From Wikipedia, the free encyclopedia
Un fàrmac antiagregant plaquetari (AP) és aquell que disminueix l'agregació plaquetària[1] i inhibeix la formació de trombes. Els antiagregants plaquetaris són eficaços en la circulació arterial, on els anticoagulants tenen poc efecte, i poden ser administrats tant per via oral com parenteral.[2] S'utilitzen àmpliament en la prevenció primària i secundària de la malaltia cerebrovascular trombòtica o en la malaltia cardiovascular.[3]
Dades clíniques | |
---|---|
Grup farmacològic | medicament i hematologic agent (en) |
ChEBI | 50427 |
A principis de la dècada de 1950, el metge estatunidenc Lawrence Craven (1883-1957) fou qui recomanà per primera vegada l'ús de l'aspirina per evitar els infarts de miocardi. Els britànics John Robert Vane i Priscilla Piper[4] i Harvey Weiss, investigador de l'Hospital del Mont Sinaí,[5] descrigueren els principals mecanismes antiagregants d'aquest fàrmac durant els anys 60.[6] Al llarg dels anys següents, diferents grups de recerca van descobrir les bases moleculars de l'agregació plaquetària. El 1994 la FDA aprovà la utilització de l'abciximab en angioplàsties coronàries i el 1998 va comprobar-se l'eficàcia dels primers inhibidors de la recaptació d'adenosina.[7]
Els mecanismes d'acció dels APs són molt diversos, però tots alteren d'una forma o d'una altra els processos d'activació de les plaquetes propis de l'hemostàsia primària.[8] Dita alteració pot ser permanent o reversible.[9]
En molts casos, és recomanable emprar una combinació d'APs -habitualment aspirina i un altre modificador de la funció plaquetària- per aconseguir una major efectivitat terapèutica.[10][11] Aquesta forma de tractament dual s'utilitza, per exemple, en la prevenció d'infarts cerebrals després d'un accident isquèmic transitori.[12]
Per tal d'evitar determinades complicacions postoperatòries, els APs es poden associar amb alguns tipus d'anticoagulants.[13] En certs supòsits, és possible combinar APs i anticoagulants orals d'acció directa no antagonistes de la vitamina K sense augmentar els riscos iatrogènics.[14] Amb la finalitat de minimitzar el possible desenvolupament d'hemorràgies digestives altes, pot ser convenient compaginar la presa d'APs amb la d'inhibidors de la bomba de protons.[15][16] S'han descrit altres fenòmens hemorràgics relacionats amb els APs: hematúria, equimosis cutànies, lesions purpúriques, sagnat gingival o hemoptisi. El nombre d'efectes adversos, però, és reduït si es compara amb la quantitat total de malalts que reben aquesta classe de medicaments.[17]
Es creu que les propietats de l'àcid protocatecúic,[18] una substància fenòlica present a les plantes del gènere Lonicera, podrien ser idònies per desenvolupar un nou AP amb un baix risc de complicacions hemorràgiques.[19] També s'han avaluat positivament els efectes antitrombòtics de la paeoniflorina[20] provinent de les arrels de Paeonia suffruticosa,[21] ja que és un compost que inhibeix de forma selectiva l'agregació plaquetària induïda per la fricció hemodinàmica sanguínia.[22] Diversos alcaloides d'origen vegetal que presenten característiques antiagregants molt versàtils es consideren bons candidats per formar part de futurs medicaments.[23]
Molts verins de serp contenen molècules que alteren la formació del tap plaquetari a través de diferents vies.[24] D'entre elles, les desintegrines (uns pèptids de baix pes molecular, rics en cisteïna i amb una seqüència arginina-glicina-àcid aspàrtic) purificades obtingudes de membres de la família Viperidae, com ara les provinents de l'espècie Protobothrops flavoviridis,[25] són potents inhibidors de l'agregació plaquetària.[26] Una toxina d'aquestes característiques, BmooPAi, provinent de la serp Bothrops moojeni,[27] es considera una base efectiva pel desenvolupament d'un potencial antiagregant plaquetari sense cap activitat col·lateral proteolítica, hemorràgica o fibrinolítica.[28] El descobriment d'un mètode per crear organoids de glàndules productores de verí de serp[29] ha creat noves perspectives en la recerca de compostos d'aquesta naturalesa. S'han publicat molts treballs sobre les propietats antiagregants de diverses substàncies provinents d'altres animals, com ara sangoneres o ratpenats hematòfags,[30] i una de les més actives és una proteïna anomenada anophelina,[31] una proteïna present a la saliva de mosquits del gènere Anopheles, la qual pot ser combinada amb determinats anticossos.[32]
La classe dels fàrmacs antiplaquetaris inclou:[33]
Paral·lelament a l'augment del nombre i de les formes d'acció d'aquests fàrmacs, s'han desenvolupat noves tècniques per avaluar la funció plaquetària i els resultats de la medicació antiagregant. El disseny simplificat d'algunes d'elles permet el seu ús en centres d'atenció primària,[91] facilitant així el correcte control dels pacients que prenen antiagregants de forma habitual, com -per exemple- els que sofreixen una coronariopatia obstructiva.[92]
Avui dia, uns dels aspectes més discutits entre els especialistes és la idoneïtat de les diferents combinacions d'APs i anticoagulants i el temps de durada òptim del seu ús en funció de les característiques dels subgrups de pacients sotmesos a intervencions cardiovasculars de tota mena.[93][94]
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.