Dit

Dit

Joan Baptista (1513-1516) de Leonardo da Vinci
Projectes germans
Article a la Viquipèdia
Multimèdia a Commons

Els dits són les extremitats articulades de les mans i els peus de l'ésser humà i d'alguns animals com els simis i altres vertebrats.

Dites populars

• Dits, dits per tocar l'orgue.^[1]

(var.) Dits, dits! va dir s'organista.^[2]

(var.) Dits, dits! deia el senyor Biel de l'orgue.^[2]

(var.) Dits, dits, que vent no en falta!^[2]

• El paladar són tres dits.^[1]
• Els dits de la mà no són tots iguals.^[2]

• En donar un dit, et prenen tota la mà.^[2]

(var.) En donar un dit, et prenen tot el braç.^[2]

(var.) En donar-li un dit pren tota la mà^[3]

• Més val un dit en es front que una quarterada a l'Horta.^[1]
• Qui menja oli, els dits se n'unta.^[2]

(var.) Qui mel maneja, els dits se n'unta.^[2]

• Qui té cinc dits a les mans, ja pot portar guants.^[2]
• Qui té mal al dit i el marit bonic, tot sovint se'l mira.^[2]
• Qui sà el dit se lliga, sanament el deslliga.^[2]
• Qui vol foc, amb sos dits el cerca.^[2]
• Te penses amb un dit tocar el cel, i tota sa mà no et basta.^[2]
• Tots els dits caben en es nas.^[2]

Endevinalles

• Deu arbres arrenglerats
  i de roques coronats.^[4]

• Un de llarguet,
  dos més baixets,
  un de menut i flac
  i un altre de més gruixut.^[4]

Frases fetes i locucions

• On sóc jo ningú alça el dit^[5]

Forma provocativa per la qual hom vol dir que no tolerarà l'ascenència ni el domini de ningú ja que es creu més fort o superior a tothom.

• Posar o ficar el dit o els dits a la boca^[3]

Fer confessar coses que no es volen dir.

Referències

1. 1 2 3 Conca, Maria (ed.). Els refranys catalans. València: Tres i Quatre, 1988 (L'Estel; 8). ISBN 8475022324. 
2. 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 Alcover, Antoni M.; Moll, Francesc de B. «Dit». A: Diccionari català-valencià-balear. Barcelona: IEC, 2002. 
3. 1 2 Aguiló i Fuster, 1982, p. 101.
4. 1 2 Amades, 1982.
5. ↑ Amades, 2006, p. 49.

Bibliografia

• Aguiló i Fuster, Marià. Diccionari Aguiló : materials lexicogràfics / aplegats per Marian Aguiló i Fuster ; revisats i publicats sota la cura de Pompeu Fabra i Manuel de Montoliu (en català). Vol. III: D i E. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 1982 (Biblioteca filològica de l'Institut d'Estudis Catalans). 
• Amades, Joan. Folklore de Catalunya. Vol. 2. Cançoner, cançons, refranys, endevinalles. 3a edició. Barcelona: Selecta, 1982. ISBN 84-298-0452-8. 
• Amades, Joan. Refranys i dites (Ed. facsímil) (en català). Tarragona: L'Agulla de cultura popular, 2006 (Biblioteca de tradicions populars, núm. 32). ISBN 8496294218.