psicóleg suís From Wikipedia, the free encyclopedia
Jean William Fritz Piaget (Neuchâtel, Suïssa, 9 d'agost de 1896 - Ginebra, 16 de setembre de 1980) fou un psicòleg experimental, filòsof i biòleg suís interessat en l'epistemologia genètica i famós per les seves aportacions en el camp de la psicologia evolutiva, els seus estudis sobre la infància i la seva teoria del desenvolupament cognitiu.[1][2][3][4]
.png)  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | (fr) Jean William Fritz Piaget 9 agost 1896 Neuchâtel (Suïssa) |
| Mort | 16 setembre 1980 (84 anys) Ginebra (Suïssa) |
| Sepultura | Cementiri dels Reis o de Plainpalais, D-395 |
| Religió | Catòlic romà |
| Formació | Universitat de Neuchatel |
| Director de tesi | Otto Fuhrmann |
| Activitat | |
| Camp de treball | Psicologia, psicologia del desenvolupament, psicologia cognitiva, biologia, lògica i filosofia |
| Ocupació | psicòleg, professor d'universitat, malacòleg, biòleg, filòsof, zoòleg, lògic, pedagog |
| Ocupador | Universitat de Lausana (1938–1951) Universitat de Ginebra (1929–1971) Oficina internacional d'educació (1929–1967) Universitat de Neuchatel (1925–1929) Universitat de Zúric Universitat de París |
| Membre de | |
| Influències | |
| Obra | |
| Estudiant doctoral | Seymour Papert, Michelangelo Flückiger, Gérald Noelting, Bärbel Inhelder, Guy Cellérier, Bernhard-Hardi Fischer i Gérard Vergnaud (en)  |
| Família | |
| Cònjuge | Valentine Piaget (1923–) |
| Pare | Arthur Piaget |
| Cronologia | |
| 1975 | debat Chomsky-Piaget
|
| Premis | |
 | |
Va publicar diversos estudis sobre psicologia infantil, basant-se fonamentalment en la detallada observació del creixement dels seus fills. Va elaborar una teoria de la intel·ligència sensorial-motriu que descriu el desenvolupament gairebé espontani d'una intel·ligència pràctica sustentada en l'acció.
Era el fill més gran d'Arthur Piaget i Rebecca Jackson, Jean va néixer a Neuchâtel, ciutat de la Suïssa francòfona. El seu pare era un destacat professor de literatura medieval a la Universitat de Neuchâtel. El seu avi matern, James Jackson, va ser el creador de la primera fàbrica d'acer de cresol a França.
Jean Piaget va ser un nen precoç que va desenvolupar un interès primerenc per la biologia i el món natural, especialment els musclos. Als 11 anys, mentre cursava els seus estudis a l'Institut Llatí de la seva ciutat natal, va redactar un estudi en referència a certa espècie de pardal albí i després va escriure un tractat de malacologia durant els seus estudis mitjans.[5]
Es va llicenciar i doctorar en ciències naturals a la Universitat de Neuchâtel el 1918, amb una tesi sobre els musclos del cantó de Valais. Fins al seu trasllat a París el 1919, va exercir per un breu període a la Universitat de Zúric, on va publicar dos treballs sobre Psicologia. El seu interès en la Psicoanàlisi va començar en aquesta època, context en el qual va aprofundir en l'obra de Sigmund Freud i Carl Gustav Jung. Fou analitzat per Sabina Spielrein (anys després assistiria al Congrés de Psicoanàlisi a Berlín el 1922, on també va conèixer personalment Freud).[6]
Després de mudar-se a París, va desenvolupar una vida acadèmica intensa marcada pels contactes amb connotats professionals de l'àrea. Va treballar amb Hans Lipps i Eugen Bleuler. Va impartir l'ensenyament en una escola per a nens al carrer Grange-aux-Belles dirigida per Alfred Binet, que havia creat junt amb Théodore Simon l'escala i el Test d'intel·ligència de Binet-Simon. A Binet l'havia conegut prèviament, mentre estudiava a la Universitat de París. Al qualificar algunes de les tasques del test d'intel·ligència, Piaget va notar que els nens i els joves donaven respostes equivocades a certes preguntes, però que aquests errors eren consistents i obeïen a una certa regularitat que mereixia atenció.
Així, Piaget no es va centrar en el fet que les respostes fossin equivocades, sinó en el patró d'errors que alguns joves i els adults ja no mostraven. Això el va portar a aventurar primerament la hipòtesi explicativa del fet que el procés cognitiu o pensament dels nens joves és inherentment diferent del dels adults (finalment arribaria a proposar una teoria global de les etapes del desenvolupament, afirmant que els individus exhibeixen certs patrons de cognició comuns i diferenciables en cada període). El 1920 va participar també en el perfeccionament de la Prova d'Intel·ligència de C.I. (coeficient intel·lectual) desenvolupat per Stern.
Va tornar a Suïssa el 1921 i es va incorporar a l'Institut Rousseau de Ginebra, institució en la qual va ser director d'investigacions.
El 1923, va contraure matrimoni amb Valentine Châtenay, amb qui va tindre tres fills: Lucienne, Laurent i Jacqueline, Piaget els va estudiar des de la seva infància.
A partir de 1936, mentre exercia la docència a la Universitat de Lausana i era editor de publicacions científiques de renom en aquest àmbit (com els Archives de Psychologie i la Revue Suisse de Psychologie), va ser nominat director de l'Oficina Internacional d'Educació, un organisme internacional que el 1969 passaria a formar part de la UNESCO.[7]
Entre 1951 i 1954 va ser secretari general de la Unió Internacional de Ciència Psicològica.
El 1955, Piaget va crear el Centre Internacional per a l'Epistemologia Genèsica de Ginebra, el qual va dirigir fins a la seva mort el 1980.
Piaget va afirmar que els principis de la lògica comencen a desenvolupar-se abans que el llenguatge i es generen a través de les accions sensorials i motrius del bebè en interacció i interrelació amb el medi, especialment amb el medi sociocultural.
A Ginebra va amistar el pedagog català Pere Rosselló i Blanch i només sota la insistència d'en Rosselló,[8] va acceptar la funció de director del BIE (Bureau International d'Education) el 1929.
En La psicologia de la intel·ligència (1947), Piaget recopila les classes del curs que va impartir en el Col·legi de França durant l'any 1942, resumint allà les seves investigacions psicogenètiques de la intel·ligència. Aquí Piaget postula que la lògica és la base del pensament i que, en conseqüència, la intel·ligència és un terme genèric per a designar al conjunt d'operacions lògiques per a les quals està capacitat l'ésser humà, anant des de la percepció, les operacions de classificació fins al càlcul proporcional.
Piaget va treballar amb el matemàtic sud-africà Seymour Papert a la Universitat de Ginebra des de 1959 fins a 1963. Piaget demostrà que existeixen diferències qualitatives entre el pensar infantil i el pensar adult; més encara: existeixen diferències qualitatives en diferents moments o etapes de la infància (la qual cosa no implica que no hi hagi en la societat humana actual una multitud d'adults cronològics que mantenen una edat mental pueril, explicable per l'efecte del medi social). Per tal demostració, Piaget fa notar que la capacitat cognitiva i la intel·ligència es troben estretament lligades al medi social i físic. Així considera Piaget que els dos processos que caracteritzen l'evolució i adaptació del psiquisme humà són els de l'assimilació i l'acomodació. Ambdues són capacitats innates que per factors genètics es van desplegant davant determinats estímuls en molt determinades etapes o estadis del desenvolupament, en determinades edats successives.
Piaget considera que el desenvolupament cognitiu és gradual i, malgrat les diferències individuals, totes les persones passen per les mateixes etapes, ja que la maduració de la ment és universal.
Per a Piaget el punt de partida del nounat són els reflexos, que constitueixen la base a partir de la qual es construeixen la seva intel·ligència. Es tracta de conductes innates i senzilles que li permeten acostar-se per manipular i conèixer l'entorn. D'aquesta manera el nadó pot anar assimilant la informació nova que rep i la pot acomodar per elaborar esquemes de coneixements nous quan calgui. Quan la informació rebuda discrepa de la informació que té la persona, es produeix un conflicte o desequilibri. Per sortir-ne, per resoldre-ho i tornar a l'equilibri que sempre busca l'ésser humà, es modifiquen els esquemes de coneixement.
Va dividir el desenvolupament infantil en quatre etapes anomenades estadis, que són les següents:
La primera etapa (de 0 a 2 anys) l'infant experimenta els primers contactes amb el món que l'envolta a través dels sentits. Des que neix, fins i tot quan és a l'úter matern, rep les primeres impressions mitjançant els òrgans sensorials. En aquest sentit es pot afirmar que aquest és el primer pas en el procés de formació de les seves funcions cognitives i afectives.
El nadó, quan neix, els sentits no tan sols li permeten el contacte amb els medis extern i intern, sinó que també funcionen com a receptors que l'ajudaran a construir-se com a ésser, a existir com a persona i a pensar-se com una totalitat.
És per això que el paper de les funcions sensorials de l'infant és molt més important que la simple intervenció en el desenvolupament de les funcions afectives i cognitives.
S'ha de tenir en compte que el desenvolupament sensorial coincideix des del començament amb el desenvolupament motor, socioafectiu i cognitiu, encara que per al seu estudi es considerin per separat els aspectes del seu creixement, la seva maduració i el seu desenvolupament.
• Les primeres sensacions
• El procés sensorial i afectiu
El segon període de desenvolupament s'anomena preoperatori i dura des dels dos anys fins al set, aproximadament. Als dos anys el nen ja té un llenguatge prou desenvolupat per a mantenir una relació simbòlica amb els objectes, que associen a un nom (concepte), un dibuix o un altre objecte que actua com a icona del primer. Sorgeixen el joc simbòlic i la creativitat. A partir dels quatre anys augmenta la curiositat per entendre el món (per això s'anomena també l'edat de les preguntes), ja que l'infant percep que hi ha un coneixement dels objectes que se li escapa i que pot estar en possessió de l'adult.
És una etapa egocèntrica, on l'infant no pot assumir una perspectiva diferent de la seva fàcilment, i on la fantasia i l'atribució causal intuïtiva tenen un paper preponderant en les explicacions internes sobre el món.[10] La capacitat de memòria augmenta força durant aquest període.
Entre els set i els dotze anys es desenvolupa el període de les operacions concretes, enteses com a aplicació de la lògica a les interaccions amb l'exterior. El nen pot comprendre i adoptar perspectives d'altres persones i resoldre problemes concrets amb les seves facultats mentals, és a dir, sense necessitar sempre una relació física amb els objectes.
L'etapa coincideix aproximadament amb l'educació primària a molts països. Durant l'ensenyament formal s'accentuen les possibilitats cognitives dels infants plantejant reptes i introduint conceptes per manipular amb símbols. Poden classificar idees, apropar-se a les matemàtiques, copsar els passos d'un procés i imaginar-ne un ordre diferent.
A partir d'aquest moment ja és possible fer operacions no concretes, que són aquelles que no requereixen el suport de la percepció o de la manipulació sinó que es realitzen a un nivell verbal o conceptual. El pensament s'allibera del real-present i penetra en el camp de la reflexió, les teories i les hipòtesis. L'adolescent s'interessa per tots els problemes no actuals, sense cap relació amb les realitats viscudes diàriament o que anticipen situacions futures del món, sovint són quimèriques. Tenen facilitat per elaborar teories abstractes. La intel·ligència formal assenyala l'arrencada del pensament. Però existeix un egocentrisme intel·lectual de l'adolescència que es manifesta amb la creença en l'infinit poder de la reflexió, com si el món s'hagués de sotmetre als sistemes i no els sistemes a la realitat. Posteriorment, l'egocentrisme metafísic troba la seva correcció en una reconciliació entre el pensament formal i la realitat; l'equilibri s'assoleix quan la reflexió comprèn que la seva funció no és de contradir, sinó d'interpretar l'experiència.
Als 12 anys s'entra en el període d'operacions formals o de l'abstracció. L'adolescent pot realitzar raonaments deductius, entendre conceptes complexos, analitzar problemes de forma sistemàtica i considerar alternatives per a la seva solució.
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.
