durant l'episcopat del qual els papes van establir la seva residència a Avinyó (1309-1376). Si bé aquesta és la raó per la ciutat es va fer famosa, la diòcesi d'Avinyó sovint es confià al govern dels vicaris generals, els quals administraven en nom dels papes, els quals es reservaven per a sí el títol de bisbe.
El 21 de desembre de 1475, va ser elevada al rang d'arxidiòcesi metropolitana, amb les seus de bisbat de Carpentras, Cavaillon i Vaison com a sufragànies.
El segle XVI preocupà la violència que acompanyà la Reforma Protestant. Tot i la matança de valdesos a les muntanyes de Luberon de 1545 el bisbe d'Apt, passà al protestantisme i el Príncep d' Nassau va arribar a prohibir el culte catòlic al principat d'Orange. Avinyó, d'altra banda, va guanyar l'heretgia i l'arquebisbe François-Marie Taruzio va atendre amb zel per a l'aplicació dels cànons del Concili de Trento.
El període de la Contrarreforma va introduir a la diòcesi nous ordes religiosos: jesuïtes, felipons, carmelites descalços, saleses i ursulines. Gràcies també a aquests religiosos, el jansenisme no va funcionar bé i no es va establir a l'arxidiòcesi. A principis dels segles xvii i xviii es van establir tres nous seminaris a Avinyó, en generós compliment de les disposicions tridentines.
Al segle xviii, l'arxidiòcesia comprenia més de 50 parròquies, de les quals 13 es trobaven més enllà del Ròdan, al Languedoc, 25 sobre el Durance a Provença, 7 a la ciutat d'Avinyó i la resta al comtat Venaissí.
En l'època revolucionària s'imposà un vicari capítol reemplaçant l'arquebisbe Giovanni Carlo Vincenzo Jovius, tant és així que el papa Pius VI va protestar mitjançant l'encíclica Adeo Nota de 23 d'abril de 1791. No obstant això, la Constitució civil del clergat no va tenir èxit i els sacerdots que van jurar lleialtat van ser una petita minoria, mentre que la gran majoria, tot i el perill, va seguir exercint el ministeri sacerdotal en secret. Quatre sacerdots d'Avinyó van ser executats a París el 1792 i trenta-dues religioses van ser guillotinades a Orange el 1794. Van ser beatificades pel papa Pius XI.
Després del concordat amb la butlla Qui Christi Domini del Papa Pius VII del 29 de novembre de 1801, l'arxidiòcesi es va ampliar mitjançant la incorporació del territori de nombroses diòcesis suprimides: Alès (en part), Apt (en gran part), Carpentras, Cavaillon, Nîmes, Orange, Saint-Paul-Trois-Châteaux (en part), Sisteron (en una part molt petita), Usès i Vaison. A més, va incorporar algunes parròquies que anteriorment pertanyien a la diòcesi de Gap. No obstant això, al mateix temps va perdre el rang d'arxidiòcesi i es va convertir en sufragània de l'arxidiòcesi d'Ais. El nou territori diocesà incloïa els dos departaments de Vaucluse i Gard.
Al juny de 1817 s'estipulà un nou concordat entre la Santa Seu i el Govern francès, que va ser seguit el 27 de juliol de la butlla Commissa divinitus, amb la qual el Papa estava restaurant la seu metropolitana de Avinyó, amb Orange única diòcesi sufragània. No obstant això, atès que l'acord no va entrar en vigor, ja que no va ser ratificat pel Parlament de París, aquestes decisions no van tenir efecte.
El 6 d'octubre de 1822 amb la butlla Caritatis paternae el mateix Papa Pius VII va restablir la diòcesi de Nimes, amb territori desmembrat de la diòcesi d'Avinyó, i al mateix temps l'elevà de nou al rang metropolità, amb les diòcesis de Valence, Viviers, Nîmes i Montpeller com a sufragànies.
El 8 de desembre de 2002, amb la reorganització dels límits diocesans francesos, Avinyó va perdre el rang de seu metropolitana, tot i que conservava el títol d'arquebisbal, i es va convertir en part de la província eclesiàstica de Marsella.
La cronologia dels bisbes avinyonesos dels primers segles està molt influenciada pel descobriment d'un manuscrit, atribuït a Jean Savaron i anterior al segle xvi, redactat pel cartoixà Policap de la Rivera, abat de Bompas, i publicat a inicis del segle xvii, manuscrit que cap altre historiador posterior mai no ha pogut consultar en restar introbable. Això ha suscitat grans sospites que el manuscrit de Savaron pogués ser fals i que els 25 bisbes que aquest menciona abans de Sadurní siguin tots falsos.[2]
A finals del 2015, la diòcesi tenia 448.000 batejats sobre una població de 558.861 persones, equivalent al 80,2% del total.
any | població | sacerdots | diaques | religiosos | parròquies | ||||||
---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
batejats | total | % | total | clergat secular |
clergat regular |
batejats por sacerdot |
homes | dones | |||
1950 | 200.000 | 249.838 | 80,1 | 209 | 159 | 50 | 956 | 45 | 700 | 176 | |
1959 | 262.000 | 268.318 | 97,6 | 221 | 179 | 42 | 1.185 | 56 | 650 | 176 | |
1970 | 340.000 | 353.966 | 96,1 | 231 | 174 | 57 | 1.471 | 76 | 484 | 175 | |
1980 | 334.000 | 395.400 | 84,5 | 227 | 176 | 51 | 1.471 | 1 | 79 | 492 | 175 |
1990 | 406.000 | 463.700 | 87,6 | 241 | 148 | 93 | 1.684 | 7 | 151 | 349 | 178 |
1999 | 350.000 | 475.819 | 73,6 | 172 | 125 | 47 | 2.034 | 17 | 90 | 300 | 178 |
2000 | 350.000 | 500.138 | 70,0 | 166 | 122 | 44 | 2.108 | 19 | 86 | 278 | 178 |
2001 | 350.000 | 498.523 | 70,2 | 162 | 120 | 42 | 2.160 | 19 | 79 | 270 | 178 |
2002 | 350.000 | 498.523 | 70,2 | 164 | 122 | 42 | 2.134 | 19 | 78 | 257 | 178 |
2003 | 350.000 | 498.523 | 70,2 | 164 | 122 | 42 | 2.134 | 20 | 84 | 249 | 178 |
2004 | 350.000 | 498.523 | 70,2 | 182 | 120 | 62 | 1.923 | 18 | 105 | 237 | 178 |
2006 | 350.500 | 500.000 | 70,1 | 186 | 124 | 62 | 1.884 | 24 | 103 | 229 | 178 |
2012 | 405.100 | 554.000 | 73,1 | 186 | 123 | 63 | 2.177 | 27 | 97 | 174 | 179 |
2015 | 448.000 | 558.861 | 80,2 | 145 | 100 | 45 | 3.089 | 28 | 80 | 181 | 176 |
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.