Tafurea

Una tafurea era una embarcació medieval usada per a transport en general i, en accions militars, per a transportar cavalls i ginys de guerra. Era molt plana, amb molta mànega i calava poc.^[1]

Vista lateral d'una tarida habilitada pel transport de cavalls. Una tafurea era molt semblant.

Etimologia

En el volum 2 del Glossaire nautique,^[2] August Jal indica les variants del terme, sense especificar una etimologia clara:

• taforea, tafurea, tafureya, tafuria (en espanyol i portuguès !!)^[3]

• tafarese, en italià

• taforie, tafforée, en francès antic

• tafurea^[4]

• ^[5]

«	... Es digué Tafurera o Tafurea, i era una mena de nau camussa per a conduir cavallo, essent pel seu nom d'origen aràbic (taifuria) .	»
— Ignaso Bó i Singla. Marina catalana medieval.

Descripcions concretes

• 1365. Philippe de Mezières va oferir una descripció prou detallada d'una tafurea (de l'any 1365) en la seva obra Songe du vieil pelerin.
  • "La tafurea és un vaixell de mar de 20 o 30 bancs i que pot portar de 16 a 20 cavalls. Té una gran porta a la popa i navega en 2 o 3 pams d'aigua..." ^[6]

• 1532. Segons explicava el cronista Gonzalo Fernández de Oviedo y Valdés, l'explorador Diego de Ordás va transformar una nau en tafurea suprimint castells i superestructures.^[7]

Documents

• 1365. Pere I de Xipre va emprar 16 tafurees ("taforesse”, “taforesses”) en la presa d'Alexandria .^[6]
• 1420. En l'expedició d'Alfons el Magnànim cap a Sardenya hi participaren algunes tafurees.^[8]
• 1505.^[9][10]
• 1509. En la Presa d'Orà hi participaren algunes tafurees.^[11]
  • En la pàgina 424 de l'obra de referència s'esmenten tres tafurees amb capacitat de transportar 50, 18 i 13 cavalls, respectivament.
• 1513. Estol de Portugal amb taforees.^[12]

Referències

1. DCVB: Tafurea.
2. Augustin Jal. Glossaire nautique: Répertoire polyglotte de termes de marine anciens et modernes. Bottega d'Erasmo, 1848, p. 1419–.
3. Augustin Jal. Documents inédits sur l'histoire de la marine au XVIe siècle: (manuscripts nos 9649-3, 7972-8, et 7168-33-a de la Bibliothèque royale). Imprimerie royale, 1842, p. 77–.
4. Dozy, R.P.A.; Englemann, W.H.. Glossaire des mots espagnols et portugais dérivés de l'arabe (en francès). E.J. Brill, 1869, p. 345.
5. Ignacio Bó y Singla. Marina catalana medieval. Editorial catalana, s.a., 1922.
6. R. Barton Palmer. La Prise D'Alixandre: The Taking of Alexandria. Routledge, 17 juny 2013, p. 438–. ISBN 978-1-134-82474-8.
7. Gonzalo Fernández de Oviedo y Valdés. Historia general y natural de las Indias, islas y tierra-firme del Mar Océano: Publicala la Real Acad. de la historia, cotejado con el codice original, enriquecida con las enmiendas y adiciones del autor, e illustrada con la vida y el judicio de las obras del mismo por Jos. Amador de los Rios. Real Acad. de la Historia, 1852, p. 216–.
8. Antonio de CAPMANY. Ordenanzas de las armadas navales de la corona de Aragón. Imp. Real, 1787, p. 1–.
9. Ramón Menéndez Pidal. Estudios dedicados a Ménendez Pidal. Consejo superior de investigaciones cientificas, 1950.
10. Vittori, G. Tesoro de las tres lenguas española, francesa, y italiana (en castellà). de l'imprimerie de Jaques Crespin, 1644, p. 2-PA275.
11. Historia organica de las armas de infanteria y caballeria españolas: desde la creacion del ejercito permanente hasta el dia. D. B. Gonzalez, 1851, p. 424–.
12. Damian de Goes. Chronica do rei dom Emanuel (de Portugal). Francisco Correa, 1567, p. 4791–.