compositor valencià From Wikipedia, the free encyclopedia
Vicent Martín i Soler (València, 2 de maig de 1754 - Sant Petersburg, 30 de gener de 1806)[1] va ser un compositor valencià, famós per les seves més de trenta òperes estrenades a Nàpols, Viena i Sant Petersburg, i una vintena de ballets.[2][3][4][5]
 |
No s'ha de confondre amb un altre compositor coetani seu, Antoni Soler i Ramos.. |
  | |
| Nom original | (es) Vicente Martín y Soler |
|---|---|
| Biografia | |
| Naixement | (es) Atanasio Martín Ignacio Vicente Tadeo Francisco Pellegrin Martín y Soler 2 maig 1754 València |
| Mort | 11 febrer 1806 (51 anys) Sant Petersburg (Rússia) |
| Sepultura | Vassilievskij Ostrov (S. Petersburg) |
| Nacionalitat |  País Valencià |
| Activitat | |
| Ocupació | Compositor |
| Gènere | Òpera |
| Estil | Classicisme |
  
 | |
Vicent Martín i Soler va néixer al carrer d'Abadia de Sant Martí, el 2 de maig de 1754, de pare valencià i mare catalana. El seu pare, Francesc Xavier Martín era cantant tenor a la catedral de València, va introduir-lo al cor de la catedral quan tenia 6 anys, també el va ensenyar a tocar el clavecí. La mare, Magdalena Soler, nascuda a Barcelona, de família de mestres artesans d'argent a la capital catalana.
Entre els sis i quinze anys cantà al cor de la catedral de València. A partir de 1775 es traslladà a Madrid i hi estrenà la que possiblement és la seva primera òpera, Il tutore burlato, després traduïda al castellà i adaptada en forma de sarsuela amb el títol de La Madrileña. A Madrid obtingué el favor del futur Carles IV i finalment es traslladà a Nàpols, a treballar amb la família reial (també borbònica).
Entre 1777 i 1785 Martín i Soler treballà a Nàpols, anys en què va consolidar la seva formació i va afermar la seva fama com a compositor. El 1779 aconseguí estrenar una òpera, Ifigenia in Aulide al gran teatre San Carlo. Anomenat popularment a Itàlia (Vincenzo) Martini lo Spagnuolo o il Valenziano, els anys següents la seva fama augmentà a tot Itàlia i les seves òperes es començaren a representar a altres ciutats.(Andrómaca, L'amore geloso, In amor ci vuol destrezza i Le burle per amore, entre d'altres).
El 1785 rebé una oferta per instal·lar-se a Viena i s'hi traslladà.[6] A Viena, gran capital de l'òpera italiana en aquells moments, Martín i Soler, que era el favorit de Josep II, amplià el seu cercle musical i feu ràpidament amistat amb el gran llibretista Lorenzo da Ponte, amb qui col·laborà en cinc òperes. El 1786 ja estrenà l'òpera Il burbero di buon cuore i tot seguit Una cosa rara, el seu èxit més espectacular, L'isola del piacere, i L'arbore de Diana. Segons el nombre de representacions a la cort, només superat algun any per Giovanni Paisiello, sembla que era el preferit del públic de Viena, per davant de Salieri i Mozart.
A finals d'estiu de 1788 li va arribar una oferta de la tsarina Caterina II per nomenar-lo compositor de la cort russa, oferta que acceptà. A Sant Petersburg compongué noves òperes, vegades en rus, com Gorè Bogatyr Kossomètovitx («El desgraciat heroi Kossomètovitx») amb libreto de la mateixa tsarina, i representà les seves òperes italianes anteriors. Entre 1793 i 1796 residí a Londres, on estrenà La capricciosa corretta també amb text de Da Ponte, que va tenir èxit, però el fracàs de l'estrena posterior, L'isola del piacere, l'obligà a retornar a Sant Petersburg. Hi compongué diversos ballets, com Didon abandonée (1792), Amour et Psyché (1793, basat en Psyché de Molière, Corneille i Quinault), Tancrède (1799) i Le retour de Poliorcète (1799). Els darrers anys a Rússia es dedicà bàsicament a l'ensenyament i compongué relativament poc. Morí el 30 de gener de 1806 a Sant Petersburg; és enterrat al cementiri de Wassiliewskij Ostrow.
La Dora festeggiante (Torí, 1783), amb poesia de Cesare Olivieri, i Il Sogno (Viena, 1787/1789), amb poesia de Martín i Soler amb Da Ponte, són les dues úniques cantates que es conserven de Martín i Soler.. Ambdues, juntament amb Il re Gerone (Nàpols, 1779), amb llibret de Luigi Serio, i La deità benefica (Sant Petersburg, 1790), amb text de Ferdinando Moretti, constitueixen el corpus principal de cantates profanes del compositor valencià.[7]
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.
