L'alfabet garxuní o karxuní o karšuni[1] (siríac: ܓܪܫܘܢܝ; àrab: كرشوني, karxūnī o garxūnī) és el nom que rep l'alfabet siríac emprat pels cristians de Síria i Mesopotàmia per tal d'escriure l'àrab.[2] L'escriptura garxuní apareix al segle vii i, des del segle x fins a gairebé l'actualitat, ha estat emprada pels cristians sirians, orientals i occidentals, pels maronites, pels jacobites i pels nestorians, és a dir pels cristians arabòfons de tradició siríaca; sembla que només els cristians melquites no l'haurien emprat mai.[2] Sembla que va començar a caure en desús amb la Nahda, el renaixement àrab del segle xix. A Kerala, a l'Índia, s'anomena escriptura garxuní l'alfabet siríac emprat per escriure en malaiàlam, la llengua pròpia dels cristians malabars.[2] De fet, sembla que ocasionalment també s'hauria emprat l'alfabet siríac, anomenat també garxuní, per a la transcripció d'altres llengües com el turquès, especialment l'àzeri, el persa, l'armeni o el kurd, gairebé sempre, però, en contextos siríacs orientals.[3]
L'origen del nom és poc clar i no se'n sap ni el lloc ni el moment en què apareix.[3] Rubens Duval apunta el nom de Guerxom, fill de Moisès, inventor mític de l'escriptura, com a possible ètim del nom,[4][3] però el cert és que cap de les propostes fetes gaudeix de consens.[2]
En àrab llevantí l'expressió btaḥkī karxūnī?, ‘parles garxuní?’, indica una llengua exòtic i incomprensible.[3]
Atès que la fonologia de l'àrab i la del siríac són força diferents, van ser necessàries algunes adaptacions, especialment pel fet que l'alfabet àrab té vint-i-vuit caràcters mentre que el siríac només 22. Això obliga a transcriure dos o més caràcters àrabs amb un únic caràcter siríac. Així la taw siríaca s'empra per escriure tant la ta com la tha; la gomal per a la jim i la ghayn; la koph per a la kaf i la kha; la dolath per a la dal i la dhal; la teth per a la ta gutural i la dha; i la sodhe per a la sad i la dad.[2] A vegades, per distingir els diferents sons s'ha emprat un punt sobreescrit o sotaescrit, però el seu ús no ha estat sistemàtic.[2]
Els testimonis més antics es troben entre les esglésies siríaques occidentals, en concret l'Església maronita. Un dels primers textos datats és una nota marginal en un manuscrit maronita de les Homilies de Jacob de Batnes, datat el 10 de juliol de 1141 (any 1452 de l'era dels selèucides, en l'original). S'hi esmenta la promoció d'un monjo, anomenat Daniel, com a abat del monestir de Sant Joan de Khuzbandu, a Xipre, per part del patriarca maronita. El Còdex de Rabbula, també d'origen maronita, conté al marge actes notarials diverses, de les quals trenta-cinc són en àrab, dotze en alfabet àrab i vint-i-tres en alfabet garxuní. La més antiga, al foli 7b, també és el nomenament d'un monjo, anomenat Ixaya, com a abat de l'esmentat monestir, datat ara el 8 de setembre de 1154 (1465 de l'era dels selèucides).[3]
La recepta per a l'elaboració de tinta conservada en el manuscrit BL Add. 14644, un manuscrit del segle vi de la col·lecció nitriana, passat de Mesopotàmia a Egipte l'any 932, malauradament no es pot datar amb certesa.
Els primers llibres totalment escrits amb aquest alfabet són molt més recents. S. K. Samir esmenta els manuscrits Vat. arab. 135, de 1384, i el Vat. arab. 146, de 1392.
Per als siríacs orientals, els testimonis són molt més recents, encara, del segle xvii,[3] potser vinculats al desenvolupament de la influència catòlica.
Els cristians arabòfons també empraven l'alfabet àrab per a escriure la seva llengua, i de fet no és estrany trobar l'ús dels dos alfabets en un mateix text, la qual cosa indica que els motius no eren simplement pràctics.[3] En aquest sentit, es pot interpretar que l'ús de l'alfabet siríac respondria, especialment entre els maronites, a una reafirmació de la seva identitat cultural, considerada amenaçada.[3] També caldria veure-hi la influència de les virtuts màgiques i estètiques atribuïdes a l'alfabet siríac.[3]
En aquest context, amb el renaixement àrab del segle xix, l'alfabet garxuní començà a perdre vitalitat.
Patrimoni
El primer llibre imprès al Líban, un saltiri fet el 1610 al convent de Sant Antoni de Qozhaya, a iniciativa de Sarkis ar-Rizzí, bisbe maronita de Damasc, ho fou en alfabet garxuní.
La biblioteca del monestir patriarcal sirocatòlic de Charfet, també al Líban, fundat el 1789, conserva una important col·lecció de textos i manuscrits en garxuní. Es tracta, sobretot, de comentaris de les Escriptures, de reculls litúrgics, de vides de sants, de glosses sobre els sagraments i sobre disposicions conciliars, de sermons i homilies etc.
- Armalet, Issac. Catalogue des manuscrits de Charfet (en àrab, siríac i francès). Jounieh: Imp. des PP. Missionaires Libanais, 1936.
- Assfalg, Julius. «Arabische Handschriften in syrischer Schrift (Karšūnī)». A: Wolfdietrich Fischer. Grundriss der arabische Philologie (en alemany). I, 1982, p. 297-302.
- Briquel-Chatonnet, Françoise. «De l'intérêt de l'étude du garshouni et des manuscrits écrit selon ce système». A: Geneviève Gobillot i Marie-Thérèse Urvoy. L'Orient chrétien dans l'Empire musulman. Hommage au professeur Gérard Troupeau (en francès), 2005, p. 463-475.
- Briquel Chatonnet, Françoise «Bibliothèques monastiques en monde syriaque : l'exemple des manuscrits de Charfet». La Revue de la BNU, 15, 2017, pàg. 32-39.
- Briquel Chatonnet, Françoise; Debié, Muriel (eds.) «Manuscripta Syriaca. Des sources de première main» (en francès). Cahiers d’études syriaques [París], 4, 2015.
- Briquel Chatonnet, Françoise. «Un cas d'allographie: le garshuni». A: D. Briquel i F. Briquel Chatonnet (ed.). Écriture et communication. Actes du colloque du CTHS, avril 2014 (en francès). París: éditions électroniques du CTHS, 2015, p. 66-75 (Actes des congrès des sociétés historiques et scientifiques).
- «Catalogue des manuscrits syriaques en carchuni de la Bibliothèque du Séminaire des Syriens unis à Charfé (Liban)». A: Louis Delaporte. Rapport sur une mission scientifique à Charfè (Liban) (en francès). París: Imprimerie Nationale, 1908.
- del Río Sánchez, F. «El árabe karshūnī come preservación de la identidad siríaca». A: P. Bádenas de la Peña et al.. Lenguas en contacto (en castellà), 2004, p. 185-194.
- Isaac, Armalet. Bibliothèque des manuscrits de Charfet-Fonds Armalet (en francès). Arxivat 2016-03-03 a Wayback Machine.
- Khalil Samir, Samir. «La tradition arabe chrétienne : état de la question, problèmes et besoins». A: Actes du premier Congrès international d'études arabes chrétiennes (en francès), 1982, p. 21-120.
- Lanchantin, E. «Une homélie sur le Martyre de Pilate attribué à Cyriaque de Behnessa» (en francès). Apocrypha. Brepols, 13, 2002. (manuscrit)
- Samir, S. K.. «La tradition arabe chrétienne: état de la question, problèmes et besoins». A: Premier Congrès International d’études Arabes Chrétiennes (Rome, 1982) (en francès), p. 21–120.
- Troupeau, Gérard «Karshūnī». Encyclopédie de l'Islam [Leyden], IV, 1978, pàg. 699.
Wikiwand in your browser!
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.
