From Wikipedia, the free encyclopedia
Una txeca[1] (anteriorment escrit també txeka) era una instal·lació que durant la guerra civil espanyola utilitzaven els milicians del bàndol republicà —especialment els partits i sindicats d'esquerra-[2] per detenir, interrogar, jutjar de forma sumaríssima i executar sospitosos de simpatitzar amb el bàndol contrari.[3][4][5] En general, eren conegudes pel carrer on es trobaven, o bé pel nom de qui les dirigia. A part de les que depenien directament del Govern de la República —com la txeca de Bellas Artes o de Fomento—,[6] diversos partits polítics, ateneus, comitès, sindicats o organitzacions vinculats al Front Popular o a la CNT en tenien una.
La insurrecció armada contra el govern de la II República va triomfar només en alguns llocs d'Espanya. Per la qual cosa Espanya va quedar dividida en dues zones que es definien com la Espanya legítima.[7] En la zona que havia fracassat la rebel·lió, les institucions van quedar summament afeblides i el Govern va decidir cedir a la demanda de les organitzacions obreres que lliuressin armes als seus militants.[8] D'aquesta forma, es va desencadenar el moviment revolucionari que els revoltats deien combatre.[9] La combinació de tots dos factors, el procés revolucionari mitjançant el qual les organitzacions esquerranes van tractar de suplir les manques de l'afeblit aparell estatal i la rebel·lió encapçalada pels militars insurrectes que amenaçava propagar-se, van desencadenar a la zona anomenada «republicana» un moviment repressor freturós de direcció i uniformitat que fou de gran intensitat durant els primers mesos de la guerra. Dins d'aquest moviment repressor, alguns grups irregulars que van actuar en els primers mesos del conflicte han estat qualificats per algun historiador com esquadrons de la mort, encara que el terme no estava en vigor en l'època dels fets.[10]
Els motius que el procés repressiu en zona republicana fos tan dispers i sagnant són diversos:
Encara que la paraula «txeca» sigui avui utilitzada despectivament pels sectors més crítics amb aquest fenomen, el terme va ser en el seu moment assumit pels seus propis creadors i utilitzat pels simpatitzants de tots dos bàndols.[22] La denominació procedeix de l'apòcope de la Comissió Extraordinària (Txrezvitxàinaia Komissia) creada a Rússia l'any 1917 pels bolxevics per reprimir amb duresa qualsevol acte considerat com contrarrevolucionari.[23]
L'historiador Peter Wyden, en la seva obra La guerra apassionada, descriu la txeca de la següent manera:
« | Amb el nom de txeca han passat a la història els cossos de recerca creats pels partits polítics i sindicats d'esquerres a les grans ciutats de la rereguarda republicana en fracassar el pronunciament militar de juliol de 1936. El nom procedia de la primera policia política soviètica creada a Rússia l'any 1917. TXEKA és la sigla russa de Comissió Extraordinària Panrussa per a la supressió de la contrarevolució i del sabotatge, precursora de l'OGPV, NKVD i KGB.[24] | » |
Partint d'aquest concepte, s'exclouen alguns organismes que van participar en la repressió dels insurgents i es discuteix la inclusió o no d'uns altres.
Encara que molt disminuïda pel caos produït per la rebel·lió, l'administració de justícia tradicional no va desaparèixer totalment. Certs casos, com el del general Fanjul, van ser enjudiciats per tribunals constituïts amb unes certes garanties, si bé en un ambient que no propiciava la indulgència. A vegades, els mateixos jutges serien els qui investigarien alguns dels excessos de les txeques. Les autoritats van crear amb el temps uns tribunals mixtes en els quals, encara que hi havia jutges professionals, predominaven els jurats simpatitzants de les organitzacions esquerranes.[25] Aquests òrgans judicials no van ser confosos amb les txeques ni tan sols pel Ministeri de Justícia del règim de Franco després de la victòria bèl·lica. La Causa General dedica el seu capítol XI al que denomina «Justícia roja»,[26] separant-lo del Capítol IV dedicat a les txeques.[27]
És discutida la consideració o no com a txeques dels llocs de les Milícies de Vigilància de Rereguarda, dels quals existien 35 a Madrid, o la seu del Departament Especial d'Informació de l'Estat (DEDIDE) del carrer d'O'Donnell.[28]
D'altra banda, van existir certs grups repressius, ja fossin oficiosos creats per organitzacions polítiques, ja fossin oficials però amb una actuació molt autònoma, que realitzaven una labor molt similar a la de les txeques però de forma volant, és a dir, sense comptar amb un centre de detenció i interrogatori estable. Aquestes organitzacions practicaven detencions i realitzaven confiscacions però els detinguts que no eren assassinats per elles eren lliurats a txeques pròpiament dites. Encara que solen estar inclosos en les relacions de txeques fetes per diversos historiadors, alguns discuteixen la seva consideració com a tals.[28] En qualsevol cas, la seva actuació no es distingia molt de la de les txeques en sentit estricte. Entre aquests grups destaquen:
Cas a part és el del Servei d'Informació Militar (SIM), creat pel ministre de Defensa Indalecio Prieto a l'agost de 1937 per intentar unificar els diversos serveis d'intel·ligència i que va arribar a estar dirigit per Ángel Pedrero (ajudant i successor d'Agapito García Atadell).[31] La seva naturalesa oficial i la centralització amb la qual actuava l’allunyen, aparentment, del concepte de txeca tal com és entès en l'Espanya de l'època. A més, fins i tot els seus més durs crítics reconeixen que va ser molt més eficaç que les txeques milicianes en la repressió de la cinquena columna.[32] No obstant això, aquest organisme va caure aviat en l'òrbita del cada vegada més influent Partit Comunista, i va realitzar nombroses actuacions repressives irregulars, arribant a crear presons secretes sense el coneixement del President Negrín.[33] Algunes de les seves instal·lacions, per tant, han merescut la qualificació de txeques tant per part de contemporanis com d'historiadors.[34][nota 2] La seva activitat repressora es va anar ampliant a altres sectors del mateix bàndol republicà enfrontats al PCE i el PSUC, com la CNT i el POUM.
Encara que determinats autors atribueixen al mateix SIM la repressió dels comunistes dissidents del POUM, altres historiadors prefereixen parlar simplement de presons secretes comunistes, algunes d'elles gestionades per la mateixa policia política soviètica, el NKVD. La víctima més significada d'aquesta repressió selectiva realitzada en 1937 (i probablement la més notòria de les víctimes de les txeques, que solien ser anònims ciutadans) va ser el dirigent del POUM Andreu Nin, qui, després de ser detingut per la policia, va desaparèixer en circumstàncies fosques. Malgrat la campanya propagandística desenvolupada pel PCE que afirmava que s'havia unit als rebels, sens dubte fou assassinat en una presó secreta comunista.[35][36][nota 3]
Els milicians o agents al servei de les txeques solien actuar a instàncies de denúncies anònimes,[37] moltes vegades procedents de servents, deutors o enemics dels denunciats.[11] Solien practicar les detencions en fosquejar, identificant-se tan sols de forma verbal.[37] La detenció solia anar acompanyada d'un registre domiciliari que comportava la confiscació dels béns de valor del sospitós.[38] A vegades, procedien a l'execució del detingut sense més tràmit, però l'usual era conduir-lo a la txeca perquè prestés declaració. Allí, en un ambient hostil,[39] sense garanties processals de cap tipus i en escàs lapse de temps, el ciutadà era interrogat sobre qüestions diverses que, sense saber-ho, podien comportar la seva execució.[37] Determinades txeques van utilitzar brutals mètodes de tortura per obtenir millors resultats en aquesta labor.[40] Com és lògic, l'absoluta falta de garanties del sistema va propiciar que proliferessin txeques formades per mers delinqüents que, utilitzant els mateixos procediments, s'enriquien assassinant persones innocents.[41]
Teòricament, els destinataris de la repressió eren els quintacolumnistes, persones que actuaven en la clandestinitat al servei dels revoltats. De fet, aquests sabotejadors i espies existien i operaven en zona republicana, i una part dels detinguts pels txequistes responien a aquest perfil; no obstant això, la seva activitat d'espionatge i sabotatge era més aviat modesta.[16] A Barcelona, algunes víctimes de la repressió van ser els pistolers que havien practicat un autèntic terrorisme contra la CNT durant anys.[42] A més d'aquests objectius de revenja lògics, l'absolut descontrol amb el qual actuaven els milicians i la total absència de garanties per als detinguts, va fer que moltes altres persones es convertissin en víctimes seves per motius diversos: pertànyer a una determinada classe social,[43] tenir idees polítiques conservadores i àdhuc liberals, professar la fe catòlica,[42] haver estat denunciat per una picabaralla personal, atrevir-se a acudir a la txeca a protestar per la detenció d'un familiar o amic o, simplement, disposar de béns que poguessin ser confiscats. L'autoritat dels milicians, recolzada en la força de les armes, era indiscutible.
En les txeques més institucionalitzades, com el Comitè Provincial d'Investigació Pública, existien tribunals composts per membres de les organitzacions polítiques d'esquerres encarregats de decidir la sort dels detinguts.[43] Els seus membres mancaven de tota formació jurídica i, en moltes ocasions i a causa de la seva extracció social, d'una mínima formació. El detingut mancava de dret a la defensa i ignorava quins eren els càrrecs, que anava intuint en funció de les preguntes realitzades. La destinació de l'arrestat podia seguir tres camins: la llibertat, la mort i, a vegades, l'ingrés a presó. La condemna a mort era definitiva, inapel·lable i d'immediata execució, sense que la decisió fos argumentada documentalment. La víctima era conduïda per milicians a un lloc apartat en el que es denominava el passeig per influència de les pel·lícules de gàngsters.[22] Una vegada allí, se l'executava. A Madrid, la Direcció General de Seguretat (DGS) recopilava fotografies de tots els cadàvers que apareixien amb signes de violència perquè els familiars poguessin identificar-los i esclarir la trista destinació dels seus afins.[37]
Segons Josep Flavià, el govern de la Generalitat es preocupà i s'esforçà per humanitzar els seus mètodes, però el govern de la República, al·legant raons de guerra, tendia a fer-los més rigorosos.[44]
El nombre total de txeques existents a Espanya és discutit i va variar segons l'època, perquè no totes van operar de forma simultània. César Vidal estima que foren 331.[45] Estaven situades principalment a Madrid,[23] València i Barcelona,[24] moltes d'elles a pisos confiscats o esglésies. A continuació, s'enumeren algunes de les més conegudes:
La majoria dels historiadors solen coincidir que el major nombre de txeques es va concentrar a Madrid, considerant que el seu nombre (variable segons es considerin o no com a txeques a determinats organismes) no baixava de dos-centes.[46][37] Algunes van ser:
Als primers moments de confusió, la repressió a Barcelona va ser encapçalada pels anarquistes a través de les Patrulles de Control. De vegades, aquests grups estaven guiats per personatges sense escrúpols, com Dionís Eroles i Manuel Escorza. Aquests grups van crear txeques en les quals es detenia a sospitosos i es decidia el seu passeig.[57]
Més endavant, la repressió va canviar de protagonistes. El responsable de l'NKVD a Catalunya Ernő Gerő, conegut també com a Pedro, va ser un dels principals promotors de les txeques barcelonines.[58]Alphonse Laurencic va ser el gran promotor, ideòleg i constructor de les txeques del Servei d'Informació Militar dels carrers de Vallmajor i de Saragossa a Barcelona.[59] Hi va dissenyar unes cel·les que utilitzaven de forma innovadora l'art contemporani al servei de la tortura. Les cel·les eren petits cubicles enquitranats perquè es reescalfessin amb la calor del sol. La taula que servia de llit estava inclinada per impedir el repòs. Una sèrie de maons col·locats pel sòl impedia passejar pel recinte. Quant a les parets, alguna era corba i totes estaven decorades amb motius geomètrics que creaven efectes òptics i simulaven moviment. Finalment, se seleccionaven els colors per produir inquietud en el reclús. El resultat era un entorn eixordador que trencava els nervis de la víctima.[60]
César Alcalá comptabilitza i enumera un total de 46 txeques,[61] algunes de les quals són:
També dins de Catalunya va destacar el Comitè de Salut Pública de Lleida, organisme controlat pel POUM que va aconseguir eliminar a més de 250 persones durant el primer mes de la guerra. Posteriorment, el «tribunal popular» que es va crear per donar cobertura a la repressió de suposats contrarevolucionaris acabaria amb altres persones. El seu zel seria elogiat per la premsa local, que lloava «la no subjecció de les sentències a les normes de cap codi».[67]
A Màlaga, després d'un breu període en el qual coexisteixen diferents centres de poder, va acabar imposant-se un Comitè de Salut Pública controlat per la FAI.[68] Entre agost i setembre, unes 1.100 persones van ser assassinades a la ciutat.[69] Un nombre significatiu tenint en compte la població d'aquesta capital andalusa. Malgrat les condemnes públiques fets per partits i sindicats, els assassinats van continuar fins a la caiguda de la ciutat al febrer de 1937,[70] quan van ser substituïts per una salvatge repressió de signe contrari.[71]
Setembre de 1936 va ser el pitjor mes de la repressió a Llevant. Es calcula que unes 4715 persones van ser assassinades durant aquest mes.[72] Algunes de les txeques que van operar a València van ser les següents:
En Múrcia va existir una txeca controlada pel PCE situada primer al Carrer del Triquete i després traslladada a un edifici situat al Carrer Frenería (a esquena del carrer Madre de Dios). La dirigien Ramón Torrecillas Guijarro i Domingo Ranchal, policies provisionals que van arribar a la ciutat al costat del governador civil comunista Cabo Giorla. Van crear diverses brigades que van practicar registres, detencions, simulacres d'execucions i altres tortures de divers tipus i, per descomptat, assassinats. Dins del clima d'enfrontament entre diverses forces polítiques, l'actuació de la Txeca de Madre de Dios va ser denunciada per socialistes i anarquistes i va transcendir a la premsa, conduint a la intervenció de les autoritats. Els txequistes van ser detinguts per ordre judicial i la premsa llibertària xifrava en seixanta el nombre de persones que havien passat per les seves mans. Mesos després no s'havia celebrat cap judici i el Partit Comunista reclamava l'alliberament dels detinguts, als quals no considerava mereixedors de cap càstig. Fora d'aquesta txeca, van existir altres locals que no eren expressament denominats com a «txeca» però en els quals també es va torturar i va assassinar detinguts; principalment en locals de partits polítics.
Després de la guerra, el nou règim del general Franco va instruir la Causa General, en el curs de la qual van ser jutjades 21 persones implicades en els fets. El fiscal va sol·licitar penes que anaven des de la pena de mort en el cas de Ranchal fins als sis anys en el cas de José Carva Rey; en aquest cas malgrat reconèixer-se expressament que «havia tingut una actuació moderada, sense que se li conegués intervenció contra les persones de significació nacional, ni participés en maltractaments», evidenciant així que també la repressió franquista es movia per criteris més polítics que jurídics.[75]
« | (...) les txeques del SIM eren tenebroses, instal·lades en antigues cases i convents. El règim de tortures que s'aplicava era el procediment brutal: pallisses amb fuets de cautxú, seguides de dutxes molt fredes, simulacres d'afusellament i altres turments horrorosos i sagnants. Els consellers russos van modernitzar aquesta vella tècnica. Les noves cel·les eren més reduïdes, pintades de colors molt vius i pavimentades amb arestes de maó molt sortints. Els detinguts havien de romandre en peus contínuament, sota una potent il·luminació vermella o verda. Altres cel·les eren estrets sepulcres de sòl desnivellat, en declivi... els recalcitrants eren tancats en la «cambra frigorífica» o en la «caixa dels sorolls» o lligats a la cadira elèctrica. La primera era una cel·la de dos metres d'altura en forma arrodonida; al pres se li submergia allí en aigua gelada, hores i hores, fins que tingués a bé declarar el que es desitjava. La «caixa dels sorolls» era una espècie d'armari, dins del qual se sentia una batussa aterridora de timbres i campanes. La «cadira elèctrica» variava de l'usada en les penitenciaries estatunidenques en què no matava físicament. | » |
« | En dies sense nit, sense començament ni fi, en jornades de deu i vint i quaranta hores ininterrompudes, van tenir lloc els interrogatoris. Qui d'això em va informar tenia sobrats motius per estar assabentat. Era un dels ajudants de més confiança d'Orlov (...) Amb Nin va començar emprant Orlov el procediment "sec". Un assetjament implacable d'hores i hores amb el "confessi", "declari", "reconegui", "li convé", "pot salvar-se", "és millor per a vostè", alternant els "consells" amb les amenaces i els insults. És un procediment científic que tendeix a esgotar les energies mentals, a desmoralitzar al detingut. La fatiga física li va vencent, l'absència del somni esmussant-li els sentits i la tensió nerviosa destruint-lo. Així se li va minant la voluntat, trencant-li l'enteresa. Al principi se li tenen hores senceres dempeus, sense permetre-li asseure's fins que es desploma desfet per l'insuportable dolor dels ronyons. Aconseguit aquest punt, el cos es fa espantosament pesat i les vèrtebres cervicals es neguen a sostenir el cap. Tota l'espina dorsal dol com si la partissin a trossos. Els peus s'inflen i un cansament mortal s'apodera del presoner, que ja no té un altre afany que el d'aconseguir un moment de repòs, de tancar els ulls un instant, d'oblidar-se que existeix ell i que existeix el món. Quan materialment és impossible prosseguir el "interrogatori", se suspèn. El presoner és arrossegat a la seva cel·la. Se'l deixa tranquil uns minuts, els suficients perquè recobri una mica el seu equilibri mental i comenci a adquirir consciència de l'esglai de la prolongació de l'"interrogatori" monòton, sempre igual en les preguntes i insensible a les respostes que no siguin de plena inculpació. Vint o trenta minuts de descans són suficients. No se li concedeixen més. I novament es reprèn la sessió. Tornen els "consells", torna el temps sense mesura en què cada minut és una eternitat de sofriment i de fatiga, de cansament moral i físic. El presoner acaba desplomant-se amb el cos invertebrat. Ja no discuteix ni es defensa, no reflexiona, només vol que li deixin dormir, descansar, asseure's. I se succeeixen els dies i les nits en implacable detenció del temps. Del presoner es va apoderant el desànim, produint un desmai en la voluntat. Sap que és impossible sortir amb vida de les urpes de les seves martiritzadores i el seu anhel es va concentrant en un irrefrenable desig que li deixin viure en pau les seves últimes hores o que ho acabin al més aviat possible. "Volen que digui que sí? Potser admetent la culpabilitat em matin d'una vegada." I aquesta idea comença a devorar l'enteresa de l'home. | » |
« | (...) Llavors ens van portar a una altra habitació, on vam ser presentats a altres homes més vells, que aparentment exercien la major autoritat i sens dubte constituïen el tribunal. Eren igualment amables, i després d'algunes paraules explicant els nostres desitjos, es van mostrar disposats a cedir a la petició [l'alliberament d'un empleat de l'ambaixada japonesa]. La inesperada unió de la Creu Roja Internacional i el Cos Diplomàtic va semblar impressionar-los. Jo vaig aprofitar l'oportunitat per intentar una mica més i vaig preguntar on tenien als presoners. "En el soterrani". I si podíem veure'ls. Després d'un curt dubte, van dir "sí". I després vaig preguntar què tenien pensat fer amb ells. Els tres "jutges" es van mirar. Després d'un instant va dir un d'ells: "Els anem a portar aquesta tarda a la Direcció general i els lliurarem a la policia". Nosaltres ens declarem molt satisfets amb aquest propòsit i ens acomiadem d'ells com a camarades. Un dels joves homes de l'habitació anterior ens va conduir al soterrani, on estaven tancades seixanta-cinc persones, entre elles joves i dones de totes les edats, en vuit cambres diferents. Feien l'efecte d'estar enfonsades i trastornades; la nostra aparició va provocar pànic pertot arreu. No hi havia ni una sola comoditat per a la seva estada. Només tenien per asseure's el nu sòl de rajoles. Ens presentem i parlem amb tots, els preguntem quant temps portaven allí i si sabien per què raó. Una espurna d'esperança s'encenia a cada habitació després del nostre pas. Els vam dir que a la tarda serien portats a la Direcció general i lliurats a la policia. (...) Li vaig dir [al milicià que els va guiar en la visita] que es veia que podia confiar-se en la seva paraula, i que esperàvem que això mateix succeís portant als presos tal com havien promès. Després sortim amb la llista dels presos i amb l'empleat japonès, que per cert era de nacionalitat espanyola. Van complir el promès, i els presos van ser portats a la tarda a la Direcció general, com vaig poder comprovar l'endemà gràcies a la llista. Després d'allò, vaig rebre cartes i visites d'alguns d'aquells presoners. Em donaven les gràcies i afirmaven haver estat condemnats a mort, i que solament la nostra visita els havia salvat. Si això era veritat o només sorgia de la fantasia malalta d'aquella pobra gent, això no ho vaig poder saber. |
» |
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.