Ras al-Ayn

Ras al-Ayn o Ayn Warda (àrab: رأس العين, Raʾs al-ʿAyn, literalment ‘cap de la font’;^[1] kurd: Serêkanî; siríac: ܪܝܫ ܥܝܢܐ, Rēṣḥ 'Aynā; turc: Resuleyn, Raselayn o Ceylanpinar) és una població siriana de la governació d'al-Hasakah. Tenia una població de 29.347 habitants l'any 2004,^[2] tot i que fa trenta anys era encara un poble relativament petit. La població la formen arameus o siríacs, kurds, armenis, txetxens i turcmans sirians.

Ras al-Ayn

راس العين (ar)
Vista de Ras al-Ayn el 2012
Localització
36° 51′ 01″ N, 40° 04′ 14″ E
País	Síria
Governació	governació d'Al-Hasakah
Districte	Ras al-Ayn District (en)
Subdistricte	Ras al-Ayn Subdistrict (en)
Població humana
Població	29.347 (2004)
Geografia
Altitud	360 m
Dades històriques
Esdeveniment clau 17 desembre 2012 Battle of Ras al-Ayn (en) 9 octubre 2019 Second Battle of Ras al-Ayn (en)
Identificador descriptiu
Fus horari	UTC+02:00 UTC+03:00

Geografia

Està situada a la vora del riu Khabur, afluent de l'Eufrates. Una part de la població està en territori turc on s'anomena Raselayn. Les fonts de la població converteixen el rierol d'al-Jirjib (el curs superior del Khabur) en un riu que agafa el nom de Khabur des d'aquest lloc. La font més famosa és Naba al-Kebreet, amb molt de contingut mineral que va del calci al liti i fins i tot radi. Les fonts principals tradicionals són Ayn al-Husan, Ayn al-Kebrit, Ayn al-Zarka, Ayn al-Bayda i Ayn al-Hasan; el nombre de fonts de certa importància és de 15 però en total les fonts àrabs parlen de 360 fonts però no serien més de 100. A la rodalia hi ha les restes dels convents jacobites de Beth Tirai i Spequlos. Al sud-oest, a la riba dreta del Khabur, hi ha les notables ruïnes de Tell Halaf.

Història

Fou l'antiga ciutat neoassíria de Sikan en el que avui dia és Tell al-Fakhariya, on es va trobar la famosa estàtua d'Adad-it'i/Hadd-yith'i, el rei de Guzana i de Sikan, amb una inscripció bilingüe en accadià i arameu que és la primera inscripció aramea coneguda, i està datada vers el 850 aC (alternativament alguns la retarden a abans de l'any 1000 aC). El geògraf grec Ptolemeu (168) anomena la ciutat Raisena.^[3]

A l'època romana s'anomenava Resaina i després Resaina-Teodosiòpolis (en honor de l'emperador Teodosi I el Gran o a Teodosi II).^[4][3] Fou destruïda pel general persa Adharmahan el 578 i altre cop el 580. Sota l'emperador Flavi Focas fou ocupada pels perses que la van restaurar. El 640 Iyad ibn Ghanm va ocupar l'Osroene i va i va enviar a Umayr ibn Sad a ocupar la ciutat (que apareix com a Resh Ayna); així els àrabs la van ocupar i li van dir Ras al-Ayn o Ayn Warda. El 3 de desembre del 873 va morir en aquesta ciutat el patriarca jacobita Yohannan III. El 942, després de les expedicions romanes d'Orient contra Dara i Nisibin, van iniciar la conquesta de la ciutat que fou ocupada i saquejada el 943.

El 1005 estava en mans d'un cap local de nom Ahmad al-Husayn Asfar Taghlib conegut com al-Asfar, que va atacar territori romà d'Orient a Shayzar i Mahruya prop d'Antioquia però fou rebutjat pel patrici Bighas. El governador Nicèfor Urà va fer una expedició el 1006 a la regió de Sarudj i va derrotar els nòmads àrabs numayrites i kilabites i va aconseguir que al-Asfar fos empresonat per l'emir d'Alep. El 1129 la ciutat fou amenaçada pels croats al mateix temps que Amida i Nisibin, i Joscelí d'Edessa la va conquerir matant a la població àrab; no se sap quant de temps la van dominar però en tot cas no fou gaire. El 1174/1175 Sayf al-Din (1170-1180) des de Mossul i Izz al-Din Masud I des d'Alep van marxar contra Saladí, i pel camí van assetjar Ras al-Ayn però foren derrotats a Kurun Hama.

Saladí va travessar l'Eufrates el 1185/1186 i va marxar per al-Ruha, Ras al-Ayn i Dara fins a Balad a la vora del Tigris. El seu fill al-Àfdal va rebre les poblacions de Sumaysat, Sarudj, Ras al-Ayn i Djumlin de mans d'al-Adil I (1201) però quan aquest va marxar cap a Damasc, la Jazira fou ocupada pels zengites Nur al-Din Arslan Shah I de Mosssul (1193-1211) i Kutb al-Din Muhammad de Sindjar (1197-1219) però angoixats per la calor excessiva de l'estiu quan eren a Ras al-Ayn, van signar la pau. El 10202/1203 al-Adil va privar a al-Àfdal de les viles de Sarudj, Ras al-Ayn i Djumlin i altres fortaleses. El 1209/1210 els georgians, que havien arribat fins a Khelat, es van retirar quan van saber que al-Adil I marxava al seu encontre i havia arribat a Ras al-Ayn. El 1219/1220 fou donada en feu a Ibn al-Mashtub, la rebel·lió del qual havia estat derrotada per al-Aixraf (1229-1237) fill d'al-Adil i governador per compte del seu pare de la Jazira amb seu a Haran (incloent també Akhlat).^{[nota 1]} El mateix al-Àixraf va lluitar a l'any següent contra l'emir ortúquida de Mardin però es va ajustar la pau amb la mediació de l'emir d'Amida (Armènia) i llavors Ras al-Ayn fou reconeguda a al-Àixraf, i al-Muwazzar i Shabakhtan (la regió entorn de Dunaysir) van passar a l'emir d'Amida o Diyarbakir.^{[nota 2]} El 1229 al-Àixraf va cedir Damasc al seu germà al-Kamil a canvi d'al-Ruha, Haran, Rakka, Sarudj, Ras al-Ayn, al-Muwazzar i Djumlin, de les que va prendre possessió el 1236/1237.

Derrotats els khwarizmites a Djabal Djalahman prop d'al-Ruha, l'exèrcit d'an-Nàssir Yússuf ibn al-Aziz d'Alep (1236-1260) es va apoderar d'Haran, al-Ruha, Ras al-Ayn, Djumlin, al-Muwazzar, Rakka, i districtes propers. Però el 1241 els khwrizmites aliats amb Malik al-Muzaffar de Mayyafarikin van atacar Ras al-Ayn; aquí la guarnició que comptava amb alguns mercenaris croats, els va fer front; finalment van poder entrar a la ciutat mitjançant un acord, que els atacants no van respectar i van fer presonera a la guarnició. Atacats pels aiúbides d'Alep, els khwarizmites i les forces de Malik al-Muzaffar de Mayyafarikin es van retirar, els presoners foren alliberats. El 1242 els mongols van arribar a Ras al-Ayn i els khwarizmites i turcmans van fer diverses expedicions de saqueig per la Jazira; l'exèrcit d'Alep manat pel general Djamal al-Dawla els va atacar a Ras al-Ayn (desembre del 1242); els dos exèrcits es van encarar; els khwarizmites van cridar en ajut l'emir de Mardin; finalment es va fer un tractat de pau i es va acordar que Ras al-Ayn quedava per l'emir ortúquida de Mardin. La ciutat fou destruïda al final del segle xiv per les forces de Tamerlà.

Notes

1. Així ho diu Kamal al-Din però no obstant Bar Hebraeus diu que el rebel va morir empresonat
2. Així ho diu l'Enciclopèdia de l'Islam, VIII, pàg 448; sembla més lògic que fos l'emir de Mardin

Referències

1. Dominik Bonatz. The Archaeology of Political Spaces: The Upper Mesopotamian Piedmont in the Second Millennium BCE. Walter de Gruyter, 1 abril 2014, p. 61–. ISBN 978-3-11-026640-5.
2. «Cens 2004 CBSSYR». Arxivat de l'original el 2016-03-04. [Consulta: 20 desembre 2016].
3. Taylor, John George. «Journal of a Tour in Armenia, Kurdistan and Upper Mesopotamia, with Notes of Researches in the Deyrsim Dagh, in 1866». A: Royal Geographical Society. The Journal of the Royal Geographical Society, 1868, p. 281–360.
4. J. B. Bury. History of the Later Roman Empire. Courier Corporation, 18 juliol 2012, p. 94–. ISBN 978-0-486-14338-5.

Bibliografia

• ' World Gazetteer
• Enciclopèdia de l'Islam, VIII, 448 i 449.