Ramon Folch i Camarasa

Ramon Folch i Camarasa (Barcelona, 30 d'octubre de 1926 - Mollet del Vallès, 2 de gener del 2019)^[1][2] va ser un novel·lista, dramaturg i traductor català, conegut popularment per ser el guionista del còmic serial Massagran i per la seva activitat a la segona època (1968-1973) de la revista infantil En Patufet.^[3] Era el novè fill d'en Josep Maria Folch i Torres.^[4]

Ramon Folch i Camarasa

(2011)
Biografia
Naixement	30 octubre 1926 Barcelona
Mort	2 gener 2019 (92 anys) Mollet del Vallès (Vallès Oriental)
Residència	Ginebra (1973–1986) Palau-solità i Plegamans
Formació	Universitat de Barcelona
Activitat
Ocupació	novel·lista, dramaturg, traductor
Activitat	1951 - 2006
Ocupador	Organització de les Nacions Unides (1973–1986) En Patufet (1968–1973)
Gènere	Narració i teatre
Obra
Obres destacables Sala de miralls Testa de vell en bronze Col·laboracions a En Patufet
Família
Pare	Josep Maria Folch i Torres
Premis
(2006)  doctor honoris causa per la Universitat Autònoma de Barcelona (2006)  Premi d'Actuació Cívica (1997)  Premi Sant Joan de narrativa (1991)  Premi Pere Quart d'humor i sàtira (1986)  Creu de Sant Jordi (1982)  premi de les Lletres Catalanes Ramon Llull (1960)  Premi Mercè Rodoreda de contes i narracions (1956)  Premi Sant Jordi de novel·la

Biografia

Folch i Camarasa es va llicenciar en Dret, però no va exercir mai d'advocat. Va començar a treballar a l'editorial Janés, però va creure que es podia guanyar la vida amb l'ofici de traductor, de manera que es va dedicar a adaptar llibres d'autors estrangers al català.^[4] Així, durant la dècada dels seixanta va convertir-se en un dels traductors més fecunds del país i va traduir en total uns 150 llibres, especialment per a Edicions 62 i per a l'editorial Nova Terra, de l'anglès, el castellà, el francès i l'italià), per ordre quantitatiu. Entre altres autors va traduir llibres de Faulkner, Fitzgerald, Conrad, Hemingway, Daudet, Highsmith, West, Marx, Sartre o Russell.^[5] Una de les seves traduccions va ser l'assaig Els altres catalans de Francesc Candel.^[6] A partir de 1973 va exercir de traductor de l'Organització Mundial de la Salut a Ginebra (1973-1986).

Com a escriptor, va rebre els principals premis literaris, entre els quals destaquen el Joanot Martorell (La maroma, 1956), el Sant Jordi (La visita, 1964), el Ramon Llull (Sala de miralls, 1982) i el Sant Joan (Testa de vell en bronze, 1997), de novel·la; el Ciutat de Barcelona (Aquesta petita cosa, 1954) i el Joan Santamaria (Cap de setmana damunt l'herba, 1967), de teatre; el Víctor Català (La sala d'espera, 1960), de contes; i el Pere Quart d'humor i sàtira (Manual del perfecte escriptor mediocre, 1991) i el Jaume Maspons (Manual de la perfecta parella mediocre, 2005).

Va adaptar al català cançons anglosaxones i franceses per als nous grups de pop que van sorgir durant la segona meitat dels anys 1960, entre les quals La casa del sol naixent –interpretada per Els Dracs–, El submarí groc de The Beatles –popularitzada per Els Drums– o (I Can't Get No) Satisfaction de The Rolling Stones –interpretada per Els Bonds.^[7]

Va anar a viure a Palau-solità i Plegamans, on els darrers anys de la vida va dirigir la Fundació Folch i Torres i el seu Arxiu-Museu, instal·lat al Castell de Plegamans.

Obra publicada

Narrativa	Teatre	Premis literaris
1954 Camins en la ciutat 1957 La maroma 1958 El meu germà gran 1959 El nàufrag feliç 1961 La sala d'espera 1965 La visita 1965 Tota aquesta gent 1965 L'alegre festa 1966 Adéu, abans d'hora 1966 L'estiu més bonic 1967 El no 1967 Cap de setmana damunt l'herba 1968 Bon dia, pare 1969 No ploris, home 1972 Les meves nits en blanc 1973 Tota una altra cosa 1976 Històries Possibles, I (Antologia) 1977 Quan el terror truca a la porta 1980 Històries Possibles, II (Antologia) 1983 Sala de miralls 1983 Estrictament confidencial 1991 Manual del perfecte escriptor mediocre 1997 Testa de vell en bronze 2005 Manual de la perfecta parella mediocre	1951 Un vailet entre dos reis 1954 Aquesta petita cosa 1957 Una crosta 1958 Dues hores 1991 Mans enlaire 1993 El primer plet 1993 El Pretendent 1993 Clara, però no gaire 1993 Pis per llogar 1993 L'única tàctica 1993 Bon Nadal, Mònica 1994 No, tia 1994 La veu que ens crida 1994 Amor de dentista 1994 Totes les roses 1994 Tres secrets 1994 El sopar de Gala 1994 Pobre senyoret 1994 Teatre al jardí alpí Una altra guerra No es pot servir dos senyors La pista Vent de març	1954 Ciutat de Barcelona de teatre per Aquesta petita cosa 1956 Joanot Martorell per La maroma 1960 Víctor Català per La sala d'espera 1964 Sant Jordi per La visita 1982 Ramon Llull per Sala de miralls 1991 Pere Quart per Manual del perfecte escriptor mediocre 1997 Sant Joan per Testa de vell en bronze

Referències

1. «Mor l'escriptor Ramon Folch i Camarasa». [Consulta: 3 gener 2019].
2. «El Punt Avui - En Temps Real». [Consulta: 3 gener 2019].
3. Castellanos, Jordi. En Patufet, cent anys: la revista i el seu impacte. L'Abadia de Montserrat, 2004, p. 80. ISBN 8484156648.
4. «Ramon Folch i Camarasa». [Consulta: 4 gener 2019].
5. Bacardí, Montserrat. «Ramon Folch i Camarasa». Visat (núm. 11 abril 2011). [Consulta: 14 març 2019].
6. «'Els altres catalans' de Francesc Candel». Commemoracions 2014, Generalitat de Catalunya. Arxivat de l'original el 19 de maig 2014. [Consulta: 23 juliol 2014].
7. Enderrock.cat. «Adéu a Ramon Folch i Camarasa | Enderrock.cat». [Consulta: 4 gener 2019].

Enllaços externs

• «Ramon Folch i Camarasa». Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.
• (català) L'autor al Qui és qui de les lletres catalanes Arxivat 2007-09-27 a Wayback Machine.