Al Andalós
From Wikipedia, the free encyclopedia
Al Andalós (arabi: الأندلس) èra lo nom arabi balhat a las parts de la Peninsula Iberica e de Septimània governadas pels arabis e musulmans nòrd-africans (jol nom generic de "moros"), mantun còp dins lo periòde entre 711 e 1492.[1][2][3]
A la seguida de la conquista,Al Andalós èra devesit en cinc regions administrativas correspondentas aperaquí a Andalosia, Galícia, Portugal, Castelha e Leon, Aragon, Catalonha, e Septimània.[4] Coma entitat politica, Al Andalús constituiguèt successivament una província del Califat Omeia, governat pel califa Al Walid I (711–750); de l'Emirat de Còrdoa (750–929); del Califat de Còrdoa (929–1031); e de las taifas, pichons reialmes eissits de l'esberlament del Califat de Còrdoa.
Dins los sègles seguents, Al Andalós venguèt una província de las dinastias musulmanas berbèras dels Almoravids e Almoads, se fragmentèt puèi en fòrça estats minors, que lo mai conegut foguèt l'Emirat de Granada. Pendent una granda part de son istòria, mai que mai jol Califat de Còrdoa, Al Andalús èra un breç del saber, e la vila de Còrdoa venguèt un centre cultural e economic màger a l'encòp dins lo Bacin Mediterranèu e lo mond islamic.
Durant una granda part de son istòria, Al Andalós foguèt en conflicte amb los reialmes crestians del nòrd. En 1085, Anfós VI de Leon e Castelha prenguèt Toledo, en precipitar la decadéncia progressiva fins a 1236, amb la casuda de Còrdoa, l'Emirat de Granada demorèt lo sol territòri musulman dins çò qu'es uèi Espanha. La Reconquesta Portuguesa culminèt en 1249 amb la presa de l'Algarve per Anfós III. En 1238, l'Emirat de Granada venguèt oficialament un estat tributari de la corona de Castelha, alavetz dirigida per lo rei Ferrand III. Lo 2 de genièr de 1492, Boabdil capitulèt e daissèt l'Emirat de Granada a la reina Isabèl Ièra de Castelha, que amb son marit Ferrand II d'Aragon èran ambedós los Reis Catolics. La reddicion foguèt la fin d'Al Andalús coma entitat politica.