adir

Català

• Pronúncia⁽ⁱ⁾:

Oriental:	/əˈði/
Occidental:	nord-occidental /aˈði/
	valencià /aˈðiɾ/, /aˈði/

• Rimes: -i(ɾ)
• Etimologia: [1] Del llatí adīre. [2] Vegeu adir-se.

Verb

adir trans.

1. (dret) Acceptar o admetre una herència.

Conjugació

• Només s'usa en infinitiu.

Traduccions

Traduccions

• Castellà: adir ^(es)
• Llatí: adīre ^(la)

Verb

adir

1. Forma de l'infinitiu adir-se.

Miscel·lània

• Síl·labes: a·dir (2)
• Anagrames: àrid, dirà, radi, raid

Vegeu també

• Obres de referència: DIEC, DNV, GDLC, DCVB, Optimot
• Labernia y Esteller, Pere. Diccionari de la Llengua Catalana ab la correspondencia castellana y llatina., Tom I, Barcelona, 1864.

Català antic

• Etimologia: Del llatí adīre.

Verb

adir

1. adir (prendre possessió d’una herència)
2. dirigir-se, atènyer un fi.

Conjugació

Formes no personals
infinitiu	adir
gerundi	adint
participi	adit
Formes personals simples
indicatiu	io, yo, jo	tu	él, eyl, ell	nós, nosaltres	vós, vosaltres	éls, eyls, ells
present	adesc	adeixes	adeix	adim	adits	adeixen
					adiu
imperfet	adia	adies	adia	adíem	adíets	adien
					adíeu
passat simple	adí	adist	adí	adírem	adist	adiren
		adires		adim	adíreu
futur	adiré	adiràs	adirà	adirem	adireu	adiran
condicional	adiria	adiries	adiria	adiríem	adiríets	adirien
					adiríeu
subjuntiu	io, yo, jo	tu	él, eyl, ell	nós, nosaltres	vós, vosaltres	éls, eyls, ells
present	adesca	adesques	adesca	adíam	adíats	adesquen
				adim	adíau
					adiu
imperfet	adís	adisses	adís	adíssem	adíssets	adissen
	adira	adires	adira	adírem	adísseu	adiren
					adírets
					adíreu
imperatiu	–	tu	él, eyl, ell	nós, nosaltres	vós, vosaltres	éls, eyls, ells
present	–	adeix	adesca	adíam	adits	adesquen
	–			adim	adiu

Conjugació antiga

Vegeu també

• Obres de referència: DCVB

Castellà

• Pronúncia⁽ⁱ⁾:

Peninsular: \aˈðiɾ\

Americà: alt /aˈdiɾ/, baix \aˈðiɾ\

• Rimes: -iɾ
• Etimologia: Del llatí adire.

Verb

adir ‎(defectiu)

1. adir

Miscel·lània

• Síl·labes: a·dir (2)