Llengües túrquiques

Les llengües túrquiques (també dites turqueses) són una família lingüística. Alguns les consideren una divisió de les llengües altaiques, una família hipotètica que encara no es considera provada. Es parlen en una extensa zona d'Àsia, que va des de Turquia i l'Azerbaidjan fins a Sibèria, passant per les estepes de l'Àsia central (l'Iran, el Kazakhstan, el Kirguizstan, Turkmenistan, l'Uzbekistan, l'Afganistan, Rússia i la Xina), per uns 150 milions de persones cap a començaments del 2000.

Llengües túrquiques

Tipus	família lingüística
Distribució geogràfica	Àsia central, Sibèria Anatòlia
Nadius	300.000.000
Classificació lingüística
Subdivisions
llengües turqueses comunes llengües ogúriques
Distribució geogràfica
Extensió de les llengües túrquiques
Codis
ISO 639-2	trk
Codi Glottolog	turk1311

Les llengües túrquiques estan presents en fonts escrites a partir del segle VIII, i en aquell moment, les llengües uigur, oghuz, kipchak i búlgar ja estaven diferenciades. En els segles següents, des de les estepes eurasiàtiques, els grups de parla turca van penetrar en altres regions: els uigurs van emigrar cap al Turquestan oriental, els kiptxaks cap a les estepes pòntiques i els oghuzs principalment cap al sud-est, cap a l'Iran i l'Anatòlia, etc.; i amb la seva expansió, van experimentar més divergències.^[1]

Classificació

Mapa dels pobles turcs

• Túrquic occidental
  • Grup búlgar o ogúric
    • txuvaix
    • khàzar (extingit)
    • búlgar del Volga (extingit)
  • Grup oguz
    • àzeri
    • cumà
    • gagaús
    • tàtar de Crimea
    • turc
    • turcman
    • afxar
    • urum
    • qaixqai
    • turc de Khorasan
    • salar
    • petxeneg (extingit)
    • turc otomà (extingit)
  • Grup kiptxak
    • Kiptxak-búlgar
      • baixkir
      • baraba
      • tàtar
    • Kiptxak-cumà
      • karatxai-balkar
      • kumyk
      • karaïm
      • krimtxak
      • kiptxak (extingit)
    • Kiptxak-nogai
      • nogai
      • karakalpak
      • kazakh
  • Grup karluk
    • uigur
    • uzbek
    • lop
    • turc d'Ili
    • txagatai (extingit)
• Túrquic oriental
  • Grup kirguís-kiptxak
    • kirguís
    • altai
  • Grup siberià
    • iacut
    • khakàs
    • tuvinià
    • shor
    • fuyü gïrgïs (kirguís manxú)
    • txulim
    • tofa
    • dolgan
    • iugur occidental (uigur groc de l'oest)
    • altai septentrional
  • Grup argu
    • khalaj

Característiques

Les llengües túrquiques comparteixen una sèrie de característiques comunes:

1. Són llengües aglutinants, amb una estructura composta per l'arrel més els afixos. Les arrels són extraordinàriament estables en totes les llengües i en llargs períodes.
2. Hi ha harmonia vocàlica consistent en la correspondència entre vocals frontals i posteriors en unitats lingüístiques.
3. Hi ha una total absència de gèneres gramaticals.
4. El determinat precedeix el determinant. En particular, l'adjectiu precedeix al nom que determina i l'adverbi sempre precedeix al predicat.
5. La composició de noms es fa posant el nom principal en segon lloc amb una marca de possessiu de tercera persona (per exemple, en tàtar: Tatarstan uramı, 'carrer Tatarstan', en què uram és 'carrer' i ı és el sufix possessiu de tercera persona).
6. Es prefereix la posposició a la preposició.
7. El verb se situa al final i es construeix sobre un joc d'arrels (present, futur, aorist, condicional, necessitatiu, subjuntiu i dos temps passats), al qual ha d'afegir-se una sèrie d'afixos que marquen les distincions de manera o temps per a formar formes finites. El turc distingeix entre un passat evidencial, usat quan el parlant informa d'un succés de comú coneixement, d'un passat inferencial, quan el succés del qual es parla és de coneixement del parlant.

Algunes concordances de vocabulari entre les llengües túrquiques:

Català	Antic túrquic	Turc	Turcmà	Tàtar	Kazakh	Uzbek	Uigur
mare	ana	anne/ ana	ene	ana	ana	ona	ana
nas	burun	burun	burun	boryn	murιn	burun	burun
braç	qol	kol	qol	kul	qol	qo'l	kol
camí	jol	yol	ýol	jul	zhol	yo'l	yol
greix	semiz	semiz	semiz	simyz	semiz	semiz	semiz
terra	topraq	toprak	topraq	tufrak	topιraq	tuproq	tupraq
sang	qan	kan	gan	kan	qan	qon	qan
cendra	kül	kül	kül	köl	kül	kul	kül
aigua	suv	su	suw	syw	suw	suv	su
blanc	aq	ak	ak	ak	aq	oq	aq
negre	qara	kara	gara	kara	qara	qora	qara
vermell	qyzyl	kιzιl	qyzyl	kyzyl	qιzιl	qizil	qizil
cel	kök	gök	gök	kük	kök	ko'k	kök

Escriptura

L'alfabet àrab s'usa per al uigur, kazakh i kirguís. No hi ha escriptura a la Xina per al salar o yugur, i es fa servir l'escriptura xinesa per a propòsits administratius i educatius. L'uzbek i el tàtar van ser escrits a la Xina en àrab, però no hi ha publicacions d'aquestes llengües en aquesta nació. La instrucció en les escoles és en uigur i kazakh, que són usats àmpliament pels uzbeks i els tàtars.

A Turquia, l'1 de novembre de 1928 s'imposà l'alfabet turc com a pas vital en la vida cultural de les reformes d'Atatürk,^[2] substituint així l'antic alfabet otomà. Fou creat com una versió ampliada de l'alfabet llatí, i els 29 caràcters de l'alfabet turc foren establerts per la Llei sobre l'adopció i aplicació de l'alfabet turc núm. 13532. La reforma de l'alfabet, combinada amb la creació de l'Associació de la Llengua Turca el 1932, amb les campanyes del Ministeri d'Ensenyament, com l'obertura de centres d'ensenyament públic pertot el país, i amb la promoció activa de les persones properes a Atatürk cap a zones rurals, van aconseguir un augment important en la taxa d'alfabetització de la població. A les antigues repúbliques soviètiques turques (Azerbaidjan, Kazakhstan, Uzbekistan i Kirguizstan), a les quals es va imposar el 1939 l'alfabet ciríl·lic,^[3] després de la independència s'ha recuperat l'ús dels caràcters llatins. A l'Afganistan i l'Iran segueixen emprant l'alfabet àrab.

Referències

1. «Turkic languages» (en anglès). Enciclopèdia Britànica. [Consulta: 19 novembre 2021].
2. «Nationalist Notes» (en anglès). TIME Magazine, 23-07-1928. Arxivat de l'original el 12 de novembre 2007. [Consulta: 19 novembre 2021].
3. Reflections on Knowledge and Language in Middle Eastern Societies (en anglès). Cambridge Scholars Publishing, 2010, p. 295. ISBN 1443824739.

Bibliografia

• Johanson, L. & Csató, E. Á. (editors) 1998. The Turkic Languages. Routledge: London. ISBN 0-415-08200-5.
• Deny J. et al. 1959. Philologiae Turcicae Fundamenta. Wiesbaden.
• Schönig, C. 1997/1998. A new attempt to classify the Turkic languages (1-3). Turkic Languages 1/2.
• Clauson, G. 1972. An Etymological Dictionary of Pre-thirteenth-century Turkish. Oxford.

Vegeu també

• Llista de grups turquesos.

Enllaços externs

• Mapa de les llengües túrquiques (anglès).
• Classificació de les llengües túrquiques Arxivat 2011-04-08 a Wayback Machine. (anglès).
• Online Uyghur-English Dictionary (anglès).

Llengües turqueses
Turquès occidental
Ogur	Bólgar† | Húnnic† | Khàzar† | Txuvaix
Oguz	Afxar | Àzeri | Gagaús | Petxeneg† | Qaixqai | Salar | Tàtar de Crimea¹ | Turc | Turc de Khorasan | Turc otomà† | Turcman | Urum¹
Karluk	Aini² | Turc d'Ili | Lop | Txagatai† | Uigur | Uzbek
Kiptxak	Baraba | Baixkir | Cumà† | Karatxai-balkar | Karaïm | Karakalpak | Kazakh | Kiptxak† | Krimtxak | Kumyk | Nogai | Tàtar | Tàtar de Crimea¹ | Urum¹
Turquès oriental
Kirguís-Kiptxak	Altai | Kirguís
Argu	Khalaj
Siberià	Altai septentrional | Txulim | Dolgan | Fuyü Gïrgïs | Sakhà / iacut | Khakàs | Shor | Tofa | Tuvinià | Iugur occidental
Turc antic†
Notes: ¹ Es troba en més d'un grup; ² Llengües mixtes; † Extingida