Latin vulgar
From Wikipedia, the free encyclopedia
Lo latin vulgar, o latin popular (en latin : sermo vulgaris, « lo lengatge popular »), es un tèrme que conten los dialèctes vernaculars latinizats qu’existissián, subretot, dins las províncias occidentalas de l'Empèri romain fins a que, aquestes dialèctes, s'alunhen sempre mai del latin, sián gradualament transformada en lengas romanicas primitivas. Se considèra que la mutacion, començada vèrs lo sègle II amb de rèstes de cambiament precedent, s’acabèt vèrs lo sègle IX[1].
Aqueste sociolècte se destriava de la lenga literària del latin classic que siá dins sa prononciacion e son vocabular que dins sa gramatica. Tampauc cal pas lo confondre amb lo « latin contemporanèu », parlat e escrich per unas personas lo revandicant coma Lenga internacionala, qu’es de fach un latin classic aumentat de tèrmes necessaris a la comunicacion modèrna.
Unes aspèctes del latin vulgar apareguèron a l’escrich sonque a la fin de l’Empèri, mas es probable que d'autras ajan existit dins lo latin parlat, al mens dins las formas basilèctas del latin, plan d’ora.
Dins gaireben totas las definicions, l « latin vulgar », o « latin popular », aparéis coma una lenga subretot parlada e rarament escricha, lo latin escrich demorant mai pròche de latin classic. I a de bonas rasons per pensar que lo latin parlat s’asclèt en dialèctes divergents venent del substrat de las lengas italocelticas pendent aqueste periòde. Pas degun transcriguèt lo parlars quotidians dels latinofons penden lo quite periòde, e aquestes qu’estudian lo latin vulgar devon donc lo far utilizan de metòdes indirèctes.
La coneissença del latin vulgar ven de tres fonts màger. Primièra, la lingüistica contrastiva pòt servir a tornar bastir sas formas sosjacentas a partir de las lengas romanicas atestadas, per enseguida notar cossí diferisson del latin classic.
Segonda, de tèxte de gramatica normativa datant del periòde del latin tardièr condamnan d’errors linguisticas que los latinofòns avián tendéncia a commetre. Aqueste tèxtes son donc de bonas fonts sul biais que los latinofòns parlavan realament lor lenga.
Puèi, los solecismes e los usatges non classics, encontrats a l’escasença dins unes tèxtes en latin tardièr, enlusiva lo biais que parlavan lorq autors.