- Pronúncia(i): /ˈha.bɛ.oː/
- Etimologia: De l'arrel protoindoeuropea *gʰabʰ- («agafar»), amb un desviament cap a un matís en el sentit causatiu o resultatiu: «he agafat» > «jo posseeixo».[1]
Verb
habeō (1a present?), habēs (2a present), habēre (infinitiu), habuī (perfet), habitum (supí)
- posseir, jo posseeixo
Habere fundum- Posseir terres
- ser l'amo, tenir possessió i domini, controlar
(animus) habet cuncta neque ipse habetur.- L'estat d'ànim és el que controla tot i alhora no és controlat per ningú.
- administrar, tenir el domini d'un territori o d'un càrrec administratiu
Rem publicam habere.- Administrar l'estat.
- contenir, jo continc
Nihil epistula habebat.- La carta no contenia res.
- portar posat, jo porto
Habere coronam in capite.- Portar la corona al cap.
- ocasionar, jo ocasiono
Pons magnum circuitum habebat.- El pont va ocasionar una llarga aturada.
- quedar-se, jo em quedo
Res tuas tibi habeas.- Queda't el que et pertany.
- conèixer, jo conec
Habes consilia nostra.- Tu coneixes les nostres intencions.
- ser considerat com, tenir per
Militibus habebatur fortissimus.- Era considerat pels soldats com el més fort.
- romandre, estar-s'hi, habitar
Quis istic habet?- Qui s'està allà?
- fer, jo faig
Habere supplicationes.- Fer les demandes.
- trobar-se, estar (parlant de l'estat d'ànim)
Ego me bene habeo.- Em trobo bé.
Notes
Encara que el verb català haver deriva de habeō, aquest no tenia el mateix sentit i l'expressió "hi ha" no existia en aquesta llengua, que emprava el verb esse amb aquesta funció o per expressar qui era el posseïdor com ara faríem amb el tenir. L'evolució es pot veure en aquests exemples: est mihi liber = «el llibre és meu» > «tinc un llibre»; haec domus mea est = «aquesta casa és meva» > «tinc aquesta casa».
Derivats
- abhibeō
- adhibeō
- antehabeō
- cohibeō
- dēbeō
|
- diribeō
- dubius
- exhibeō
- habēna
- habēns
|
|
|
Vegeu també
Julius Pokorny, Indogermanisches Etymologisches Woerterbuch, p.407-409