From Wikipedia, the free encyclopedia
Els vaixells medievals de l'Europa medieval van ser impulsats per veles o rem, o tots dos sistemes. N'hi havia una gran varietat, en la seva majoria basats en dissenys conservadors molt més antics. Encara que les comunicacions es van fer més àmplies i freqüents dintre d'Europa, no va significar la presència d'una varietat de millores, els fracassos experimentals eren costosos i rara vegada s'intentaven. Els vaixells del nord van ser influïts pels vaixells vikings,[3] mentre que els del sud pels vaixells clàssics o romans. Les diferents tradicions van utilitzar diferents mètodes de construcció; buc tinglat o clínquer al nord,[4] carvel al sud. Al final del període, la construcció carvel arribaria a dominar la construcció de grans vaixells. En aquest període també es veuria un canvi des del timó d'espadella o timó lateral al timó de codast a popa i el desenvolupament dels vaixells senzills als vaixells de diversos pals.
El knarr, és semblant al longship, era un tipus de vaixell de càrrega utilitzat pels vikings. Es diferenciava del drakkar en què era més gran i es va basar gairebé exclusivament en el seu aparell de vela quadra per a la propulsió.[5]
La coca (del flamenc kok) era una embarcació de vela de buc tinglat, o encavalcament, que va aparèixer per primera vegada en el segle ix,[6] i que va ser àmpliament utilitzada en el segle xii,[7] sobretot per al comerç marítim de la Lliga Hanseàtica a la mar Bàltica. Amb un únic pal amb una vela quadra, la nau mesurava de 15–25 metres de llarg i tenia una mànega de 5 a 8 metres. Les naus més grans podien transportar una càrrega de fins a 200 tones.[8]
El seu fons pla els permetia assentar-se millor en el port, el que facilitava la seva càrrega i descàrrega. Les seves altes parts laterals van fer més difícil l'atac enfront dels pirates.[9]
La coca es feia servir per al transport de mercaderies i tropes, principalment per anglesos i normands, i apareixen a la Mediterrània al segle xiii.[10]
L'embarcació urca es documenta per primera vegada en el segle x, de gran amplada en el seu centre, d'uns 40 m de llarg, que podia ser de càrrega per al transport de mercaderies o de guerra i que va ser utilitzada durant tota l'edat mitjana i en el segle xvi, quan s'associa particularment amb el Bàltic i la Lliga Hanseàtica, fins al segle xviii.[11] Aquests bucs finals podrien ser tan grans com grans vaixells contemporanis. el Jesús de Lübeck de 1544 era un vaixell de 700 tones, el mateix que el Mary Rose.[12]
Existeix una certa evidència d'una hibridació amb la forma de la coca, que mostra la urca després de la construcció.[13] Altres autors han suggerit que els cascs finals van ser parcialment integrat a caravel·les.[14]
La caravel·la fou una nau desenvolupada pels portuguesos, va ser perfeccionada a l'Escola de Navegació de Sagres, fundada per Enric el Navegant a començament del segle xv; el model portuguès es va imposar a la resta de la península Ibèrica, sobretot a Andalusia, on es va crear la caravel·la d'aparell rodó, i es va utilitzar d'ençà el segle xv per als viatges d'exploració oceànica.[15] A diferència del drakar i la coca, es va utilitzar el mètode de construcció carvel. Podria ser qualsevol aparell de vela quadra i vela llatina (Caravel·la rodona) o solament vela llatina (Caravel·la llatina). Els exemples més famosos de caravel·les van ser La Niña i La Pinta.
La carraca era un tipus de vaixell inventat al sud d'Europa durant el segle xv i en particular desenvolupat a Portugal en el mateix segle. Era un vaixell més gran que la caravel·la. El vaixell de Colom, la Santa Maria era una nau. Però alguns estudiosos la defineixen com una carraca. Les naus comandades per Vasco de Gama com el Sao Gabriel en el seu primer viatge a l'Índia el 1497-1499, amb sis veles, un castell de popa un castell de proa i un bauprès, ja tenien les característiques completes i el disseny de la carraca típica. La carraca va ser un dels dissenys de naus de més gran influència en la història; mentre que els bucs es van fer més especialitzats en els segles següents, el disseny bàsic es va mantenir sense canvis durant tot aquest període.[16]
Les galeres van estar en ús per al comerç i la guerra, almenys d'ençà el segle viii aC. i es van mantenir durant tota l'Edat Mitjana. El rem va ser el mètode principal de propulsió, que s'adapta bé per als vents, sovint inconstantes, del Mediterrani, on van ser utilitzades principalment. Les galeres també es van usar en les aigües del nord d'Europa, però en menor quantitat, ja que el seu baix calat i la falta d'estabilitat en els mars agitats les feien molt vulnerables.
Durant el segle xiv les galeres de la Corona d'Aragó es classificaven en tres categories, en funció de la seva mida, sent de major a menor, grosses, bastardes i subtils. La tripulació de les galeres catalanes incloïa quaranta ballesters per les grosses i trenta per les subtils, amb missió d'atacar amb dards les cobertes enemigues.[17] La galera reial estava fora de la classificació.[18] El seu ús militar fou molt important.[19]
El drakkar va ser un tipus de nau que va aparèixer per primera vegada aproximadament en el segle ix, es va desenvolupar durant un període de segles i es va ser perfeccionat pels seus més famosos usuaris, els vikings. Els vaixells estaven construïdes amb tinglat o tingladillo, que es caracteritza pel fet que les taules usades per a la construcció de l'empostissat del vaixell se sobreposen les unes a les altres.[4]
El balinger era un vaixell de rems de construcció tinglat, inicialment amb un sol pal, però en el segle xv els de major mida tenien un segon màstil.[20] Per regla general eren petits de 40-60 tones, però es documenten de fins a 120 tones. Els balingers eren populars en el Golf de Biscaia i el Canal Anglès i es van utilitzar per al comerç i la guerra. Ràpid i amb gran flexibilitat de rems i les veles per a la propulsió, van ser utilitzats comunament pels pirates.[21]
.png)
El Birlinn era de construcció tinglat i podia ser a vela o rem. Tenia un sol pal amb una vela quadrada. Les embarcacions més petites d'aquest tipus podien haver tingut dotze rems, amb el vaixell més gran el West Highland va arribar a tenir fins quaranta. Durant més de quatre-cents anys, fins al segle xvii, el Birlinn va ser el vaixell dominant a les Illes Hèbrides.
Un informe de 1615 al Consell Privat d'Escòcia va fer una distinció entre galeres, tenir entre 18 i 20 rems, i birlinns, amb entre 12 i 18 rems. No hi va haver cap suggeriment de les diferències estructurals. L'informe va indicar que hi havia tres homes per rem.[22]
Tota la informació que es coneix sobre vaixells medievals es basa en documents que han estat o foren conservats i pogueren ser estudiats. Principalment documents escrits, però també pintures, monedes, miniatures i altres formes artístiques.
(Equivalent a l'anglès "balinguer")[23][24] Un balener era una barca grossa o una nau petita, que navegava a vela principalment.[25]
Un bergantí medieval era un vaixell que es desplaçava bàsicament a rems. Un bergantí d'ençà el segle xix, es un vaixell que només navega a vela.
| « | 12 de setembre de 1464: Aquest die se perlongaren de la plaja de Barchinona aquelles XIIII fustes armades que lo senyor rey desempatxà per defensió del principat de Cathalunya, e de les quals
fonch capità lo senyor don Pedro de Portogal, ço és, III naus, quatre galeres, III galiotes, II calaveres e dos bergantins |
» |
| — Dietaris de la Generalitat de Catalunya. Volum I, 1411-1539. Pàgina 183. | ||
Bergantín, es una embarcacion de baxo bordo de 10 a 12 remos, y bancos, d'un hombre en cada uno. Siguense las “fragatas de baxo bordo » de que arriba hize mencion que fuelen tener menos remos.[40]
| « | ... E ab aytant cant nos haguem be feites nostres fazendes en Montpestler, e be e honradament de nos, faem armar lo bus de Montpestler qui era de .LXXX. rems: e uenguem nosen tro a Cotliure, e per terra uenguem nosen puys a Valencia... | » |
| — Llibre dels fets. Capítol 305. | ||
Un currach (curach en irlandès) era una mena de vaixell amb estructura de fusta i folre de cuir. Generalment era de dimensions petites. Sembla que alguns models antics disposaven de quilla, vela, arbre i timó d'espadella, i podien arribar als 60 peus d'eslora (uns 20 metres).[48]
Les maones o mahones eren vaixells de transport turcs. Inicialment no foren altra cosa que galeres grosses o galiasses. Al final perderen els rems i només anaven propulsades a vela.[45]
A l'Imperi Romà d'Orient hi havia tres tipus bàsics de vaixells de guerra: el dromon, el pamphylos i l'ousiakos. Les dotacions respectives eren d'uns 200, 120 i 100 tripulants.[70] L'expert Lionel Casson indica unes xifres de 120-160 tripulants per als pàmfils romans d'Orient.[71] Els pàmfils eren molt semblants a les galiotes dels segles XIII-XV. Amb una eslora d'uns 20 metres eren birrems que podien navegar a vela (amb un arbre i una vela llatina). Per cada banda hi havia dues fileres de rems. Segons alguns autors, en la filera superior hi havia dos remers per rem mentre que en els rems de la filera inferior vogava un únic galiot per rem.[72]
En sentit clàssic i medieval, un pontó era una embarcació de fons pla i de poc calat, especialment adequada per a fer serveis de transport en rius i ports.[76]
De l'època romana, hi ha un exemple de Juli Cèsar[77] i un altre de Aule Gel·li (“pontones”).[78]
Vaixell de dos pals, semblant al bergantí que navegava a vela i a rem.[82]
Una sagetia era una mena de galera petita, àgil i veloç.[85]
Una tafurea era una embarcació medieval usada per a transportar cavalls i ginys de guerra. Era molt plana, amb molta mànega i calava poc.[89]
Embarcació petita, d'un sol pal i de vela llatina, baixa de proa i amb un petit castell a popa.[95]
.jpg)
Bàsicament els vaixells medievals eren modificacions dels vaixells romans. Aulus Gellius va donar una llista de les embarcacions del seu temps (prop del 180 dC). Llista que pot ser comparada amb la terminologia dels documents medievals.[78]
El llibre 19 (XIX) tracta de diversos vaixells: De navibus…[106]
Alguns versos de l'obra anomenen els tipus de vaixells que intervengueren en la conquesta de Mallorca de la Croada pisano-catalana.[107]
| « | Hoc varie fiunt diviso robore naves: Gatti, drumones, garabi, celeresque galee, |
» |
| — Liber Maiolichinus. | ||
Aparentment, en l'obra esmentada i altres, Latini només emprava el terme nau ("nef") en sentit genèric.[108]
E la quantitat de l'estol fo aital que hi hac vint-e-cinc naus complides, e divuit tarides, e dotze galees, e entre buces et galiots cent. E així foren cent-cinquanta llenys cabdals menys de les barques menudes.
... e les naus e los xelandrins els lenys e les tarides foren stablertes e carregades de bescuyt, e de farina, e de civada, e de carn, e de formatges, e de vin e d'aigua; e les establies dels cavalls foren aparellades...[104]
Aquest codi del rei Alfonso X de Castella, acabat el 1303 i mai no posat en pràctica, parla de tipus de vaixells. La versió més antiga i correcta no esmenta les “caravelas”.[109] Els termes relacionats són interessants: carracas, carracones, buzos, taridas, cocas, leños, halocas, barcas.
Benedetto Cotrugli fou autor d'un llibre de navegació (“De navigatione” ; Nàpols 1464) que no es va arribar a publicar, però que es conserva en forma de manuscrit. Es tracta d'una obra que pot consultar-se en una transcripció digitalitzada a cura de Piero Falchetta . També el manuscrit original pot llegir-se de franc (Manuscrit Beinecke MS 557, Yale University Library, Beinecke Rare Book and Manuscript Library).
Cotrugli esmenta i descriu alguns tipus de vaixells medievals: nave, nave di convento, balonieri (50, 60 rems), caravelle, barcosi, barcie, marsiliane, marani, barcosi, carachie, barcie, urche, burchi, liuti.
Les més importants i les primeres descrites eren les naus, amb tres arbres o pals: mestre, trinquet a proa i mitjana a popa. Les naus disposaven d'una quilla profunda i tenien un calat considerable. Les marselleses (marsigliane) no tenien quilla i, pel seu fons pla, calaven molt poc. Les carraques (carachie) se situaven entre les naus i les marselleses. Disposaven de quilla però el fons del seu buc era més pla que el de les naus.
| « | Carachie sono navilii facti quasi alla marsigliana, intra nave et marsiliana, et quisti navilii usano multo gli homini dellu regame Monopoli, Trani, Pulignano, Otranto, Brindiçi, etc. et la Morea et Graecia. | » |
| — De navigatione. Benedetto Cotrugli. | ||
Els estudis d'Auguste Jal, militar francès especialitzat en temes nàutics, són molt interessants. Els més importants són els següents:
| « | ...Dans l'intérêt de mon travail sur la langue maritime, je recueillis beaucoup de mots catalans à Marseille, de mots provençaux dans l'arsenal de Toulon, de mots espagnols et siciliens à bord du navire de Palerme sur lequel je m’embarcai...(Pàgina 5; 12/503 del document). | » |
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.