Professor espanyol. From Wikipedia, the free encyclopedia
Juan Lorenzo Palmireno, o Lorenço Palmyreno (o Laurentius Palmyrenus, en llatí), noms utilitzats per Juan Lorenzo Roca (Alcanyís, 1524 — València, 1579);[1] fou un humanista aragonès, professor de Gramàtica i Retòrica, i un autor eclèctic i prolífic que cultivà la pedagogia, la retòrica, l'escriptura epistolar, la comèdia humanística en el camp educatiu, els mètodes d'ensenyament del llatí i els repertoris paremiològics.[2]
  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 1524 Alcanyís (província de Terol) |
| Mort | 1r juny 1579 (54/55 anys) València |
| Formació | Universitat de València |
| Activitat | |
| Ocupació | humanista |
| Ocupador | Universitat de València |
Juan Lorenzo Palmireno neix a Alcanyís, al si d'una família d'origen humil. A l'Estudi de llatinitat de la seva ciutat adquireix la seva formació bàsica, gràcies a bons mestres, com Pere Puig de Beseit i Jaime Franco, als quals recorda en els seus escrits posteriors;[3] i és possible que assistís a les classes de Juan Sobrarías i Miquel Esteban.[4]
L'any 1547 es trasllada a València per a estudiar a l'Estudi General, on rep classes de Nicolás Scripus Flander. Després de tres anys es gradua en Arts el 25 d'octubre de 1550. Entre 1547 i 1548, durant una temporada, i per necessitats econòmiques, dona classes de Gramàtica a Cocentaina.[5][6]
Al cap de poc, i afavorit pel mecenatge d'Honorat Joan, preceptor de Felip II, mitjançant Gaspar Joan, germà seu, que ocupava el càrrec de jurat de la ciutat de València,[7] Palmireno aconsegueix la càtedra de Poesia, que ocuparà durant dos triennis, des del curs de 1550-1551 fins al curs de 1555-1556.[6] En aquest període es casa amb Isabel Bonaensena, i té el seu primer fill, Agesilao, que arribà a ser també professor de l'Estudi General.[4] Com a professor universitari dedica el seu temps a preparar les classes i a escriure i publicar obres, en molts casos partint del copiat de les seves classes per alguns alumnes:[8] manuals escolars, com els Progymnasmata d'Aftoni d'Antioquia o els Escolios al epitome que Erasmo hizo de las Elegancias de Lorenzo Valla; llibres religiosos, com la traducció de dos llibres de sant Bernat o una hagiografia de Joan Micó; i la Hieroglyphica d'Horapol·lo, un intent d'interpretar els símbols dels egipcis.[5]
En 1556, tot i les seves publicacions i la seva labor a l'Estudi General, es manté amb problemes econòmics. En aquest any, i urgit per una epidèmia de pesta que arrasava la ciutat, es trasllada a Alcanyís on donarà classes de Grec i Retòrica durant un curs;[9] i després accepta l'oferta de l'Estudi General de Saragossa, de 125 lliures, que suposava un sou cinc vegades major al que cobrava a València, i ocupa la càtedra de Retòrica fins a l'any 1561. Durant la seva estada a Saragossa aconsegueix l'estima dels seus alumnes, l'enveja d'alguns col·legues, i segueix publicant obres, com un opuscle de morfologia llatina —De genere et declinatione Nominum— en 1557, una gramàtica grega —Enchiridion Graecae linguae studiosis utilissimum— en 1558, i un tractat sobre la imitació de Ciceró en 1560,[10] en el que inclou, entre altres parts, un Lexicon pverile, precursor del seu Vocabulario del humanista.[11]
En el mateix 1560 publica l'Etymologia latina a València, on acabarà per traslladar-se, i a l'any següent entra com a professor a la universitat on ocupa les càtedres de Grec i de Gramàtica, on es mantindrà fins a l'estiu de 1570.[12] L'1 de juliol de 1564 declara com a testimoni de la defensa en el procés inquisitorial contra mossèn Jeroni Conques.[13] Compagina l'ensenyament i l'estudi, i el 25 de novembre de 1570 aconsegueix el grau de batxiller en Medicina.[14] En aquest període segueix el ritme de publicacions, com les primeres re-elaboracions de la seva retòrica (entre 1564 i 1566, en la primera versió) (Rhetorice Prolegomena i les parts Prima, Secunda i Tertia); la primera part d'un complet programa educatiu, El estudioso de la aldea (1568), on prepara a l'infant per a entrar a la universitat;[15] i un vocabulari tècnic —Vocabulario del humanista (1569)—, en dues parts.[16]
Des de finals de 1570 i fins a l'estiu de 1572 regenta les classes de Gramàtica i Retòrica a l'Estudi d'Alcanyís, escapant del conflicte iniciat per l'arquebisbe Joan de Ribera, per quan vol controlar la universitat, contra la mateixa universitat i el consell de la ciutat; evitant significar-se per qualsevol dels dos bàndols enfrontats.[17]
El 18 de febrer de 1572 els jurats de València li demanen que es reintegre a la universitat; el 24 de maig fou nomenat per a la primera càtedra d'Oratòria, amb el sou doblat, i el 10 de setembre li ofereixen 45 lliures per les despeses del trasllat i el viatge. Des de 1576 li milloren el sou, arribant a les 100 lliures, i es manté a la càtedra d'Oratòria fins a la provisió de places de 1578.[18] En el darrer període a València incrementa el ritme de les publicacions, amb noves edicions de llibres anteriorment publicats, i altres nous, com un mètode per a improvisar en llatí —El latino de repente (1573)—, en dues parts; la segona part del seu programa educatiu, El estudioso cortesano (1573), on prepara a l'universitari per a la vida en societat;[15] i dos llibres de literatura religiosa,[19] un tractat de la pietat, el Camino de la Yglesia (1575), i mogut per una llarga infermetat de la seva dona, el Oratorio de enfermos (1578).[16]
Palmireno, en les classes que imparteix a la universitat de València, incita a la participació dels alumnes demanant-los exercicis de declamació sobre molts diversos temes;[8] i utilitza el teatre com un complement a les ensenyances humanístiques, amb adaptacions d'obres clàssiques i obres pròpies, per a motivar els alumnes, enfortir la memòria i millorar la seva desimboltura. En aquestes representacions pretén que els seus alumnes s'exerciten en la retòrica, es familiaritzen amb el llatí i assimilen la cultura grecollatina. Escriu nombroses obres del gènere còmic-burlesc, de les quals, entre 1564 i 1572, es representaren 7 peces: Dialogus, Sigonia, Thalassina, Octavia, Lobenia, Trebiana i Fabella Aenaria, on sols aquesta darrera ens ha arribat completa.[20] I en aquestes activitats teatrals Palmireno també busca atreure un major nombre d'alumnes a les seves classes i millorar la seva relació amb els responsables públics de la universitat, els jurats de la ciutat, els quals prèviament havien aprovat els texts.[21][22]
Lorenzo Palmireno mor a València al mes de juny de 1579. Anys després, el seu deixeble Vicent Blasco redacta una oració fúnebre destacant la seva dedicació per promocionar les humanitats.[23]
Palmireno és autor d'una obra abundant, editada i inèdita, amb amplitud temàtica, què comprèn les diferents branques de la filològica (retòrica i eloquència, gramàtica grega i llatina, composició i didàctica del llatí, lexicol·logia i paremiologia llatina i castellana, guies d'estudi, traduccions, anotacions a autors clàssics) i la producció literària (discursos, teatre, literatura devota i altres opuscles).[24] Tot aquest conjunt està fonamentat per una motivació pedagògica, per a possibilitar una completa formació humanista als seus alumnes.[25]
_de_Palmireno.jpg)
L'aportació de Palmireno a la lexicografia catalana pel que fa als noms dels peixos i les aus surt del seu Vocabulario del humanista, on l'autor anota els noms en diversos idiomes, entre ell el català, per a resoldre la pobresa lèxica dels seus alumnes. Molts d'aquests noms van passar al diccionari de Pere Torra, que es va reeditar en els segles XVII i XVIII, i una bona part fou posteriorment recollida pels lexicògrafs moderns dels segles XIX i XX.[26]
Les seves obres, ordenades cronològicament, són:[27][28][29][30][31]
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.
