l'òrgan que produeix insulina From Wikipedia, the free encyclopedia
El pàncrees és un òrgan del sistema digestiu i del sistema endocrí dels vertebrats. En els humans, es troba a la cavitat abdominal, amb forma de L apaïsada, en posició retroperitoneal, limitada per l'estómac al davant, el duodè a la dreta i la melsa a l'esquerra. Funciona com una glàndula mixta o heterocrina, és a dir, té una funció tant endocrina com digestiva.[1] El 99% del pàncrees és exocrí i l'1% és endocrí.[2][3][4][5] Com a glàndula endocrina, funciona principalment per regular la glucèmia, secretant insulina de l'hormona, glucagó, somatostatina i polipèptid pancreàtic. Com a part del sistema digestiu, funciona com una glàndula exocrina que secreta suc pancreàtic al duodè a través del conducte pancreàtic. Aquest suc conté bicarbonat, que neutralitza l'àcid que entra al duodè des de l'estómac; i els enzims digestius, que descomponen els hidrats de carboni, les proteïnes i els greixos en els aliments que entren al duodè des de l'estómac.
 | |
| Detalls | |
|---|---|
| Llatí | pancreas  |
| Artèria pancreaticoduodenal inferior, Artèria pancreaticoduodenal superior | |
| Venes pancreacticoduodenals | |
| Innervació | Plexe pancreàtic, Plexe celíac, Nervi pneumogàstric |
| Identificadors | |
| MeSH | |
| TA | A05.9.01.001 |
| FMA | 7198 : multiaxial – jeràrquic |
| Recursos externs | |
| Gray | p.1199 |
| EB Online | science/pancreas |
| Terminologia anatòmica | |
La paraula pàncrees prové del grec πᾶν (pân, "tot") i κρέας (kréas, "carn"). La funció del pàncrees en la diabetis es coneix almenys des de 1889, i el seu paper en la producció d'insulina es va identificar el 1921.
El pàncrees humà és un òrgan en forma de L apaïsada d'uns 16-20 cm de llarg, 3-4 cm d'ample i 1-2 cm de gruix. El seu pes és d'entre 40 i 120 g. L'òrgan està dividit en lòbuls, que també estructuren la superfície d'una manera característica.[6]
El pàncrees es troba darrere del peritoneu, entre l'estómac, el duodè, la melsa, el fetge i els grans vasos sanguinis de l'abdomen (aorta i vena cava inferior). Amb prou feines es mou amb la respiració, és a dir, a diferència d'altres òrgans de la cavitat abdominal com el fetge, la seva posició només canvia lleugerament durant la inhalació i l'exhalació.
Es divideix en quatre zones:
Internament es compon de:
La cua i el cos són irrigats per les artèries pancreàtiques, petites branques de l'artèria esplènica a la part superior i de l'artèria pancreàtica inferior a la porció inferior. El cap l'irriguen les artèries pancreatoduodenals superiors i inferiors.
Les venes pancreàtiques corresponents desemboquen a la vena esplènica, la qual drena en últim terme a la vena porta.
Els vasos limfàtics acompanyen els sanguinis i acaben als ganglis pancreatoesplènics situats longitudinalment a l'artèria esplènica.
El pàncrees és innervat per fibres nervioses del plexe celíac, situat a la part més alta del mesogastri.
Té dos components estructurals:
La secreció pancreàtica augmenta en arribar els aliments a l'estómac i és controlada pel sistema nerviós en tres fases: cefàlica, gàstrica i intestinal, no independents de les fases secretores de l'estómac.
La secreció exocrina està formada per elements inorgànics (principalment aigua, clorur, hidrogencarbonat, cations sodi i potassi) i enzims o elements orgànics (proteolítics com la tripsina o les elastases, amilolítics com l'alfa-amilasa, lipolítics com la lipasa, i també nucleases, mucina i altres proteïnes). Amb l'alliberació a l'intestí prim d'aquests productes col·labora en la digestió dels aliments.
| Nom de les cèl·lules | Secreció exocrina | Senyal primària |
| Cèl·lula centreacinar | Anions hidrogencarbonat | Secretina |
| Cèl·lula basofílica | Enzims digestius (Amilasa pancreàtica, Lipasa pancreàtica, Tripsinogen) | CCK |
La secreció endocrina consta de diverses hormones encarregades del control metabòlic. La principal és la insulina, produïda per les cèl·lules beta del pàncrees, agrupades en els anomenats illots de Langerhans. La síntesi d'insulina és controlada a diferents nivells, i la seva secreció augmenta tal com augmenten els nivells de glucosa circulant. Aquesta hormona s'encarrega d'activar i inhibir diferents processos metabòlics tals com la gluconeogènesi, d'augmentar el peristaltisme del tub digestiu, controlar la sensació de gana a nivell del sistema nerviós central, etc. Un dèficit en la producció d'aquesta hormona implica l'aparició de la diabetis. Altres hormones secretades pel pàncrees són el glucagó, que estimula també la síntesi i secreció d'insulina, inhibint-se quan aquesta augmenta, i la somatostatina, que fa l'acció contrària.
| Nom de les cèl·lules | Producte endocrí | % illots cel·lulars | Funció representativa |
| Cèl·lula beta | Insulina i Amilina | 50-80% | Disminució sucre de la sang |
| Cèl·lula alfa | Glucagó | 15-20% | Augment del sucre cel·lular |
| Cèl·lula delta | Somatostatina | 3-10% | Inhibició pàncrees endocrí |
| Cèl·lula PP | Polipèptid pancreàtic | 1% | Inhibició pàncrees exocrí |
El pàncrees prové principalment de l'endoderma amb aports del mesoderma per a algunes estructures. Es forma dels esbossos, ventral i dorsal, en el mesenteri dorsal. Durant el desenvolupament i a causa de les rotacions de les nanses intestinals ambdós esbossos s'uneixen formant un pàncrees únic. L'esbós ventral sorgeix del conducte colèdoc i, per tant, a la dreta, després del gir es desplaça posteriorment arrossegant aquest conducte fins a l'esquerra a un nivell immediatament inferior a l'esbós principal o esquerre. Després de la fusió dels parènquimes el conducte de l'esbós principal degenera quedant com accessori i el pàncrees menor (ara procés unciforme) aporta el seu conducte com principal.[7]
Les cèl·lules progenitores pancreàtiques són cèl·lules precursores que es diferencien en cèl·lules pancreàtiques funcionals, incloses les cèl·lules acinars exocrines, les cèl·lules d'illots endocrins i les cèl·lules ductals.[8] Aquestes cèl·lules progenitores es caracteritzen per la coexpressió dels factor de transcripciós PDX1 i NKX6-1.[8]
El pàncrees va ser identificat per primera vegada per Herophilus (335–280 aC), un anatomista i cirurgià grec.[9] Uns centenars d'anys després, Rufus Efesi, un altre anatomista grec, va donar nom al pàncrees. Etimològicament, el terme "pàncrees", una adaptació moderna al llatí del grec πάγκρεας,[10] [πᾶν ("tot", "sencer") i κρέας ("carn")],[11] originalment significava lletons,[12] tot i que significa literalment tot carn, presumiblement per la seva consistència carnosa. Va ser només l'any 1889 quan Oskar Minkowski va descobrir que l'extirpació del pàncrees d'un gos va provocar que es tornés diabètic.[13] La insulina va ser aïllada posteriorment dels illots pancreàtics per Frederick Banting i Charles Herbert Best el 1921.[13]
La manera com s'ha vist el teixit del pàncrees també ha canviat. Anteriorment, es veia utilitzant mètodes simples de tinció com ara la tinció d'HE. Ara, la immunohistoquímica es pot utilitzar per diferenciar més fàcilment els tipus de cèl·lules. Això implica anticossos visibles contra els productes de determinats tipus de cèl·lules i ajuda a identificar amb més facilitat tipus de cèl·lules com les cèl·lules alfa i beta.[14]
Les cèl·lules que produeixen hormones pancreàtiques i les que produeixen enzims digestius s'han identificat en una varietat d'invertebrats. Com a òrgan independent, però, apareixen per primera vegada als vertebrats. També hi ha diferències estructurals en els vertebrats, que són causades per diferents estils de vida i dietes, així com per peculiaritats metabòliques.[15] Pot haver-hi fins a tres pàncrees separats, dos dels quals sorgeixen de brots ventrals i l'altre dorsalment. En la majoria de les espècies (inclosos els humans), aquestes es "fusionen" en l'adult, però hi ha diverses excepcions. Fins i tot quan hi ha un únic pàncrees, poden persistir dos o tres conductes pancreàtics, cadascun drenant per separat al duodè (o a la part equivalent de l'intestí anterior). Els ocells, per exemple, solen tenir tres conductes d'aquest tipus.[16]
En els peixos teleostis i algunes altres espècies (com els conills), no hi ha un pàncrees discret, amb el teixit pancreàtic distribuït de manera difusa pel mesenteri i fins i tot dins d'altres òrgans propers, com ara el fetge o la melsa. En algunes espècies de teleostis, el teixit endocrí s'ha fusionat per formar una glàndula diferent dins de la cavitat abdominal, però en cas contrari es distribueix entre els components exocrins. La disposició més primitiva, però, sembla ser la de les lamprees i dipnous, en què el teixit pancreàtic es troba com un nombre de nòduls discrets dins de la paret de l'intestí, amb les porcions exocrines poc diferenciades d'altres estructures glandulars de l'intestí.[16]
En amfibis, rèptils, aus i mamífers el pàncrees mostra bàsicament la mateixa estructura.[17]
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.
