estudis de les regles i principis que regulen l'ús de les llengües i l'organització de les paraules dins d'una oració From Wikipedia, the free encyclopedia
La gramàtica és la ciència del llenguatge o estudi del sistema d'una llengua determinada. A més, el terme gramàtica ha estat usat també tradicionalment en un sentit ampli que comprenia tots els aspectes de la lingüística moderna: fonologia, morfologia, sintaxi, lexicologia, recollint l'etimologia original ('art de les lletres' del grec). Aquest sentit ampli, amb un nou contingut, és també el propi d'aquest terme en moltes escoles i en molts corrents lingüístics actuals. Més recentment, el terme gramàtica ha pres una interpretació més estricta, com una part de la lingüística que es limita a aquells aspectes que en la gramàtica clàssica s'anomenaven flexió (o morfologia) i sintaxi. En aquest cas, sol ésser anomenada també morfosintaxi, en oposició a les altres, la fonologia i la lexicologia. Algunes tendències de la lingüística moderna representen un retorn als temes de la gramàtica tradicional des de nous punts de vista.[1]
Una de les primeres gramàtiques catalanes datada l'any 1676: Gramatica cathalana, breu y clara: explicada ab molts exemples, escrita per Llorenç Cendrós
Usualment la gramàtica s'expressa en forma de regles. Així, hi ha una gramàtica descriptiva, que explica què passa a la llengua, dona un panorama de l'ús i per altra banda hi ha una gramàtica prescriptiva, que resumeix què és correcte i què no a una llengua. Normalment, les gramàtiques prescriptives van a càrrec d'alguna institució de prestigi (acadèmia), com són l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) i l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) en el cas del català o valencià.
El mot gramàtica prové del llatígrammatica, que al seu torn deriva del grecγραμματικὴ τέχνη (grammatikí tekhni), que significa 'art de les lletres', de γράμμα (gramma) quasi-γράφμα (graphma),[2] 'lletra', al seu torn derivat de γράφειν (grafin), 'escriure' o 'dibuixar'.[3]
Gramàtica de l'hebreu, feta per Judah Monis, publicada per primera vegada el 1735 per als alumnes de Harvard.
La teoria gramatical ha evolucionat a través de l'ús i la divisió de les poblacions humanes. Les regles sobre l'ús del llenguatge van aparèixer amb l'adveniment de l'escriptura.
Tolkāppiyam és la primera gramàtica del tàmil, però la seva datació és encara objecte de controvèrsia. Les dates oscil·len entre el 8000 aC i el seglex.[5][6]
Al seglevii va sorgir una gramàtica de l'irlandès, l'Auraicept na n-Éces.
La gramàtica àrab sorgí al seglevii amb Abu-l-Àswad ad-Dualí, que al seu torn rebé els ensenyaments d'Alí ibn Abi-Tàlib, quart califa històric de l'Islam i primer imam per als musulmans xiïtes.
Els primers tractats de gramàtica hebrea van aparèixer a l'alta edat mitjana, en el context del Mixnà (exegesi de la Bíblia hebrea). La tradició caraíte es va originar al Bagdadabbàssida. El Diqduq (segle X) és un dels primers comentaris gramaticals en la Bíblia hebrea.[7]Ibn Barun al seglexii compara la llengua hebrea amb l'àrab en la tradició gramatical islàmica.[8]
Les gramàtiques de llengües no europees van començar a ser recopilades amb fins d'evangelització i traduccions de la Bíblia a partir del seglexvi, com per exemple Grammatica o Arte de la Lengua General de los Indios de los Reynos del Perú (1560), i una gramàtica quítxua per Domingo de Santo Tomás.
En 1643 va aparèixer la Grammatica sclavonica d'Ivan Ujevitx i, en 1762 es va publicar també la Short Introduction to English Grammar de Robert Lowth. La Grammatisch-Kritisches Wörterbuch der hochdeutschen Mundart, una gramàtica de l'alt alemany en cinc volums, escrita per Johann Christoph Adelung, va aparèixer el 1774.
Des de l'última part del seglexviii, la gramàtica va arribar a ser entesa com un subcamp de la disciplina emergent de la lingüística moderna. La gramàtica sèrbia de Vuk Stefanović Karadžić va arribar el 1814, mentre que la Deutsche Grammatik dels Germans Grimm, va ser publicada per primera vegada en 1818. La Gramàtica Comparada de Franz Bopp, és el punt de partida de la moderna lingüística comparativa, que va sortir en 1833.
Les llengües artificials són molt comunes en l'actualitat. Moltes van ser dissenyades per ajudar en la comunicació humana, com l'esperanto, o el lojban. També s'han creat llenguatges com a part d'un món de ficció, com el klingon i el quenya, i cadascun d'ells té la seva pròpia gramàtica.
Durant l'edat mitjana i gairebé fins al seglexix, la gramàtica es referia a l'ensenyament del llatí. Hom troba uns primers rudiments de la seva aplicació al català al tractat de poètica trobadoresca de Francesc d'Olesa (seglexvi), i en obres com la Gramàtica catalana breu i clara de 1676 de Llorenç Cendrós adreçada a l'ensenyament del llatí. La gramàtica catalana pròpiament dita pren cos a mitjan seglexviii, amb les primeres gramàtiques com les de Josep Ullastre i Llopis de 1743, Joan Petit i Josep Llop, que romangueren inèdites.
Cèlebres llibres d'estudi de la gramàtica de cap als anys 1930. Dividits en: Ortografia, Morfologia, Sintaxi I i II, Prosòdia i Formació de paraules
Al començament del seglexix foren publicats els breus Principis de la lectura menorquina (1802), d'Antoni Febrer, la famosa Gramàtica i apologia de la llengua catalana (1815), de Josep Pau Ballot, i la Gramática de la lengua mallorquina (1835), de Joan Josep Amengual. Més interessant que aquestes i que d'altres gramàtiques —publicades o inèdites—, localistes i conservadores, és la de Tomàs Forteza, que no sortí fins al 1915, al pròleg de la qual Antoni M.Alcover feu un inventari de tots els seus precedents: Pere Puiggarí al Rosselló (1852), Josep Puig (1883) i Josep Nebot (1894) al País Valencià, Magí Pers (1847), Pau Estorch (1857), Antoni de Bofarull (1864, etc.) i d'altres al Principat.
El seglexx és marcat, tant des del punt de vista científic com des del punt de vista normatiu, per la gran obra de Pompeu Fabra,[10] que arraconà altres gramàtics, com Jaume Nonell i Marià Grandia. A partir del 1913 —data de l'aparició de les normes ortogràfiques de l'Institut d'Estudis Catalans— es multiplicaren els tractats de gramàtica normativa, unificats segons les orientacions de Fabra.[11]
Entre els principals tipus de gramàtica o enfocaments en l'estudi de la gramàtica es troben:
La gramàtica prescriptiva, o normativa. És la que presenta autoritàriament normes d'ús per a un llenguatge específic, tendint a menysprear les construccions no estandarditzades. La gramàtica tradicional és típicament prescriptiva. Aquest tipus de gramàtica està basada normalment en el dialecte de prestigi d'una comunitat parlant, i condemna sovint certes construccions que són comuns entre els grups socioeconòmics baixos i que comencen a usar-se en grups socials més alts en funció d'emular el comportament d'aquells. Tot i que la gramàtica prescriptiva encara sol utilitzar-se en pedagogia i en l'ensenyament de les llengües estrangeres, ha perdut pes en la lingüística acadèmica moderna, i actualment descriu només un subconjunt de l'ús de la llengua.
La gramàtica descriptiva intenta descriure l'ús actual d'una llengua, evitant jutjar en forma prescriptiva. Es vincula a una determinada comunitat parlant i pretén proveir regles d'ús per a qualsevol paraula considerada gramàtica correcta en aquesta comunitat. Pot ser gramàtica comparada si descriu les semblances i diferències entre dos o més idiomes.
La gramàtica tradicional és la col·lecció d'idees sobre la gramàtica que les societats occidentals han heretat de Grècia i Roma. La gramàtica prescriptiva és formulada usualment en termes dels conceptes descriptius heretats de la gramàtica tradicional. La gramàtica descriptiva moderna apunta a corregir els errors de la gramàtica tradicional, i generalitza la seva normativa restrictiva per evitar circumscriure els llenguatges al model del llatí.
La gramàtica funcional, és una visió general sobre l'organització del llenguatge natural, formulada per Simon Dik, que contempla tres normes bàsiques d'adequació: la tipològica, que implica l'aplicació de regles a qualsevol llengua, la pragmàtica, que promou l'aplicació dels enunciats a la interacció en la comunicació, i la psicològica, per la qual tracta de ser compatible amb els mecanismes psicològics involucrats en el processament d'un llenguatge natural.[12]
La gramàtica generativa és un enfocament formal per a l'estudi sintàctic de les llengües que pot en alguns sentits generar les expressions ben construïdes d'una llengua natural. Una branca de la teoria lingüística (psicolingüística) es basa en la gramàtica universal, promoguda per Noam Chomsky. Es pot subdividir en:
La gramàtica formal apareix en lingüística computacional. La sintaxi de cada llenguatge de programació es defineix de fet per una gramàtica formal. En teoria de la informàtica i en matemàtica, la gramàtica formal defineix llenguatges formals. La jerarquia de Chomsky descriu diverses classes importants de gramàtica formal.
La gramàtica formal és una codificació de l'ús que es desenvolupa prenent com a base l'observació. A mesura que les regles es van establir i desenvolupar, va poder aparèixer el concepte prescriptiu, que sovint va obrir una escletxa entre l'ús contemporani i allò que s'accepta com a correcte. Els lingüistes consideren normalment que la gramàtica prescriptiva no té cap justificació més enllà del gust estètic dels seus autors. De totes maneres, les prescripcions permeten a la sociolingüística explicar les raons per les quals un determinat grup social utilitza construccions diferencials.
L'estudi formal de la gramàtica és una part important de l'educació, des de nens fins a l'aprenentatge avançat, tot i que les regles que s'ensenyen a les escoles no constitueixen una gramàtica en el sentit en què els lingüistes utilitzen el terme, ja que són prescriptives, més que descriptives.
La classificació en categories gramaticals es basa en la forma i en el significat gramaticals de les paraules. Si s'empra en sentit estricte, afecta també a certes modalitats d'alguns tipus de paraules, com el gènere i el nombre dels noms, entre d'altres.[13]
Les principals categories són:
Adjectiu: És aquella paraula que serveix per descriure com són les coses.
Exemple: "Una casa vermella". Aquí el mot "vermella" ens assenyala una característica del substantiu "casa" (el seu color).
Adverbi: Modifica el significat d'un substantiu, verb, adjectiu o d'una frase sencera, llevat que es tracti d'un adjectiu que determini directament el nom.
Exemple: "Ara vinc", on l'adverbi "ara" ens concreta el moment temporal en què es produeix l'acció del verb "venir"
Substantiu: Se l'anomena també "nom substantiu" o simplement "nom". És aquella part de l'oració que denota normalment una persona, lloc, cosa, animal o idea.
Exemples: Llamp.
Verb: Expressa existència, estats, accions, processos o modificacions d'un subjecte o sintagma nominal.
Exemple: Dormir
Article: És una categoria de la morfologia que fan servir algunes llengües per actualitzar o precisar la referència d'un substantiu, mitjançant la qual transformen el substantiu de desconegut i abstracte a conegut i concret.
Conjunció: És una paraula que uneix entre si altres mots, sintagmes o frases.
Exemple: gossos i gats
Interjecció: És una categoria gramatical que conté paraules que denoten estats d'ànim. Sol anar acompanyada d'un signe d'exclamació
Exemple: ah!
Funcions verbals
Infinitiu: És una de les formes no personals del verb (junt amb gerundi i participi). En el cas del català i de les llengües romàniques, a més dona nom al mateix verb.
Exemple: cantar
Gerundi: Té un caràcter molt proper a l'adverbi. En el cas del català, el gerundi sempre expressa una acció simultània o immediatament anterior a la del verb de l'oració principal.[14] També pot indicar una acció durativa o reiterativa
Exemples:
Acció simultània: Condueix escoltant la ràdio.
Acció reiterativa: Continua explicant la lliçó
Acció durativa: Està plovent
Participi: És la forma no personal del verb que aquest pren per funcionar com a adjectiu sense perdre del tot la seva naturalesa verbal. De fet, el seu nom ("participi") indica que participa d'ambdues naturaleses: la del verb i la de l'adjectiu.
Exemple: Acabat
Funcions sintàctiques
Subjecte: és un dels sintagmes requerits pels verbs finits no impersonals en les llengües nominatiu-acusatives i, per tant, és un dels elements destacats de la majoria d'oracions en aquestes llengües.
Exemple: La Terra és rodona
Predicat: És la part de la frase que conté el verb i s'oposa al subjecte.
Exemple: La Viquipèdiaconté més de 400.000 articles
Atribut; És el complement introduït pels verbs ser, estar i semblar. Se l'anomena també complement nominatiu.
Exemple: Tothom sap que la Terra és rodona
Complement circumstancial: Expressa matisos i circumstàncies de l'acció del verb i té una àmplia llibertat d'emplaçament dins l'oració. N'hi pot haver més d'un en la mateixa oració.
Exemple: Ahir va ploure a bots i barrals
Complement de règim verbal: Anomenat també complement preposicional (perquè implica sempre la presència d'una preposició), és un complement que té un verb que demana la presència obligatòria d'una preposició.
Exemple: Un problema difícil de resoldre. Estava convençut que hi aniríeu.[16]
Complement del nom: Són les paraules o grups de paraules que acompanyen el nom i n'expressen alguna qualitat.
Exemple: Una casa de fusta
Complement de l'adverbi: És un sintagma que complementa un adverbi. El seu ús és opcional en el context de la frase.
Exemple: Avui, que plou, segur que sortiran molts caragols.
Aposició: És un sintagma nominal que complementa un nom de forma adjacent. Pot situar-se just al costat o bé entre comes.
Exemple: AvingudaÈgara. Bogotà, capital de Colòmbia, es troba a 2.600 msnm.
Casos gramaticals
En lingüística, el cas gramatical és un estat de flexió de la paraula; determinats mots (com noms, adjectius, o pronoms) adopten diferents formes segons la funció que fan a la frase, generalment amb l'addicció d'un sufix. Les llengües que utilitzen el sistema de casos són anomenades llengües flexives. Moltes llengües indoeuropees són o havien estat llengües flexives. L'exemple més conegut és el llatí. Pràcticament la totalitat de les llengües eslaves mantenen el sistema de casos, així com el basc, el grec i el turc, entre d'altres. Tant les llengües romàniques com les llengües germàniques presenten una pèrdua evolutiva dels casos gramaticals, el català, per exemple, només presenta una flexió de cas residual en els pronoms personals (jo, em, mi, …), l'anglès també ha perdut el sistema de casos, i avui dia només conserva l'anomenat genitiu saxó, que alguns lingüistes moderns han deixat de reconèixer com a cas gramatical.
Els substantius se solen agrupar segons la declinació a la qual pertanyen, en el cas del llatí, per exemple, existeixen cinc declinacions que se subdivideixen en sis casos per declinació.
No tots els casos es presenten de la mateixa manera a totes les llengües flexives. Sol variar la quantitat de casos que s'empren com els sis ja esmentats del llatí, els divuit de l'hongarès passant pels quinze del finès els sis del rus, els cinc del grec antic o els quatre del modern, els quatre de l'alemany i els tres de l'àrab, per exemple. També varia el tipus de casos que es fan servir, tot i que els més habituals són el nominatiu, el genitiu i l'acusatiu. Tanmateix, es pot establir la següent classificació:
Abessiu: És el cas gramatical utilitzat per marcar l'absència del substantiu. En català, aquesta funció la realitza la preposiciósense o el prefix a-.
Llatí: Sol-em et Luna-m video (Veig el Sol i la Lluna)
Ablatiu: Indica les circumstàncies de lloc, de temps, de manera, de causa, d'agent, etc., si bé seu el valor concret depèn de cada llengua. En català va introduït per diverses preposicions, com ara en, per, a
Exemple:
Llatí: Fabius in Sicori flumine pontes effecerat ("Fabi havia bastit ponts al riu Segre").
Absolutiu: és una marca de flexió gramatical que apareix a les paraules que es declinen de les llengües ergatives (com per exemple el basc, on acaba en -a) per marcar el subjecte d'un verb intransitiu o l'objecte d'un verb transitiu.
Exemple:
Basc: Mutila etorri da ('el noi ha vingut'), on la desinència -a al mot mutil ("noi") indica que estem davant d'un cas absolutiu, en funció de subjecte.
Basc: Irakasleak mutila ikusi du ('el mestre ha vist el noi'), on la desinència -a forma part d'un mot que actua com a complement directe.
Georgià::Pianinoze kargad ukravs ("Toca bé el piano"). En aquest cas, el sufix adverbial és -ad.
Al·latiu: El seu nom prové del llatíallāt-, afferre ("portar a") És un tipus de cas locatiu emprat en diverses llengües, com per exemple el basc o el finès. S'utilitza per expressar el moviment cap a un lloc o cap a una persona.
Exemple:
Basc: Bilbo (Bilbao) i Bilbo-ra (a Bilbao)
Finès: kirkko (església) i kirko-lle (a l'església)
Benefactiu: és un cas gramatical emprat per indicar per a qui o en benefici de qui es duu a terme l'acció (ex: vaig fer-ho per ella).
Exemple:
Basc: liburu-a lagun-entza-ko da (literalment "Llibre-el Amic-Benefactiu-Relacional és"), és a dir "El llibre és per a un amic".
Comitatiu: També conegut com a cas associatiu. És un cas gramatical que denota companyia i que seria l'equivalent a dir en català "en companyia de", "juntament amb" i d'altres combinacions. En estonià, el cas comitatiu en singular es forma afegint el sufix '-ga' al cas genitiu:
Exemple:
Estonià: koer (nominatiu: gos) → koera (genitiu: de gos) → koeraga (comitatiu: amb un gos)
Instrumental: És emprat per indicar que un nom és l'instrument amb el qual el subjecte duu a terme l'acció. El nom pot ser tant un objecte físic com un concepte abstracte. En català s'expressa mitjançant un sintagma adverbial o una preposició, entre altres possibilitats. En rus, idioma que utilitza bastant aquest tipus de cas, s'expressa amb l'addició al radical del mot del sufix -ом (per a la major part de mots masculins i neutres), -oй (per a la major part dels mots femenins) o -ами (plural).
Prosecutiu: Es troba en tundra nenets[19] i en protobasc. És una variant del cas prolatiu i s'utilitza per descriure un moviment utilitzant una superfície o camí (ex: en el camí que portava a casa)
Sociatiu: En hongarès pot expressar la persona en companyia de la qual es duu a terme l'acció. També pot expressar qualsevol pertinença d'una persona que participi en l'acció (juntament amb el propietari). Aquest cas és obsolet i avui en dia és sovint emprat en lloc d'aquest el cas instrumental comitatiu.
Exemple:
Hongarès: Ruhástól ugrott a medencébe ("Va saltar a la piscina completament vestit", és a dir "amb tota la roba al damunt")
Datiu: s'associa amb l'objecte indirecte, és a dir, amb el beneficiari de l'acció d'un verb. L'etimologia del nom ve del llatí do, das, dare, dedi, datum, és a dir: "donar".
Exemple:
Alemany:Ich gebe meinem Sohn einen Hund ("Dono un gos al meu fill")[20]
Llatí: Magister dat praemium discipulo bono ("El mestre dona un premi al bon alumne").
Elatiu: És un cas locatiu que significa «fora de». El seu nom prové del llatíefferre ("portar o treure")
Exemple: L'expressió «Fora de casa» es diu així en les següents llengües:
Finès: «talosta» (talo: casa)
Estonià: «majast» (maja: casa)
Hongarès: «házból» (haz: casa)
Ergatiu: És un cas gramatical que s'empra en llengües ergativo-absolutives (EA) per a marcar el subjecte d'un verb transitiu. En aquestes llengües, el subjecte del verb intransitiu i l'objecte d'un verb transitiu normal, solen ser marcats, en canvi, amb el cas absolutiu.[21] En el cas del basc, ve marcat per l'addició del sufix -k o -ek (aquest últim per a paraules acabades en consonant) al radical del mot.
Exemple:
Ramonek hartu du: ho ha agafat en Ramon.
Genitiu: Indica una relació, principalment de possessió, entre el substantiu en genitiu i un altre substantiu
Exemple:
Alemany: Claudias Buch
Anglès: Claudia's book (El llibre de la Clàudia)[22]
Inessiu: és un cas gramatical locatiu. Indica el lloc on succeeix l'acció o el procés expressat pel verb.
Exemple: "casa" - "a la casa"
Finès: talo - talossa
Basc: etxea - etxean
Locatiu: Es correspon, amb certes reserves, amb les expressions preposicionals «a» o «al costat de», i indica la localització final d'una acció o del moment de l'acció.
Exemple:
Polonès: w dobrej szafie ("en bon armari")
Nominatiu: És un cas gramatical per als noms. Marca generalment el subjecte d'un verb o el seu atribut.
Exemple: El noi el va veure
Vocatiu: És el cas usat per als substantius que identifiquen la persona (o animal o cosa) a qui el parlant s'està adreçant i a cops per als determinants del dit substantiu.
Takahashi, Takanobu.«2. Erudite works». A: Tamil Love Poetry & Poetics.Leiden; Nova York; Colònia:Brill,1995,p.18. ISBN 90-04-10042-3.«These agreements may probably advance the lower limit of the date for Tol[kappiyam], but do not mean more recently than the 5th Cent. A.D., as suggested by some critics such as S. Vaiyapuri Pillai [...]»
Títol complet: Introducciones latinas: contrapuesto el romance al latin, para que con facilidad puedan aprender todos, y principalmente las religiosas, y otras mugeres dedicadas á Dios, que para este fin mandó hacer S.A. la Reyna Católica Doña Isabel al maestro Antonio de Nebrija
Són incorrectes, doncs, en català, les construccions del tipus "Guanyà les eleccions per majoria absoluta, sent elegit president poc després", atès que el fet de guanyar les eleccions és necessàriament anterior, i no pas simultani al fet de ser elegit president. Caldria doncs, dir, "Guanyà les eleccions i poc després fou elegit president".
En alguns verbs, com adonar-se, per causa de la normativa gramatical catalana, la preposició "de" pot "caure" si precedeix la conjunció "que". Així doncs, No s'ha adonat que avui era dilluns (no direm mai *adonar-se de que)
El mot "lluna"(Der Mond) en alemany és de gènere masculí (per contra Die Sonne, o sigui "El Sol", és de gènere femení). En alemany només varia l'acusatiu de l'article de gènere masculí, mentre que el femení i el neutre resten invariables.
Tanmateix, tant en anglès com en alemany s'admet una altra construcció de la frase. En el cas de l'alemany, podríem dir Das Buch von Claudia i en anglès The book of Claudia. De fet, en l'alemany més col·loquial, el genitiu se sol substituir per datiu + von). Per a l'anglès, vegeu l'article Genitiu saxó
Bibliografia
American Academic Press, The (ed.). William Strunk, Jr., et al. The Classics of Style: The Fundamentals of Language Style From Our American Craftsmen. Cleveland: The American Academic Press, 2006. ISBN 0-9787282-0-3.
Rundle, Bede. Grammar in Philosophy. Oxford: Clarendon Press; Nova York: Oxford University Press, 1979. ISBN 0-19-824612-9.
